diumenge, 22 de juliol del 2012

Històries de bons i dolents


Jordi Sebastià (2004): El parany cosmopolita. Catarroja: Afers. 178 pàg.

"El solsticio de invierno no sólo representa el fin del año. También es la fiesta en la que recordamos a nuestros antepasados, donde el individuo toma conciencia de su insignificancia, e intenta estar siempre alerta, permaneciendo unido a la eterna cadena de su linaje con auténtica humildad".

Tradició, insignificança de l’individu en comparació amb la comunitat, unió al llinatge, humilitat... Totes aquestes virtuts, i moltes més, encaixen meravellosament bé en l’ètica comunitarista d’un Alasdair MacIntyre. El qual és, sens dubte, un filòsof intel·ligent de veres. Un reaccionari, sí, però molt intel·ligent. Això fa que el seu comunitarisme, d'inspiració neotomista i neoaristotèlica (curiosa coincidència amb el catolicisme del seu col·lega Charles Taylor), resulte difícil de resistir per a un lector amb certes predisposicions. És el que mostra El parany cosmopolita,del meu alcalde preferit,el nostre amic i contertulià històric Jordi Sebastià (Burjassot, 1966). Un interesantíssim assaig que trau bona part de la seua empenta d'aquell venerat autor escocès. L'aposta comunitarista, que Sebastià es pren molt seriosament en aquest llibre, personalment m'evoca sempre, de manera involuntària i immediata, tres referències: dues pel·lícules (Manderlay i Dogville de Lars von Trier) i una citació (la que he posat al principi del meu comentari).

El parany cosmopolita naix, al meu parer, d'una ira molt ben canalitzada: la que produeix l'ús frívol i perdonavides del terme "cosmopolitisme" en els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (pàg. 12, 66, 151). Aquest ús deturpat i bastard té sentit en un context en què el compromís amb la diversitat i amb la comunitat d'origen queda substituït per un individualisme hedonista i autosatisfet, una ideologia de classe mitjana occidental que prefereix jugar al "desarrelament" més que no assumir responsabilitats pel propi origen, per la comunitat on es viu i per la idea de diversitat. Aquella abstracció anomenada "la Humanitat" substitueix la pertinença real a un grup real; i si hi ha mala consciència, el "cosmopolita" la deriva com més lluny millor. Tal com fan els d'un determinat departament universitari ben pròxim, que prefereixen solidaritzar-se amb els parlants del quítxua de Cuzco (parlants que només coneixen pels llibres i pels documentals) molt més que no amb els catalanoparlants de València, amb els quals es creuen cada dia. Aquesta és la idea bàsica de Sebastià, com la de tot bon comunitarista: no hi ha ètica individual sense un context col·lectiu en el qual pren sentit, i el cosmopolitisme no fa res més que deslligar l'individu del seu grup i justificar tota mena d'expansionismes en nom de la universalitat d'allò particular. En el fons, i paradoxalment, aquest llibre es dedica a legitimar filosòficament el que és una opció de vida personal: la del compromís quotidià amb l'entorn immediat, la del ciutadà actiu, la del nacionalista cívic. Perquè hi ha, en El parany cosmopolita, una exhortació permanent a la vita activa, a la generositat, a la humilitat de l'individu en la comunitat, a l'exercici deliberat i efectiu de la ciutadania en defensa de la diversitat cultural, encarnada en la diversitat de nacions. Les dicotomies clau del pensament de Sebastià al voltant del cosmopolitisme són, doncs, les que agrupen d’una banda la globalització, l’universalisme (i la uniformització), l’intervencionisme, l’individualisme cosmopolita i l’absentisme cívic, mentre que a l’altra banda hi ha el nacionalisme, l’arrelament local (i la diversitat), el respecte dels altres, el compromís ciutadà i la política activa. Aquestes dicotomies se superposen de tant en tant a altres que queden implícites (ciutat / poble, ells / nosaltres, majoria dominant / minoria dominada, etc.). En poques paraules: l’autor és militant històric del Bloc i alcalde de Burjassot, i El parany cosmopolita és el nus de la seua filosofia. Em perdonareu aquesta franquesa una mica brutal, però és que a mi no em sembla malament; a l’inrevés: estic convençut que tot pensament filosòfic és una obscura projecció autobiogràfica, i no podria ser altrament.Aquesta és la part més forta de l'argumentació de l'autor, i crec que no és poca cosa, si es té en compte que quan va fer aquest llibre amb tanta densitat filosòfica encara no era llicenciat en Filosofia per la UNED. Em sembla admirable, sense reserves.
Les etapes històriques del pensament cosmopolita, Jordi les resumeix en tres fites bàsiques: el món hel·lenístic dels cínics i dels estoics (paral·lel als imperis macedònic i romà), l’universalisme cristià (amb la cristianització sobretot del Nou Món) i la Il·lustració (amb els imperis europeus del XVIII, la pau perpètua kantiana i el racionalisme oligàrquic).

