dimecres, 23 de setembre del 2015

Petita celebració (4)

Si suposem que "emigrant" és qui es trasllada a un altre país, hi viu i hi treballa durant un període més o menys llarg, jo vaig ser emigrant. Una emigració amb què sortia perdent en diners i cotització, sí, i a un país on no tenia més llibertats civils que al lloc de sortida; però una emigració, al capdavall. El problema és quan, en un determinat moment, es produeix una certa transformació i deixes de tenir algunes coses clares. "L'estranger" té un sentit molt clar quan només has fet el turista per la vida. Però de sobte, alguns anys després de residir en un lloc, t'adones que el coneixes i l'estimes més que la teva ciutat d'origen. Descobreixes que, contra el teu propi pronòstic, un dia parles l'idioma d'adopció amb una certa fluïdesa, i fins i tot passes la prova definitiva de la integració lingüística: ja ets capaç de mantenir una bronca domèstica en el teu nou idioma. I llavors ja no saps fins a quin punt allò és una ciutat estrangera. Ja no ets un turista, ni algú aliè a la ciutat, i tampoc no ets un indígena, no saps què collons ets i has descobert que en la teva identitat s'ha encastat un ingredient nou i irrenunciable, un ingredient que és tot allò: paisatge, idioma, costums, fins i tot maneres de reaccionar. De sobte t'adones que, efectivament, ets una altra persona. Però no li ho pots contar a ningú, perquè no ho entenen o no els sembla interessant. Només els iniciats t'entenen.




CANÇÓ DE L'EMIGRANT


Venim al món a ciutats estrangeres
"pàtria" en diem, però en poc temps podrem
ben bé admirar-ne els murs i les torrasses.
Anem de l'est cap a Occident, i enfront
nostre rodola un cèrcol gran de sol
ardent, enfront seu, lleuger com al circ
salta un lleó domat. A tals ciutats
mirem les obres d'art dels mestres antics
i no ens sorprèn reconèixer el propi
rostre en els quadres vells. Vam existir
ja abans, i inclús patiments coneguérem,
sols ens faltaven mots. En una església
ortodoxa a París els últims russos
canuts i blancs preguen a Déu, que és
segles més jove que ells, i que com ells
és vulnerable. A ciutats estrangeres
ens hi quedem, com uns arbres, com roques.


Adam Zagajewski, dins Jechać do Lwowa ['Anar a Lviv'], 1985.
Trad. Guillem Calaforra




PIOSENKA EMIGRANTA


W obcych miastach przychodzimy na świat
nazywamy je ojczyzną, lecz niedługo
wolno nam podziwiać ich mury i wieże.
Ze wschodu na zachód idziemy a przed
nami toczy się wielka obręcz płonącego
słońca, przez którą lekko jak w cyrku
przeskakuje oswojony lew. W obcych miastach
ogladamy dzieła dawnych mistrzów
i bez dziwienia rozpoznajemy własne
twarze na starych obrazach. Istnieliśmy
już wcześniej i nawet znaliśmy cierpienie, 
tylko brakowało nam słów. W cerkwi
prawosławnej w Paryżu ostatni biali
siwi Rosjanie modlą się do Boga, który
jest młodszy od nich o stulecia i tak samo
bezradny jak oni. W obcych miastach
pozostaniemy, jak drzewa, jak kamienie.