divendres, 20 de juny del 2008

Una de Miłosz

Continuem amb la vella gran tradició del Patio, i us propose una zagadka o problema o trencaclosques de traductor. Últimament estic fent-li voltes a la idea de penjar a la meua pàgina web un dels meus poemes absolutament favorits de Miłosz, un dels seus textos que m'acompanyen inseparablement, que el Xavi Farré no va incloure (injustificable!) en la seua antologia. I bé, hi ha punts del text que no sé com resoldre’ls de manera convincent. Ací el teniu, amb els comentaris més avall:


Tan poc (1)

Tan poc he dit.
Dies breus.

Dies breus,
Nits breus,
Anys breus.


Tan poc he dit,
Massa poc temps. (2)


El meu cor s’ha cansat
Del delit,
De la desesperació,
De l’entusiasme,
De l’esperança.


La boca de leviatan (3)
Es tancava damunt meu.


Jeia estirat a les ribes
D’illes deshabitades.


M’ha arrossegat amb ella vers les fondàries
La blanca balena del món.


I ara no sé
Què era vertader. (4)


Czesław Miłosz
Berkeley, 1969


Comentaris i dubtes:

(1) Tak mało: literalment, “tan poc”, “tan poca cosa”, “tan poques coses”. Es podria dir també “ben poc”, “ben poca cosa”, com proposava Exemplator, però al meu parer aleshores es perdria el sentit entre comparatiu i exclamatiu del tak.

(2) Nie zdążyłem: “no he arribat a temps de fer-ho”, “m’ha faltat temps”. Es podria dir, lacònicament, “curt d’hores”, però és que en l’original l’aparició del verb, a més de completar sintàcticament la frase, dóna un matís d’acció personal, íntima, que es perd amb l’el·lipsi. El comentari de l’Exemplator diu: “El verb que indiques és fotut de traduir. "Zdążyc" de vegades es pot traduir com "avançar-se a" (com aquell llibre de "Zdazyc przed Panem Bogiem", sobre el gueto de Varsòvia...), però ací és més aviat "arribar a". CREC que el millor és evitar traduir-lo literalment, perquè em sembla que no tenim un equivalent exacte... Alguna vegada he pensat coses així com : "M'ha escapat/faltat el temps" o "No he pogut més". He descartat altres opcions: "A penes quatre coses". La idea no és la quantitat, sinó haver perdut l'avinentesa de dir alguna cosa. De fet, aquesta és la idea dels versos que el precedeixen: la urgència per dir coses importants per a les quals li falta temps (dies, hores, nits, etc.). Però, potser, aquest és el seu punt més fotut. Recordo que en una versió provisional vaig optar per: "M'han faltat hores" o, fins i tot, "Ben poc he dit, / curt d'hores". Potser és prosaic, però potser no tant com "no he arribat a temps"... En fi, cal parlar-ne.” La meua versió, amb el·lipsi, no em satisfà tampoc.

(3) Paszcza lewiatana (minúscula en l’original): paszcza és “el barram”, “les barres”, la part de la boca dels rapinyaires on hi ha les dents, però en llenguatge corrent també és “la boca”. Posar-hi “les barres de leviatan” o “el barram de leviatan” em semblava poc clar, però “la boca” tampoc no és precisament cap prodigi. No ho sé...

(4) A teraz nie wiem / Co było prawdziwe: dos versos absolutament prodigiosos, que sempre m’han apassionat i emocionat fins a les llàgrimes, i que resulta impossible de transmetre fidelment. “I [o “però”] ara no sé / què era [o “fou”]”... i ací ve el més difícil: “veritable”, “vertader”, fins i tot “autèntic”, “veritat” (sense article)... Uf! Auxili!


11 comentaris:

Anònim ha dit...

Rapidíssimament, perquè descobreixo el teu missatge a última hora:

3) Sobre el tema de les barres. Jo, en castellà, hauria optat per "las fauces", quasi sense dubtar-ho. I cito el castellà per un petit problema que em passa -i sé que a tu també-: redéu, no totes les paraules sonen igual en totes les llengües. En català, no crec que digués ací "gargamella", per exemple, que és la traducció de "fauces". En castellà és factible dir "caer en las fauces del lobo"... En català no en diríem, crec jo, garganella. Boca és viable, però massa neutre. Què tal si canviem del tot la part anatòmica: "Les URPES de leviatan es tancavan/cloïen"... però no queda bé "damunt meu"... Potser "...m'estrenyien / m'atrapaven". No sé, però per ací podria anar una via de solució.

4) Respecte al "prawdziwy"... Certament, molt fotut. D'entrada, manrtindria el exe "i". Tots els teus significats hi valen... ALguna vegada l'he (sobre)interpretat fins i tot com "correcte", que, de fet, és un altre adjectiu: "prawidlowy"... Ara, tanmateix, pensaria més pel camí de "real"..., cosa que lliga també amb algunes preocupacions de Milosz...