Hi ha aspectes del llibre que em semblen discutibles (en el sentit de “dignes de ser discutits”). Recordeu quan els “eurocomunistes” insistien a dir que en el món soviètic no havia fallat la idea, sinó la manera de realitzar-la? També podríem anotar al marge que la crítica de Sebastià s’esplaia en els usos i pràctiques que han invocat el cosmopolitisme, però que la seua crítica de la idea es queda, malgrat tot, en la superfície d’uns usos interessats de legitimació (vegeu, per ex., les pàg. 17 i 65). Està molt bé (o almenys a mi m’ho sembla) que el motor del seu discurs siga la necessitat de fer front a la globalització (pàg. 13, 16, 136), però si el preu d’això és insistir una vegada i una altra en la fal·làcia de la localització simple (pàg. 30, 84, etc.) potser caldria pensar-s’hi. Més que res, perquè el seu ús tan despreocupat de nocions fetitxe com ara cultura, identitat o comunitat em fa pensar que en aquest esquema no caben ni les identitats personals complexes, ni les fidelitats compartides, ni els àmbits en què la diversitat interacciona de manera raonable. Dit de manera bèstia: en aquest llibre (en la realitat quotidiana sé molt bé que no), la seua concepció de les identitats és tan simple com la del seu enemic uniformista, igual de cosificat, igual de reduccionista en termes geodemogràfics, igual de determinista. Com si les nacions i les cultures foren peces massisses de realitat, amenaçades per la impuresa. Com allò que explicava el nostre amic Amadeu Viana sobre Torras i Bages i “la filosofia com a planta”.

Més coses. Algun crític malintencionat va retraure a Sebastià, anys enrere, que en aquest llibre mostrés un cert autoodi antioccidental. No ho feia amb aquestes paraules, però aquest era el sentit. Em sembla una crítica desmesurada, ofensiva i totalment fora de lloc. Tanmateix, en El parany cosmopolita sí que hi ha un cert tic, irritant i prescindible, de sospitosa “autocrítica”. La insistència a subratllar que això o allò és “una clara invenció occidental” (34), una “idea occidental” (85) o “una madurada invenció occidental” (118) apareix ací no com una constatació neutra, sinó com un judici de valor. No deixa de ser curiós; al final ja no es tracta només que siga dolent universalitzar qualsevol invenció occidental, sinó que sembla com si les invencions occidentals foren dolentes per partida doble: com a invencions, i com a occidentals. Quod erat demonstrandum, amic meu. No dic jo que la “democràcia” formal occidental s’haja d’universalitzar, i tampoc negaré que els “drets humans” siguen una invenció occidental, però l’abolició de l’esclavitud o la llibertat de creença i de culte, per exemple, ja existien en el Cilindre de Cir... Darrere de tot això hi ha, probablement, les mateixes conviccions que porten l’autor a lloar Rousseau i a celebrar la infame mitologia del Volksgeist... O les mateixes conviccions impermeables que el duen a idealitzar el Romanticisme com a revolta contra l’estretor uniformista de la Il·lustració; fins al punt de falsificar la història dels nacionalismes com una revolta dels pobles (quan tothom sap, i no hi ha historiador que no ho reble, que “la nació” eren els Notables, i que la resta hi figuraven com a comparses o extres...). Per cert, parlant d’invencions: estic segur que avui dia l’autor, llicenciat en Filosofia amb tots els ets i els uts, no atacaria els conceptes generals perquè siguen “inventats” (35), ni oposaria els “conceptes abstractes” a la “realitat científica” (36). Aquestes penoses ingenuïtats, les hem comeses tots els qui hem pretès escriure sobre filosofia sense tenir suficient informació i mala llet, absolutament tots, i jo el primer. Al marge d’això, tots sabem ja que “concepte”, “abstracte” i “inventat” no són sinònims de “fals”, ni menys encara de “nociu”.

En un llibre com aquest, que per definició aborda un tema d’importància planetària, sorprenen algunes absències clamoroses i injustificables. On és la crítica de la Il·lustració (matisadíssima i completa fins a l’extenuació) que feien Horkheimer i Adorno? On són els estudis postcolonials? Per què quan es parla de Fukuyama no es recorda que aquest autor va abandonar ja fa anys aquella collonada hegeliana de la “fi de la història”? Per què oblida que Isaiah Berlin va posar l’exigència kantiana d’autonomia com un dels precedents filosòfics del nacionalisme? I, sobretot, el gran absent d’aquest llibre és l’apoteosi ètnica del totemisme identitari: el feixisme. Quatre observacions passatgeres i desganades, constantment amb la coartada d’un llibre de Bauman (d’altra banda excel·lent: Modernity and the Holocaust), i això és tot. Mmmm. No em convenç. Si los extremeños se tocan, la Xoà conté tant la fredor científica de la raó il·lustrada com el foc radioactiu de l’irracionalisme ultranacionalista, etnocràtic, racista, xenòfob i soi disant “patriòtic”. En quines proporcions? Em sembla que no ho sabrem mai, perquè el feixisme (i el postfeixisme, el neofeixisme, el criptofeixisme, etc.) és essencialment proteic i quan et penses que l’has enxampat sempre agafa la forma contrària. Quan l’agafes pel coll de l’universalisme, de sobte se t’esmuny amb la coartada comunitarista. En qualsevol cas, hi ha molts moments d’aquest llibre en què hauria resultat pertinent recordar que un dels improperis preferits contra els jueus, als anys trenta i quaranta del segle passat, era el de Luftmenschen, “éssers humans d’aire”, desarrelats per natura i sense vincles amb “la sang i la terra” (Blut und Boden) de cap país concret. Em sap greu recordar-ho, però també per al Tercer Reich “cosmopolita” era un insult. Ja pot dir el que vulga de la Il·lustració, però companys de viatge com aquests no els vull per a res del món.

