dissabte, 15 d’octubre del 2011

La traïció als intel·lectuals

El que em demanes, Paco, reclama una resposta llarga i enraonada i podria ser molt bé l'objecte d'un llibre o, en el seu defecte, una tesi doctoral. Lamentablement, jo no et puc oferir ni una cosa ni l’altra, sinó unes quantes consideracions desordenades i molt discutibles. Això sí, la traïció de què ha estat objecte Joan Fuster i la intel•lectualitat valenciana, a la qual faig referència al meu comentari, és una traïció en tota regla, i té poc a veure amb les consideracions de Muñoz Molina que, pel que m’ha semblat, tenen a veure amb una mera qüestió de major o menor reconeixement del mèrit personal.
La meva hipòtesi de partida és que Joan Fuster és el primer intel•lectual modern aparegut al País Valencià, en unes condicions geogràfiques, socials i polítiques absolutament hostils: va escriure la seva obra des de Sueca estant, procedia de família menestral i va realitzar la part més substanciosa de la seva obra immers en la caverna del franquisme. Malgrat aquests handicaps, Fuster va aconseguir “sobreviure” al seu context --a la seva “circumstància”, que en diria Ortega amb un terme que en aquest cas sembla eufemístic--, i va aconseguir proveir-se d'un bagatge de lectures i de coneixements que no dubtaria a qualificar d’enciclopèdics. Tenint en compte l'època en què es va formar, no pot sobtar-nos gens ni mica que la seva obra adoptés un caire sobretot humanístic i literari, cosa que no li va impedir aplicar la seva intel·ligència a l’anàlisi crítica de la realitat valenciana, esdevenint així un clar precedent de les ciències socials, el cultiu de les quals encetarien molt pocs anys després un grup de joves nascuts mitjà generació després --els Aracil, Ardit, Cucó, Marqués, Mira, Ninyoles, e tutti quanti.
En qualsevol cas, Fuster va ser l’encarregat d’obrir el foc, amb la publicació el 1962 de dues obres, Nosaltres els valencians i El País Valenciano, la presència pública de les quals, en principi, no tindria perquè haver suscitat cap mena de polèmica. Com és sabut, en la primera procedeix a una reinterpretació de la història dels valencians, que en un altre context no hauria aixecat més que alguna discussió erudita a l’estil de les que suscitaven els punts de vista oposats de Sánchez Albornoz i Américo Castro sobre la història d’Espanya. Pel que fa a la segona, es tracta d’una guia de les nostres terres, on Fuster reflecteix amb realisme i sense mi(s)tificacions les formes de vida dels valencians del seu temps. L’obra no està exempta de certs detalls sòrdids (però verídics), ni d’algun comentari irònic i sorneguer, tal com era marca de la casa. Tot plegat, res que en un altre context no hagués passat pràcticament desapercebut. I tanmateix, al voltant dels dos llibres es va orquestrar un linxament absolutament brutal i desproporcionat. Hom ha adduït, en ocasions, l’existència d’animadversions personals entre el reduït món de la cultureta local, que contribuirien en certa mesura a explicar la magnitud de la reacció desencadenada, que es va traduir, en un primer moment, en la crema en efígie de l’autor, al més pur estil inquisitorial, i ja no va cessar durant la resta de la seva vida, al llarg de la qual va haver de patir tota mena d’insults i atemptats amb bomba. Per no parlar de les profanacions pòstumes de la seva tomba...
De totes maneres, l’explicació del succés en clau personal no em sembla gens satisfactòria. Al contrari: sóc de l’opinió que la recepció dels dos llibres de Fuster diu molt del grau d’aculturació i de repressió ideològica interioritzat per la societat valenciana des de mitjan segle XIX, si més no. En aquest sentit, faríem bé de considerar amb tota serietat l’existència d’un affaire Fuster, paral3lel en molts aspectes a l’affaire Dreyfus o a l’affaire Verdaguer, que van sotraguejar, respectivament, la societat francesa i catalana de finals del segle XIX. Com és obvi, no pretenc entrar-hi ara en detalls, cadascun té les seves especificitats, però tots tres comparteixen el tret fonamental de provocar la divisió en dues faccions radicalment enfrontades de la societat en què van tenir lloc. D’altra banda, els tres casos presenten diferències i similituds, encara que, per un costat o un altre, en tots s’hi entreveu alguna cosa