divendres, 14 de maig de 2010

Traduttore torturato

Com a seqüela de l'agradable tertúlia precedent, i mentre vaig perpetrant el pròxim capítol de la sèrie "Versions comparades" que us infligiré, ve't ací uns quants postulats que em semblen discutibles, en el sentit de "dignes de ser discutits".

1. Fins i tot en un text (o enunciat) en la nostra pròpia llengua, i procedent del nostre mateix moment sincrònic, diastràtic i diafàsic, hi ha matisos i connotacions que se'ns escapen. Un text d'un altre moment històric arrossega una galàxia de vincles semàntics i de lligams que, per a entendre'ls, hauríem de disposar d'un aparell de notes molt superior al text mateix. Si el text procedeix d'un altre idioma, la diferència entre el que pensava l'autor i el que nosaltres transmetem és encara més gran. Finalment, si ens enfrontem a un text d'un altre idioma i d'un altre moment històric el saldo serà sempre, inevitablement, irrisori. I és que tot és traducció. El que ens hauria de sorprendre no són aquestes dificultats, sinó el fet mateix que hi haja traduccions, perquè la intercomprensió és en realitat un miratge.

2. Un text en prosa i sense intencions estètiques només es pot traduir bé si ens guia el propòsit de la màxima exactitud lèxica i de la màxima fidelitat a l'original, convertides en una versió que resulte perfectament natural en la llengua d'arribada. Per contra, els textos literaris (i els poètics de manera predominant) s'han de traduir sempre equilibrant tres factors: la reproducció íntegra del contingut de l'original, l'acceptabilitat en la llengua d'arribada i l'equivalència entre l'impacte hipotètic de l'original (sobre un parlant de la llengua i del moment en qüestió) i l'impacte de facto de la traducció (sobre un parlant de la llengua i del moment del traductor). Tota traducció literària ha de ser estètica; tota traducció utilitària ha de ser útil.

3. La traducció és com un viatge per senderos que se bifurcan, en què constantment estem triant uns camins que exclouen els altres. Per evitar les incongruències, quan apareixen, el traductor ha de fer marxa enrere i desfer no sols les tries més directament problemàtiques, sinó també les altres que hi estan lligades. I la qualitat del resultat no és quelcom que es puga definir, sinó un fet nu, el resultat d'una pràctica que té com a rerefons un ideal impossible de descriure i de cosificar. Com l'equilibri aristotèlic: sabem quan hi és i potser sabem aconseguir-lo, però no sabem determinar en què consisteix ni com es pot assolir.

4. Quins coneixements ha de suposar el traductor que té el lector? Com més aparell paratextual faça, millor; com menys coneixements pressupose, millor.

5. El millor traductor és el que treballa de manera que la seua presència és invisible, el que crea en el lector la il·lusió impossible d'estar llegint un original. Quan el traductor es fa notori, malament rai. Per això és una feina tan desagraïda: si la fas bé, tothom parla del llibre i no del traductor; si la fas malament, les hòsties són totes per a tu.


Dic jo, per anar obrint boca. Si algú vol entrar en matèria, convidat està.

12 comentaris:

Sebastianus ha dit...

Unes notes al marge sobre els postulats 2 i 4:

2. Ho veig com un procés encreuat, híbrid, on intervenenen, i de vegades col·lisionen, els conceptes de “precisió” i “poeticitat” (si és permès dir-ne així). Hi ha textos d’una evident voluntat poètica que exigeixen una precisió extrema. Això em fa pensar en un passatge que estic traduint: “Ara, per exemple, quan exposo el meu pensament d’una forma tan precisa com sigui possible, però no gens poètica, parlo, en el fons, amb la consciència, i no amb la paraula.” La meva idea de fons és que tota traducció literària (= “poètica”) ha de ser, també, utilitària, és a dir precisa. I això, en certa manera, exclou les traduccions “fortes” tan característiques d’una altra època (en la tradició catalana, pensem en Carner, Sagarra o el mateix Riba). Però també això és pura aparença, que diria aquell.