Amicus Plato, sed... En un llibre tan amè i tan atractiu com El parany cosmopolita, ple d’observacions i d’informacions interessants, hi ha moltes coses que no em queden clares, probablement perquè sóc home de poca fe i em falten segons quins entusiasmes. Per exemple: el fet de presentar l’antiimperialisme i la “diversitat” com a necessitats morals universals, ¿no es contradiu amb el relativisme que rebutja l’existència de drets universals? Si el cosmopolitisme és realment tan intolerant com diu respecte de la diversitat, ¿està legitimat el nacionalisme per a ser igualment intolerant respecte del cosmopolitisme? ¿Quina és la seqüència lògica que demostra fefaentment que l’arrelament local i l’universalisme moral es contradiuen de veritat? Una moda, una decisió o una imposició, ¿a partir de quin moment es converteixen en un d’aquells “trets grupals” que cal defensar a tot preu contra l’uniformisme (per exemple l’homofòbia, la dominació de la dona o el catolicisme sud-americà)? Si acceptem a tall d’hipòtesi que tot universalisme té un component de violència, de proselitisme i d’evangelització (pàg. 50), ¿no haurem d’admetre que això mateix caracteritza històricament els nacionalismes? Si el racionalista (o l’il·lustrat) és oligàrquic per definició, ¿no se li pot aplicar això mateix al comunitarista, que somia la «doma i castració» del cosmopolita? La sensibilitat respecte dels altres valors, i la veneració per la diferència, ¿no són també valors típicament occidentals? (Perquè, per poc que et poses a buscar, fàcilment trobes que també els “altres continents” tenen històries d’eliminació física de la diferència, d’homogeneïtzació forçada, de cadàvers al capdavall.) Si els drets humans són, tal com defensa MacIntyre, “com els unicorns” (recordem-ho: són conceptes, són occidentals, són inventats i són abstractes: bingo!), llavors ¿com demostrarem que aquesta descripció no inclou també els drets individuals i (ai las!) els drets col·lectius? ¿Per quina raó hem de demanar als altres tantíssimes cauteles (per exemple, quan es parla de l’integrisme religiós) que nosaltres no fem servir, i podem permetre’ns el luxe de reduir Kant a La pau perpètua o les multinacionals a “hereves de les Llums”? Potser queda molt bé això d’oposar l’egoisme a la comunitat (142), però ¿a partir de quin moment podem parlar d’un egoisme de les comunitats? (De fet, el vincle entre nacionalisme i individualisme es pot argumentar i comprovar de manera fefaent.) La llista de preguntes que s’acumulen als marges del meu exemplar d’El parany cosmopolita és enorme i podria continuar durant molta estona, encara. Espere que aquesta tria d’interrogants puga demostrar que el llibre m’ha fet pensar i plantejar-me coses, i això no passa sempre. Alhora s'hi reflecteix una incomoditat, una insatisfacció, que m'assalta a cada pàgina d'El parany cosmopolita.

La demonització simplificadora d’un enemic sovint bastant quimèric i sospitosament semblant a un fantasma (el cosmopolitisme, l’universalisme, la raó il·lustrada) produeix resultats involuntaris, com ara la distorsió meliorativa dels seus presumptes antagònics (tant si es diuen Aristòtil com si es diuen Cultura, Volksgeist, Rousseau, romanticisme o Nació). Això pot gastar bromes molt pesades, com ara els inacceptables i grotescos comentaris banals sobre l’integrisme, presentat com a “defensor de la diversitat” (108). I ja que Jordi parla poc del feixisme, em permetré recordar que avui dia llibres com Mein Kampf o Els protocols dels dotze savis de Sió continuen sent molt populars a països musulmans com ara un que aspira a entrar en la Unió Europea, o que Iran promociona els estudis negacionistes amb congressos i tot, o que Hizbu Al·là (el Partit de Déu) fa que els seus milicians acabats de reclutar saluden d'una manera que ens sona d'alguna cosa... Ai, el comunitarisme, quines coses defensa a la fi, quan s'accepta ingènuament... El sueño de la razón de Goya, contra el que es pensen els irracionalistes, no vol dir que la raó siga un somni fal·laç, sinó que el fet de deixar-la clapar produce monstruos. Això li passa també al comunitarisme (en el se venerat MacIntyre és una temptació oberta i constant), que amb la seua intransigència entra en una perillosa deriva de pura i simple bogeria maniquea. Parlarde “terrible ceguesa de les Llums” i de “fracàs de la Il·lustració” pot servir per a desfogar, però amb aquestes boutades irresponsables estem jugant amb foc.

Com a filòleg (i en aquesta tertúlia en som uns quants), hauria de fer-li alguns retrets d’índole diversa. Per exemple, el seguidisme una mica exagerat respecte de determinats, pocs, autors (MacIntyre, Toulmin, García Gual). Per exemple, l’absència de fonts originals: en els filòsofs grecs i romans, absolutament imperdonable: citar la Nicomaquea o els estoics de segona mà no fa honor a l’autor. Que un llibre com el Dir la realitat d’Aracil (per cert, exemplar antològic de racionalista oligàrquic) aparega esmentat com a mecanoscrit causa estupor, pel cap baix. D’altra banda, per a un tema tan inabastable com aquest la bibliografia resulta en general esquifida i penosa. La correcció formal també va ser insuficient: hi van romandre detalls com ara confusions de per/per a (143, 155), un inefable contemplar molt madrileny (140) i un graciós Grocio per Groot (111). No ho anote per tocar els collons: crec que era la meua obligació.

Espere haver mostrat que, per a mi, El parany cosmopolita és un llibre alhora molt plaent i molt problemàtic, amb aquesta típica ambivalència pròpia de les coses que ens importen. Dec ser l’únic friqui que l’ha llegit tres vegades, supose. Amb això ja estic dient que em sembla un llibre molt recomanable i interessant, digne de lectura i de relectures. Ho dic perquè els meus dubtes, plantejats ací, poden provocar algun malentès. Ara bé, no sé si és per ganes de ser un “esperit de contradicció”, però quan em trobe argumentacions “individualistes” i “liberals” necessite contrapesar-les amb una certa dosi de comunitarisme, mentre que si el comunitarista es posa valent em vénen al cap les pel·lícules aquelles de Von Trier i la citació inicial d’aquest comentari. La qual, per cert, és d’un tal Heinrich Himmler.

