divendres, 16 de novembre del 2007

Heterodòxia melancòlica

El recent intercanvi d'opinions al bloc de Toni Mollà (vegeu http://www.tonimolla.cat/eblog.php?pl=153 i http://www.tonimolla.cat/eblog.php?pl=156) deixa veure l'existència d'una veta subterrània que va més enllà de les categories habituals en el nostre panorama mediàtic. Inclosa la gens afortunada etiqueta dels "exvalencians", també mediàtica (?) i de la qual Toni mateix és coprotagonista. Aquest corrent deixa flairar un malestar que les institucions (les oficials i les antioficials, des del president del partit en el poder fins a l'atrinxerat funcionari revolucionari de formació progre i de vocació burgesa) no recullen, ignoren, tapen, dissimulen. Una recent conversa amb un col·lega em confirma la impressió que, en fi, ni tan sols entre els més intel·ligents no és fàcil trobar la lucidesa. La cosa, com us podeu imaginar, va de pàtries i patriotismes. El meu interlocutor defensava una versió irritada i tossuda del fetitxisme de la independència. La meua resposta era: si tenim pràcticament la seguretat que aquest no serà mai un país de gent civilitzada i respectuosa, un país raonable i on es pot viure amb dignitat, de què em serveix el tòtem de la independència i la paupèrrima invocació de la "gestió dels recursos"? En fi, em remet al debat desplegat a les pàgines de Tonet. Tot això té molt a veure, certament, amb els textos que van donant forma al web del nostre Patio Virtual. Entre alienats i mitòmans, mare de déu, en quin món vivim!

11 comentaris:

Exemplator ha dit...

Jo tampoc no crec que la independència resolgués res. Estrictament parlant, crec que, amb la pseudoautonomia que tenim, anem sobrats. Tristament sobradíssims. Per a mi, el projecte independentista només tindria sentit si realment signifiqués una alternativa a la societat, en conjunt, que tenim ara. Repetir el mateix que és Espanya a escala nostra... no té sentit.

La veritat és que em sento gens lligat a això que hom anomena "nacionalisme". Potser per això no em costa gens d'acceptar la desmembració de qualsevol unitat pretesament nacional: perquè el que em serveix d'orientació és la voluntat dels ciutadans, independentment que m'agradi o no. Em rebenta quan els espanyols es pensen que només el seu nacionalisme és bo! Quina virtut congènita, la del nacionalisme espanyol, no?

Però, per no desviar el tema: aquest concepte tan estrany de l' "exvalencià"... No m'agrada... Al cap i a la fi, hi subjeu la suposició que és impossible ser ben assenyat i entenimentat i, alhora, ser del lloc on som alguns dels qui passem per ací... I nosaltres mateixos, crec, en som la prova que això no és així! L'afirmació de l' exvalenciania em recorda al tòpic de l'autovisió negativa -de vegades complagudament negativa- de l'intel·lectual espanyol respecte a la seva pròpia realitat. No hauríem de permetre que els altres s'emparessin, en ús popi i privatiu, del gentilici. Encara que , en el fons, el gentilici se me'n fot bé prou. Malgrat la meva facilitat d'arrelar-me en alguns paisatges o de vincular-me a algunes persones... en mi sempre ha tingut molt més pes el país interior que l'exterior. Fins i tot, l'exterior només em sembla important en tant que afecti l'interior...

I tanmateix, hi ha una altra cosa diferent: la sensació d'estranyesa, de no parlar la mateixa llengua de la immensa majoria dels altres -i no em refereixo a la qüestió de l'idioma...-. I intueixo que aquesta sensació, que sospito compartida, ens acompanyaria igualment en països més, diguem-ne, civilitzats... Però, vaja, ara em perdria en algunes consideracions al voltant del que puguem considerar civilitzat o no..., però ho deixo córrer, que la feina crida.

Josep

Guillem Calaforra ha dit...

