La nit en blanc: Post scriptum

(Tenint en compte que aquest "Post scriptum", que figura al final del llibre, ha estat al·ludit reiteradament en les entrades anteriors, he pensat que potser el més adequat era facilitar-hi l'accés als lectors del blog.)

Primer que res, vull remarcar que LA NIT EN BLANC és un poemari en el sentit més estricte de la paraula, és a dir, un conjunt de composicions que responen a un designi temàtic i formal unitari. Ni que fos exclusivament per aquesta raó, el llibre que teniu en les mans s’apartaria ja dels meus hàbits d’escriptura, caracteritzats per l’elaboració lenta i individualitzada de cadascun dels poemes, que tan sols el transcurs del temps s’encarrega, tard o d’hora, de dotar de la forma convencional d’un volum de versos. El lector curiós pot comprovar-ho mitjançant la lectura de Despossessió (2002), l’opera prima que conté l’aplec de poemes que —en reprendre cap a l’any 2000 l’activitat poètica, després d’una llarga travessia del desert que es va manifestar en forma del que Enrique Vila-Matas anomena síndrome de Bartleby—, vaig considerar, en algun cas amb excessiva indulgència, dignes de veure la llum entre tota la paperassa lírica que havia escrit (i, sobretot, destruït) des de l’adolescència.

Inopinadament, la superació de la pulsió negativa que entrebancava la meva labor creadora durant prop de dues dècades va coincidir amb l’exploració de noves modalitats d’escriptura, com ara l’aforística —recollida en part al volum Submarins de butxaca (2008)— o el memorialisme, que venien a complementar i diversificar en bona mesura la represa de l’activitat poètica. Tot plegat, unit a la influència de la meva dedicació a la sociologia del llenguatge, va cristal·litzar cap a l’any 2002 en un tipus d’escriptura fragmentària i tot sovint críptica, a cavall entre l’aforisme i el poema, on la reflexió sobre la dificultat de continuar escrivint poesia apareixia com el pinyol de la meva vocació com a escriptor. Fruit d’aquesta dèria, es van anar gestant un conjunt de textos —l’adscripció genèrica dels quals no se’m va revelar del tot fins el 2008, quan ja constituïen un corpus prou nombrós— presidits per una concepció de l’escriptura com a derrota, en el doble sentit agonístic i mariner del mot. No crec equivocar-me si afirmo que aquests textos —és a dir, LA NIT EN BLANC— constitueixen el testimoni íntim d’una pèrdua de confiança en les possibilitats expressives de la paraula. Com a tal, l’empresa no deixa de resultar paradoxal, atès que tal desconfiança només s’hi pot expressar a través de recursos lingüístics —el silenci entre ells—, en una clara mostra de la simptomatologia d’aquella «malaltia del llenguatge» que, d’ençà de la seva emergència en el marc intel·lectual del finis Austriae, s’ha ensenyorit progressivament de la consciència contemporània. La formulació més primerenca, i potser també la més coneguda, del fenomen la trobem a la Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon (1902), del jove Hofmannsthal, amb la seva punyent descripció de la crisi espiritual que li impedeix continuar escrivint perquè «les paraules abstractes de què els llavis per força se serveixen per tal de donar llum a qualsevol raonament, se’m desfeien a la boca com bolets podrits».

En el meu cas concret, aquesta crisi expressiva revestia unes connotacions específiques, on les motivacions personals es conjuminaven amb d’altres consideracions de caràcter més intel·lectual. M’hi aclaparava, per damunt de tot, una agudíssima consciència de l’abisme perpètuament obert entre les meves pretensions expressives i els resultats assolits, amb la torturadora sensació de dissonància cognoscitiva que l’experiència comporta. D’altra banda, pesava també sobre el meu estat d’ànim la severa admonició d’Adorno en Prismes (1955) sobre la impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz, en tant que repte al qual calia fer front des de la mateixa escriptura poètica, atès que la resposta «no pot ser negativa, perquè llavors» —com ha remarcat Enric Sòria— «la cultura mateixa seria l’última víctima d’Auschwitz i el triomf de la barbàrie esdevindria absolut». Es tracta, insisteixo, d’una qüestió intrínsecament poètica que, com a tal, ja va ser refutada amb contundència per autors com Paul Celan o Tadeusz Różewicz, fins al punt que el mateix Adorno va acabar reconeixent que «la perpetuació del sofriment té tant de dret a expressar-se com el torturat a cridar; d’aquí ve que potser hagi estat fals dir que després d’Auschwitz hom ja no pot escriure poemes» (Dialèctica negativa, 1966).