I és pura aparença perquè algú podria arribar a pensar en la traducció automàtica perfecta. En la traducció com un procés mecànic ideal, al qual el traductor per si mateix mai no podrà arribar. D’una manera anàloga, la línia recta o la circumferència traçades amb mitjans mecànics són més “perfectes” de les que som capaços de dibuixar a mà alçada. I això ens duu a considerar si arribarà el moment en què la traducció automàtica reemplaçarà per complet la tasca del traductor: si ja hi ha programes que tradueixen prou correctament llengües molt pròximes (com el català i l’espanyol), podríem arribar a veure traduïda una novel·la de l’alemany o el polonès amb un programa informàtic? En tot cas, no sembla fàcil que una màquina pugui ser infal·lible davant els paranys del llenguatge; vull dir, que sàpiga interpretar sense marge d’error una expressió com “canto rodado”, o que no tradueixi mai “demasiado tarde” per “too much afternoon”.

Entesa així, la traducció de poesia no seria en cap cas traducció, sinó recreació…

4. Sóc partidari de considerar, ni que sigui com a punt de partida capciós, que el públic potencial de la traducció és culte i està ben informat. I que si no n’està, avui dia té a l’abast mitjans suficients (sí, començant per la Viquipèdia…) per informar-se. Això ens lliura, si més no en teoria, de perdre el temps redactant inacabables “N. del T.”, que sovint no fan més que entelar l’original. Penso ara en la paraula “versta”, que, en versions de clàssics russos del s. XIX, solia anar acompanyada per sistema d’aquesta nota a peu de pàgina, avui del tot innecessària i (més o menys) deduïble pel context: “Mesura de longitud equivalent a 1,06 km”. Tot això ho dic, clar, en teoria.

Altres problemes col·laterals, que només esmento de passada:

1. Fins on ha entès el text el mateix traductor? O, millor dit, fins on pot entendre’l, per molt decents que siguin els seus coneixements de la llengua original? (Tu mateix dius que “la intercomprensió és en realitat un miratge”.) D’aquí la “necessitat” de contactar parlants nadius, o el mateix autor (si és viu); necessitat que, d’altra banda, no té per què millorar la qualitat del text resultant.

2. Fins on és lícit / convenient / útil, a l’hora de fer la pròpia versió, tenir en compte altres traduccions preexistents?

Res, teòric que estic avui.

K. ha dit...

"Hagan juego, señores"
(ho dic perquè el teu comentari em suggereix moltíssimes observacions, però aquesta àgora no és propietat exclusiva meua, i segur que hi ha més gent que té coses a dir...)

K. ha dit...

Bé, rectifique la meua intervenció anterior. No em desagraden gens les partides de tennis de taula, vulgo ping-pong.

2. "La meva idea de fons és que tota traducció literària (= “poètica”) ha de ser, també, utilitària, és a dir precisa. I això, en certa manera, exclou les traduccions “fortes” tan característiques d’una altra època". La idea s'hauria de formular de manera més justa i exacta, crec jo. Les traduccions que tu al·ludeixes, probablement amb l'excepció de Riba, en el meu esquema entrarien en una categoria diferent, ni exactes ni literàries: "versions" o, al límit, "manipulacions", "apropiacions". Per a mi, una equivalència en el "nivell de poeticitat" (?) entre O(riginal) i T(raducció) és un exemple de precisió, tant o més que de literaturietat (o poeticitat). Crec que faríem bé d'eliminar la idea que enfronta "literari" i "literal", almenys en aquest sentit: si T manté la mateixa "temperatura verbal" que O, per a mi això és precís. (Sí, ja sé que conceptes com "nivell de poeticitat" o "temperatura verbal" fan de mal definir, però això no implica que no assenyalen una cosa real i existent).
Quan faig voltes a l'oposició entre precisió i literarietat vull dir que sovint no es tracta tant de reproduir exactament tots els sememes de l'original com de traslladar de O a T la mateixa capacitat d'afectar la consciència del lector de la mateixa manera. Si un decasíl·lab conté en O un mot que en T només es pot traduir amb precisió a través d'una definició de diccionari, per a mi és obvi que hem de sacrificar aquesta exactitud.