així com la preparació de l’escenari per a una massacre. L’affaire Dreyfus no requereix d’ulterior comentari; Hanna Arendt ja es va encarregar de situar-lo històricament dins la seva genealogia del totalitarisme antisemita. Més difícils de precisar són les conseqüències del cas Verdaguer, encara que no hi ha dubte que va contribuir en bona mesura al distanciament de les classes populars catalanes de l’església, que l’any 1936 va esclatar en la ferotge persecució del clero a mans dels anarquistes. Finalment, pel que fa a l’estigmatització de Fuster i les seves idees, potser no disposem encara de la perspectiva històrica adequada per treure’n conclusions definitives, però va constituir la coartada ideològica dels escamots que van imposar la llei de la força durant la “Batalla de València”, un cas flagrant de kale borroka sostinguda al llarg dels anys amb tots els beneplàcits de l’Estat. El País Valencià actual (perdó, la Comunidad) no s’explicaria sense el basso continuo de l’extorsió, que constitueix el ferment de tots els populismes valencians de dreta, tant se val si parlem de la desapareguda Unió Valenciana com del PP. De fet, aquests partits no vacil·len, encara a hores d’ara, a treure al carrer els seus mastins sempre que cal, preferentment en època d’eleccions. Potser algú m’objectarà que, en el cas valencià, no hi ha hagut cap massacre, però la història encara no s’ha acabat. De moment, del que no hi ha dubte és que l’etnocidi s’hi troba en vies de consumació i, per si això no fos prou, periòdicament es produeixen declaracions com les del president de la diputació de Valencià Alfonso Rus “convidant” a rematar els dissidents o a deportar-los en camions a Catalunya. Venint de qui vénen, aquestes manifestacions es troben lluny de suposar meres anècdotes. Convindria recordar, en aquest sentit, que en els tres casos es ventilen acusacions d’alta traïció, un càrrec que es castiga amb la pena de mort.
Coincidències a banda, convindria assenyalar així mateix l’existència de diferències reveladores. A França, la sort de Dreyfus es va ventilar en els tribunals, el parlament i els diaris i, mal que bé, al personatge li fou restituït el seu honor personal. El cas de Verdaguer és una mica més ambigu, perquè no hi va intervenir la justícia, sinó que la batussa entre partidaris i detractors va tenir lloc fonamentalment a la premsa i l’església. Per contra, el linxament de Fuster es va prolongar durant dècades amb total impunitat, perquè la victòria de les forces vives valencianes, tant durant el franquisme com durant la democràcia, ha estat tan aclaparadora que no hi ha hagut cap força política digna d’aquest nom ni cap institució (tret potser de la Universitat), que hi hagin pogut actuar amb una mínima eficàcia de contrapès.
Com veiem, doncs, l’affaire Fuster, a part de traduir-se en la mort civil de l’autor de Nosaltres els valencians, va anar acompanyat per l’estigmatització de tot un col·lectiu de gent que aleshores encetava l’anàlisi de la societat valenciana. Una anàlisi, val a dir, que resulta indissociable de la presa de consciència del procés d’aculturació viscut pel país. No debades algú va assenyalar --crec que va ser Josep Picó-- que la sociologia valenciana naix sota la modalitat de sociologia del llenguatge. Evidentment, la dada no és pas anecdòtica, atesa la virulència de la substitució lingüística durant la dècada de 1960. Per a reblar el clau, l’ínclit Mamando de Miguel, que en la seva època progre va passar per la Universitat de València, apuntava que les elits valencianes hi estaven vivint el seu 98, en al·lusió a la generació espanyola del mateix nom. La remarca no em sembla gens exacta, però com a indici resulta vàlida. Sigui com sigui, el que ací ens interessa és que la legitimitat d’aquesta empresa intel·lectual es va veure qüestionada de soca-rel des del moment mateix de la seva naixença, i d’aleshores ençà no s’hi han produït canvis substancials. La campechanía dels nostres cacics, encarnació salaç del provincianisme; l’embadaliment del populatxo amb els grans esdeveniments; o el menyspreu rampant cap a la intel·ligència, amb la correlativa fuga de cervells, sobretot en direcció a Catalunya, constitueixen alguns dels indicis més clars del triomf entre els valencians de la demagògia, entenent com a tal la propagació d’una causa antipopular.