A mi, aquesta estranyesa m'és ben coneguda. Respecte de la independència, la veritat és que en si em resulta indiferent, si no porta darrere certes coses que segons sembla no reivindiquen ni els "dependentistes" ni els "independentistes". M'és igual, Espanya, els PPCC, el PV o Yoknapataupha, si no s'està preparat per a ser un ciutadà de debò. I això no és una qüestió de llengua, o no principalment de llengua.
Ara, jo tinc claríssim que en alguns llocs la gent és més civilitzada que en altres. Si més no en algunes coses. He passat trossos de vida suficients en altres àmbits geogràfics com per a adonar-me'n. Per posar un exemple: com més temps passe a Alemanya, més convençut estic que hi podria viure millor que ací. La qual cosa no vol dir que allà lliguen els gossos amb llonganisses, és clar, però en alguns aspectes estan en una altra galàxia. És només un exemple possible. I no entraré en la discussió estereotipada de: a) "és un terme molt vague!" (el de civilitzat, vull dir), i b) "això són generalitzacions!". La discussió nominalista baconiana no em sembla interessant. En fi, que certs llocs em resulten més afins que aquell que la loteria còsmica em va donar com a lloc de naixement. Qué puedo haser, doctor?

Sebastià Moranta ha dit...

Veig que això acaba de néixer i els primers comentaris encara són frescs, fresquíssims. Em pareix una idea excel·lent i, si els problemes tècnics i la meva por tecnològica no em fan la guitza, intenaré dir-hi alguna cosa de tant en tant. Ara bé, per sort o per desgràcia servidor no ha de suportar la pesada càrrega de la valencianitat (ser mallorquí, com sóc, em sembla una magnitud més elusiva, menys visible i, per això mateix, més bona de pair), i el fet de viure des de fa set anys a l'Alemanya culta i civilitzada d'en Guillem em duu a mirar el panorama des d'un altre lloc. O des del que podríem anomenar, retòricament, una altra perspectiva.

De moment ho deixo aquí, a veure si el servidor m'accepta aquest missatge.

Salut,

Sebastià

Guillem Calaforra ha dit...

Molt benvingut, Sebastià! M'alegra molt trobar-te per ací!
La veritat és que jo no pensava en una òptica estrictament valenciana, que també, sinó més aviat hispànica, inclòs el que he pogut conèixer de Portugal... El meu problema no és la gairebé inexistent catalanitat activa dels valencians, sinó la barbàrie que sembla congènita a tots plegats en un radi de 500 km, per dir alguna cosa...
Bé, he de fer una matisació al meu comentari sobre Alemanya, i més encara en presència (virtual) teua: hi podria viure, però sobretot com a alemany. I amb la vida més o menys solucionada, sobretot. De tota manera, i posant sempre per davant la meua fòbia alèrgica a qualsevol mena de mitificació, "algo tendrá l'agua cuando la bendisen"... Vull dir, que a banda de paelles i torrades de sardines, per alguna raó hi torne sempre, i per alguna raó no sóc l'únic que s'hi quedaria (o s'hi hauria quedat) a viure... I qui diu Alemanya, diu altres llocs més suportables que aquesta Hispània fastigosa.
Digo yo.

Sebastià Moranta ha dit...

Dius que a Alemanya hi podries viure, “però sobretot com a alemany”. Això sona molt semblant al que escriu Toni Mollà a la pàgina que ens recomanaves: “millor ser finlandés (de la part sueca)”.

A Marburg tinc una alumna oriünda de Hildersheim, a prop de Hannover, que ahir mateix m’explicava que acostuma a passar les inevitables vacances de Nadal a Suïssa amb la família. Resulta que tenen una casa en no sé quin indret del cantó dels Grisons (tant si penseu en Hans Castorp com en el World Economic Forum de Davos, el lloc té una mística que imposa) i despatxen bona part de les festes esquiant per les muntanyetes nevades. Doncs això: una situació econòmica i social relaxada, sense tibantors; i una perspectiva vital radicalment centreuropea. Contemplades des de fora (i desconeixent-ne, pert tant, les possibles misèries), la visió de l’idil•li, aquestes evidències quasi bucòliques ens poden provocar recança i fins i tot un cert desig de suplantació. Més encara perquè vivim a Centreuropa només “mentre ningú no demostri el contrari” i no sabem interpretar el present i el futur a favor nostre.

