divendres, 28 de desembre del 2012

Steiner i la tristesa de pensar


(La persona anònima que havia proposat aquest llibre no ha pogut fer-ne el comentari, i en conseqüència el faig jo.)

Considerem, per exemple, el pensament, l’acció de pensar com a tal, i les seues circumstàncies i conseqüències. El pensament ens proporciona motius per a una certa melancolia existencial. No sabem si l’abast del pensament i el de la realitat són incommensurables. A més, el fet de pensar sol ser una activitat matussera, fragmentària, gairebé impossible de focalitzar durant llargs períodes de temps. El nostre “teatre interior” del pensament és impenetrable, personal, solitari, però alhora, i a causa del filtre inevitable del llenguatge, el pensament constitueix una repetició de coses ja pensades, rebregades milions de milions de vegades, sense la possibilitat de mantenir l’aura de l’originalitat. El pensament cerca desinteressadament la veritat, però aquest impuls xoca amb el llenguatge, posseït d’aquest anhel d’autonomia que el porta a defugir la referencialitat, i la contradicció és insoluble. Pensar, si bé es mira, d’una banda ens sembla una activitat sublim que ens identifica com a humans, però també és una activitat monstruosament balafiadora, un esforç ininterromput l’energia del qual es dissipa en l’aire gairebé íntegrament. Tampoc no podem presumir d’una relació directa entre el pensament i qualsevol altra cosa externa respecte d’ell, perquè tot vincle entre el pensament i el seu exterior és mediat, interferit. A més, afecta directament la percepció, la determina, la guia, l’enterboleix i la rarifica. Entre el que pensem i el que els altres entenen tampoc no hi ha una relació immediata, directa, com entre l’original i la seua rèplica exacta, ja que l’única expressió que no està interferida per res és la que es dóna en les explosions d’energia desfermada: l’odi, la por, la rialla. El pensament tampoc no admet la democràcia: per bé que la capacitat de pensar és probablement un universal humà, la capacitat de produir pensaments rellevants i dignes de ser difosos i conservats està molt mal distribuïda. Finalment, el pensament ens obliga a sentir una atracció fatal envers objectes sobre els quals no aconseguirem mai res de substantiu: tots els que tenen a veure amb la transcendència.

Aquest seria un resum, no necessàriament reduccionista, de Ten (Possible) Reasons for the Sadness of Thought, un text de George Steiner que anomenem “llibre” a causa de la manera com es presenta físicament, però que en realitat no és altra cosa que un assaig d’extensió modesta. He de dir, d’avançada, que sóc un consumidor absolutament captiu dels productes del professor Steiner, que escriu molt bé i pensa com un senyor. Les seues febleses, les conec des de fa molt temps i les vaig retrobant a cada pas, però, sincerament, no em molesten. Em referisc, per exemple, a la seua tirada rabínica, les jeremiades apocalíptiques, la ingenuïtat típicament “humanística”, una certa delectança en els jeux d’esprit (en la professió de les lletres és un mal endèmic: o això, o la constatació positivista d’informació sense interès). I tanmateix...

La gran virtut de Steiner consisteix, al meu parer, a saber dir coses interessants integrant una enorme quantitat de lectures, autors, disciplines i informacions, sense fer cas de les apropiacions exclusivistes que caracteritzen els Fachidioten. Per aquest deliciós assaig, com en tants d’altres d’ell, desfilen en peu d’igualtat Heidegger, la mecànica quàntica, Freud, Nietzsche, el misteri de la música, Shakespeare, Husserl, les matemàtiques, el mite d’Orfeu, la Bíblia, Pascal, el sexe, Bacon (Francis), Wittgenstein, Plató, la comunicació en els sordmuts, Orwell, Darwin, la teoria de cordes, Einstein i etc. i etc. I, tot plegat, amb una naturalitat, amb una elegància i un savoir faire que em fascinen. Al contrari que alguns autors locals, que necessiten farcir les quartilles empastifades aferrant-se desesperadament a noms propis i citacions (tal com els borratxos s’aferren als fanals, for support rather than for illumination), Steiner sap fer-ho servir en el moment adequat i de la manera més encertada, traure’n el suc i fer un còctel saborós i excitant. En comparació amb la mediocre xusma acadèmica que empesta aquesta desgraciada península, o en comparació amb la insuportable buidor de la fira verborreica i logomàquica de l’Hexàgon, aquest home sembla un savi dels de temps antics. I és que, al meu parer, recull les virtuts del món anglòfon (claredat, honestedat intel·lectual, fer fàcils les coses difícils) i les del planeta germànic (densitat de referències, erudició contrastada, voluntat d’aprofundir en les coses). I de França, l’espurna intel·lectual, l’esprit. Ja ho he dit abans, sóc un fidel client de la seua factoria.

