dimecres, 8 de maig del 2013

Retrat de l'ecòleg de la ment com a Cap d'Estat Major



Ahir, mentre llegia el llibre de Hans Magnus Enzensberger Hammerstein o el tesón (Barcelona: Anagrama, 2011; reeditat a la col·lecció «Compactos» el 2013), traducció espanyola de l’original alemany Hammerstein oder Der Eigensinn (Frankfurt: Suhrkamp, 2008), una biografia novel·lada del general del mateix nom, em va sorprendre trobar-hi el passatge que cito a continuació, autèntica mostra de lucidesa aplicada al paper desenvolupat pels diversos tipus humans en l’interior de les organitzacions. Sens dubte, el general Kurt von Hammerstein (1878-1943) va ser un fulano d'un caràcter peculiar i d'una sagacitat fora de discussió i si bé la seva observació es refereix específicament a l’exèrcit, es podria aplicar sense forçar-ne el sentit als membres d’una església, d’una acadèmia, etc., per no parlar de la societat en general. Impossible no connectar, d’altra banda, les seves remarques amb les iròniques precisions sobre l'assumpte efectuades per Carlo Cipolla al seu magnífic Allegro ma non troppo, que ja van ser objecte de comentari en una entrada anterior d’aquest blog, o amb les excel·lents notes d’ecologia de la ment que hi ha prodigat el nostre amic K. En qualsevol cas, llegiu-hi i jutgeu vosaltres mateixos:
   «Todos los colaboradores militares de Hammerstein coincidían en que, si bien no le gustaba el trabajo de oficina, tenia el raro don de entender las situacions en un santiamén y sin darles muchas vueltas, y de expresar sus ideas por escrito con una concisión clásica. A su ayudante, como cuenta su hijo Ludwig, le describió así el estilo de trabajo de un comandante en jefe: “Libérese del trabajo pequeño; para eso búsquese un puñado de hombres inteligentes. Pero déjese mucho tiempo para pensar y para aclararse. Sólo así podrá mandar como es debido.”
   »Una vez, cuando le preguntaron desde qué puntós de vista juzgaba a sus oficiales, dijo: “Distingo cuatro clases: los inteligentes, los trabajadores, los tontos y los vagos. En la mayoría de los casos concurren dos cualidades. Los inteligentes y trabajadores son para el Estado Mayor; los otros, los tontos y vagos, forman el noventa por ciento de todos los ejércitos y son muy aptos para las tareas de rutina. El que es inteligente y, a la vez, vago, se califica para las más altas tareas de mando, pues aporta la claridad mental y el aplomo necesarios para tomar decisions de peso. Del que es tonto y trabajador hay que protegerse; en ése no se puede delegar ninguna responsabilidad, pues siempre causará alguna desgracia.”
   »De esas màximas hay una traducción inglesa que se descubrió en un lugar cuando menos raro. Eric M. Warburg era un oficial norteamericano destinado a un puesto de mando secreto del ejército, de la marina y la fuerza aérea británicas que en octubre de 1942 se había instalado en Buckinghamshire, en la propiedad de Lord Latimer. “No pudo más que sorprenderme”, cuenta Warburg, “ver en la pared, detrás del escritorio del oficial de Servicio, y en letras bien grandes, una cita del general Von Hammerstein: “I divide my officers into four groups”, etcétera. Los británicos habían hecho suyos, en plena guerra, los principios de un general de Estado Mayor alemán»

5 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Lo suscribo: mejor un tonto vago que un tonto trabajador. Por cierto, que, hace muchos años, tuve el placer de asistir a una conferencia de Enzensberger. Curiosamente, no recuerdo absolutamente nada de ella; me parece -pero no pongo la mano en el fuego- que la leyó en español y que en parte versaba sobre las matemáticas. Olvidos como éste, tan incómodos, demuestran la utilidad de llevar un di(et)ario.

Guillem Calaforra ha dit...

Molt interessant, certament. Seria també interessant saber en quin dels grups se situaria cadascú, allò que els psicòlegs socials anomenen autocategorització. I precisament sobre la base d'això podríem esbrinar fàcilment les mancances secretes de cadascú. El llibre de Cipolla, que és molt divertit, planteja (a mi em va plantejar, almenys) aquest mateix tipus d'interrogants. Alguns se situarien naturalment en l'Estat Major sense més dilacions, perquè ser intel·ligent és intrínsecament bo, i ser treballador està molt ben vist moralment. D'altres, més amb mentalitat de marquesos, salvarien la primera virtut però deixarien caure la segona, que fa per a prolos i xusma masoquista variada. Pocs admetrien estar dins la categoria dels tontos ganduls, que fa lleig. Tontos treballadors n'hi ha molt pocs que reconeixerien ser-ho, en tot cas admetrien ser intel·ligents però sense més remei que treballar com els que més. En fi, cadascú que calcule. A mi, aquestes combinatòries de quatre elements sempre m'han semblat molt divertides, però no passen de ser un joc de cartes amb la baralla marcada.

Josep J. Conill ha dit...

Tampoc no es tractava de fer grans filosofies, sinó de distraure's una mica, que és segurament també el que pretenia el general. En qualsevol cas, és obvi que aquestes classificacions resulten enginyoses, però diuen tantes coses sobre els classificats com sobre aquell que els classifica. I estudiar-les des d'aquesta última perpectiva, tal com suggereixes, tampoc no estaria gens malament i ens endinsaria en la qüestió del pensament jeràrquic. En qualsevol cas, Enzensberger és un d'aquells assagistes que gairebé mai donen una puntada sense fil, tractin el tema que tractin.

Guillem Calaforra ha dit...

Ho sé, i tant que ho sé, i tampoc no pretenia posar-me estupendo. Feia una mena de lectura d'aquestes jerarquies en clau reflexiva. En realitat, aquests jeux d'esprit m'agraden molt. Fins i tot més que a tu, si jutgem pel debat que hi hagué al voltant de Steiner... ;-)

Josep J. Conill ha dit...

Touché!