Com en aquell microrelat gloriós de Kafka: “Wunsch, Indianer zu werden”. O, dicho en román paladino, “Tal vegada jo seria feliç, si fos un altre”. No em queda gens clar si aquest pensament demostra una immaduresa incurable o una lucidesa irreductible. Tanmateix, venint de Kafka, podem pensar que això és literatura.

I tot per dir que molt difícilment, a aquestes alçades de la història, podem aspirar ja a haver nascut finlandesos. A tot estirar, podem intentar amb tota la cautela de viure a Finlàndia essent qui som, amb tota la nostra matèria mortal i el nostre escepticisme, sabent que a l’hivern a les tres de la tarda ja hi és fosc, i que a l’estiu l’amenaça dels mosquits-cocodril malmet (però no gaire) l’idil•li d’un bedollar a la vora d’un llac.

Unknown ha dit...

Hola a tots!Volia comentar-vos una coseta que em va passar l'atre dia. No segueix, exactament, el tema del qual esteu tractant, però, crec que també pot encaixar-hi. Sincerament, he estat a punt de no intervenir-hi, perquè el nivell de "inteligentsia" (en paraules del Guillem) és impressionat. No osbtant, després he pensat que cadascú arriba fins a on arriba -què hi faré?- per tant, m'imagine que ací cabem tots.
Primerament, presentar-me i dir-vos que sóc d'Asp, un poble de la provincia d'Alacant, on es parla castellà. I aprofite per a demanar-vos paciència i comprensió perquè, de segur, m'enxampareu amb alguna falta.
Dit tot això, passe a contar-vos el cas. Estic preparant oposicions en una acadèmia de Múrcia. La majoria de companys són murcians, menys dos o tres com jo. L'atre dia vam tractar d'un dels temes de l'oposició: Las otras lenguas de España. De sobte, va eixir la discusió de si el valencià era o no era una llengua diferent del català. Un company va contestar sens dubte, que SÍ, que des de 2003 era ja llengua oficial. Es va muntar un folló de por. Fins que la professora va aclarir la diferència entre llengua i dialecte, y explicar la unitat de la llengua catalana. I us estic parlant de filòlegs! Bé, doncs, ara ve la millor. La professora va fer una recomanació molt important: quan esteu davant un tribunal, mai de la vida parleu de llengua valenciana, ni de llengua catalana! Perquè mai se sap amb qui us trobareu, i per tant, és un gran perill. Us jugeu l'aoposició! Habreu de dir: la llengua que es parla en la Comunitat Valenciana...
Esta recomanació només per als que ens hem de presentar en la CV, clar, perquè en Múrcia no els preocupa tant aquests temes. I estic citant paraules textuals. I va afegir: si els valencians mateixos no s'aclareixen, nosaltres menys encara!
I jo em vaig quedar pensant que vaja cosa més trista que una persona no puga anomenar les coses pel seu nom, per por al que té davant, que en aquell moment té més poder.
Jo, per descomptat, no pense seguir la recomanació! Però em vaig quedar amb un mal cos... En fi, que estareu farts d'escoltar coses paregudes, però ho volia comentar perquè veieu com ens veuen des de fora.

Isabel

Anònim ha dit...

Lamentablement, no he tingut mai l´oportunitat de viure durant una temporada en un d´aquells països més civiltzats que el nostre dels quals parleu. D´altra banda, tampoc crec que em faça falta per a adonar-me de la mediocritat cívica de la societat valenciana. Fa molt de temps que vaig deixar de preocupar-me de la qüestió nacional local, entre altres coses pel profund provincianisme intel·lectual que afectava el debat. Valia la pena, vaig pensar a partir de determinat moment, ocupar-se de temes d´abast universal, de problemes que afectaven el conjunt de la humanitat en aquest nostre món global. Tanmateix, i indepentment del fet que, en efecte, hi ha països més civilitzats que altres, quan done una ullada al món interconnectat en què vivim pense que la diferència entre països té una importància relativa. Sí: el problema no és la independència, sinó el tipus de societat que volem construir. Ara bé, més enllà dels problemes endèmics dels valencians, la pregunta que em plantege és la següent: es troba la humanitat preparada per superar el marc mental de l´estat-nació i viure en un món on cada cop més depenem els uns dels altres? O per dir-ho com Montesquieu: com es pot ser cosmpolita d´una manera digna? El problema és que em fa la impressió que el menyspreu per la cultura i per l´esperit cívic, tan típicament valencians, s´estan convertint cada cop més en trets universals.