10 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

La veritat és que després de la teva completíssima (i una mica teclosa, en algun moment) ressenya els aspectes principals d’El paranys cosmopolita ja han estat comentats. A grans trets, coincideixo amb les teves apreciacions: la lectura del llibre m’ha resultat molt plaent, és més, jo diria que el llibre m’ha agradat força i, si l’hagués conegut abans, n’hauria tret profit en algun paper ja publicat, com ara Del conflicte lingüístic a l’autogestió. Això sí, la pars destruens del treball m’ha semblat molt més encertada que no la pars adstruens, que, al meu entendre, peca una mica de coixa, en proposar una versió del comunitarisme massa apegada a les idees d’Alasdair MacIntyre. És cert també, tal com assenyales al teu comentari anterior, que el panorama del pensament cosmopolita esbossat per Jordi Sebastià es basa en una bibliografia una mica minsa, sovint de segona mà, però això constituiria un seriós defecte si el llibre hagués optat per un plantejament acadèmic i erudit i no pel to de divulgació combativa, proper sovint al pamflet, que el caracteritza en molts passatges. Indubtablement, això el porta a incórrer en algunes simplificacions a l’estil de les històries de bons i dolents, però a canvi en fa una obra d’àgil lectura.
Certament, un cop tanquem l’obra, ens quedem amb una certa insatisfacció. Resulta difícil no estar d’acord amb l’autor quan explica les conseqüències funestes de la Globalització, però intuïm que les preteses virtuts del comunitarisme no ho són tant i, en qualsevol cas, la cosa ja no té remei perquè no hi ha manera de tornar a recompondre un món bastit sobre el principi (fal•laç) de la localització simple. En d’altres paraules: la tesi final del llibre no acaba de convèncer; la complexitat del món actual no s’esvairà senzillament invocant el sacrosant retorn a la Comunitat, sinó que no ens queda més remei que bregar amb la diversitat trivial i salvatge que constitueix el nostre pa de cada dia. En aquest sentit, crec que Ulrich Beck no va gens mancat de raó quan propugna l’adopció d’una mirada cosmopolita, susceptible d’anar molt més enllà del nacionalisme epistemològic predominant en les ciències socials. Es tracta d’una qüestió que vam abordar ja en un comentari precedent i, per tant, no hi insistiré.
Per contra, voldria comentar amb un cert detall la insistència, en la meva opinió excessiva, de Jordi Sebastià en la perversitat de la Globalització sorgida de l’expansió europea i del sistema mundial (Immanuel Wallerstein dixit) a què va donar lloc. En aquest punt, el llibre s’aferra en excés a un punt de vista anticolonialista que caldria, si més no matisar, perquè tota la cultura humana ―i no sols l’europea― pot ser benjaminianament acusada de barbàrie. El fet que unes seqüències d’esdeveniments ens resultin més pròximes que no d’altres no ens hauria de fer perdre la perspectiva completa del procés. El que vull dir, al capdavall, és que, lluny de tractar-se d’un fenomen modern i exclusivament europeu, com se’n desprèn de la lectura, la tendència a la Globalització representa més aviat el destí de la nostra espècie. Un fat paleopolític, en diríem. L’atenció prestada per Jordi Sebastià al cosmopolitisme antic de nissaga alexandrina i romana i, més tard, a la legitimació racionalista i il•lustrada de l’expansionisme europeu, desdibuixa en gran mesura la magnitud del procés de què estic parlant, observable al llarg de la història de la humanitat, d’acord amb unes fases de sístole i diàstole, que la modernitat no ha fet sinó accelerar.

Josep J. Conill ha dit...

Hi proposo, doncs, distingir, si més no, Tres Globalitzacions:
1. L’Espècie Planetària. Per primer cop en la “història” ―passez le mot, perquè d’història encara no n’hi havia― una sola espècie apareix com a dominant en tots els ecosistemes del planeta (tret de l’Antàrtida). Aquest fet va anar associat a una devastació ecològica i a una intromissió en els ecosistemes que només a hores d’ara els estudiosos comencen a apreciar. Allò realment sorprenent, però, és que aquesta Primera Globalització es va acomplir sense que l’espècie n’arribés a assolir una consciència espacial (cartogràfica) ni intel•lectual (no en va sorgir cap noció d’Humanitat).
2. La Civilització Global. Al llarg de la història ―l’expressió ara ja és exacta― en diverses parts del món han aparegut certs focus humans (diguem-ne Civilitzacions) amb aspiracions més o menys reeixides a obtenir-ne una representació de la totalitat. Indefectiblement, això les ha portades a incórrer en la fal•làcia pars pro toto i l’èxit assolit a l’hora d’estendre i imposar el propi punt de vista ha depès en gran mesura d’un cúmul de circumstàncies fortuïtes, com ara el domini de la tecnologia, que en el cas europeu van trobar la seva versió més exitosa. Ara bé: si no hagués estat d’Europa, la iniciativa hauria partit tard o d’hora d’alguna altra civilització amb resultats semblants (o no). Estem parlant de l’etapa històrica per excel•lència, durant la qual es cartografia exhaustivament el planeta i els seus habitants. El producte intel•lectual més acabat n’és la concepció (eurocèntrica) de la Humanitat.
3. La Humanitat Ubiqua. És el producte de la consumació de l’etapa anterior i la seva transformació en una altra de radicalment diferent, en què la Humanitat es troba en procés de reeixir per la via catastròfica. Ara ja no hi ha cada poble en un lloc, tal com va ocórrer després de la primera etapa, ni una sola Civilització ha abastat tots els punts del planeta, com en la segona etapa, sinó que tots els pobles han començat a dispersar-se pertot arreu. Estem parlant, doncs, del contrari de la localització simple: d’una diàspora omnipolar, o el desordre (real? aparent?) elevat a la categoria de nou ordre.
Sé que amb aquestes reflexions m’he allunyat molt del nostre tema inicial, tal com apareix plantejat a El parany cosmopolita, però em sembla que la reflexió sobre l’assumpte ha d’obrir-se a d’altres horitzons històrics i intel•lectuals, perquè el plantejament de Jordi Sebastià, curiosament (i contradictòria!), resta massa atrapat pel mateix eurocentrisme que pretén denunciar.

