dijous, 22 de novembre del 2007

L´abús del mal com a forma de ment captiva

D´entre els llibres interessants que m´han caigut a les mans darrerament, voldria parlar-vos de "El abuso del mal", del filòsof nordamericà Richard Bernstein. La substància de la seua reflexió podria sintetitzar-se en el següent fragment:

"Sostengo que ahora nos enfrentamos a un choque de mentalidades, no a un choque de civilizaciones. Una mentalidad atraída por los absolutos, las supuestas certezas morales y las dicotomías simplistas, se contrapone a otra que cuestiona la apelación a los absolutos en política, que sostiene que no debemos confundir la certidumbre moral subjetiva con la certeza moral objetiva y que, además, mira con escepticismo la burda dicotomía acrítica entre las fuerzas del mal y las fuerzas del bien. Llamo a esta mentalidad "falibilismo pragmático". También cuestiono un argumento ridículo e injustificado que afirma que, sin apelar a los absolutos y a las certezas morales inamovibles, carecemos de razones para luchar con firmeza contra enemigos reales."

Segons Bernstein, a partir dels atemptats de l´11-S s´ha accentuat una tendència ja present a la societat nordamericana des dels inicis de la guerra freda que, des d´un maniqueisme edificant, utilitza el mal no com a matèria de reflexió sinó com un atribut essencial de determinades entitats. El problema és la reïficació del mal: la identificació total d´aquest amb determinada raça, nació, classe social, ideologia, religió o cultura. L´anàlisi de Berntein em sembla un magnífic exemple de com el fenomen de la ment captiva pot sorgir també en contextos formalment democràtics. La democràcia, a més d´un sistema polític, és també una forma de vida que cal cuidar tots els dies.

2 comentaris:

Guillem Calaforra ha dit...

Aleshores el text de Bernstein ho planteja malament: no és un xoc entre dues concepcions (la dels fanàtics de l'absolut i la dels "falibilistes pragmàtics"), sinó entre dues coloracions distintes de la mateixa concepció monista i absolutòmana: la de la democràcia formal ultraliberal i capitalista (i catòlica) i la de la teocràcia medievalitzant i arxicomunitarista (musulmana i no sols). Ho dic des d'una perspectiva conscientment occidental, és clar... Al cap i a la fi, sembla que aquest autor no ens descobreix gran cosa: el fanatisme dels absoluts és nociu i es basa en la idea del mal, tant com els seus antagonistes, però en forma d'abús. Des d'Isaiah Berlin (per dir alguna cosa) fins als grecs, passant pel Cioran madur, Nietzsche, els il·lustrats francesos, Hume i uns quants més, el tema no és nou... Però està bé que hom l'empre per enfocar el món actual, i sense excloure'n els "nostres"... (I això de "nostres" ho escric amb sarcasme).

Guillem Calaforra ha dit...

Bé, ja que la colla sembla molt enfeinada o molt abúlica, o totes dues coses, hi afegiré un comentari meu: en el fons, crec que els diversos "fanatismes de l'Absolut" que aparentment s'oposen entre ells en realitat, no sé si de manera conscient o no, s'alimenten entre ells de manera perversa, i estan units en un únic designi: castrar, reduir, liquidar i anorrear qualsevol pensament crític, qualsevol "escepticisme" cautelós, qualsevol "incredulitat" i qualsevol reticència. Todos juntos y en unión / defendiendo la bandera / de la antiagnóstica tradición. Tots son uns quan es tracta de fotre el personal raonable. Ja ho deia Cioran, que coneixia de molt a prop el gremi universal dels fanàtics... En fi.