dilluns, 3 de setembre del 2012

No ens entenem

Fa un parell de dies, un intel·ligentíssim lector em va adreçar en privat una dura reprimenda perquè considerava, i amb raó, que durant un determinat debat jo havia estat injustament sarcàstic amb un interlocutor que, al capdavall, és amic comú. L'impacte emocional de la seua bronca ha estat devastador. Li vaig respondre, també amb raó, que la meua intervenció no era altra cosa que variacions i coda sobre el tema «Xe, tio, no pots estar parlant en serio!». Però el mal ja estava fet, i entre el que jo havia dit i el que qualsevol lector normal podia entendre hi havia un abisme que jo mateix mai no hauria creuat de cap manera. És una història molt antiga: la ironia implica un risc letal, el de difuminar les fronteres entre el que en pensa l'usuari i el que en rep l'interlocutor. Fins i tot passa més enllà de la ironia: si els japonesos diuen «hi pensarem» i els americans entenen «ni parlar-ne!», el resultat són dues bombes atòmiques i centenars de milers de morts. Si jo dic «xe, no pot ser que digues això, ha, ha, ha!» i tu entens «i una merda, imbècil, quins cagallons estàs dient???» el resultat és targeta vermella i expulsió. Amb molta raó, no ens enganyem. Sobretot, perquè no pots tractar els amics amb la navalla; la navalla, deixa-la per quan algú t'intente atracar pel carrer a les tres de la matinada mentre tornaves a casa després d'una farra.

Un conegut «sociòleg» protestant i antisemita deia fa uns anys, si no ho recorde malament, que «comunicar és posar en comú allò que no és comú a través d'allò comú». Quina definició tan ingènua, més pròpia de l'acció comunicativa habermasiana! No deixa de ser una amarga ironia el fet que fóra el mateix «sociòleg» nazi que deia que el seu pitjor malson consistia a parlar per un micròfon mentre els altaveus transmetien exactament el contrari del que deia. Damn it! És possible que el que penses que dius arribe 100% intacte a la ment de qui t'escolta? Aquesta és la pregunta.

El mig centenar de pàgines que formen el primer capítol d'After Babel de George Steiner ho estableix sobre una base ferma i ens dóna motius per a pensar-hi durant tota una eternitat: tota lectura és una traducció. Incloses, evidentment, les lectures d'un parlant natiu en la seua pròpia llengua. Taxativament. Si el text literari, sotmès a innombrables reescriptures i a uns codis de manufactura estrictament codificats, de lectura indefinidament reversible i repetible, conté aquest altíssim nivell de pèrdua significativa quan és consumit, què no passarà amb les ambivalències i el·lipsis del discurs quotidià, ple de sobreentesos i de força il·locutiva a causa de la interacció personal en què es produeix?

El meu atent lector, durant la nostra conversa sobre els malentesos, va avançar un conat d'hipòtesi: «probablement el que ens hauria de sorprendre no és que no ens entenguem, sinó que siguem capaços d'entendre'ns». Jo la diria més grossa: probablement, el malentès constitueix la constant cosmològica de tot intent de comunicar-se. Però en això, com en tot, és qüestió de graus. Vivim dins la fantasia de creure que generalment ens entenem, però el que passa en realitat és que generalment omplim els buits semàntics per mitjà de la nostra interpretació, basada en les nostres experiències i inferències. No era això el que ens demostrava la lingüística cognitiva? Així, el que fem és substituir el percentatge d'informació rellevant perduda amb significat nostre, i més o menys anem fent, amb millor o pitjor fortuna... Fins que apareix el malentès que supera el percentatge crític, i llavors es produeix el desastre.

En el fons, no passa de ser una hipòtesi fonamentada en un postulat metafísic, però sospite que, de la mateixa manera que tota lectura és presumptament una traducció, tot intercanvi comunicatiu és una obra de ficció eriçada de paranys i esculls. Si la psicoanàlisi ha demostrat alguna cosa, crec que la més important i innegable deu ser la idea fantasiosa i autoindulgent de creure que ens entenem a nosaltres mateixos... com collons havíem d'entendre'ns amb els altres? Una obreta preciosa de Francisco Sánchez, que algun dia m'agradaria traduir, ja ho diu des del títol: Quod nihil scitur, que no sabem res. Ho escrivia el mateix any en què Montaigne, autor de la frase I jo què sé! (ho dic de broma!), donava a la impremta els seus assaigs. Sí, certament la incomprensió de major o menor nivell sembla que és la norma, en la mesura que totes les paraules que emprem perden connotacions i associacions des del moment en què surten de la nostra boca (o del nostre teclat).

I, per cert, no crec en l'argument aquell segons el qual tota la culpa la té l'escriptura, que, és clar, com que no té llenguatge no verbal ni la immediatesa física del cara a cara. Crec que això és un mite, atès que el llenguatge no verbal no sols és una inesgotable font de malentesos, sinó un procediment consagrat de ficció i engany. La gran hòstia pot tenir lloc tant amb les paraules com amb els gestos, com amb la combinació d'uns i altres. Per què? Potser perquè tota relació humana més o menys estable hi està condemnada, a passar per aquesta prova inevitable del «vaig dir A però tu vas entendre B i llavors per què no vas dir B». Però vaja, és una opinió.