Jordi ha dit...

Hola tertulians!
En primer lloc volia agrair-vos que hàgeu triat el meu llibre com objecte de lectura i discussió, em sembla que sóc el primer autor que pot tenir l’oportunitat de llegir els comentaris i d’opinar-ne després i això resulta sempre enriquidor. Val a dir que trobe molt oportunes la majoria de les observacions, tant de l’exhaustiu comentari de K com dels suggeriments de Conill tot i que, òbviament, no hi estic d’acord en tot.
La gestió del llibre va ser molt llarga i, de fet, correspon exactament al que K comenta: em trobava fart de sentir argumentar als nacionalistes espanyols i francesos, irredents i prepotents que ells eren “cosmopolites”, oberts i moderns, mentre el meu valencianisme resultava pobletà, tancat i antic. Allò del cosmopolitisme em resultava un parany conceptual que calia aclarir i hi vaig dedicar unes quantes lectures, molt aleatòries és cert. Si haguera trobat una “Història del cosmopolitisme” no haguera escrit el llibre però com que sembla que no n’hi ha, em vaig decidir a fer-la (1. part de l’obra) i a treure’n conclusions ( la resta). No cal dir que la feina era complexa i que probablement superava les meues capacitats –en efecte, en aquell moment ni tan sols era un llicenciadet en filosofia- però, què voleu?, jo sempre he estat una miqueta agosarat, mireu a què em dedique ara, i allà que m’hi vaig llançar.
El resultat del llibre, que no he rellegit des que va ser publicat, em va resultar molt satisfactori i un dels principals objectius, agitar un poc el minso panorama de la discussió intel•lectual a casa nostra, plenament aconseguit. Van eixir moltes ressenyes del Parany, ací i a Catalunya, em van convidar a fer xerrades a llocs ben curiosos, i hi hagué opinions molt diferents i alguns atacs antològics que, francament, em van venir bé perquè generaren encara més interès; no a tothom se li titlla de nihilista, decandentista i antioccidental, així, a la brava... I que una persona que respecte molt per la seua capacitat intel•lectual com K confesse que l’ha llegit tres vegades, doncs, magnífic.
Naturalment, com em va dir un amic, amb els arguments que vaig trobar ací i allà vaig arribar on volia arribar... però això, amics, és el que fem tots. Potser la meua militància em condemnava però, com diu K, la nostra biografia –molt condicionada per la comunitat no ho oblidem- ens condemna a tots i si Plató no haguera estat enamorat com un boig de Sòcrates –estic exagerant- probablement no haguera buscat una solució ideal a la perversitat de la manipulació demagògica, a la incertesa d’unes regles que alguns poden manipular... i la història de la filosofia seria diferent –torne a exagerar-. Potser la bibliografia no és tan completa com calia però el Parany no és un estudi exhaustiu i, almenys que jo sàpiga, no hi ha cap altre treball al nostre abast centrat en el tema del cosmopolitisme que resulte tan complet. Les mancances de Horkeimer i Adorno? Tenen una justificació poc confessable però a vosaltres us la puc contar, quan vaig llegir la seua deriva teològica de la darrera època i la història aquella d’ “el sagrat dret de les víctimes” (perdoneu però escric de memòria) em va venir al cap la frase del mestre i tota aquella crítica, fins aleshores sòlida, em va resultar un exercici buit d’”agafar la vaca pels collons”... i la seua solides va fer figa.

Jordi ha dit...

És cert que m’agrada McIntyre i que seguesc bona part de les seues propostes però, amic K, per què el consideres un reaccionari? Francament crec que hi llegim coses ben diferents quan ens enfrontem a “Darrere de la virtut” i això es mereix una bona discussió. Al meu parer el comunitarisme només intenta recordar-nos que són els grups els que marquen les regles i que no hi ha abstraccions que valguen, més enllà d’aquelles construccions que vulguem acceptar com a tals. On no hi estic gens d’acord és en la lectura de K que veu una oposició simplificadora entre bons i dolents, entre nacionalistes i cosmopolites. O no he acosenguit fer-me entendre o K llig alguna cosa que vol llegir. És cert que hi ha un atac en una única direcció: el cosmopolitisme, però és que l’altre pol ja en rep cada dia, i ja sabem que “el nacionalismo excluyente puede derivar en fácilmente en fascismo”, però és que el cosmopolitisme és moltes vegades un “nacionalisme excloent”, pervers i perillosísim, i això és el que jo volia denunciar. No hi ha crítiques al feixisme explícit i clàssic perquè no calen, perquè el llibre no tracta d’això. En canvi sí pretén denunciar un ús maniqueu de les “universalitats” occidentals. Ja sé que no són científiques però les meues visions de societats diferents, ben diferents com els xavante del Mato Grosso, m’han deixat ben clar que els grups humans només tenim en comú la biologia, i prou... i això ja ho saben els antropòlegs, siguen simbolistes, marxistes o els istes que calguen, de fa molt de temps.

