No dic res de nou si afirmo que Rüdiger Safranski és des de
fa temps un dels més brillants historiadors de les idees que hi ha en l’actualitat,
així com un dels que millor escriuen. Entre la seva producció podem trobar
intel·ligents assaigs sobre el mal o la globalització, però la seva dedicació
més sostinguda té a veure amb l’estudi de les aportacions d’alguns dels
pensadors alemanys fonamentals d’ençà del Sturm
und Drang. M’estic referint a gent de la importància de Goethe i Schiller,
Schopenhauer, Nietzsche o Heidegger, a les aportacions dels quals ha dedicat
llibres fonamentals, caracteritzats per l’abundància d’informació, la lucidesa
de l’enfocament i la claredat expositiva, que una traducció inepta (en el cas
dels poemes arriba a extrems vertaderament ridículs) com la de l’obra que
comentem no aconsegueix enterbolir. Aquestes són també les virtuts fonamentals
del present assaig, centrat en la presentació del Romanticisme com un dels
principals, si no el principal, fils conductors de la cultura alemanya moderna,
sense la interpretació del qual no arribaríem a entendre la peculiar i alhora
dramàtica trajectòria d’una nació que ha gaudit d’un desmesurat protagonisme en
la història dels últims dos-cents anys.
El llibre, doncs, a diferència d’obres anteriors de
Safranski, en comptes de concentrar-se en un pensador singular, ens acosta a un
panorama vastíssim, impossible de resumir en el breu espai d’una entrada com
aquesta. La matèria hi apareix dividida en dues parts: la primera constitueix
una exposició del Romanticisme stricto
sensu, mentre que la segona recorre l’empremta fascinant que el pensament
romàntic ha deixat en algunes de les principals figures de la vida literària,
artística i política del país fins a l’actualitat. Sens dubte, aquesta
distribució repercuteix en l’estratègia expositiva adoptada en cada cas, de
manera que la caracterització del Romanticisme exhibeix un grau de detall, de
profunditat i coherència comparable als millors textos existents sobre
l’assumpte com ara L'âme romantique et le
rêve (1939) d’Albert Béguin, amb l’avantatge que la mirada de l’autor no
s’adreça exclusivament a la literatura sinó que abasta també el món del
pensament de l’època.
Una època, val a dir, en la qual es produeix una ampliació
del terreny de joc de la raó, que acaba incloent-hi (no sense conflictes) el
seu contrari dialèctic, la desraó. No és per casualitat, doncs, que la ironia,
tal com explica Safranski en unes pàgines admirables, esdevingui el recurs
expressiu preferit d’uns autors aclaparats per la inquietant duplicitat que descobreixen
constantment en el món real. No debades el tema del doble esdevé una constant
de la literatura romàntica, en tant que encarnació sinistra d’una consciència
que ha perdut la ingenuïtat i ja no confia en la seva capacitat per accedir de
manera directa i transparent al coneixement de la realitat i de les altres
consciències. Estem parlant, òbviament, d’una profunda crisi espiritual, també
en el sentit religiós del terme, que constitueix el punt de partida de la idea
de la mort de Déu i la correlativa divinització de l’individu, de primer en la
seva versió estrictament atomística, però temps a venir també en tant que
comunitat unida per lligams espirituals, tal com l’encarnaran a la seva manera
la nació o la massa. Apareix així una poètica
del sublim, que desembocarà més endavant en una política del sublim. I què és el totalitarisme, sinó la perfecta i
monstruosa encarnació d’una política del sublim?
Aquesta és precisament la qüestió que es ventila a la segona
part del llibre, com es va fer aquest pas, a través d’un recorregut molt atent
a la creació d’una mitologia substitutòria a càrrec de figures tan fascinants i
ambigües com Feuerbach, Marx, Wagner, Nietzsche o els representants de la
revolució conservadora, encapçalats per Thomas Mann, que en Doktor Faustus (1947) tractarà de desentranyar
el sentit de l’hecatombe originada per una concepció del món fortament arrelada
en el Romanticisme, com la que va provocar la Segona Guerra Mundial, amb els
instruments espirituals forjats pel Romanticisme mateix. El resultat final, com
no podia ser d’altra manera, es troba lluny de convèncer, per bé que l’ambició
artística que guia la temptativa resulti en tot moment digna d’admiració. Enfront
d’aquesta tendència a contemplar el món per elevació, sobreinterpretant la
realitat a còpia de saturar-la d’Esperit, Safranski sembla decantar-se en les
pàgines finals de l’obra per una estratègia partidària de “refredar” el
funcionament de la societat, evitant que la política acabi sent presonera dels
monstres engendrats pel son de la raó. Es tracta d’una conclusió que podem
compartir, em penso, tot i que no deixa de ser irònic que el mateix Safranski
acabi presentant-nos l’objecte del seu llibre com “una odissea de l’esperit
alemany”, amb un subtítol amerat de la mateixa empenta èpica que tracta de
defugir.
Ens trobem, doncs, al davant d’un estudi altament
recomanable, com tots els de l’autor, tot i que potser no tan rodó com alguna
de les seves semblances de figures emblemàtiques del pensament alemany.
Segurament, la dispersió del tema n’és la responsable. Una anàlisi exhaustiva
de “tota” la matèria hauria constituït una tasca inacabable, enciclopèdica,
superior a les forces d’un sol home. En qualsevol cas, cadascú hi trobarà,
segons els seus interessos i afinitats, matèria per a les més diverses
reflexions. Ja m’he referit abans a les magnífiques pàgines dedicades a l’ús
romàntic de la ironia; el mateix podria dir de les dedicades a Schiller,
Novalis o Hölderlin, per no parlar de l’adequada inserció de Wagner en el marc
argumental de l’obra. Ara bé, també hi he trobat a faltar moltes coses: la
referència al pensament de Schelling, per exemple, brilla per la seva absència;
Hegel, Feuerbach, Schopenhauer, Stirner i Marx són despatxats d’una manera excessivament
sumària; dels primers músics romàntics no se’n diu res de res; etc., etc., etc.
Un detall final: l’autor, que analitza amb tanta subtilesa la ironia romàntica,
passa per alt, en canvi, el fet que la profunditat alemanya està del tot
renyida amb el sentit de l’humor, si no és que aquest apareix carregat de mala
llet. Està vist que la perfecció no és d’aquest món... Per acabar, com que el tema
és apassionant, no em sé estar de recomanar com a lectura complementària de l’excel·lent
volum de Safranski una altra obra d’una vàlua similar: es tracta d’El misterioso caso alemán: Un intento de
comprender Alemania a través de sus letras de la traductora i germanista Rosa
Sala Rose (Barcelona: Alba, 2007). Ben mirat, no estaria gens malament
comentar-la també en el futur en aquest blog.