Ten (Possible) Reasons no esgota el seu tema, que no és altre que la melancolia que ens pot provocar la reflexió sobre l’acte de pensar. En realitat, tot just l’enuncia, i des d’una perspectiva molt personal, limitada per les seues obsessions clàssiques: la comunicació (Nietzsche i el llenguatge com a filtre, Wittgenstein i l’indicible, Heidegger i els límits del llenguatge), els fenòmens de consciència i la intimitat irreductible (Husserl i companyia), la música, el silenci (no hi apareix Beckett!), la frustració de l’Absolut, el sexe, la lectura i el cànon de la cultura occidental, etc. Davant la pregunta de “què implica pensar?”, Steiner veu deu raons per a la tristesa, o deu frustracions associades a les insuficiències i apories que el pensament arrossega. És un discurs existencialista, per dir-ho d’alguna manera? No exactament. Escèptic? En part sí, perquè se les heu constantment amb la noció de límit, amb les impossibilitats i les mancances del pensament, però no és un escepticisme en sentit fort, que nega la capacitat de conèixer. Que Steiner no és un radical! Senzillament: el sublim acte de pensar, quan ens posem a pensar-hi, també ens dóna motius de desil·lusió.

Bé, no és una gran aportació a la filosofia occidental, ni a la literatura, i tampoc no pretén ser-ho. Però a mi m’ha resultat de (re)lectura ben plaent.

10 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep J. Conill ha dit...

Tinc un problema seriós amb aquest assaig de Steiner, que tan bé has resumit en el teu comentari: no acabo de trobar-li la substància. De fet, jo diria que el teu resum millora l'original i el dota d'una coherència que no té, perquè ara que l’he rellegit li he trobat encara menys substància que quan el vaig llegir per primera vegada tot just acabat de traduir al castellà. Ja sabem que el senyor Steiner és un savi, en el sentit més ampli i exacte de la paraula, que ha transitat per les disciplines més diverses que i és capaç de destil·lar tots aquests coneixements en pàgines d’una lucidesa sovint enlluernadora. No crec que hagi d'afegir tampoc que el considero un autor imprescindible, tal com es pot comprovar llegint les coses que porto publicades. Però, lamentablement, crec que aquest no és el cas, perquè al capdavall la qüestió de si l’activitat pensant li suscita tristesa o eufòria em resulta tan profundament indiferent com si li provoca varius, almorranes o icterícia. Més encara si ve avalada per unes argumentacions tan poc originals i farcides de tòpics que no aporten res de nou a l'assumpte i, per això mateix, em provoquen (ara sí!) una certa tristesa, segurament de la mateixa mena que la que addueix en el text. Diré més: dubto molt que si aquest paperet no fos obra de qui és, qualsevol editor intel·ligent s’hagués avingut a publicar-lo. El que ocorre és que por ser vos quien sois, com en el cas d'aquells pintors famosos que justifiquen quatre gargots amb una signatura, sembla que tot el que hagi de sortir de la punta de la p... de certs autors hagi de provocar l'orgasme automàtic de la parròquia. Torno a insistir: deu ser que avui no m'ha pillat d'humor, però estic prou més d’acord amb el també jueu, científic i humanista, Jorge Wagensberg quan impugna una per una les “raons” de Steiner en un article publicat en el seu dia pel El País .

Josep J. Conill ha dit...

Ja és la segona vegada que em passa: no sóc capaç d'enllaçar la referència a l'article de Wagensberg. Per si de cas el voleu llegir ací va el títol: "El gozo intelectual y la tristeza del pensamiento".

Guillem Calaforra ha dit...

Xe, xe, quina furibúndia! No t'enfades. Això et passa perquè n'has fet una lectura filosòfica i no pas literària, que és la que exigeix el gènere. I llegir filosòficament, o sociològicament (en qualsevol cas, des de l'argumentació estricta) un divertimento com aquest és garantia de fracàs i disgust. Llegit així, el gran Montaigne no s'aguianta ni cinc pàgines seguides, perquè no passa de ser un caradura del segle XVI que regurgita els hel·lenístics i poc més; si li apliquem aquestes expectatives, alguns dels textos del millor Nietszche fan riure en el millor dels casos; el gran Isaiah Berlin cau en aquest mateix sac, i no dic res del iaio Fuster o de l'Innominable, que com a sociòleg bé, d'acord, però en altres camps patina com una criatura. Cert, Steiner no es guanyaria la vida com a filòsof.