Jordi ha dit...

Té raó Conill, sóc eurocentrista, claríssimament, i m’encanten els nostres valors –poc aplicats la majoria de els vegades- i entre ells la capacitat autocrítica d’Occident, quasi desconeguda a la resta de grups que he conegut, però del que es tractava era de denunciar els que neguen que ho són, perquè això és simplement impossible si ets occidental. De la mateixa manera, les lectures de filòsofs ben coneguts, com Kant, es refereixen a elements “menors” de la seua filosofia però també reals. Jo no pretenc reduir Kant a “La pau perpètua” però quan hi diu –no sé si és ací o en “Per a una història cosmopolita...”- que per millorar la humanitat cal que desapareguen els turcs, ho diu, i s’ho creu, i és coherent amb la seua filosofia, que és molt gran, enorme i no calia tornar-ho a dir.
Tampoc no crec en al tesi de Conill, sobre el destí de la humanitat cap a la globalització, no crec en els destins i em semblen molt perillosos quan algú els utilitza com a argument. La globalització és un procés complicat d’occidentalització del món, i això ho porten moltes coses: les religions universals, la necessitat d’expansió permanent del capitalisme... si les coses hagueren anat de forma diferent, doncs... qui sap? No veig als xavante gens proclius a l’expansió, de fet limitaven la població –expeditivament si calia- quan els obligava a ocupar massa territori perquè això, amics, implica treball, la gran maledicció –aquesta sí- universal.
En fi, deixe aquestes línies i no sé si generaré algun comentari, en qualsevol cas el miraré passada una setmana perquè ja sabeu que seguesc, per damunt fins i tot dels meus ideals comunitaristes, la màxima pompeiana: “navigare necesse est, vivere no necesse”, i demà partiré amb el meu vaixell cap al sud (Cullera i això). No serà tan bonic ni tan evocatiu com estar fondejat protegit pel Cap Súnion, però la mar és sempre la mar.
I acabant, els errors de correcció els assumesc perquè Vicent Olmos és un gran editor, que es va preocupar per donar tota la difusió possible al llibre i que treballa de forma molt professional, res a veure amb els pirates que envaeixen el món editorial valencià. I la cita “Dir la realitat” com a mecanoscrit, doncs perquè és així com el vaig llegir. Algú ha vist aquell llibre? No dic esmentat, citat o comentat, dic físicament... jo no. Vaig poder obtenir l’exemplar amb què es va presentar als premis octubre d’assaig, que no va guanyar. Calia deixar clar això perquè no sé si la versió que finalment va publicar era exactament com jo la vaig llegir... i no hi ha més.
Bon estiu, promet fer bondat i incorporar-me al debat de les pròximes lectures; i amenace amb un nou assaig per a d’ací a un parell d’anys com a molt... aquest sobre ètica! Tira-li que fem curt!

Guillem Calaforra ha dit...

En primer lloc, gràcies per participar-hi, Jordi. Efectivament, és el primer i únic cas de col·laboració d'un autor amb la nostra "Cooperativa de Lectures", i espere que no siga l'últim. A més, la teua bona disposició a participar en l'edició del curs vinent em dóna una alegria molt gran, en un moment en què fins i tot havia estat temptat de liquidar del tot aquest blog i enviar a fer la mà el "servei públic" que aspira a dur a terme (són temps de retallades i de mala llet, sens dubte).

La teua resposta és molt certa i t'he de donar la raó en tot. L'únic petit detall, però que no té importància, és que no dissol els dubtes i prevencions que em provoca el llibre, sinó que els augmenta. Però vaja, és una qüestió de manies.

El comentari respecte de Horkheimer i Adorno he de suposar que és un xiste i que, en conseqüència, no s'ha de prendre seriosament. Perquè, és clar, dir que no hem llegit la Dialèctica de la Il·lustració a causa d'una frase que no ens agrada, en fi, és cosa marciana (i més ara que hi acaba d'arribar el Curiosity). Després, em fa molta gràcia que un llicenciat en filosofia, ferm creient en la indiscutible santedat de determinats conceptes (identitat, drets col·lectius, diversitat i un llarg etcètera), considere teològica la darrera etapa dels dos frankfurtians: això només pot ser una broma, perquè altrament es desqualificaria tot sol, i no crec que siga el cas. Ah, i per cert: Fuster no és per a mi cap "mestre", ni amb minúscula ni amb majúscula, sinó un escriptor més o menys interessant, i prou. El seu aforisme de "la vaca pels collons" és un dels cagallons intel·lectuals més lamentables, i que més mal fan a la intel·ligència d'aquest país, de tota la literatura catalana contemporània. Quan veig que algú l'empra, faig com aquell: clave la mà a la pistola. Per tant, diguem que el teu comentari antiteologicofusterià va de conya, riem una miqueta i passem a una altra cosa.

Guillem Calaforra ha dit...