Guillem Calaforra ha dit...

Isabel: el que tu dius és un dels molts exemples anecdòtics del nivell que predomina a dintre d'aquest "país", i que arriba a ser tan obsessiu que irradia cap enfora. Mon pare diu que "tot s'apega menos la salut". La burrera, efectivament, no entra dins la categoria de "salut".

Enric: jo no crec que el problema siga provincianisme versus cosmopolitisme. El teu escrit d'urgència sobre les paelles a Sueca és més universal que els assaigs d'un que jo sé (no diré noms, és viu) que cita Thomas Bernhard i Bertrand Russell en la mateixa línia, per acumulació i de la manera més provinciana que em puc imaginar. Crec que la qüestió és que certs temes "no donen més de si", i quan ens en cansem hem de passar a d'altres, de més calibre si pot ser. A mi, les invocacions al mon grlobalitzat no m'impressionen, m'impressiona més la profunditat i la gravetat dels problemes en discussió, i ací és on crec que ens entenem molt bé. Coneixem massa gent "compromesa amb el context" que són uns paletos definitius, i massa "cosmopolites" que ho són per pura irresponsabilitat de dandi malcriat. Crec que les categories a emprar són unes altres. I sí, tens tota la raó: el problema és quina societat volem construir. En això crec que ho tenim pelut.

Sebastià Moranta ha dit...

Sobre el missatge de la Isabel: a hores d’ara, el que trobo més interessant del particularisme/secessionisme lingüístic és la seva funció en mans d’aquells qui no coneixen prou la llengua en qüestió, ni tenen cap intenció d’aprendre-la. Sospito que la majoria d’aquests col•legues murcians de qui parles deuen creure sincerament que valencià i català són dos idiomes diferenciats, i fins i tot prou distints (encara que si viuen i treballen a Múrcia, ben poc deu afectar-los la cosa).

El lingüista Gabriel Bibiloni no fa gaire parlava del “desplaçament” d’aquesta mena de particularisme. És a dir, que la població immigrada des d’alguns indrets de les Espanyes o d’Hispanoamèrica va fent-se seva la ideologia particularista que abans era privativa de blavers i gonelles. Té la seva lògica (perversa, però tanmateix ben curiosa) que un argentí o un colombià que viuen a Palma des de fa un parell de mesos es mostrin convençuts que a Mallorca no es parla català, sinó mallorquí. Em puc imaginar més o menys el panorama a la ciutat de València: deu ser això, multiplicat per deu o per vint.

Ah, jo també em presentaré (molt breument): nascut a Campos, un poble preturístic de Mallorca, de 1992 a 1999 vaig viure a Barcelona, on vaig cursar Filologia Catalana i vaig fer altres cosetes, com per exemple estudiar rus. L’any 2000, en Guillem i jo ens vam embarcar en l’aventura dels lectorats de català de la Generalitat de Catalunya. A partir d’aquell instant van anar sorgint entre ell i jo afinitats diverses, amb la intuïció compartida que a Centreuropa podríem ser una mica més feliços que al corral mediterrani que ens tocava en herència. He guaitat en aquest blog per veure què s’hi cou; i
si podem compartir alguna inquietud, millor que millor.

Exemplator ha dit...

No vull reobrir un tema ja tancat, però no puc evitar aportar-hi aquesta citació, d'una epístola de Dant (la núm. XIII), en la qual comença saludant el destinatari amb aquests mots: "...suus Dantes Alagherii florentinus natione non moribus...". Bé està, oi? I ara, com quedaria inter nos: "...valentinus natione, non moribus...". Hahaha...

Josep

Guillem Calaforra ha dit...

Home, tancat tancat no està mai. A mi, l'al·lusió a Dante aquesta ja m'està bé... Primera perquè la idea medieval de "natio" no és la del nacionalisme actual, i segona perquè això de "non moribus", mira tu, és una descripció exacta dels marcians com nosaltres. Per mi queda aprovat, si no hi ha vots en contra...