Pel que fa als traductors automàtics, he de dir que he treballat durant anys amb traductors cibernètics d'última generació (el SALT, per exemple), i amb traductors humans que han desenvolupat durant anys programes de traducció juntament amb els politècnics, i la meua opinió és taxativa: NO. Vull dir, que com més intentes robotitzar la producció d'enunciats, més t'adones que tenen raó els cognitivistes: la tasca de traduir es fa a través d'habilitats intel·ligents que pressuposen un llenguatge humà i, per tant, un cervell humà. Per això treballant amb traductors automàtics no es pot eludir mai la revisió final, a càrrec de traductors humans. La resta són algorismes més o menys maldestres. Podria aportar una enorme quantitat d'anècdotes de traducció del SALT, com ara les següents:

O: Ocho radios distribuidos homogéneamente por el círculo de su base
T: Huit ràdios distribuïts homogèniament pel cercle de la seua base

O: paralelepípedos de dobles cubos y medios cubos
T: paral·lelepípedos [sic!] de dobles poals i mitjans poals

O: Julio César
T: Juliol Cèsar.

Etcètera.

(En el següent comentari continua)

K. ha dit...

Certament, per a mi la traducció literària és una re-creació, en el sentit més estricte i etimològic del terme. Això sí, és una creació guiada de manera estricta, com el tren que només pot circular pels seus rails.

4. En aquest tema la meua actitud és ambigua, indecisa. D'una banda estic en contra de tota aquesta ortopèdia cacogràfica de les notes, les anotacions, els glossaris, etcètera. Tan podrit per la filologia no estic. De l'altra, sobretot en traduccions de determinades llengües poc conegudes (polonès, per exemple), les referències internes (i intraculturals) s'han de fer comprensibles, i sense ortopèdia resulta difícil. Ni sí ni no, sino todo lo contrario.

Entre les llebres que tu has aixecat:

1. Una vegada, el Hans-Ingo Radatz em va dir emfàticament que, en la seua opinió, totes les traduccions fetes de l'alemany al català les hauria de revisar un indígena per estar més segurs de la bondat del resultat. Crec que una part de raó sí que té. Almenys la meua experiència em confirma que encara que entengues el text no hi ha res més útil i excitant per al traductor que poder consultar amb un parlant natiu. I si és amb l'autor, tal com fan l'Exemplator o el Xavi Farré, miel sobre hojuelas. I ha de ser així, perquè tret que sigues un Mallafrè (en la llengua que siga) difícilment arribaràs a no necessitar mai un auxili indígena. Sobre això he acumulat també unes quantes historietes, algunes d'elles divertides. Per exemple: Z., una col·lega polonesa, traductora quasi oficial de les novel·les del famós autor espanyol X., parla un castellà gloriós, té un domini magnífic de la llengua de Cervantes, però quan jo vivia a Cracòvia sempre em consultava els dubtes de cada novel·la. Generalment eren dubtes ja quasi resolts, dubtes de matís, però de vegades es donava el cas que alguna expressió no l'entenia. Un dia va i em passa subratllada la frase: "se la mamaba de uvas a peras". No vaig poder reprimir un somriure malèvol, mefistofèlic, i una espurna em sortí dels ulls. Em vaig preparar conscienciosament la resposta, i li vaig amollar: "le hacía felaciones con muy poca asiduidad". La pobra Z. es va posar vermella com un sac de tomates i ho anotà en la seua llengua materna. Em vaig quedar amb la curiositat de saber com ho va traduir, finalment...
Un altre recurs, que jo mateix he aprofitat alguna vegada, és el de la traducció a quatre mans, amb un parlant natiu de l'altra llengua. S'hi aprèn moltíssim, però pot causar un estrès terrible, perquè aleshores és quan t'adones que no tens ni puta idea de res, i fa verguonya. "Y eso dueleeee..."

K. ha dit...

I, per acabar:

2. Tenir en compte les traduccions preexistents és bo, en el cas de les traduccions amb prestigi resulta senzillament obligatori, i per tant la licitud d'això se sobreentén. No sempre és possible, sobretot quan n'hi ha moltes traduccions prèvies, o quan són difícils d'aconseguir. Però em sembla molt positiu. Generalment, el traductor aprèn molt mirant com ho fan els altres (no pas refent el que altres han fet, per descomtat, que això sí que és il·lícit i indecent). De vegades aprens, però per a mal: quan veus com ha resolt un altre el problema que tu has solucionat de manera mediocre, la sensació és: per què faig aquesta feina??? A banda d'això, tenint en compte que les traduccions més serioses sempre representen un comentari implícit a les anteriors (com deia Ricoeur), tenir en compte els precedents deu ser bo. Mira per exemple les traduccions de clàssics de Gredos: sempre reconeixen i valoren explícitament les traduccions anteriors, i fins a quin punt n'han après.

