dimarts, 30 d’abril del 2013

ERNST ROBERT CURTIUS - «CRISI DE L'HUMANISME»


El pasado año, la editorial ela geminada publicó, con el apoyo económico de la Generalitat de Catalunya, una recopilación de ensayos de E. R. Curtius (1886-1956). Lo hizo en edición modélica, empezando por el diseño del libro, siguiendo por la introducción de Antoni Martí y acabando con la traducción de Marc Jiménez. Mayor cuidado en los aspectos formales no ha podido haber. Además, a la luz de la altura de la introducción de Martí, no me cabe duda de que la selección de textos ha sido rigurosa y ha ofrecido lo mejor de esta parte de la producción intelectual del autor.


Pese a todas estas circunstancias, estamos ante un libro decepcionante. Cuando nos disponemos a leer una colección de artículos de un autor tan reputado como Curtius, y máxime reunidos con el título de Crisi de l’humanisme (que es el de uno de los textos de Curtius), parece legítimo albergar unas expectativas altas, relacionadas con la hondura de los temas, la profundidad de la mirada y la lucidez de los planteamientos. Sin embargo, todas estas cualidades, precisamente, faltan en el libro. Y faltan hasta el punto de que, en realidad, cabría hacer una lectura irónica del título: los ensayos no son sólo el diagnóstico de una situación, sino también el síntoma de su agravamiento. 



Con perspectivas como las de Curtius ante muchas de las cuestiones de su tiempo, era lógico que el humanismo estuviera en crisis, si por humanismo entendemos la capacidad para ofrecer sobre el mundo una mirada penetrante a partir de un cultivo profundo de las disciplinas clásicas. La hermosura del estilo, la sensibilidad para ciertas formas de belleza, la actitud moderadamente cosmopolita o la erudición en el tratamiento de los temas no compensan, de ninguna forma, ni el interés limitado de muchas de las cuestiones abordadas, ni la miopía a la hora de ofrecer soluciones a los problemas que se plantean. Estamos ante un pensamiento reaccionario, anquilosado, incapaz de comprender y apreciar muchas de las manifestaciones más valiosas del mundo que le rodea, obsesionado por la conservación de las eternas esencias occidentales y el miedo a la intromisión de energías consideradas caóticas y disgregadoras (cuando la gran disgregación se había producido ya con la guerra del 14), absolutamente fuera de la realidad y, por todo ello, de consecuencias catastróficas. Aquí, la negatividad aparece, sencillamente, negada, con lo que todo intento de lograr la anhelada integración está condenado a la impotencia y al kitsch. Martí hace un análisis lúcido de las apuestas ideológicas del Curtius de los decenios de 1920 y 1930, que culminan con un retrato inmisericorde (una vez más, malgrè lui) de esa intelectualidad inoperante para todo aquello que no fuera el cultivo de su estrecho campo de intereses: «Así aparecieron desde 1938 hasta 1944 veintidós estudios, publicados en revistas especializadas, y que me proporcionaron durante la guerra un oportuno abrigo espiritual».


Sabido es que "el sueño de la razón produce monstruos". No me cabe duda de que el sueño de la razón humanista a la Curtius, tal como aparece expuesto en muchos de estos ensayos, contribuyó a dar a muchos de los monstruos que atormentaron a la Alemania y a la Europa de su tiempo una base de respetabilidad y un aliento intelectual que nunca deberían haber tenido. Tampoco me cabe duda de que hay otro humanismo posible, como el reivindicado en "la apuesta humanista" de Todorov en su El jardín imperfecto, comentado aquí el año pasado (http://patiovirtual.blogspot.com.es/2012/04/el-jardin-imperfecto-de-tzvetan-todorov.html). Loin d'être l'enfer, les autres représentent une chance d'en sortir, decía en él el autor búlgaro. Como se ve, estamos ante dos actitudes muy distintas ante la diferencia, que invitan a una reflexión a fondo sobre el concepto de humanismo, sus limitaciones y su vigencia.