I aquesta causa impopular ha trobat el seu boc expiatori, precisament, en els intel•lectuals preocupats pel redreçament nacional dels valencians. Rafael L. Ninyoles va assenyalar a Madre España (1979) que, en un país sense jueus, els catalans havien acabat per encarnar les característiques que la fòbia antisemita els atribuïa en l’imaginari espanyol. Però els catalans encara constitueixen una comunitat geogràficament prou compacta, amb una societat capaç de resistir les escomeses tendents a assimilar-los, cosa que no ocorre entre la intel·lectualitat valenciana, que ha de viure com qui diu a cor obert, a la intempèrie, exposada a la intemperància verbal i física dels seus conciutadans. El millor que ens pot ocórrer, en aquestes circumstàncies és que ens ignorin. Sé que la descripció que estic fent pot semblar exagerada o subjectiva, però la propagació cada cop més intensa entre el nostre estament intel·lectual de la síndrome d’Estocolm, primer pas cap al col·laboracionisme, sovint retribuït amb prebendes pels nostres governants, constitueix una dada digna de ser tinguda en compte.
Enmig de tot això, es comprèn que el Fuster madur, experimentés una sensació de cansament, motivada per la persecució dels huns, però també per haver estat elevat per alguns dels seus seguidors a la condició d’oracle infal·lible, que els havia de guiar cap a la terra promesa (els Països Catalans). La Transició va frustrar d’una manera cruel i prepotent totes aquestes expectatives de canvi i, com sol ocórrer, molt aviat els mateixos que l’aprofetaven van començar a demanar comptes per l’incompliment de les profecies que ells mateixos li havien atribuït. S’explica, doncs, que en els seus últims anys tingués ganes de refugiar-se en l’estudi de la literatura, en els assaigs i aforismes que l’haurien d’haver convertit des de fa temps en un clàssic a imitar --l’expressió és redundant, ja ho sé-- per les noves generacions, si no fóssim tan bèsties i analfabets. En aquest marc, crec intuir que la seva freqüent apel·lació en els últims anys a l’argumentari del “materialisme vulgar” procedia d’un desig d’evitar la brega ideològica que la seva obra havia suscitat sovint amb qualsevol excusa. Per aquest costat, em sembla veure en Fuster la necessitat (desesperada?) de recórrer a proves inapel·lables, susceptibles de cancel·lar qualsevol discussió. Potser no estaria de més establir un paral·lelisme entre aquest recurs fusterià a la ciència i la tecnologia i el de la filologia catalana a l’argument d’autoritat per tal d’oposar-se a la demagògia sobre l’assumpte de la filiació de la llengua. El nostre amic Guillem ha escrit pàgines inspiradíssimes sobre les dues qüestions i m’agradaria conèixer si hi té alguna cosa a dir. En qualsevol cas, em sembla per moments com si aquest penúltim Fuster de finals dels 70, tal com apareix a Discordances, no estigués sovint per a raons subtils i es complagués en simplificacions poc o molt gratificants, com ara la de reduir el talent i el geni discrepants a meres manifestacions neuròtiques. No sé si era conscient que aquest argument coincidia amb el que esgrimien els psiquiatres soviètics per internar els dissidents... El lector no pot abrigar cap dubte que això és una mera relliscada ocasional, ja que aquest no era el pensament de Fuster i constituiria una calúmnia sostenir el contrari. Ho confirmen tot d’articles del recull, com ara els magnífics que dedica a la revolució islàmica de l’Iran i les conseqüències que a llarg termini hi acabaria tenint la implantació d’un règim teocràtic, un esdeveniment històric sobre el qual personatges tan lúcids com Michel Foucault van proferir veritables bajanades.
Comptat i debatut: Paul Celan detestava la llengua en què escrivia perquè era la llengua dels botxins del seu poble, començant pels de la seva família. El nostre cas, i la figura de Fuster en constitueix una il·lustració emblemàtica, seria tot just l’invers: escrivim en la llengua que el nostre poble abandona, amb la mateixa celeritat que les rates escapen d'un vaixell naufragat, i aquesta fidelitat ens la fan pagar cada dia i cada hora amb el seu olímpic menyspreu, si més no. Potser això, em dic molt sovint, és també una manera de sentir-se tractat com un jueu.

