dijous, 20 de maig del 2010

Traduttore pierdolino il puteggiato

Avui tenia ganes de continuar amb un altre capítol de la sèrie "traduccions comparades" dedicat a Kafka, però entre les notícies que s'acumulen sobre la riuada a la meua estimada Cracòvia, i les coses que em van quedar pendents en "Traduttore torturato", vaja, no em sé concentrar.
Com a substitució del Kafka, ací teniu un comentari que volia fer l'altre dia. Hem parlat de calcular l'impacte sobre el lector, de traduccions de literatura que haurien de ser literàries, d'equivalència i exactitud, etc. Doncs bé, un eximpli per a incitar a la discussió, si en teniu ganes. Fullegem una de les traduccions més autoritzades al castellà de les odes de Píndar, publicada en una col·lecció d'enorme prestigi. Busquem el principi de la primera olímpica (v. 1-23):

(T1)"A HIERÓN DE SIRACUSA,
VENCEDOR EN LAS CARRERAS DE CABALLOS

Lo mejor, de un lado, es el agua y, de otro, el oro --cual encendido fuego
en la noche-- puja sobre toda riqueza que al hombre engrandece.
Pero si atléticas lides celebrar
deseas, corazón mío,
no busques más cálido que el sol
otro astro brillando en el día por el desierto éter,
ni ensalzar podríamos competición mejor que la de Olimpia.
Desde allí el himno multiafamado se trenza
en las almas de los sabios, para que canten
al hijo de Crono los que llegan al opulento
y venturoso hogar de Hierón,

Antrístrofa
"que el cetro mantenedor de justicia gobierna en Sicilia
rica en frutos, cosechando las cimas de las virtudes todas,
y espléndidamente se adorna también
con la delicia de la música y los versos,
como los que cual niños alegres junto a su amigable
mesa cantamos con frecuencia nosotros varones.
¡Vamos!, la dórica lira del clavo
descuelga, si en algo el encanto de Pisa y Ferenico
tu mente abismó en los más dulces pensamientos,
cuando junto al Alfeo corrió, su cuerpo
entregando a la carrera sin ayuda de espuelas,
y con la victoria maridó a su dueño,

Épodo
al rey de Siracusa, que se goza en los caballos."

El meu amic Uno Que Pasaba Por Aquí (li respectaré el pseudònim), enfadat davant aquesta casta de traduccions, fa uns dies proposava en el seu blog una versió alternativa. Fa així:

(T2) "Lo mejor es el agua.
Puja el oro
Cual nocturno fuego encendido
Sobre toda riqueza que engrandece
Al hombre.
Pero,
Si celebrar deseas, corazón
Mío, atléticas lides, en el día
No busques más cálido que el Sol
Otro astro brillante en el desierto éter.
Competición mejor que la de Olimpia
Ensalzar no podríamos. Desde allí
Se trenza en las almas el muy celebrado
Himno de los sabios, para que al hijo
De Crono canten quienes llegan
Al opulento y venturoso hogar de Hierón.
Con justo cetro gobierna Sicilia,
Rica en frutos, cosecha las cimas
De las virtudes todas, y espléndida
Se adorna también con la delicia
De la música y los versos, como los que,
Cual niños alegres junto a su amigable mesa,
Cantamos con frecuencia nosotros,
Los varones.
¡Vamos!
Si en dulces pensamientos abismó tu mente
El encanto de la tierra de Pisa,
Cuando junto a las aguas del Alfeo,
Entregando su cuerpo a la carrera
Sin ayuda de espuelas, Ferenico
Corrió, para unir la victoria
A su dueño, el rey de Siracusa,
Que en los caballos se goza,
Descuelga del clavo la dórica lira."

El meu grec és molt justet, però potser algú el recorda millor que jo:

ἄριστον μὲν ὕδωρ, ὁ δὲ χρυσὸς αἰθόμενον πῦρ
ἅτε διαπρέπει νυκτὶ μεγάνορος ἔξοχα πλούτου:
εἰ δ᾽ ἄεθλα γαρύεν
ἔλδεαι, φίλον ἦτορ,
μηκέθ᾽ ἁλίου σκόπει
ἄλλο θαλπνότερον ἐν ἁμέρᾳ φαεννὸν ἄστρον ἐρήμας δι᾽ αἰθέρος,
μηδ᾽ Ὀλυμπίας ἀγῶνα φέρτερον αὐδάσομεν:
ὅθεν ὁ πολύφατος ὕμνος ἀμφιβάλλεται
σοφῶν μητίεσσι, κελαδεῖν
Κρόνου παῖδ᾽ ἐς ἀφνεὰν ἱκομένους
μάκαιραν Ἱέρωνος ἑστίαν,
θεμιστεῖον ὃς ἀμφέπει σκᾶπτον ἐν πολυμάλῳ
Σικελίᾳ, δρέπων μὲν κορυφὰς ἀρετᾶν ἄπο πασᾶν,
ἀγλαΐζεται δὲ καὶ
μουσικᾶς ἐν ἀώτῳ,
οἷα παίζομεν φίλαν
ἄνδρες ἀμφὶ θαμὰ τράπεζαν. ἀλλὰ Δωρίαν ἀπὸ φόρμιγγα πασσάλου
λάμβαν᾽, εἴ τί τοι Πίσας τε καὶ Φερενίκου χάρις
νόον ὑπὸ γλυκυτάταις ἔθηκε φροντίσιν,
ὅτε παρ᾽ Ἀλφεῷ σύτο, δέμας
ἀκέντητον ἐν δρόμοισι παρέχων,
κράτει δὲ προσέμιξε δεσπόταν,
Συρακόσιον ἱπποχάρμαν βασιλῆα. λάμπει δέ οἱ κλέος / [...]"

(Podeu sentir l'original ací).

Clar, ací ens faria falta el criteri infal·lible i refinadíssim del nostre tan enyorat Númida (OH TU, JESÚS CABEZAS TANCO, SI ESTÀS A L'ALTRA BANDA DE LA FIBRA ÒPTICA MANIFESTA'T!!!), de manera que haurem d'anar a les palpentes (o "a la palpa", que diuen al meu poble).

La pregunta és: fins a quin punt el genus sublime que guia l'original ha estat transmès correctament en la versió de T1? O, si voleu una bateria de preguntes: fins a quin punt el lector grec antic de Píndar sentia aquest estranyament que sentim en llegir la versió de T1? És la versió de T2 més legible per a nosaltres que l'original per a un grec antic? Fins a quin punt la transparència de la traducció justifica l'eliminació de l'estranyament (остранение, que dirien els formalistes russos) poètic de l'original?

Si comparem l'original i les traduccions, veiem de seguida que T1 talla els versos on li dóna la gana, i com que la magnífica "retraducció" de T2 no es basa en l'original assumeix aquesta arbitrarietat i encara l'amplifica. Ja ho sé, això és un argument a favor de les traduccions directes i en contra de les "versions" indirectes, però el que no tinc clar és fins a quin punt la "intel·ligibilització" dels originals no és també, al seu torn, una "mala" traducció. I que conste que T2 m'agrada molt més que T1! Però el que conta no és el meu plaer com a lector, sinó l'equivalència hipotètica entre la lectura de l'original a mans d'un indígena i la lectura de la traducció en les nostres mans. No ho sé. A veure què en penseu.