15 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

Subscric el teu comentari Paco: el llibre és realment decebedor. Més encara, deixant de banda la magnífica factura de l'edició i l'excel·lent presentació d'Antoni Martí (un pèl academicista, per al meu gust), encara no m'explico quins són els motius que poden haver-ne motivat la traducció, perquè l'interès que una obra com aquesta presenta a hores d'ara per al lector (no sols) català és senzillament nul. Això sí, li permetrà apreciar en directe el monumental tinglado nacionalista i classista que s'amagava al darrere de l'humanisme de les primeres dècades del segle passat, aquella "religió cultural professada per les classes superiors" (p. 133), d'acord amb la repugnant definició del propi Curtius. De fet, sense l'al·lusió al contenciós francoalemany i al context revolucionari de la república de Weimar no s'entendria ni una sola de les línies d'aquest recull d'articles, tan obsedit, d'altra banda, per qüestions aparentment "espirituals" i "metafísiques" com l'encarnació de l'esperit dels pobles en la literatura i d'altres bajanades per l'estil, que per aquesta part del món també van fer furor, de la mà de gent com Ortega y Gasset, en presència del qual Curtius executa tot tipus de genuflexions servils.
En qualsevol cas, posats a mirar-ho pel costat positiu, l'avorridíssima lectura del llibre pot ajudar-nos a entendre millor fins a quin punt el pobre Stefan Zweig idealitzava a El món d'ahir, un llibre que vam comentar en aquest blog (http://patiovirtual.blogspot.com.es/2012_02_01_archive.html), el paper jugat en favor de la pau i la concòrdia entre els pobles per la intel·lectualitat europea d'entreguerres. Tret de lloables excepcions, el que s'hi estava produint era tot just el contrari, és a dir, La Trahison des clercs, que amb tanta lucidesa va saber analitzar Julien Benda, un dels pocs autèntics humanistes de l'època, a la seva obra homònima del 1927. Però Zweig va ser incapaç de copsar aquesta realitat, i el seu idealisme li va costar la vida, mentre que gent com el caradura de Curtius van continuar fent la viu-viu sota els règims polítics més abominables i no cessaren d'acaparar honors fins a la seva mort.

Guillem Calaforra ha dit...

Com que no crec que puga afegir res de rellevant als vostres assenyats comentaris, em resignaré a fer un parell d'observacions subjectives. Quan jo feia la carrera i em considerava un apassionat defensor de l'humanisme (?), per a nosaltres Curtius era la referència mítica d'un senyor de l'antiga escola que havia estudiat i sistematitzat tot el que la literatura europea comuna té de topoi. Un senyor amb una perspectiva paneuropea i una formació enciclopèdica, que provocava l'admiració de qui, com jo, trobava un plaer especial en l'estudi de la literatura medieval. Poc o no gens sabíem, llavors, sobre la vida i miracles d'aquell autor, el gran opus magnum del qual era una referència mítica i alhora inaccessible --les biblioteques universitàries no eren el que són ara, i per descomptat no hi havia Internets ni niño muerto. Després, un servidor anà desinteressant-se de moltes coses: successivament, de la literatura medieval, de la gramàtica històrica (sí, anch'io sò pittore...), de la història de la llengua (social o no), de la chocholingüística, de la sociologia de la llengua i de més coses encara. Dècades després, cau en les meues mans aquest volum. L'estudi de Toni Martí, excel·lent, fa ploure sobre mullat: ja fa temps que el meu cos no tolera el discurs lacrimogen i sadomasoquista de les Humanitats. Però a més, Toni (que peca d'academicisme i profusió, sí, però és una persona amb una erudició enorme i una gran quantitat d'informacions ben païdes) fa una introducció que em posa en guàrdia. Alguna cosa grinyola. I, efectivament, la lectura del llibre és una barreja d'alguns moments bonics (els seus records d'Alsàcia, sentits i molt ben expressats) i un reguitzell d'alarmants idees nacionalistes alemanyes reaccionàries del segle XX (combinació tòxica a més no poder). Aquells mamons mesomenysnazis de la "revolució conservadora", com Curtius o el desgraciat malafolla de Jünger, i tants més, en el fons eren lo puto peor: pretenien nadar i guardar la roba, mobilitzar les masses en una submissió de la qual serien beneficiaris, però sense embrutar-se les mans tractant amb aquelles mateixes masses (això, ho deixaven als Kniébolos diversos, als quals els anava la marxa). Quina colla de fills de puta, amb la seua "aristocràcia de l'esperit", aquells "humanistes alemanys"! Almenys Thomas Mann tingué la decència de veure les orelles al llop i fer un pas enrere a temps, però aquest Curtius, aquell Jünger? La lectura de Crisi de l'humanisme anava fent-se cada vegada més difícil a mesura que avançaven les pàgines. Quan arriba el punt en què comença a parlar d'Itàlia, perdoneu, m'entren ganes de vomitar. Però després vénen les pàgines dedicades a Espanya. Ai mare.