6 comentaris:

Guillem Calaforra ha dit...

En resum: la societat valenciana no és que traís Fuster, sinó que el va lliurar als lleons. La immensa majoria, per la seva connivència amb els qui l'haurien volgut gasejar com a jueu (per cert, el tema del Fuster semític apareix de tant en tant en les seves pàgines); la selecta minoria, perquè en comptes de posar-se a la seva alçada el van convertir en profeta. Evidentment Fuster preferia aquests darrers, no sols perquè tothom té la seva humaníssima vanitat, sinó sobretot perquè sabia que els acòlits no li posarien bombes. Però ell sabia millor que ningú que la societat valenciana era, és i probablement serà profundament antiintel·lectual, enemiga de qualsevol cosa que faci olor de pensament, creativitat, intel·ligència, civilització i bon gust. Malgrat tot, Fuster donà el millor d'ell mateix per a la vertebració de la mateixa societat que el massacrava. Aquesta generositat, bé sabem com se li ha retribuït.
Quant al seu tic tecnofílic i la seva concepció ingènua de la ciència, en fi, Fuster es va passar la vida reaccionant contra l'obscurantisme místic i anticientífic dels capellans que l'havien educat. Aquesta reacció, a partir d'un cert moment, ja estava fora de lloc i no donava més de si, i a més li impedia mirar cap a la ciència i la tecnologia amb altres eines d'anàlisi (per exemple, frankfurtianes). Però, al contrari del que pensaven els seus acòlits, Fuster no era l'oracle de Delfos sinó una persona normal amb una gran intel·ligència i amb un olfacte literari de categoria, però no precisament un filòsof. Per a mi, des de fa anys, Fuster no és legible com a filòsof sinó com una magnífica màquina de pensar, i com la més exquisida prosa cartesiana que hom es pugui portar als ulls. La seva mala llet, el sarcasme intel·ligent i provocador, no el té ja cap dels seus successors, que o bé son uns doctrinaris merdosos, o bé uns capellans insofribles, o bé uns purs majaderos fanàtics. En la meva opinió, és clar.

Josep J. Conill ha dit...

I de passada, diria jo, la societat valenciana va lliurar als lleons tota la intel·lectualitat present i futura sorgida a casa nostra. Em resulta difícil imaginar una altra societat on hi hagi un abisme de tal magnitud entre l'elit politicoeconòmica i l'elit intel·lectual. De fet, l'abisme resulta tan brutal que el sector més espavilat dels nostres manaires ja fa temps que s'ha posat a la feina de forjar-se unes elits intel·lectuals domesticades, suceptibles de ser exhibides en públic per remeiar aquesta mancança crònica. Estic parlant, ho saps tan bé com jo, d'engendres com el Consell Valencià de Cultura o l'AVL, nodrits amb generoses prebendes de tota mena.
Mentrimentre, la resta continuem tan estigmatitzats com sempre i en nosaltres es perpetua la persecució de Fuster que, com tu molt bé apuntes, ja va copsar ocasionalment als seus escrits l'analogia amb el tema dels jueus. El que no em consta, en canvi, és que arribés a copsar l'analogia del seu cas, salvades les distàncies geogràfiques i cronològiques, amb els affaires de Dreyfus i Verdaguer. Potser la modèstia o la falta de distància li impedia establir aquesta mena de paral·lelismes. No obstant, la comparació em sembla reveladora, no sols de la mena de país tan bèstia que tenim, sinó del lloc en particular que Fuster ocupa dins la història de la "intel·ligència" valenciana.
Coincideixo també amb tu que no podem llegir-lo en qualitat de filòsof. Ni ho era ni ho pretenia, la seva formació de caire literari i historicista el portava cap a un altre estil de reflexió. Potser això contribueixi a explicar també el seu cientisme una mica ingenu, tot i que, com vaig apuntar a la meva entrada-riu, jo no descartaria tampoc un cert cansament de tanta polèmica estèrit a propòsit de qualsevol tema que abordava. En d'altres mots: l'intent de remetre l'argumentació a un terreny ple d'òbvietats indiscutibles i segures --o, si més no, així li ho devia semblar en ocasions. I per aquest costat, el recurs tindria alguna cosa a veure amb el cientisme argumentatiu, de caire netament defensiu, de la filologia catalana. M'agradaria saber que en penses, de tot plegat.