3 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

Conec la sensació que descrius, perquè jo també he passat per aquesta mena de malentesos, producte gairebé sempre d'una mordacitat mal controlada per part dels qui l'exercim. Els que som mordaços (és també el meu cas) tenim tendència a creure que la pràctica d'aquesta esgrima dialèctica serà acceptada sense conseqüències pels altres i no parem compte que, en ocasions, aquests se senten vertaderament touchés en la seva fibra íntima per la punta del nostre verb enverinat. Aleshores és quan ens toca fer aquella mena de recapitulació metacomunicativa (al capdavall, què és una disculpa sinó això?) que tu hi assenyales: "potser no m'he expressat bé...", "no t'ho prenguis així, no és res personal, no et volia ferir...", "tan sols estava argumentant...", etc. etc. etc. Què hi farem, des que el món és món segons sembla que les coses van així i no crec que vagin a millorar d'un dia per a l'altre.
En aquest sentit, crec que la sociologia ha aportat poques modelitzacions de la comunicació humana tan pertinents (i "realistes", en el bon sentit del mot) com la de Luhmann, quan la conceptua com un procés de doble contingència en què els participants es processen mutuament com a caixes negres i la comunicació tan sols arriba a produir-se després que el destinatari arriba a "comprendre" el que li ha transmès l'emissor. Amb el benentès que aquesta comprensió gairebé mai equival al que aquest volia dir, sinó que depèn sobretot de l'estat intern del propi destinatari i s'hi inclou també el malentès, perquè a partir d'ell també es construeix comunicació. I és que, com deia aquell, e pur si muove...

Josep J. Conill ha dit...

Abundant en el que acabo d'escriure, recupero ací un fragment d'un llibre meu a punt d'aparèixer:

"D’acord amb les recerques de Gregory Bateson, les estratègies comunicatives d’ego i alter responen, en síntesi, a tres principis bàsics de reducció de contingència, de caràcter fonamentalment inconscient, que no s’exclouen mútuament:
1. Transferència. En el sentit que quan ego emet senyals ho fa suposant que alter es troba en disposició de poder entendre-les «correctament», perquè presumeix que és similar a algun alter anterior amb qui ha adquirit inicialment la seva destresa en matèria comunicativa.
2. Projecció. Entenent per tal el mecanisme a través del qual ego postula que les senyals d’alter cal interpretar-les com ego les interpretaria si les hagués emès ell mateix, això és, ego pressuposa que alter opera en funció de mecanismes de comunicació semblants als seus.
3. Identificació. És l’estratègia seguida per ego amb alter quan modela els seus propis actes significatius en funció del que pensa que són els principis de codificació d’aquest."

Tot plegat demana, doncs, una bona dosi de paciència i de modèstia, tan se val si la comunicació és presencial o per escrit.

Guillem Calaforra ha dit...

'stiaputa, m'he perdut entre alters i egos... És broma, evidentment. Però sí, crec que tot plegat enllaça bastant amb la idea neocartesiana del "teatre interior", al qual no té accés complet absolutament ningú, i ni tan sols el titular mateix no veu altra cosa que l'escenari, i no tot (sense tenir ni la més remota idea sobre la tramoia i tota la resta...). És un tipus de reflexió que té molt a veure amb el tema del nostre coneixement sobre les persones. Vull dir, les parelles, els amics, la família i tot això. L'estereotip segons el qual "no coneixes mai del tot una persona" és tan cert que ni tan sols no l'arriba a entendre el qui el va inventar. És més real que la realitat! D'acord amb el procés que tu has descrit, ens passem la vida creient que hem entès el que un altre ha dit (en sentit ampli del verb), però aquesta comprensió està filtrada pel que nosaltres mateixos som. De la mateixa manera, per moltes experiències que tinguem d'una persona, per molta convivència i per molt llarga que siga (la convivència), ens podrem creure que la coneixem, i potser la coneixem millor que ningú, però en realitat mai de la vida no arribem a obrir totes les portes del castell. I potser millor així, dirien Bartók i Balázs --aquesta és la gran lliçó del Barbablava, com sabeu. Però podríem viure sense aquesta ficció d'entendre i conèixer les persones que creiem que entenem i coneixem? No! El mateix passa amb la "comunicació", rètol deturpat que el "sociòleg" neofalangista ridiculitzava amb molta raó. No podríem viure sense la vana il·lusió d'entendre'ns, i quan esclata el malentès ens sotmet a una cura d'humilitat que és mala d'empassar... Deia Ricoeur que la traducció és un fenomen teòricament impossible però necessari i existent en la pràctica. Amb la ficció d'entendre's, amb la "comunicació", deu passar una cosa semblant, crec jo.