dimarts, 26 de juny del 2012

El cosmopolitisme circular. A propòsit de La mirada cosmopolita, d'Ulrich Beck

El sociòleg Ulrich Beck (Slupks, Alemanya, 15 de maig del 1944) és un dels analistes més pertinaços de la societat contemporània des d’una perspectiva definida per la mirada cosmopolita, assumpte que constitueix, precisament, l’argument central del llibre que comentem. Un llibre que, ja d’entrada, m’afanyo a qualificar d’interessant i discutible ―això és, digne de ser discutit―, per bé que no exempt de defectes, com ara la proliferació d’apartats i subapartats, que fragmenten ara i adés la fluïdesa del discurs, o el to sovint reiteratiu, no tan propi de l’assaig com de l’informe acadèmic, i massa carregat en ocasions de langue de bois.
El punt de partida de Beck consisteix a postular l’entitat ontològica del cosmopolitisme, és a dir, l’existència d’una irreversible cosmopolitització en tots els ordres de la societat. La realitat s’ha tornat cosmopolita, argumenta, ni que sigui en el domini de la banalitat, lligat al consum. Vivim immersos, doncs, en un cosmopolitisme banal, anàleg en molts sentits al nacionalisme banal que, segons el psicòleg social Michael Billig, segregaven els estats de la primera modernitat. Ara bé: aquesta vivència quotidiana ―“trivial”, en diríem― de la realitat cosmopolita es troba encara lluny de merèixer l’atenció que caldria per part d’unes ciències socials ancorades en un nacionalisme epistemològic que ha universalitzat la perspectiva pròpia dels estats-nació, elevant-la a principi “lògic” per antonomàsia, a partir del qual continua explicant-se la dinàmica sociopolítica del món actual.
En conseqüència, Beck hi advoca en favor de l’articulació d’una nova mirada, d’una perspectiva observacional distinta de la que ha vingut predominant fins ara en les ciències socials: la mirada cosmopolita, oposada a la mirada nacional(ista). En el seu favor addueix una doble font de legitimació: l’existència d’una rica tradició europea de pensament cosmopolita, digna de ser tinguda en compte, així com la prova de foc que el cosmopolitisme va haver de passar en el segle XX, en tant que estigma en nom del qual es van perpetrar les pitjors massacres del període hitlerià i estalinista. De fet, hi apunta, històricament es dóna la paradoxa que mentre que la primera modernitat apareix presidida per una oposició entre el cosmopolitisme dels intel·lectuals i una realitat sociopolítica obstinadament nacionalista, durant la segona modernitat l’aparició d’una realitat cosmopolita coexisteix amb la persistència dels punts de vista nacionals. Cal abolir, doncs, aquesta dissonància cognitiva i fundar unes ciències socials en sintonia epistemològica amb la societat sobre la qual elaboren les seves anàlisis.
En realitat, caldria precisar, la mirada cosmopolita no suprimeix l’anterior, sinó que la integra en un marc superior, definit per la interdependència, el reconeixement de les diferències mitjançant la seva contextualització històrica, la volubilitat de les fronteres i el principi d’amalgama cultural. Mentre que la mirada nacional, escindida sempre entre dilemes excloents (això/allò, propi/aliè, interior/exterior, etc.), s’ha caracteritzat per la clausura i la introversió; la mirada cosmopolita, per contra, apareix com a inclusiva, en la mesura en què és capaç de prendre en compte la mirada nacional i reinterpretar-la d’acord amb una concepció epistemològica de complexitat creixent, defugint la ceguesa del nacionalisme epistemològic davant l’adveniment de l’actual era cosmopolita.