I ara només una petita qüestió d'ordre que has donat per sabuda, però que m'estimo més explicitar per si de cas. No cal saber polonès -o l'idioma que vinga- per a dir-hi la seva cadascú en aquestes polèmiques. Al Pati real, qui volia ajuda explicava on hi havia el problema i pensava en veu alta, com acaba de fer el Guillem. I els altres interveníem co-pensant i suggerint solucions al problema descrit. Guillem acaba, doncs, de reactivar una vellíssima -i bellíssima- tradició, però no deixeu el tema, si us plau, en mans dels qui sabem una mica de polonès. El truc consisteix en això: explicar el problema per fer-lo entenedor i... esperar la gresca.

Guillem Calaforra ha dit...

3) A mi també m'havia passat pel magí això de les "fauces", però... la veritat és que no l'emprem com cal, perquè el DRAE diu clarament que "fauces" és la "parte posterior de la boca de los mamíferos, que se extiende desde el velo del paladar hasta el principio del esófago", per tant, "gargamella", i per tant, el sentit que li donem col·loquialment potser no és sinó una influència del putrefacte llenguatge periodístic... D'altra banda, canviar un substantiu neutre ("boca") per un que no és el del text ("urpes") em sembla un remei pitjor que la malaltia...
4) És cert, però com que en tots els casos alternatius que cites el polonès té paraules específiques ("correcte" = prawidlowe, "real" = rzeczywiste, "autèntic" = autentyczne), saltar d'un lexema a un altre és tan dubtós com la traducció "prosaica", o potser més.

Completament d'acord amb la "qüestió d'ordre" (fins i tot em permet de recordar que hi ha entre la nostra comunitat una altra persona que no sols té olfacte finíssim per al català, millor que el meu, sinó que a més sap polonès de puta mare, i és el nostre ambaixador a Hessen). No us deixeu intimidar pel fet que es tracta d'un text polonès: claveu-hi cullerada, si us plau!

Anònim ha dit...

Una cosa és el sentit que dóna el diccionari i una altra l'ús real, que no crec que siga erroni. El que sí és cert és que la paraula "fauces" s'usa més que no pas "gargamella" i no crec que aquest ús tinga res a veure amb infeccions periodístiques. El que es perdria amb aquesta substitució és una cosa potser més fina: Leviatán, en la interpretació cristiana tradicional, és un dimoni; i en la iconografia medieval -i no sols- abunda la boca engolidora com a entrada en l'infern i com a representació del dimoni -bé, i com a eixida dels actors en el teatre...-. Després Hobbes i tota la pesca. Aquesta associació a la voracitat i, a més, a la voracitat diabòlica és important i es perd amb allò de les urpes. Ara, al marge de si ens agrada aquest canvi o no -que efectivament és el bessó de la qüestió, i podem continuar parlant-ne-, el recurs a la substitució per una paraula "que no és al tex" és absolutament legítim. Depèn del que s'hi guanye i del que s'hi perda: si no podem buscar una equivalença, cal buscar una equifuncionalitat, tan gran com siga possible.

Respecte al punt 4), totes les opcions són prosaiques. I tots aquests semes estan inclosos, en major o menor grau (i aquest és el problema!), en el terme polonès. Només hi ha una manera d'evitar el compromís i el perill: no traduir el text...

Quant a la qüestió d'ordre, m'encanta recordar quantes llengües ha parlat el Patio (real). Entre cacaus i cerveses hem discutit, per exemple, les meravelloses traduccions del grec modern que ens portava el Jesús Cabezas -i, després, alguna tentina del romanès-; o les de l'anglès de l'Isidre Martínez; o les del portuguès que, ocasionalment, ens va portar el Jordi i, ara mateix, no recorde si també el Magister -potser em confonc-. I no cal dir que tots hi dèiem la nostra gràcies a l'explicació prèvia del traductor.

Guillem Calaforra ha dit...

3) Sobre el tema de les accepcions correctes o no, en castellà, preferisc deixar-ho córrer perquè al cap i a la fi no m'importa. Jo també havia pensat en "fauces", i la sorpresa va ser que el sentit que jo li atribuïa no era normatiu. Podríem entrar, llavors, en el tema de per a què ens serveix un diccionari normatiu si després ens el passem pel forro, però bé, és cosa d'ells. Una altra qüestió, que aquesta sí que m'interessa, és el canvi de metàfora. Jo no sóc partidari de jugar alegrement amb l'equivalència funcional, tot i que per exemple en Lec l'equifuncionalitat era la norma i no pas l'excepció (justament al revés del que normalment ha de ser). El que dius de Leviatan és molt cert, i precisament per això (aquesta idea tan de tipus "Hieronimus Bosch" de les mandíbules que es tancaven sobre l'autor) crec que l'alternativa de les urpes no és viable. Una altra possibilitat, potser no tan mala idea, seria: "Leviatan serrava /
Les dents damunt meu". No ho sé.
4) Ara mateix, crec que "veritable" seria la que més s'acosta al sentit que comentem, o la que menys se n'allunya. També té l'avantatge de no ser un mot tan prosaic (al capdavall, tampoc no es pot dir que "prawdziwe" no siga una paraula perfectament comuna); i em sembla que conserva bastant bé els sememes que ens interessen.