Guillem Calaforra ha dit...

Hegel escrivia sobre la Xina, i Russell, en preguntar-se què cony sabia Hegel sobre la Xina, es responia a si mateix: "Hegel només sabia una cosa sobre la Xina: que existeix". El mamó de Curtius potser estava convençut que Espanya existeix, i ni tan sols això no era segur. Quina cara més dura, aquells "humanistes" alemanys que sabien tant i tant que eren capaços de parlar de coses fantasmagòriques com "Espanya". "Oiga usted, pero es que yo he leído en los libros..." Perdona, tu no tens ni puta idea ni d'això: ignores que no tens ni puta idea del tema sobre el qual estàs parlant. Però no, aquí, pontificando, que diria un amic meu. Curtius, enmig de la seua ridícula melopea llibresca sobre els "esperits" dels països, les amolla molt grosses només per fer-li unes quantes palmadetes a l'esquena a Ortega y Gasset. És clar, aquell subproducte d'indigestió filosòfica alemanya era "nuestro misionero in partibus infidelium", el lloctinent de l'europeisme alemany a Madrid. Uf! Cavallers, la història ens invita a tremolar cada vegada que els alemanys parlen d'Europa i la unitat de les nacions europees. L'enviat especial per a aquests afers era, a Madrid, Ortega. I Curtius, naturalment, el tracta amb la proximitat que escau. Però continuem la lectura, i arribem a les pàgines en què Curtius comença a explicar i interpretar la tauromàquia espanyola. En aquell moment vaig llançar el llibre per la finestra. No hem vingut a aquest món a patir, vaig pensar. I disculpeu-me per la rapsòdia, però, és clar, ja estava tot dit.

Josep J. Conill ha dit...

Crec que poques vegades un llibre hi ha suscitat tant de consens, ni que sigui en forma de rebuig.

Francisco López Martín ha dit...

No era para menos. El "catálogo casposo" de ideas reaccionarias que se desgranan en el libro no tiene desperdicio. Los juicios atinados (que los tiene) y las páginas bellas (que las hay) no sirven como contrapeso de tantísimos dislates, peticiones de principio, falta de autoconciencia clara y de lucidez política. Ahora bien, si leéis las entradas de la Wikipedia sobre el personaje, o muchas de las críticas publicadas con motivo de la aparición del libro, veréis que una de dos: o nosotros no nos hemos enterado de nada, o lo que no se ha enterado han sido ellos. Creo que más bien es esto último, en cuyo caso no deja de resultar interesante el entusiasmo beato que despierta, incluso en la actualidad, la figura del Humanista.

Josep J. Conill ha dit...

Fas bé de remarcar-ho, Paco, perquè aquest és un tema en el qual no havíem entrat. De fet, a mi ja em va produir alguna estranyesa la traducció d'aquest llibre. Si la recepció crítica ha estat tan beata com tu dius (cosa que no dubto en absolut), això només vol dir, una vegada més, que a casa nostra la crítica entesa com a judici argumentat sobre les obres que es publiquen a penes existeix (tret de lloables excepcions), i és reemplaçada tot sovint pel clientelisme i l'aprovació sistemàtica. I en aquest cas, com molt bé hi assenyalava Guillem, cal distingir molt bé entre la meritòria i documentada aportació del prologuista i el repertori de bestieses reaccionàries, adobades en la major part dels casos amb un esteticisme ple de pretensions aristocratitzants però de vol gallinaci, que a continuació ens propina Curtius.

Francisco López Martín ha dit...