Per a mi, la relació més fascinant entre O i T és la que fa que fins i tot acabe canviant l'original. Així, la màxima autoritat en Max Weber del món mundial, Wolfgang Schluchter, reconeix que per a realitzar la seua edició crítica de Wirtschaft und Gesellschaft aprengué molt de la magnífica traducció nord-americana de Günther Roth i Claus Wittich. Un altre: en el pròleg a l'edició espanyola de Paideia, que estic llegint ara, Jäger diu que no sols va treballar colze a colze amb el traductor del FCE (quins temps, aquells!), sinó que a partir de la traducció espanyola va revisar el seu llibre per a la següent edició alemanya. Ho trobe apassionant.

Exemplator ha dit...

Primera part...

Bé, doncs intentem aportar una miqueta més d'oli al fanal... -encara que no sé si de llum...!

Suposo que sou conscients que qualsevol dels temes que heu proposat o remenat podria ser objecte d'una o més d'una tesi. Són amplíssims i complexíssims. Afegiré els meus comentaris a raja-ordinador i tot al·ludint alhora a les aportacions del Philosophus Polonus sive Guillelmus i del Sebastianus -més o menys. Vejam.

El primer que diré és que és materialment impossible resoldre tots aquests problemes d'una vegada per sempre. Per més que llegeixi comentaris i comentaris o assaigs i assaigs sobre teoria d la traducció, a l'hora de la veritat, cada text imposa la seva llei. I la teoria esdevé, senzillament, fútil. Quais útil només com a consolació i, ocasionalment, com a font d'idees. De vegades, cada moment textual imposa les seves condicions. Així, per exemple, ¿es pot resoldre per sempre més la vella polèmica de si un poema rimat s'ha de traduir també rimat? Trobareu respostes de tots els colors, per més que tots, crec jo, estaran d'acord que, almenys, caldrà treballar el ritme (no pas la rima). I no faltarà qui us dirà que caldrà buscar equivalents a tots aquests components formals. Què fem, llavors, amb les prosifciacions? Quantes prosificacions ens hem empassat de la Ilíada, l'Odissea... o dels Canterbury Tales? Què hi hem perdut... o què hem guanyat amb els intents de fidelitat, en aquest terreny, que també hem llegit?

Tot plegat fa veure que hi ha múltiples maneres de traduir un text -i també de fer-ho malament. Per això és bo que hi hagi sempre diverses bones traduccions. En realitat, a la millor, cadascuna d'aquestes ha triomfat en determinats aspectes i fracassat en altres, amb la qual cosa la millor percepeció de la realitat de partença la tenim contemplant el conjunt sencer d'assalts... de la mateixa manera -i perdoneu-me el pessimisme- com només contemplant totes les despulles del naufragi ens fem una idea de la grandesa del navili que ha naufragat...

En qualsevol cas, que la intercomprenssió sigui difícil -que ho és- no vol dir que sigui impossible ni que sigui un miratge. Ho pot ser ocasionalment, però és un fet que, de tant en tant, ens entenem. I, per cert, també caldria reflexionar sobre què vol dir "entendre" o "comprendre", i més encara en termes estètics. No oblidem, d'altra banda, que, inexorablement, un text, en ser traduït, obre la seva galàxia semàntica a la de la llengua d'arribada. I, d'aquest xoc, poden néixer nous mons, de gran complexitat. No cal dir que un fenomen semblant pot passar intraculturalment i intralingüísticament, només que ens desplacem per l'eix del temps. És que Don Quijote -per posar-ne només un dels infinits casos-, ara, té el mateix significat -o els mateixos significats- que quan aparegué?

Exemplator ha dit...

Segona part

Que tota traducció literària ha de ser estètica...? Sí -bé, és cert que encara no sabem què vol dir ni "literari", ni "estètic" ni, menys encara, "traducció"... Però, sí. Ens entenem. I sí, ha de ser-ho. Cas peculiar el plantegen aquells textos que no han estat parit com a "literaris" però que nosaltres tractem com a tals... Posem per cas, un sermó medieval, amb tos els seus jocs de paraules, exhibicionisme persuasiu i focs d'artifici d'alta precisió, que li atorgaven uncaràcter eminentment... utilitari, n'havíem dit? Perquè, és clar, utilitari no significa el mateix en aquest context que en el d'un manual d'instruccions d'una cafetera, per exemple... I, de fet, poeticitat no s'oposa gens a precisió. O no pas necessàriament, almenys.