Per tant, és cert que aquest assaget té poca substància, però tampoc no li veig jo més pretensions. En certa manera constitueix un exercici d'estil: una glossa sobre un passatge de Schelling, o deu variacions sobre una idea poètica. El pròleg no anuncia cap dissertació plena d'enjundia, i el lector senzillament assisteix a una mena de representació literària d'arguments. I això és tot. Ben escrit, ocurrent, elegant i bonic de llegir, punt. Ara, si el llegeixes en un mal moment, o d'una manera que no és la que demana, passen coses rares.

Un apunt sobre l'articlet de Wagensberg, que has esmentat dues vegades i que potser ha determinat la teua relectura. Acabe de dir que Steiner no es guanyaria la vida com a filòsof original. Wagensberg, en canvi, de filosofia sembla que no en sap un borrall. Perquè, cavallers, si quasi quaranta anys després de la mort de Heidegger encara hem de llegir que "sin lenguaje es posible pensar, es difícil conocer y es imposible comprender", doncs mira, posem-lo en primer de facultat, a veure si recapacita. Les deu respostes (nou, en realitat) de Wagensberg no impugnen la reflexió de Steiner, sinó que són valoracions diferents i fetes des d'una altra perspectiva. Algunes d'aquestes "refutacions" són senzillament penoses. Dir que "El cerebro necesita cambio, como la boca necesita saliva, el corazón sangre o los pulmones aire" és, a més d'etnocèntric, banal, trivial i tonto. "Doncs mire vostè: depèn". I ho dic des de la major simpatia envers el director de Cosmocaixa, una de les persones que més admire de la porcatera hispànica, i del qual seguisc amb fidelitat canina (i captiva) els magnífics articles de Mètode.

En fi, que amb tristesa, alegria, varícies o berrugues, jo m'he limitat a llegir aquest assaig com el que em pense que pretén ser, un entreteniment literari molt agradable. D'acord, té poca substància filosòfica. Però es veu que en té molta el vostre admirat Žižek i, saps què et dic?, que continue pensant que és un perfecte pallasso, un camelo que no puc ni oldre i la lectura del qual em causa irritació a l'engonal. Steiner serà superficial en aquest i altres llibres, però almenys sap escriure sense fer el porc.

Francisco López Martín ha dit...

Como a Guillem, a mí me parece que la mayor fortaleza del libro está en la belleza de la exposición. Mirad, por ejemplo, el párrafo que comienza en la página 28 y concluye en la 29 con esta concatenación fabulosa para mi gusto: "Puede que las partitas de Bach para instrumento solista traduzcan estas 'singularidades', pero también lo hace la suspensión del aliento del tirador que espera para matar". No dice nada nuevo, pero qué bellamente lo dice y con qué poso.

Por otro lado, a mí sí que ha habido reflexiones que me han llamado mucho la atención. Por ejemplo, en la página 30, la hipótesis de determinados esfuerzos mentales de intensidad suprema van unidos a la juventud orgánica del ser humano y, en ciertos casos, pueden llegar a comportar un acortamiento de la vida. O, en la página 31, la hermosa defensa de la monomanía como único medio de lograr ciertas cimas de pensamiento, ante la que cualquier psicólogo con pretensiones normalizadoras se llevaría las manos a la cabeza.

Por otro lado, la cuestión no me parece que sea si para Steiner el pensamiento es triste o alegre. Stenier parte de un texto de Schelling, un texto muy denso que luego él parece releer desde determinados presupuestos religiosos. Pero, además de esta matización, yo creo que no podemos pasar por alto que el texto está escrito por un Steiner de 75 años, por una persona situada al límite de la vida humana, por una mente muy brillante que encara sus últimos años de existencia. En el propio texto se hace mención a la mortalidad. ¿Y no es éste el fundamento último de toda "tristitia" existencial?

No obstante, sí que estoy de acuerdo con Josep en que, pese a todo, el texto deja cierto regusto -a mí, por lo menos- decepcionante. Pero no creo que sea decepcionante en sí, sino porque es de Steiner y porque de Steiner esperamos siempre cosas muy brillantes.

Josep J. Conill ha dit...

