divendres, 30 de novembre del 2007

Elogi de la generalització

«No es pot generalitzar», «les generalitzacions són perilloses», «les generalitzacions són tòpics i, per tant, són falses». Val, totes les cauteles són poques. Però a un lingüista les afirmacions anteriors el faran somriure sarcàsticament: aquestes mateixes sentències cautelars són, elles mateixes, generalitzacions descarades. És lícit generalitzar, sí o no? Doncs depèn! Aquesta és una discussió que té moltes cares i una llarga història. La trobem camuflada en l’oposició entre l’individualisme metodològic i el funcionalisme, mirant cap enrere se’n poden veure ecos en molts autors, el debat medieval sobre els universals n’és una fita bàsica, es pot ensumar entre les filosofies de Plató i Aristòtil i, si voleu que estire el tema pels cabells, fins i tot Heràclit i Parmènides en formarien part (toma del frasco!). Per tant, no prejutgem amb arrogància que el tema està tancat i decidit. Sense generalitzacions només hi hauria discursos individuals sobre elements individualíssims de la realitat, i al límit seria impossible cap mena de discurs. Agafeu, si voleu, les generalitzacions més criticades de totes, les que fan referència a grups humans. Però si un gentilici ja és, en si, una generalització! Podríem desenvolupar una discussió rabínica, o bizantina (dos adjectius que són antigues generalitzacions sobre grups humans...), sobre si la pertinença de les generalitzacions depèn de la base estadística sobre la qual basem el judici, o de la representativitat qualitativa del que sabem, o de la respectable autoritat de la qual procedeix el judici. Però el cas és normalment abominem les generalitzacions en general (!) quan davant nostre n’apareix alguna amb què no coincidim. Si estem disposats a admirar i estimar els saharonilòtics (posem per cas) a qualsevol preu, si algú diu davant nostre que són una gent de costums rudes i poc dignes de confiança, rebrem un anatema pel fet d’haver generalitzat. Com si estimar els saharonilòtics no fóra estimar una quimèrica generalització! Diu la sentència venerable que només es pot estimar allò que es coneix, i evidentment no coneixem tots els saharonilòtics. En fi: no siguem tan inconscients, i quan rebutgem un concepte, fem el favor de saber què estem rebutjant. Això sí, jo rebutjaria tota mena de generalitzacions que es facen amb l’objectiu d’infligir injustícies a algú. Un principi que em sembla ben generalitzable, per cert.

I és que avui tenia ganes de provocar una miqueta...

2 comentaris:

Enric ha dit...

Efectivament, és impossible no generalitzar. Sense generalitzacions, no solament el llenguatge, sinó ni tan sols la vida mateixa seria possible, perquè no ens podríem orientar en el món. Aleshores, la qüestió es podria matisar de la següent manera: no es tracta de negar les generalitzacions (la qual cosa és, òbviament, una generalització), sinó de controlar-les. Ves per on, i exposant-me al risc de paréixer acadèmicament incorrecte per excessivament simplificador (però al cap i a la fi ací no ens trobem entre les parets d´una aula universitària, no?) diria que aquest és el sentit últim del pensament de Wittgenstein, un pensador que m´ha donat molts malsdecap i que darrerament tinc la impressió que comence a entendre. Per a Wittgenstein, constituiria un risc inherent a l´ús del llenguatge caure en generalitzacions abusives provocades per la confusió de jocs de llenguatge. No podem accedir a un món extralingüístic de les Idees, com a màxim podem aspirar a ser conscients de la manera com usem el llenguatge (la qual cosa no és poca cosa: açò enllaça amb la meua reflexió sobre el "new speak" actual).

Guillem Calaforra ha dit...

Jo diria, i que sant Ludwig em perdone, que el que dius és alhora cert i parcial, que el Wittgenstein de les "Investigacions" vol ensenyar-nos que molts dels problemes que creiem tindre amb coses i idees els tenim en realitat amb determinats abusos de llenguatge (jocs de llenguatge que violen subtilment les regles), i un dels abusos més importants és certament la generalització descontrolada. Però bé, la meua provocació no tenia com a objectiu impulsar un debat sobre interpretació d'escoles filosòfiques, sinó reivindicar la justesa de les generalitzacions sempre que estiguen fetes conscientment, des d'un pensament no dogmàtic i els deixem el contingut obert. La reflexió venia d'una recent conversa electrònica que he tingut amb l'amic Vicent Minguet, un músic de renom internacional que d'ací a poc se'n va a viure a Viena. Jo el felicitava, tot i que la setmana que hi vaig passar fa dos anys i mig em va deixar la impressió que allà la gent és prou antipàtica, i com és habitual denostava aquest país. Vicent, que en el fons deu sentir morrinya, em responia amb una crítica de les generalitzacions, i això em va activar l'eterna disputa dels ases entre Yusuf Ysern i jo sobre Polònia... i no res, se'm va passar pel cap la idea d'una irònica "Laus" erasmiana de la generalització. Bé, explique això per donar-vos una mica de context (genealògic).