D’acord amb una analogia topològica, podríem dir que allà on la mirada nacional tan sols era capaç de distingir les dues cares oposades d’una mateixa realitat, la mirada cosmopolita hi descobreix un nou espai articulat en forma de Cinta de Möbius, en el qual resulta impossible de distingir cabalment entre interior i exterior. Val a dir que aquesta constatació ens aboca a un món que cavalca a lloms de la versió més desbocada de la paradoxa, un món que ha esdevingut un “manicomi babilònic” (Robert Musil dixit) on les conseqüències de qualsevol decisió resulten cada cop més difícils de predir, de manera que els efectes no buscats (benèfics o perniciosos, tant se val) es multipliquen inevitablement. Tot plegat dóna lloc a una crisi d’interdependència global, que es concreta en la societat del risc, sotmesa al que Beck anomena la Llei de la doble seqüela, en virtut de la qual els perills i inseguretats difícilment calculables (seqüeles de primer grau) engendrats per una civilització cada cop més global donen lloc, al seu torn, a una consciència pública mundial (seqüeles de segon grau), que a hores d’ara constitueix el principal motiu per a l’esperança.
Com he dit, La mirada cosmopolita és un llibre d’exposició prolixa i conté molts altres aspectes que he passat per alt. Així i tot, crec que les qüestions que acabo de ressenyar figuren entre les aportacions més valuoses de l’obra. Una altre assumpte és si les propostes de Beck m’arriben a convèncer. Jo diria que la perspectiva epistemològica que hi propugna incorre en el risc, no ja de l’imperialisme ―extrem que, al meu entendre, evita escrupolosament―, sinó d’un eurocentrisme mal dissimulat. De fet, la seva mirada cosmopolita sembla dependre en excés de l’experiència històrica de la unió europea, que esdevé ara i adés la pedra de toc del seu discurs. L’actual crisi econòmica ha contribuït a qüestionar la solidesa de tal model, i a hores d’ara les seves propostes se’ns apareixen privades d’una part important de l’argument de convicció que les nodria. Al capdavall, si una cosa ha posat de manifest l’actual crisi econòmica pel que fa a l’articulació de la unió europea, és que la unificació monetària i la circulació dels capitals financers resulta molt més factible que no l’articulació d’un espai polític comú amb veritable capacitat de decisió. Voleu millor prova de la persistència de la mirada nacional(ista)? La conseqüència n’és la cristal·lització d’uns mercats progressivament globalitzats, que escapen al control d'uns actors polítics zombis però amb la seva capacitat pràcticament intacta en tant que agents de conversió de les masses, a través dels aparells ideològics de l’Estat, la rèplica dels quals a nivell cosmopolita encara està per veure, atès que els efectes de les grans indústries multinacionals de l’entreteniment no ultrapassen ara com ara un nivell encara molt superficial.
Finalment, en un altre ordre de coses, crec que cada cop sembla més il·lusòria la pretensió de la mirada cosmopolita si aquesta es limita a enfonsar les seves arrels en la tradició europea. No s’hi veu ben bé per quin motiu aquesta tradició hauria de reivindicar un privilegi panòptic que li permetria situar-se en el centre observacional de la planetarització a què ens veiem abocats. Una perspectiva molt més realista ―que Beck, tot i les seves apel·lacions reiterades al “realisme”, no arriba a articular― contemplaria la possibilitat de reemplaçar-hi l’imaginari concèntric de la tradició europea, sustentat en l’esfera, per un altre d’excèntric, susceptible de prendre en compte d’altres geometries variables, basades en la proliferació de diferents focus, el model més elemental de les quals seria l’el·lipse.