És possible que cadascun de nosaltres veja coses molt diferents en MacIntyre. És normal, les "humanitats" consisteixen en una suma inacabable de punts de vista, o de ceguesa, sense arribar mai a res. (Inter nos: la història de l'exegètica bíblica, dos mil anys de bodrio, amb teories, teologies, guerres i morts diverses, n'és l'exemple perfecte.) Per a mi, MacIntyre té la fogositat i la mala hòstia típica dels conversos, insuportables per definició (un exmarxista convertit en cristià escocès comunitarista, neoaristotèlic i neotomista, fes-te fotre!). La seua filosofia, el projecte de ressuscitar les virtuts aristotèliques redefinides en clau comunitària, ja vaig dir que em recorda massa de prop les dues pel·lícules de Von Trier i la citació de Himmler: no caldrà que m'estenga en aquest sentit, i el teu comentari no dissipa aquesta associació involuntària. Si aquesta passió comunitarista (en el món neo-, post- o superindustrial, segles després de la divisió social del treball, després de dues guerres mundials i durant una superhipermegacomplicadíssima "globalització", a l'època de la hiperconnectivitat) no és un escapisme reaccionari i un veritable parany, que baixe Max Weber i que ho veja. Ah, i sense dissimular gaire el seu caràcter implícitament autoritari i antillibertari, la seua adoració etnocràtica del grup i la negació de qualsevol mena de lliure pensament. Ho sent: el comunitarisme, almenys en la versió d'aquest filòsof tan adorat pels seus seguidors, per a mi fa pudor totalitària. I me la bufa si els nacionalistes espanyols o francesos diuen blanc o diuen negre (a mi, que no sóc espanyol ni francès, les respectives "nacions" em fan ois, per dir-ho de manera elegant). "Els grups marquen les regles" és el típic axioma feixistoide, que trobem tant en aquella citació de Himmler com en el "patriotismo constitucional" d'Aznar, tant en la secta Moon com en el nacionalisme francès. És clar, tot és qüestió de graus, tampoc no s'ha d'agafar al peu de la lletra, ja ho sé. Per descomptat! Però què hi farem: jo, enfront del comunitarista, sóc llibertari, i enfront del liberal (i de l'àcrata) individualista, sóc comunitarista. Ich bin der Geist, der stets verneint!

Guillem Calaforra ha dit...

"No hi ha abstraccions que valguen" és una altra broma. Això, ja em permetràs que tampoc no m'ho agafe seriosament. Em recorda les nàusees que em van entrar quan vaig veure La Trotona assegurant que diria "al pan, pan, y al vino, vino". Torne a clavar mà a la pistola (un gest molt feixista, per cert). Un filòsof que denigra les abstraccions??? És una broma, faig una mica de ha-ha-hà i continue llegint. Escolti, ni Cantinflas! Perquè, és clar, com que seria un contraargument massa fàcil deixaré ara de banda el fet que les ciències més avançades —ciències de debò, vull dir, i no la xerrameca "humanística"— són d'un nivell d'abstracció espaterrant; la qüestió és que no hi ha argumentació humanística, i menys encara filosòfica, sense abstraccions, generalitzacions, hipòtesis globals, formalitzacions i mil figures d'expressió semblants. Ni tan sols no existiria After Virtue sense abstraccions! El que passa és que, evidentment, aquest és un dels retrets típics que se solen emprar per paralitzar la discussió: "el nostre adversari empra abstraccions!" I pam!, ja el tenim amb l'anatema damunt. Doncs mira, com a xiste ja va bé, però jo parlava d'una altra cosa. Crec que una de les encomiables virtuts de Després de la virtut és la idea de que tot judici moral és històric i està ancorat a un context (cosa que, d'altra banda, ja havien dit molts autors abans i des d'altres marcs de pensament); jo, personalment, preferiria no anar molt més enllà d'això. I si no, que li ho pregunten a Lévy-Strauss, que per molt empíric i concret que fóra va ser capaç de sistematitzar els esquemes antropològics fins a un nivell de generalitat i abstracció admirables.

Dir que tots els antropòlegs que hi ha hagut i hi haurà afirmen, juren i perjuren que "només tenim en comú la biologia" em sembla un gra massa, honestament. Aquesta frase quedaria molt bé com a titular punsetià, però crec que no resisteix una anàlisi seriosa. Estaria bé formular-la amb una mica més d'exactitud. L'antropologia, efectivament, estudia les condicions reals d'existència del que és el seu pressupòsit de partida, l'enorme i quasi infinita diversitat de les cultures humanes. Passar d'això l'afirmació reduccionista que "només tenim en comú la biologia" és un salt lògic que no discutible, afirma una cosa que no m'ha demostrat ningú, un acte de fe semblant a la creença chomskiana en l'existència d'una sintaxi universal implícita. A més, un reduccionisme destinat a separar, a fer impossibles l'entesa i l'acord, a estendre el dogma antiintel•lectual de la incommensurabilitat (l'antítesi del que pressuposava l'antropologia, precisament!). Ni jo ni ningú no crec que estiguem en condicions de demostrar l'existència de principis comuns a tot el gènere humà, però tampoc no em consta que haja aparegut el parit de mare capaç de demostrar que un azande i jo només compartim la pura vida animal. I és que els pitjors pressupòsits metafísics són, al meu parer, els que l'antimetafísic ens clava de contraban.

En fi, pel que fa a Dir la realitat, que és un tema anecdòtic, no em vull estendre. M'ha fet molta gràcia quan preguntes si algú ha vist realment, "físicament", aquest llibre. Home! Aquest és el millor xiste de tots! Jo en tinc un exemplar, com molta gent que conec; a la Biblioteca Pública de València n'hi ha un altre, com en altres biblioteques semblants; la Universitat de València en té tres, la Biblioteca Valenciana cinc...

Anava a enrotllar-me amb tot allò de la dissolució del jo unitari en la modernitat, les identitats i els rols, la definició de "cultura" en general i la delimitació de cada grup en particular, les identitats complexes, la centrifugació dels àmbits de solidaritat primària, el mite estúpid i subdesenvolupat del famós "autoodi", les formes de la virtut cívica i unes quantes palles mentals més, però crec que ja n'hi ha prou i massa.