Anònim ha dit...

Guillem,

sobre allò de la 'paszcza lewiatana', primer havia pensat en 'els queixals' però llavors he trobat que aquest plural esguerrava forçosament el vers següent. Després m'ha vingut al cap 'la bocassa de leviatà'. Mira, per què no? Però queda clar que no hi ha fórmula màgica.

D'altra banda, no em sembla pas tan greu utilitzar en espanyol 'las fauces' volent dir 'les mandíbules' o 'la bocassa', encara que aquesta accepció no sigui acadèmica. Pensem que és un cas de metonímia, o de traslació de vés a saber què... semblant a referir-se al 'paladar' per donar a entendre el sentit del gust (segons com es miri, i encara que fem la guitza al gremi dels estomatòlegs).

Per cert, ja parlarem d'això que dius que tinc un olfacte per al català millor que el teu (!!??). Deixem-ho amb un irònic 'smiley' :-) d'aquests que acostuma a fer servir "la alegre muchachada". Doncs això :-) .

Seb.

Anònim ha dit...

Ah, si jo potser optaria per 'la bocassa' no és només pel que em suggereix 'paszcza', sinó perquè estem parlant de leviatà (o Leviatà), ahí es nada, y ben segur que aquest subjecte tenia una bona bocassa.

'Boca' em sembla poc expressiu per culpa de la polisèmia. Una cosa semblant al que em passa amb el mot 'cap', que té tantes accepcions que de vegades es perd el sentit. Per això sovint escric 'quefe', sense manies.

Però vaja, potser tot això no sigui més que "discutir sobre la inmortalidad del cangrejo", que deia un professor argentí que va passar per Colònia.

Seb.

Guillem Calaforra ha dit...

Crec que, amb les vostres aportacions, aquesta versió seria mínimament viable:


Tan poc


Tan poc he dit.
Dies breus.

Dies breus,
Nits breus,
Anys breus.

Tan poc he dit,
Hi he arribat tard.

El meu cor s’ha cansat
Del delit,
De la desesperació,
De l’entusiasme,
De l’esperança.

La bocassa de leviatan
Es tancava damunt meu.

Jeia estirat a les ribes
D’illes deshabitades.

M’ha arrossegat amb ella vers les fondàries
La blanca balena del món.

I ara no sé
Què fou veritable.

Czesław Miłosz
Berkeley, 1969
Del volum Allà on surt el sol i on es pon

Anònim ha dit...

Rapidíssimament: Això de "bocassa" és una bona idea. Crec. Tinc un dubte respecte a "damunt meu". Com us imagineu l'acció de tancar-se "na mnie"? Deixant captiu el subjecte com en una cova? O destrossant-lo? Jo crec que és més aviat la segona i, llavors, el "damunt meu" resulta menys precís que "na mnie": Ara, potser no hi ha altra sortida...

Continua sense convèncer-me allò de "veritable"... Què hi farem...

Guillem Calaforra ha dit...

Al contrari, jo crec que l'equivalència entre "na mnie" i "damunt meu" és clara com l'aigua: les barres es tanquen a sobre del subjecte, sense "destrossar-lo" ni "tallar-lo", o no del tot, senzillament aixafant-lo. I respecte de "veritable", em sembla l'opció més honesta, la menys distorsionadora. Ni "real", ni "autèntic", ni "correcte" no hi entren millor. "Real" no, perquè ni és "rzeczywiste" ni es tracta de realitat/irrealitat, sinó de veritable/no veritable (que pot ser fingit, malinterpretat, mentida, etc.). Tampoc "autèntic", en polonès "autentyczne", perquè és una paraula molt marcada des de Heidegger. Tampoc "correcte", en pol. "prawidlowe", perquè no es tracta d'encert/error ni de semàntica moral (en el sentit costumista, etimològic). I, al capdavall, "veritable" té suficient polisèmia per a entrar-hi més o menys aproximadament. Però bé, són opinions. Jo ho deixaria com està (tot i que allò de la "bocassa" reconec que em recorda massa el nom d'un famós dictador africà...).

Magister ha dit...

A mi també m'agrada la solució "bocassa". La d'"urpes" no em convenç; a més, se'l representava com un mostre marí, i així apareix també al poema. Per altra banda, l'ombra de Jonàs plana per tot el text, amb les connotacions que desvetlla en el lector la seua història. No hi ha dubte que el jo poètic és "engolit" pel monstre. Però "la gola" quedaria massa fora de lloc -massa traslladat, massa metonímic...

Guillem Calaforra ha dit...

Hi estic d'acord. Això de les urpes és una sortida, certament, però de vegades fugim del foc i caiem en les brases. Malgrat tot, el fantasma de Bokassa continua incomodant-me... Què hi farem!