Anem a pams... Jo no he posat en qüestió en cap moment la bellesa de l'escriptura de Steiner, però també entenc que un assaig no es pot sostenir en la mera qualitat de l'escriptura, perquè aleshores haurem de donar per bones vertaderes bajanades. De la mateixa manera, em consta que l'edat de Steiner no resulta segurament aliena a la tonalitat greu de la seva reflexió sobre el pensament. En canvi, la consideració de divertimento no me la fa més passadora; per a mi un divertimento brillant i de gran altura el tindríem, posem per cas, en l'Allegro ma non troppo de Carlo Cipolla i no el text que comentem. Serà, doncs, que de Steiner esperem sempre grans coses... No ho nego en absolut, perquè a més tot l'assaig em fa una sensació molesta de dejà vu, és a dir, d'haver-li llegit coses semblants dites poc més o menys de la mateixa manera en d'altres ocasions. En qualsevol, cas, ingenuïtats filosòfiques a banda, la posició de Wagensberg la trobo molt més engrescadora a l'hora de continuar pensant que no la tristitia de Steiner, el qual, per cert, també pot amollar genuïnes animalades (mai millor dit), com ara que "la completa transparencia del pensamiento pertenece al reino animal" (p. 36). El gremi dels zoòlegs encara deu estar petant-se de riure...
Finalment, pel que fa al "nostre admirat"(?) Slavoj Žižek, no paga la pena continuar. Crec haver estat el primer a assenyalar en la meva ressenya del mes passat que la coherència del llibre que teníem entre mans brillava per la seva absència. Cosa que no es pot dir, certament, d'aquesta bagatel·la de Steiner. Afortunadament, no ens trobem al davant d'Escil·la i Caribdis, sinó que el món del pensament admet alternatives prou més interessants, començant per l'obra del propi Steiner. En cas contrari, més valdria plegar.

Guillem Calaforra ha dit...

Que "un assaig no es pot sostenir en la mera qualitat de l'escriptura, perquè aleshores haurem de donar per bones vertaderes bajanades" em sembla, pel cap baix, discutible, atesa la quantitat immensa de bajanades que la història literària dóna per bones no sols en assaig, sinó també (i sobretot) en lírica. Quant al llibret de Steiner, jo no tinc res més a dir, perquè tampoc no em sembla que done per a més. En qualsevol cas, em sembla molt més interessant que la rèplica de Wagensberg, que tampoc no està malament però no passa de baixeta de to (i, certament, queda molt lluny de refutar res, perquè el text de Steiner es basa molt més en actituds i valoracions que no en fets refutables o falsables). I si es tracta de qualitat literària i expositiva, no hi ha color. L'esment de Žižek era per contraposar un autor que sembla suscitar més benvolença que no el Steiner decadent; no tenia la intenció de provocar ni polemitzar. Simplement no tinc la més mínima intenció de tornar a intentar llegir-lo, mentre que si Steiner publica un altre cagalló com aquest el llegiré amb molt de gust. Alguns som així: viciosos, recalcitrants, epidèrmics (ja ho deia aquell, que "Ce qu'il y a de plus profond en l'homme, c'est la peau"...). Siga dit amb humor negre autosarcàstic, eh!

Josep J. Conill ha dit...

Ací volia arribar jo... Aleshores, tot és una qüestió d'estil i hem de donar per bones les bajanades vinguin d'on vinguin? Perquè si és així la lírica, si més no, gairebé sempre conservarà un plus de gràcia afegida que l'assaig no tindrà. Ni els partidaris de l'art pour l'art van ser tan radicals. Per cert, des de quan la història literària ens ha de servir de coartada dels nostres judicis com a lectors? Aquest blog no s'ha caracteritzat mai per la seva reverència davant l'Acadèmia, ja que si fos així ara mateix Žižek ens hauria de merèixer tota una altra consideració. En una cosa et dono tota la raó, però, ens vam mostrar més indulgents amb ell que amb el Steiner decadent, per la senzilla raó que aquest darrer és un gran autor i el nivell d'exigència és major, cosa que no es pot dir de l'eslovè xerraire.

Guillem Calaforra ha dit...

No tot és qüestió d'estil, això no ho he dit jo ni ho impliquen les meues paraules, sinó que a vegades algunes coses són qüestió d'estil. Respecte de la "gràcia afegida", aquesta és la teua opinió, i se'n poden defensar d'altres. Quant a l'Acadèmia i la història literària, doncs mira, em referia per exemple a Montaigne, sobre la grandesa del qual hi ha unanimitat universal, mentre que algunes de les coses que conta són realment xorra, i a mi em fa igual: m'encanta com si fóra una serp. O mira Pla, per exemple, que es passa la major part de la seua obra dient collonades, però collonades que dites així tenen una gràcia que ja la voldria jo per a la lírica.

Josep J. Conill ha dit...

El raonament no m'acaba de convèncer. No podem complaure'ns alhora en la unanimitat universal quan s'ajusta a les nostres preferències i desestimar-la olípicament quan no hi coincideix. La veritat, no sembla un criteri massa digne de confiança.