Tot i això, entenc que la refutació de l’apotegma adornià no pot resoldre’s per una via ingènuament afirmativa. En altres mots: si bé resulta obvi que l’aparició del Lager no cancel·la l’existència de la poesia, a hores d’ara «el problema no rau en la impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz, sinó en com continuar escrivint-ne, mentre Auschwitz es prolonga en una sèrie interminable de monstruoses seqüeles» (Submarins de butxaca, p. 96). Un assumpte, val a dir, que no sembla treure la son a la major part dels poetes que escriuen en català, evidenciant de passada l’autisme irresponsable de molta de la poesia produïda a casa nostra. Alerta: no estic propugnant en cap moment l’alternativa —assajada per alguns poetes— consistent a escriure una mena de poesia d’ONG, cofoia de bona voluntat i xerrameca humanitarista d’enèsima mà. Caldria, per contra, que ens escarrasséssim a trobar una escriptura poètica on la denúncia de la devastació del món contemporani, susceptible de ser duta a terme de manera més lúcida per altres mitjans, no desemboqués en la mort de (i en) la poesia, sinó que donés pas a la indagació sobre els procediments insidiosos en què aquesta devastació capil·laritza també el llenguatge, en tant que eina de treball del poeta i alberg de l’ésser —però també del no-res.

Per aquest costat, la tasca del poeta es deixa entendre com una contribució essencial a la preservació d’un àmbit sagrat en el si de la paraula, compatible amb l’acceptació de la irreversible mort —hom estaria sovint temptat de qualificar-la més aviat d’agonia interminable— de Déu. Caldria matisar, doncs, aquella sentència nietzschiana segons la qual no deixarem de creure en Déu mentre continuem creient en la gramàtica, en la mesura en què la lluita contra la deturpació del llenguatge constitueix un dels baluards més formidables que podem oposar a la propagació del fanatisme. Pel que fa a LA NIT EN BLANC, voldria pensar que aquest designi s’hi ha traduït en l’elaboració d’una mena de teologia negativa o apofàtica de l’escriptura, concebuda com la temptativa d’explorar l’obscuritat d’una pràctica que no es deixava aprehendre (si més no, per la meva part) sinó per la via de la negació. Una teologia negativa que aspira a ser alhora una poètica d’aquest home desarborat, en forma de llengua minvant, expulsada d’àmplies zones del món de la vida, que ha esdevingut el català dels valencians en virtut de la persecució implacable a què continua sotmès per part de les institucions.

Tot plegat, s’hi expressa per mitjà d’una forma deutora en gran mesura —o així m’ho sembla— de la meva passió per la música contemporània. Aquesta propensió musical del discurs hi resulta immediatament perceptible a través de la manera com s’enllacen i reapareixen els motius entre uns poemes i altres (i entre els títols i els poemes anteriors i posteriors), que dota d’unitat i coherència el volum. Més enllà d’aquesta analogia, diguem-ne «estructural», vaig procurar que la tensió expressiva i existencial dels textos es manifestés mitjançant la insistència en cadascuna de les seccions del llibre en una idea bàsica, els «harmònics» de la qual s’hi anirien desenvolupant fragmentàriament en cadascun dels poemes. Pretenia, això és, tractar el poema com un corps morcelé, on la tendència a construir els versos d’acord amb patrons mètrics convencionals es veiés distorsionada ara i adés per l’aparició de versos dissonants i la disposició visual sincopada de la matèria verbal en la pàgina en blanc.

Finalment, a tall de cloenda, vull fer constar el meu agraïment per la intel·ligència i la bona predisposició d’Antoni Albalat, Guillem Calaforra, Celia Guardiola, Pere Martínez, Ernest Querol, Anna Salomé i Amadeu Viana, que van tenir ocasió de llegir el recull en diverses fases de la seva elaboració. També les suggerències que m’hi va fer Manel Rodríguez-Castelló, en nom del jurat del XXVIII Premi Manuel Rodríguez Martínez. Les reaccions i els comentaris de tots ells, les seves reticències i els seus silencis també, em van resultar d’una enorme utilitat a l’hora de tirar endavant un projecte que a mi mateix em desconcertava en molts aspectes, i sobre el qual encara albergo el dubte de si no requeria la intervenció d’algú més dotat que jo per dur-lo endavant. En qualsevol cas, això ho ha de jutjar, a partir d’ara, el lector.

L’AUTOR