9 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Muchas gracias por el texto, Josep, que he leído con mucha atención. Francamente, no tengo nada que aportar: dejo este comentario sólo para que quede constancia de que la carta ha llegado a uno de sus destinatarios.

Josep J. Conill ha dit...

Cap problema, Paco, en una altra ocasió serà... I disculpa que t'hagi omplert el correu d'avisos de comentaris nous al blog, però vaig començar a provar les opcions de correcció del text que havia penjat i no era gens conscient que per cada correcció nova que hi introduïa generava un nou avís.

Guillem Calaforra ha dit...

Les teues paraules no cauen en sac foradat, JJC, només faltaria.
Quan em vas demanar que posés un títol de Beck a la llista de lectures d'aquest curs, i jo vaig proposar aquest, no sabia realment el que feia. Potser hauríem d'haver jugat sobre segur i caldria haver optat per La societat del risc, i llavors els resultats haurien estat diferents.
M'explico. Estic d'acord amb el que dius: Beck no és un sociòleg qualsevol, i aquest llibre demostra que té moltes coses a dir més enllà de la santificació de les coses tal com són. La seva reflexió sobre el cosmopolitisme i la mirada nacional és aguda, a estones punyent, i mostra una gran capacitat d'integrar diversos nivells d'abstracció i d'anàlisi. La seva proposta sobre el canvi de mirada, o de paradigma, cap a una perspectiva molt més integradora i més enllà de les limitacions de la mirada nacional/transnacional/ internacional conté bondats indubtables. Per exemple, que s'ocupa d'un fet real i palès com el de la mundialització de segons quines coses, en comptes de restringir-se a vedats prefabricats com els que han ocupat la sociologia tradicional. En això, Beck planteja tant una adaptació a la realitat com un imperatiu vagament moral, el de mirar més enllà del propi nas per evitar segons quines conseqüències (no entraré en el tema, però serà prou si dic que Beck és alemany...).
Molt bé. D'altra banda, he de reconèixer (mea culpa, perquè el llibre el vaig proposar jo) que des del famós gol de Maradona amb la "mà de Déu" fins ara no havia fet una cosa més avorrida, llandosa, feixuga, asfixiant i insuportable que la lectura d'aquest llibre. L'antídot perfecte per a qui tingui la vanitat de voler convertir-se en consumidor de sociologia. Absolutament indignant i autodestructiva, aquesta lectura. Un atovó d'aquells que haurien de passar a la història per una densitat superior a la dels estels de neutrons. Sa puta mare! Dos centenars i mig de pàgines per a una idea que cap en un discret article de vint-i-cinc, és a dir, que de cada deu pàgines en salvaria una. Farragós i pedant amb el seu matallenguatge bàrbar de senyoret acadèmic, prolix en la solemnización de lo obvio, galàctic (com una famosa col·lecció, "El Micalet Galàctic") en la seva abusiva i desconcertant casuística de casos, subcasos i subsubcasos. Si ara mateix vingués un agent de la CIA, em lligués a una cadira i em donés a triar entre llegir aquest llibre i engolir "porga", com deien els meus avantpassats, triaria la segona opció. En fi. I deixaré córrer la qüestió (que tu, sàviament, insinues en el teu comentari) sobre la lucidesa de les previsions de Beck. Si hagués de guanyant-se la vida fent de pitoniso, en fi, ja estaria anant a dinar als menjadors de Caritas. Mira que pronosticar una major cohesió europea, i un fadding de l'estat-nació, quan menys de deu anys després hem vist el "projecte europeu" (una puta mentida) convertit en un niu d'escurçons, en una selva hobbesiana, en una guerra de tots a favor de Massamagrell (cadascú p'ad ell) i contra tothom! S'han de tenir uns collons quadrats per a no veure més enllà del discurs "europeista" alemany... I és que, efectivament, Beck ensenya a Munic (és a dir, a casa) i a Londres (és a dir, a Cosmòpolis). Asín cualquiera.

Josep J. Conill ha dit...

Jo no volia dir-ho així, però que consti en acta que ho vaig pensar, sobretot allò que amb les idees desenvolupades al llarg d'un llibre tan tediós l'autor (el talent del qual ningú el discuteix) podria haver escrit un article brillant, de lectura segurament imprescindible. Per aquest costat, no hi ha dubte que la propensió alemanya a l'extensió l'ha perdut... Ara bé:deixant de banda aquest retret (que no és poca cosa, perquè el llibre és de lectura molt avorrida), la formulació principal de l'obra en favor del cosmopolitisme epistemològic em sembla vàlida i fonamentalment encertada. És més, considero que si bé els seus pronòstics sobre l'assoliment progressiu de majors quotes de cohesió europea han resultat de moment un fiasco, potser a llarg termini acabaran esdevenint encertats, perquè l'única sortida de l'actual crisi econòmica passa per anar cap a una major integració política, susceptible de dotar de coherència política la unió monetària en marxa des de fa més d'una dècada. De fet, l'altra opció, és a dir, el campi qui pugui i la restauració de les monedes nacionals constitueix una perspectiva indesitjable per a tothom.
Però, em pregunto, si aquestes quotes de cohesió europea s'assoleixen finalment i Europa esdevé algun dia una mena d'Estats Units, amb un govern continental capaç de prendre decisions executives en política interior i exterior, això caldrà considerar-ho una victòria del cosmopolitisme, tal com postularia Beck, o serà més aviat una altra mostra de la capacitat del model nacional per adaptar-se als reptes de la mundialització?

Guillem Calaforra ha dit...