Como muestra, Josep, el párrafo final de la reseña publicada por Anna Punsoda en "El País": "Llegir aquest article del 1927 des de l’òptica de Mauthausen o d’Sbrenica ens fa pensar que o el logos no permet vèncer radicalismes o que Curtius no ha estat massa escoltat. Però ara que Europa ja és una realitat econòmica i que continuem sense saber què és l’home europeu, l’obra de l’alsacià és la millor guia per buscar-lo. Perquè abans que trobar l’essència espiritual del continent als cafès o als noms dels carrers com diu George Steiner, la trobarem en aquests assaigs de Curtius, en les relacions profundes que estableix entre els clàssics de les diverses nacions europees." Ahí queda eso. ¡Como si bastara con invocar el logos para encarnarlo!

Josep J. Conill ha dit...

Efectivament, sembla que no hem llegit el mateix llibre. O potser el que encara és pitjor, que no compartim el mateix sentit de la història.

Guillem Calaforra ha dit...

O pitjor. Potser la comentarista s'ha llegit la contraportada i ha pensat que, com que Curtius és un tio molt important en el món dels historiadors de la literatura i medievalistes, havia de fer un comentari laudatori inevitable. Siga com siga, el text que has copiat, Paco, representa un exemple perfecte de "pilotes fora": com que no sabem que dir, escrivim quatre frases buides esmentant Mauthausen o "Sbrenica" (Srebrenica), hi posem alguna paraula grega o llatina, esmentem la paraula "humanisme" i els lectors posaran els ulls en blanc. Perquè, efectivament, aquest "entusiasme beato" que esmentava Paco és el que els músics de banda anomenen la obligà, la música que han de tocar per collons. És a dir, queda mu intelectual, mu crítico, mu antisistema, mu culto, mu de la aristocrasia intelestuá, i al capdavall el victimisme és la droga més dura que hi ha, i crea una addicció tan brutal que ni tan sols t'adones que ho necessites. I si en el títol del llibre apareix la paraula "crisi" al costat de "humanisme", tenim el repòquer assegurat. Doncs això, ets el/la comentarista, has de parlar de crisi de l'humanisme i d'un llibre de l'humanista Curtius, doncs ja ho saps, "les relacions profundes que estableix entre els clàssics de les diverses nacions europees". Perdoneu, però el pas següent en el meu procés de desafecció i fàstic de tota aquesta beateria consisteix en el fet que quan algú comença a emprar paraules com "profund", "clàssics" i "Europa" sento una certa irritació a l'escrot. "Com que parlem dels clàssics, podem ser reaccionaris impunement". Me'n vaig a estudiar matemàtiques, tu.

Josep J. Conill ha dit...

Per aquest costat, apunta una altra qüestió: l'oportunisme del títol i de l'editorial, que han volgut lligar la publicació d'aquesta antologia de papeles volanderos, que diria aquell, amb la discussió sobre el paper de les humanitats en l'ensenyament mitjà i superior d'ençà de les successives reformes educatives i del Pla Bolonya. Aleshores, la cerimònia de la confusió ja arriba a ser total.

Enric Iborra ha dit...

Em vaig comprar aquest llibre de Curtius que heu comentat i no me l’he llegit encara. Després de la ressenya de Francisco López Martín i dels vostres comentaris, la veritat és que se me n’han anat les poques ganes que em quedaven. Ara, no puc compartir el vostre respecte per la introducció que signa Toni Martí. Sí que me la vaig llegir i va ser la responsable directa de llevar-me les ganes de continuar amb els textos de Curtius. L’estudi de Martí és un exemple de literatura acadèmica en el pitjor sentit de la paraula: estil farragós, imprecís i confús. Escriu mal? Ergo, pensa mal. Pel que fa a l’erudició, en el cas de Martí em sembla que no és més que una forma d’indigestió.
Pel que fa a Curtius… Sóc un gran admirador de la seu Literatura europea y edad media latina, una mina de referències i de sugggeriments, però fins i tot en aquesta obra mestra de la crítica literària Curtius ensenya a tothora el llautó reaccionari. Curtius no era un nazi, però no se’n va haver d’anar d’Alemanya mentre Hitler va ser al poder. Erich Auerbach, sí. El pitjor de tot és que, després de la Segona Guerra Mundial, Curtius no va escriure res reflexionant sobre l’enorme catàtrofe que havia tingut lloc. No havia passat res, doncs? Havia estat un simple accident? Heidegger, más de lo mismo. D’un intel•lectual, d’uns pensador, cal esperar ―i cal demanar― alguna cosa més.