Quant a la traducció automàtica, estic del tot d'acord amb la resposta del Guillelmus. No sé cap on anirà tot allò de la "intel·ligència artificial", però avui dia, els únics traductors automàtics que funcionen sense fallar estrepitosament, són els que tenen un "thesaurus" molt exigu i es mouen en camps molt i molt restringits. Els altres, donen millors o pitjors resultats, però sempre necessiten la supervisió humana. Sembla mentida com és de difícil codificar per a una màquina les operacions que el nostre paupèrrim cervellet fa a corre cuita, per exemple, per a jugar amb sinònims. I n'és només un aspecte.

Quant al tema dels paratextos amb què podem decorar els nostres treballs, jo sóc partidari, sense manies, de l'exhaustivitat. I punt. Potser el medievalisme m'ha avesat a unes opcions determinades, però tant fa. La Wikipèdia no és en absolut menyspreable -com tampoc no ho són molts altres recursos, virtuals o no. Ara, el meu lector model és un lector que llegeix còmodament assegut, amb un llibre de paper a les mans, una pipa a prop i potser algunes begudes més o menys interessants pels voltants... i al qual, mandrós com sóc, m'agrada evitar-li la distracció de moure massa el cul. Algú em dirà que, llavors, el distrauré massa obligant-lo a moure els ulls de dalt a baix o de davant a darrere -on sol haver-hi els apèndixs. I potser té raó. Però, què hi farem. Els ulls pesen menys que el cul. I, en última instància, si vol, pot passar de les meves notes. La dificultat, en qualsevol cas, rau en el fet de dibuixar-nos un model concret de lector. I més encara si estem convençuts que el nostre treball s'adreça a diversos tipus de lector: des de l'estudiant preuniversitari (ai las!) fins al lector culte postuniversitari, però no de la nostra especialitat, tot passant pel lector simplement culte, però no necessàriament universitari, etc., etc., etc.

Exemplator ha dit...

Darrera part, ara com ara...

Tot i així, l'exemple de la "versta" que ha posat en Sebastianus, mereix també atenció. Ací hi ha secret.

Efectivament, un lector més o menys il·lustrat deu recordar que "versta" és el que explica el nostre company. I, si no, pot consultar-ne el sentit. En última instància, segur que el context en permet esbrinar el significat, si més no de manera aproximada. I és difícil que sigui rellevant, en una novel·la, si una versta és 1'06 km o 1'03 o fins i tot 1'5. En aquest cas, la polèmica dels teòrics girarà al voltant de si mantenim "versta", o en busquem algun sinònim (si n'hi ha) o en busquem un equivalent funcional (com ara kilòmetre). Jo, personalment, mantindria "versta" i hi posaria la nota de rigor (o el glossari pertinent, si hi ha prou lèxic per a compilar-ne un), però qualsevol de les opcions que he plantejat podria ser dignament defensable. Més encara, determinats termes culinaris -per posar ara un altre cas- es poden mantenir o no en la traducció en funció del grau de tipicitat en el text de partença. Un plat, per exemple, que no tingui equivalent en la llengua d'arribada. Però, què fem amb aquells plats que sí hi tenen equivalents però que, en la cultura de la llengua original, hi tenen més presència... Jo diria que els ous remenats, per exemple, són més propis dels desdejunis polonesos que dels nostres. Què fem, doncs? En traduïm el nom polonès al català, en cas de trobar-nos una referència així en una novel·la? O l'hi mantenim en polonès, en el text català?

Quant al tema de tenir en compte el treball d'altri, faig meva la resposta del Guillem. Una mica de prudència m'aconsella tenir-les en compte sempre que puc. Especialment si em consta que són bones (però, de vegades, no em consta). Ara, tenir-les presents obliga a treballar més, no ens enganyem, ja que, llavors, et toca entendre raonadament les opcions d'una altre per aacceptar-les o rebutjar-les i, en funció de l'anàlisi, perfilar millor la teva pròpia opció.