Ja veig que amb aquest últim interrogant intentes fer que hi participin els companys que no han pogut llegir el llibre, i això està bé. Per no allargar-m'hi, diré que dubto molt que Neuropa arribi mai a ser uns Estats Units, perquè aquells van generar una èpica pròpia (la conquesta de l'Oest) i perquè, partint d'una població al·luvial, van convertir un país d'immigrants en una nació que, al seu torn, es va estructurar en estats. Ací tenim els estats ja fets, tenim les tribus odiant-se entre elles i no hi ha ni la més ínfima perspectiva de convertir-ho en una sola nació (t'imagines els xiquets hissant la bandera neuropea a les escoles i cantant l'himne de la nació neuropea...? I amb quina lletra? La de Schiller? això seria coherent amb l'estat de coses...). A propòsit d'això, diria que ara més que mai s'ha vist que ens havien enganyat com a xinos, que Neuropa era un sinònim de "mercat per als rics (és a dir, Alemanya, França i després ja veurem)", i que tota aquella mandanga de la unió cultural, de civilització i no sé què més era l'excipient ideològic del supositori. Una mentida repugnant que ha quedat en evidència amb el fet cridaner i espaterrant que qui paga, mana. Para este viaque no me llevo alforcas, tu. Fins fa poc en deien "el directori francoalemany", ja sense rubor. Tota la resta (que si la cultura, que si la civilització, que si la història, etcètera) és pur catecisme per a humanistes. Així les coses, em sembla que les previsions del senyor Beck són una broma de mal gust.
Però amb tot això m'he desviat del llibre...

Josep J. Conill ha dit...

No t'hi falta raó, en el que dius, i almenys la deriva actual del corral europeu sembla que va per aquest costat. Així i tot, jo no estaria tan segur que aquesta Neoeuropa (la denominació m'agrada) no acabi esdevenint tard o d'hora realitat, però no per la via humanista i cultural, sinó per la pura i dura exigència dels mercats i dels interessos de les oligarquies. D'aquesta manera, la realització del projecte europeu s'aconseguiria al preu de la seva completa perversió. Ben mirat, la situació resultant podria acabar assemblant-se a la Xina molt més del que ens pensem, atès que a nivell de les institucions europees la democràcia també brilla per la seva absència. Vés per on aleshores si que ens haurien enganyat con a xinos... No serà que la Xina (i no els Estats Units, al contrari del que pensaven alguns antiamericans càndids) constitueix la prefiguració més probable del nostre futur?
I amb això m'estic desviant també del llibre de Beck, però al mateix temps apunto cap a una dimensió sinistra del cosmopolitisme que ve i que el nostre sociòleg en el seu optimisme potser va passar per alt.

Guillem Calaforra ha dit...

No, no: NEUROpa, de "neurosi"...
Una vegada li vaig preguntar a Juan Torres, catedràtic d'Economia, si no li semblava que la deriva del món occidental cap a una presó laboral i social era una imitació del model xinès: treball set dies a la setmana, dotze hores al dia, per un sou de misèria i sense drets laborals, socials ni de cap tipus. (Per cert, ara m'adono que aquesta és la definició del Zwangsarbeiterlager; que, casualment, és una paraula alemanya...) El cas és que Juan em va respondre que més o menys sí, però que la Xina ja està virant cap a un altre tipus d'estructura. Podria ser que al final ens convertíssim en xinos quan aquells esdevinguessin europeus (sense la n inicial). No ho sé. En qualsevol cas, em sembla que Beck, com quasi tota la plana major de la sociologia actual, aquestes coses ni se les imagina, perquè deu viure en un món de fantasies acadèmiques. La veritat és que, al marge d'això, les "ciències" socials cada vegada em tenen més decebut i allunyat, i aquest llibre no ha fet altra cosa que reblar el clau en aquest sentit.

Josep J. Conill ha dit...

Collons, és cert, havia fet percepció inútil i llegia "Neoeuropa" en comptes de "Neuropa". D'altra banda, veig que coincidim en moltes coses, segurament també en el desengany que ens susciten les ciències socials, encara que jo sempre hi vaig dipositar poques esperances en la seva vessant diguem-ne "científica" i crec que les hem de considerar més aviat com un instrument descriptiu que altra cosa. Potser si fem això no hi resultarem tan decebuts. En aquest sentit, no cal dir que he desconfiat sempre molt de la pretesa capacitat predictiva de tals "ciències", en la qual confien tant alguns amics comuns. Almenys, el pensament filosòfic era més honest i no acostumava, en general, a incórrer en aquestes demagògies. Reservem, doncs, la dosi de respecte que encara puguem albergar per al pensament sense adjectius, sense pretendre arribar a esdevenir savis ni a patrimonialitzar cap disciplina.

V. ha dit...

Ho torno a repetir: quin gust de poder llegir-vos!! Disculpeu que des de la meva immensa ignorància poc pugui aportar a les vostres intervencions, si no és un seguiment fidel i una profunda admiració per la profunditat d'algunes de les vostres mirades crítiques. Gràcies!