*****************************

A tall de cloenda, una altra qüestió que no podem ignorar: els intel·lectuals valencians d'expressió castellana, que haberlos haylos, no hi tenen res a dir? Es resignen a assistir com a convidats de pedra a aquest linxament interminable de la intel·ligència en un país que consideren també seu? I de quina mena de gent estem parlant, si no és així?

Guillem Calaforra ha dit...

No sé què deu opinar Guillem sobre aquesta analogia amb els arguments d'autoritat, però a mi em sembla suggeridora. De tota manera, atès que la fascinació de Fuster és tan antiga com els seus assaigs, jo diria que aquesta explicació "biogràfica" no hi encaixa del tot. En ciència i paraciència, l'argument d'autoritat forma part del procés d'ensinistrament del científic i de la seva relació amb la resta de la societat, mentre que en el cas de Fuster l'aposta és clarament utilitarista des del principi.
Quant als paral·lelismes amb Dreyfus i Verdaguer, també estan molt ben trobats. La diferència rau, crec jo, en el fet que Dreyfus i Verdaguer no eren directament perillosos per al status quo (no eren referents de masses), sinó bocs expiatoris de fosques tendències massives: la por a la diferència, a l'extravagància, al jueu. El cas de Fuster, però, enllaça amb un fenomen social diferent: el d'un sacsejador de consciències, tan perillós per al poder establert (espanyol i espanyolista) com per a molts dels seus damnificats (enrocats perpètuament en una méfiance anticatalane feta a parts iguals d'estultícia i de mala consciència). Fuster els posava en evidència, els uns i els altres. Si en comptes de ser "aprofetat" s'hagués convertit en el veritable revulsiu que volia ser...

Josep J. Conill ha dit...

Ben trobades les respostes. Per cert, encara que Guillem no hi tingui res a dir, les teves remarques em semblen molt interessants i dignes del seu talent.
Com a lector coneixia des de fa anys el recurs de Fuster als arguments de tipus científic i tècnic, ja que al cap i a la fi són una constant en la seva producció. Només que en aquest cas em va semblar especialment sovintejat i intens, i això em va portar a cercar-ne una explicació. De totes maneres no vull fer-me fort en l'observació perquè per posar-la a prova hauria d'emprendre una anàlisi comparada dels textos fusterians que no estic en condicions de dur a terme.
Igulament pertinent em sembla el teu comentari sobre la comparació amb els affaires de Dreyfus i Verdaguer. Amb una petita postil·la: la reacció de les forces vives al perill que suposava l'actuació de Fuster e tutti quanti va ser tan preventiva, brutal i ininterrompuda que, en realitat, mai no se'ls va escapar gens ni mica el mànec de la paella. Parlar de Transició, al País Valencià, constitueix un absolut sarcasme. Jo suggeriria, en aquest sentit, que l'aprofetament de Fuster, més que no la causa (o una de les causes) del seu fracàs va ser una conseqüència compensatòria del grau de repressió experimentat pels intel·lectuals que aspiraven a esdevenir la consciència crítica del nostre país.

Guillem Calaforra ha dit...

No cal que t'hi facis fort, perquè en realitat el recurs a la ciència (com a argument d'autoritat) per cansament enllaça molt bé amb el seu cientisme dels anys cinquanta. Per tant, les nostres observacions es complementen.
Quant a la postil·la crec que es pot dir una cosa semblant, ja que en aquesta història la causa i la conseqüència es confonen de manera especialment insidiosa.

Josep J. Conill ha dit...

Donde hay patrón, no manda marinero... Salutacions cordials.