Anem al gra. El primer llibre que us recomane és Allegro ma non troppo, de l'historiador Carlo M. Cipolla. Alguns, si no tots, ja el coneixeu; la primera notícia me la donà fa unes setmanes el Magister, i demostra que amb certes persones el simple fet de compartir una estona cervesera ja és enriquidor. És un llibre brevíssim, com els altres dos, i el formen dos assaigs. El primer és una paròdia molt graciosa del discurs historiogràfic, amb l'excusa del comerç del pebre a l'edat mitjana. El segon és una magnífica teoria universal de l'estupidesa humana, amb postulats i excursos diversos. Es llegeix amb gran plaer i amb més d'una rialla. El llibre, el podreu trobar en pdf per Internet ben fàcilment.
Un altre text escrit amb vocació sarcàstica és El arte de amargarse la vida, de Paul Watzlawick, un destacadíssim membre de l'escola de Palo Alto. Watzlawick fa una repassada irònica a molts dels procediments que emprem les persones per fer-nos més difícil la vida diària, des del catastrofisme a ultrança fins a les sospites sense fonament, etcètera. Està escrit d'una manera una mica confusa, tot s'ha de dir, perquè el costum d'impostar tothora la veu de l'amargat a voltes converteix el text en un innecessàriament incòmode joc d'espills. Però té moments veritablement memorables. El llibret es llegeix en un bufit perquè és molt breu. El podeu trobar per Internet sense gens d'esforç, però la versió impresa de Herder és molt accessible també. El consell, me'l donà el Philosophus Fornicator, que Déu el guard molts anys en salut. A veure si algun dia s'anima a deixar-se caure per ací.
El tercer és un dels volumets en format petit que publica Siruela, per 10 o 11 euros. Es tracta de Nostalgia del absoluto, que recull un cicle de conferències canadenques de George Steiner. Feia temps que no llegia un llibre tan bonic, tan savi i tan ple d'humanitat. Steiner ens hi mostra algunes de les construccions racionals amb què la humanitat europea moderna ha intentat substituir l'antic món ple de màgia i de fe transcendent: la psicoanàlisi de Freud, l'antropologia de Lévi-Strauss, la filosofia política de Marx, les pseudociències i modes "orientaloides" i, és clar, també la ciència natural. El darrer capítol, veritablement extraordinari, el dedica a discutir "quin futur té la veritat?". No us vull donar més detalls per no espatllar-ho, però diré que aquest Steiner ens retorna, una vegada més, el plaer dels textos ben escrits, ben traduïts, el plaer de la lectura intel·ligent i del pensament ponderat, farcit a parts iguals de curiositat i d'equilibri. Una autèntica joia. En la mateixa col·lecció hi ha La idea de Europa, que recorde haver llegit anys enrere en un exemplar del Fornicator i que em va entusiasmar. I també Diez (posibles) razones para la tristeza del pensamiento, que tinc i llegiré ben aviat. Un senyor fora de sèrie, sens dubte.
6 comentaris:
Dels tres, només conec el llibret de Cipolla, que és ben divertit. Per cert que l'assaig sobre l'estupidesa —que Umberto Eco reprodueix resumit a El pèndol de Foucault sense donar-se la molèstia de citar la font— estarà escrit amb animus jocandi, però em sembla molt profitós i digne d'aplicació pràctica. En tot temps i lloc, però molt especialment ací i ara.
Cordialment,
Moriarty
Quanta raó que meneges, company! Cipolla avisa que és un text humorístic. Però la pura veritat és que la seua vigència és universal i perenne: tota una mostra de lucidesa i, alhora, de sarcasme punyent. Però també, vist des de la seua actualitat i encert, un text en el fons amarg i que furga en la nafra del que hem de suportar diàriament (o participar-hi, ai las!).
"Ja sóc aquí", que va dir aquell moniato, després d'aquesta absència involuntària dels nostres debats bloguers, a causa d'un compromís editorial que vaig enllestir ahir mateix. I no us podeu imaginar com m'hagués agradat participar en els comentaris suscitats per les últimes entrades. En qualsevol cas, estic molt d'acord que en això de les lectures plaents i desplaents tots tenim dies o períodes de la nostra vida que ens fan apreciar les coses de maneres molt diferents.
Pel que fa als "clàssics", què us en diré? El problema, a banda de la major o menor predisposició del moment en què ens hi acostem, potser té a veure també amb el fet que la nostra mentalitat ja no és, precisament, gaire clàssica. En d'altres mots: que, vulguis que no, estem molt allunyats de l'ideari humanístic que va posar en valor certes obres. I amb això no pretenc (alerta!) que la lectura no en pagui la pena, sinó que només estic apuntant que tot i que la nostra cultura ens permet accedir-hi al significat, tot sovint aquest no arriba a transformar-se en carn i sang del nostre esperit, és a dir, que el sentit (personal i intransferible) se'ns escapa d'alguna manera.