No vull acabar sense referir-me al fet de poder consultar l'autor, que esmenta el Guillem. Poder-lo consultar és, sobretot, un plaer i un honor..., però no necessàriament una panacea. Compte! Si el dubte té a veure amb els realia del text, l'ajuda pot ser especialment fructífera. Però si és un problema lingüístic, és fàcil que l'ajuda sigui impossible -depèn- i que sigui més útil la dels altres traductors. Evidentment, si partim de la idea que l'Autor no coneix la llengua d'arribada. De fet, és impressionant i fa pensar molt, percebre com es desfà el problema lingüístic en qüestió quan intentes explicar-li'l a l'autor. Per què...? Perquè el problema en qüestió existyeix per a tu, en la teva llengua, però no en la seva. I, per tant, per a reproduir-li'l i que l'entengui li has de fer un excurs, en la seva llengua, que, de fet, pot resultar absolutament inoperant, cansós i, per tant, sobrer.

Bé, heus ací els meus cinc cèntims. Però que consti que el tema és quasi infinit!

K. ha dit...

Exemplator, ací ens interessen precisament els temes infinits per damunt de qualssevulla altres...
Bé, començaré afegint una anècdota més sobre traductors automàtics. El meu amic Vicent Cintero anà l'any passat a Madrid a un concert on cantava una soprano destacada. En el programa de mà es va trobar una frase marciana que deia una cosa així com: "Ha grabado las óperas de Händel con sonajero". La imatge d'una senyora gravant Händel amb un sonall a la mà té un què de surrealisme autèntic. Es tracta, evidentment, d'una traducció automàtica no revisada que es refereix al director de la Filharmònica de Berlín, Sir Simon Rattle, el cognom del qual significa justament "sonall".
Bé, collonades a banda. Respondré per parts.
És obvi que la traducció és una activitat i un resultat, i que com a tal demana sobretot un saber pràctic. De tota manera, la teoria no és tan inútil com sembla. Si bé no determina la pràctica, sí que la pot orientar per bé del resultat. Les respostes a interrogants com els que planteges depenen no sols de cada text, sinó també de cada traductor i de la destinació de cada traducció. Si ets Carles Riba, et saps l'Odissea de memòria i has de publicar la traducció en Alpha, és molt probable que la faces imitant els metres de l'original. Si ets algu com ara jo, no tens talent poètic i has de traduir un poemeta de Goethe per a exemplificar una classe a la universitat, faràs vers blanc sense rima ni ritme, i si aspires a una certa exactitud lèxica moltes gràcies i que Déu t'ho pague.
En aquest sentit, les prosificacions que esmentes són resultats ineptes que hom consumeix faute de mieux, i prou. Sobretot si no es té hàbit de lectura poètica. Per a mi, són evitables d'allò més.
Pel que fa a la intercomprensió, sóc pessimista. Miratge, il·lusió o autoengany, tant fa, la intercomprensió sempre és més o menys aproximativa i gràcies, plena de forats que omplim inconscientment amb la nostra fantasia o amb els nostres prejudicis. No és que de tant en tant ens entenem, sinó que molt sovint per a funcionar no necessitem processar el 100% del que diuen les paraules (i no dic res sobre tot allò que es diu sense voler dir-ho). La traducció del 100% és taxativament impossible perquè la comprensió del 100% ho és. Així ho veig jo.