Josep J. Conill ha dit...

Estic d'acord amb tu, Enric. Ja vaig assenyalar al meu comentari que trobava la introducció excel·lent però un pèl academicista. Potser hi vaig pecar de moderat: el que volia dir és que el seu autor sembla saber-ho tot sobre Curtius, però passa de puntetes per sobre de les qüestions fonamentals, entre les quals es troba la justificació del fet que aquest llibre tan profundament (i profusament) contrari a l'existència d'una cultura i una literatura com la catalana hagi vist la llum en la nostra llengua enmig d'unànimes lloances. D'altra banda, tal com tu assenyales, la ideologia de l'autor també es pot apreciar a la seva obra magna, que constitueix un exemple excel·lent de l'estratègia emprada per alguns humanistes que, en veure el fracàs del projecte nazi de construcció europea, que havien compartit de manera més o menys vergonyant, es van refugiar en una idealització gens innocent del passat. Finalment, pel que fa a la referència que fas al cas d'Auerbach, em sembla encertadíssima i jo mateix vaig estar temptat d'invocar-la i finalment no ho vaig fer per mandra.
Per cert, benvingut al club!

Enric Iborra ha dit...

Moltes gràcies, Josep! Per cert, planteges una qüestió que és fonamental: la cultura catalana no es pot permetre el luxe de dilapidar esforços traduint llibres com aquest, quan hi ha tantes obres imprescindibles, que no s’han traduït encara. Puc entendre la traducció d’una novel•leta o altra, perquè hi ha un públic que, encara que semble mentida, la compra i la consumeix. Però aquest llibre de Curtius em sembla que no té interès per a ningú. Bé, és clar, té un interès documental, la qual cosa serveix per fer-ne el corresponent estudi acadèmic i a nosaltres per a renegar.
I hi ha Eric Auerbach. ¿Algun dia podré llegir en català Mimesi d’Auerbach, aquesta obra fonamental de la crítica literària? La traducció castellana del FCE està molt envellida i la trobe problemàtica en més d’un punt. Per què no s’anima ningú? Si em permeteu la confiança, i disculpeu, estic pensant en Guillem Calaforra i en Jaume Ortolà.

Francisco López Martín ha dit...

Enric, tu referencia a Heidegger me ha hecho recordar las páginas que Zizek le dedica en su libro «En defensa de causas perdidas», concretamente en el tercer capítulo, titulado «Intelectuales radicales o Las razones por las que Heidegger dio el paso adecuado (aunque en la dirección errónea) en 1933». Rescato el siguiente párrafo: «Hay dos seminarios de Heidegger que rompen claramente con la imagen oficial de un Heidegger comprometido sólo externamente con el régimen nazi para salvar lo que pudiera de la autonomía universitaria: "Über Wesen und Begriff von Natur, Geshichte und Staat" ("Sobre la esencia y el concepto de Naturaleza, Historia y Estado", verano de 1933-1934, protocolo conservado en la Deutsches Literaturarchiv, Marbach am Neckar) y "Hegel, über den Staat" ("Hegel, sobre el Estado", verano de 1934-1935, protocolo conservado también en la DLA). Es elocuente que el primero no esté incluido en las "Gesamtausgabe" oficiales de Klostermann Verlag, cosa que vuelve problemático el título de "edición completa". Estos dos seminarios son lo más parecido que puede haber a la huella del delito, pues representan precisamente lo que, según la "doxa" heideggeriana oficial, ni ocurrió ni pudo ni debió haber sucedido: un apoyo completo al nazismo formulado y cimentado en el proyecto filosófico heideggeriano más esencial. (No obstante, un filósofo no tiene por qué invertir demasiado tiempo en la búsqueda de huellas del delito: sólo confirman lo que ya está presente en la estructura formal de un pensamiento.)»

Josep J. Conill ha dit...

Estic totalment d'acord amb tots dos. Per cert, Enric, a mi també m'agradaria llegir el llibre d'Auerbach en català (i tants d'altres que són pertinents i no tenim ni esperem tenir mai traduïts). El tàndem que proposes em sembla, d'altra banda excel·lent.