Pel que fa a les tres lectures plaents de què parla K. (el qual últimament s'assembla cada cop més a l'home de les mil cares), he de dir que són totes tres magnífiques. Genial i profilàctic el llibre de Watzlawick, i molt interessant el de George Steiner --encara que la dèria trascendental que li ha agafat a la vellesa en ocasions peca d'un cert aire conservador i beatorro (en versió talmúdica, això sí). Finalment, el text de Cipolla el tenia des de fa vint anys per casa i encara no l'havia llegit (potser ho faré ara), tot i que dec conèixer-ne l'argumentació perquè en el seu dia vaig llegir "El pèndol de Foucault", d'Umberto Eco, i em va semblar una novel·la tan poc memorable que ja no he tornat a reincidir en la narrativa d'aquest showman intel·lectual. La qüestió és que la novel·la la vaig oblidar del tot, i a hores d'ara se m'escapa totalment el resum al·ludit per Moriarty.
El tema dels clàssics és pelut. Un dels efectes de l'erudició a la manera antiga és que, com tot procediment formal que "produeix coneixement", causa la seua pròpia forma d'addicció. De manera que, com tantes altres activitats acadèmiques, es converteix en un tipus de "resolució de trencaclosques", que diria Kuhn, que es retroalimenta mentre la persona que s'hi dedica troba plaer en els puzzles erudits. Però quan les connexions que això implica deixen d'atraure't, aleshores te les heus amb lletra morta. A mi, ara mateix, desxifrar les confuses palles mentals astronòmiques o teològiques de l'Alighieri em fa saber més sobre l'Alighieri, sí, però no em diu res que em puga interessar ni, molt menys, afectar fins al punt de poder "apropiar-me'n", considerar-ho "meu". Però bé, prou d'aquest color.
El que dius de Steiner jo, francament, trobe que és cert però exagerat. I, al capdavall, quan flipa en sentit transcendent ho deixe córrer: tots ens fem vells, sens dubte, i la vellesa és molt puta. Al marge d'això, el seu discurs és un dels més honestos que es poden trobar avui dia en un home de lletres, espècie zoològica que jo cada vegada deteste més. Ell sap que és un mandarí, que en la seua defensa dels grans mestres del cànon es troba completament sol, i s'ho pren amb calma i amb un toc d'ironia intel·ligentíssima que li falta, per exemple, a un senyor diviníssim com Jordi Llovet, o a un amargat com Harold Bloom (per no dir res del seu venerador local...). Steiner no sols és sabut, és també un savi, i un savi que s'equivoca sovint, però que almenys s'equivoca arriscant en el pensament (això ho fan molt pocs) i amb una escriptura superba (això ho fan menys encara). En comparació amb altres que coneixem, francament, em quede amb aquest jueu multiarrelat, o desarrelat, segons com es mire. La cabra tira al monte, vull dir, millor un Steiner beatorro que algun que altre protestant que jo conec.
Finalment, sobre Cipolla estic completament d'acord amb l'amic Moriarty, que un dia d'aquests aconseguiré convertir a la veritable fe patiera. D'Eco no m'atrau cap novel·la des de, precisament, El pèndol de Foucault. Té interès en altres camps, però en la literatura em sembla que gens ni mica (tot i que en la meua joventut vaig gaudir molt de El nom de la rosa).
Acabo de llegir el llibret de Cipolla i m'ha semblat deliciós. Alhora, en llegir l'assaig sobre l'estupides humana, he tingut una mena de dejà vu, com si ja el conegués de tota la vida. De fet porto dècades engaltant-los a la mínima de canvi als alumnes de batxillerat una digressió sobre la relació entre el bobo, l'intel·ligent i el fill de puta --la figura de l'incaut encara no la tenia classificada--, que s'assembla com una gota d'aigua a una altra a l'argumentació de Cipolla. Per cert, la lectura d'aquest assaig m'ha recordat la lectura d'un altre llibre molt breu, l'autor del qual ara no recordo, titulat Discurs del fill de puta i editat a València per Amós Belinchon durant la dècada dels vuitanta. Pel que en sóc capaç de recordar, el llibre oferia una completa taxonomia d'aquest tipus "humà", que culminava amb el fill de puta esfèric, és a dir, aquell que el mires per on el mires és fill de puta.
En un altre ordre de coses, només volia afegir que la meva estimació per la figura i l'obra del George Steiner és també enorme i des de fa molts anys, i els seus al·legats contra la degradació intel·lectual de les nostres societats els respecto i els comparteixo en gran mesura. Això no impedeix però, que m'assalti tot sovint la sospita que aquesta jeremíada interminable que alguns practiquen --sobretot si es tracta d'epígons poc o molt maldestres dels grans autors-- en nom de la reivindicació de l'humanisme, constitueix, en realitat, un discurs ben estèril, incapaç d'enfrontar-se als autèntics reptes que té plantejats la nostra època. En aquest sentit, una cosa tinc molt clara: no serà reiterant receptes del passat, com si es tractés d'un conjur que ja a penes comprenem, que sortirem de l'encallador. Ens caldria, per contra, no una reedició (impossible, d'altra banda) de l'humanisme, sinó un nou discurs, un nou punt de vista, capaç d'aportar als nostres dies l'aire renovador que l'humanisme va aportar en la seva època. Ara bé: no em demaneu com hauria de ser aquest discurs, per què la pars adstruens se m'escapa. En cas contrari, no estaria ensenyant-los les regles d'accentuació a un grapat de moniatos...
En tot el que dius estic d'acord. Amb punts i comes!
Publica un comentari a l'entrada