K. ha dit...

Segona part
¿Per què no abandonem aquest cartesianisme castrant que afirma que "no sabem què és A" si no som capaços de fer una definició exhaustivfa, cosificadora, diccionarial, de A? És clar que sabem què és "estètic" i "literari", encara que no resulte possible encaixar-ho en un concepte simple i universalitzable.
El tema de la literaturietat de textos originalment "no literaris" em sembla ociós, però molt seductor. Els textos utilitaris, per exemple els autopropagandístics de Llull, són literaris en la mesura que estan reelaborats estèticament de manera eficaç, en la mesura que són complexíssims en termes retòrics, i en la mesura que la seua adscripció a l'ordre literari és també un procés històric i sociològic consumat, tan decisiu com la textualitat mateixa. Per tant, traduir-los és una pràctica literària, com ho és traduir els sermons de SVF (i bé que n'està farcit, SVF, de retòrica i d'intenció estètica, el cabró!). Literatura de la bona!
Els traductors automàtics... en fi, per a funcionar com els humans haurien de tenir el funcionament del cervell humà, i això és impossible, si tenim en compte que la nostra ignorància sobre aquests temes és gairebé absoluta (segons diuen els neuròlegs). No deixa de ser curiós que els millors especialistes en el cervell humà comencen la seua trajectòria des de pressupòsits reduccionistes i fisicalistes i acaben convertint-se al budisme o fent-se protestants panteistes... Mentrestant, els traductors automàtics continuen "grabando Händel con sonajero".
Respecte dels paratextos, Exemplum, la teua posició em sembla pròpia de filòleg... en el mal sentit del terme. Reconec que tenir informació és bo, però odie a mort aquestes pàgines destrossades per les pedantíssimes "N del T" que s'entesten a fer impossible la lectura com a gaudi estètic. Ho trobe monstruós. I hi ha extrems, és clar. L'editor Vicent Olmos m'explicava un dia el cas d'un traductor que li feia notes a peu de pàgina per explicar qui era Napoleó... L'exemple no és exacte, però si molt aproximat. Ara bé, quan la distància cultural és gran, va bé tenir a mà les explicacions imprescindibles per a no perdre's pel text, això és cert. Però d'ací a aquest exhibicionisme barroer i antiliterari de molts traductors filòlegs, vaja, hi ha un bon tros. Com diem al poble, "tot té un mig i dos vores". No es tracta només de si alces els ulls o el cul, és que la pàgina del llibre és un territori que pots fer teu o pot ser el vedat de la pedanteria del traductor. El que més t'agrade. Personalment crec que el vici de les "edicions crítiques" pesa molt en el que dius. Hi ha edicions molt bones que he acabat llançant per la finestra perquè m'irriten de tanta mariconada que mareja i cansa, de tant de tocar els ous amb una "h" que balla o amb una "ff" que apareix en el puto manuscrit Alfa i la mare que ho va parir. Però vaja, insistisc: in medio virtus.

K. ha dit...

I final, per no fer-me prolix...

Respecte de "versta" i les opcions disponibles: d'acord. Recorde la primera vegada que vaig llegir Gorki, que apareixia allà el samovar amunt, el samovar avall, i el context ja em va fer entendre de què es tractava, i de la importància del samovar i del te en la Rússia del XIX, no sé si encara actualment, supose que sí. La decisió en cada cas ("versta" sense nota, "versta" amb nota, "quilòmetre" amb nota, etc.) depèn de cada moment, del text que es tradueix, de l'edició a què està destinat, etc. Però deixar "versta" a seques em sembla perfecte.

Conèixer les altres traduccions, almenys les competents, forma part del procés de traducció. També perquè de vegades et portes la sorpresa que les teues solucions són un avanç, per exemple. Però això implica feina, com tu dius: t'obliga a entendre el perquè de les opcions dels altres.

El que expliques de les dificultats que té discutir amb l'autor... és un exemple més del problema mateix de la intercomprensió. Si el contacte amb l'autor no t'aclareix els dubtes és perquè la intercomprensió en si és difícil, un ideal impossible. Si fins i tot l'autor mateix no sabrà en molts moments per què va dir el que va dir...
De tota manera, tens molta raó quan dius que el problema el tens tu en la teua llengua. Bé, no sempre. Depèn del problema. Quan vaig traduir Kula vaig tropar amb un problema que no em resolia cap diccionari, i que els indígenes mateixos no entenien. Resultava que l'autor s'havia enginyat una parauleta que devia formar part del seu idiolecte particular, i allà no entenia ningú què significava. Això t'obliga a veure què han fet els altres traductors i, a la fi, a arriscar-te interpretant, imaginant, refent el text.
Per això deia jo que una de les coses que més em fascinen és la manera com la traducció acaba modificant l'original (Weber, Jäger). Possiblement t'ha passat a tu traduint SVF al castellà, una feina que deu haver influït en la teua manera de concebre el text original, no? M'imagine que si hagueres de fer ara una edició crítica de SVF modificaries totes les edicions que coneixem, i els manuscrits mateixos també.

K. ha dit...

(Perdoneu, però cada vegada que pense en el Händel i el "sonajero" em descollone viu...)