Josep J. Conill ha dit...

Fa temps que volia reprendre aquesta mena de discurs interromput que campa pel Patio aquest estiu. La tardança en el meu cas no es producte tant de cap lassitud estiuenca com d’un excés de feina (estic dedicant jornades de set i vuit hores a l’estudi preliminar que acompanyarà l’edició de l’obra inèdita de Maximià Alloza, un poeta modernista castellonenc de principis del segle XX). Aprofitant, doncs, la xafogor de la nit, que em manté despert, voldria insistir en algunes qüestions que van circular per ací fa un temps.
D’entrada, he de manifestar el meu acord amb els punts de vista de K. pel que fa al mestratge de Fuster, la ciència i el pensament en general, l’existència d’universals antropològics més enllà de la pura biologia, l’existència empírica del llibre Dir la realitat de Lluís V. Aracil, etc., etc., etc.
Començaré pel final, és a dir, comentant la (precària) circulació pública d’aquest llibre. Jo el vaig comprar a una llibreria cap a finals del 1983, i em consta que altres persones van fer el mateix en diferents parts del país i sense conèixer-se les unes a les altres. Com em consta també que en figuren exemplars en algunes biblioteques públiques i universitàries (en menys de les que caldria, però). Constatat això, i aprofitant que disposes d’un exemplar mecanografiat de l’original que va concórrer als premis «Octubre», com a estudiós de l’obra d’Aracil, benvolgut Jordi, m’agradaria demanar-te’n una fotocòpia, a fi de poder comparar-la amb el text que finalment va sortir editat. La meva adreça electrònica, és la següent: josep_conill@yahoo.es.
Passant a qüestions de més enjundia, voldria repassar alguns dels arguments que hi vaig deixar caure en la meua intervenció anterior. El primer té a veure amb l’existència de la humanitat (en minúscula) com a col•lectiu que comparteix alguna cosa més que una dotació biològica de base. Crec que abordar l’assumpte a partir de perspectives comunitaristes constitueix més un punt d’arribada una limitació, que no un punt de partida, en el sentit que el comunitarisme apareix, precisament, amb posterioritat a la constatació que la nostra comunitat no és pas l’única i, en conseqüència, ens toca conviure (i sovint compartir el mateix espai vital) amb una altra gent en condicions sovint conflictives, en les quals, a banda de l’apel•lació al pensament filosòfic ―del tot pertinent i legítima, d’altra banda― entren en joc una diversitat de consideracions d’ordre històric, polític, econòmic, etc., que no hauríem de passar per alt. Precisament, a aquestes condicions em referia de manera sumària en la meua intervenció anterior quan parlava de l’existència de la tendència humana a la globalització (en minúscula, també) com un fat prepolític. Potser seria més just dir-ne paleopolític, però en qualsevol cas es tracta d’un fet empíricament constatable —insisteixo—, sense l’existència prèvia del qual a hores d’ara no hi hauria cap cap unitat biològica de l’espècie humana Els nostres antecessors van iniciar una diàspora original que els va portar a instal•lar-se arreu del planeta, i aquesta diàspora es va produir tant si ens agrada com si no. Vet ací una dada inqüestionable que no podem negligir sota cap excusa ―i si algú la considera perillosa, pitjor per a ell. Després podem parlar tant com vulguem de societats «diferents» com els xavante del Mato Grosso, però tenint sempre present que aquesta diversitat no és ni fundacional ni originària, perquè també els xavante van arribar on són arran de la diàspora, i han arribat a ser el que són a través d’un procés de diferenciació històrica (i, doncs, cultural).

Josep J. Conill ha dit...

Tampoc no em sembla seriós establir una connexió entre la necessitat d’expansió permanent i el capitalisme. Si fos així, hauríem de sostenir que el capitalisme existia ja en la prehistòria —i a això no han arribat ni els marxistes més dogmàtics. Per contra, sembla que l’aparició d’economies d’«estat estacionari» sí que constitueix una excepció històrica, unida a situacions molt concretes, tant pel que fa a la dotació tecnològica com a les condicions d’aïllament de les societats que les sustenten. A més a més, hauríem de tenir molt clar que aquestes condicions no les podem fer nostres sota cap pretext, ja que sols podem albirar algun futur a partir del present que hem construït, entre altres coses perquè no tenim altre remei. I això, en el cas de les propostes comunitaristes, vol dir que el nostre comunitarisme no pot ser sinó cosmopolita, tan trivialment cosmopolita com es vulgui, de la mateixa manera que el cosmopolitisme tendeix a trivialitzar-se en el si de cada comunitat humana. En d’altres mots: les seues condicions de possibilitat del comunitarisme no poden ignorar el fet que hem de conviure (i compartir espai) amb altres comunitats humanes, ni que arribem a ser comunitaristes en la mesura en què prenem consciència d’aquest fet, cosa que ens està indicant, alhora, els límits de qualsevol comunitarisme, això és, està posant sobre la taula qüestions tan crucials com l’inevitable conflicte entre els drets col•lectius i els drets individuals, unit al relativisme dels valors. És el que en el llibre Del conflicte lingüístic a l’autogestió: Materials per a una sociolingüística de la complexitat vaig denominar el Dilema de Shylock, que autoritza al legislador a satisfer la lliura de carn que demanen en forma de reconeixement els diversos grups que integren una societat, sempre i quan sigui capaç de fer-ho —heu-ne ací la dificultat de l’empresa— sense vessar ni una sola gota de sang dels drets individuals.