dijous, 29 de setembre del 2011

Palek, Miłosz i més coses

Vivim en "un" país on les coses valuoses a la fi sempre es volatilitzen sense deixar conseqüències, especialment conseqüències positives. Pensar en termes de continuïtat i desenvolupament de les iniciatives és, ací, una tasca inútil, un estúpid treball de Sísif. Les iniciatives respectables de vegades semblen fetes deliberadament perquè no arribin a ningú (la Bernat Metge en el 99% de la seva història, per exemple), o senzillament es dissolen per cansament, per avorriment o, pitjor encara, per dissensions entre la bona gent. I tot són flors d'un dia, bolets que surten i l'endemà s'han assecat. La constància, el treball acurat i sense pressa, la generositat, l'esforç que no defalleix, tot això sembla aliè a la gent d'aquest corral, si més no quan es tracta de les coses de la cultura.

Bé, aquesta palla mental, i les que se'n deriven, em venien al cap mentre escanejava per a vosaltres un parell d'articles molt interessants que he trobat en el núm. 12 (hivern 1987) de la revista Saber, una publicació semblant a l'espanyola Claves que va dirigir durant uns anys Josep Ramoneda. La línia d'interessos de la revista encaixa molt bé amb el que sabem del seu director. Si us explico com he arribat a trobar això encara us farà més gràcia. Durant l'últim trasllat de la unitat administrativa on treballo, fa un parell d'anys, dels responsables de la mudança (els meus caps) es va apoderar una mena de frenesí destructor i de precipitació embogida. Es van destruir molts materials i documents que certament no tenien cap utilitat, però també passà això amb una part de l'arxiu, i amb tot de materials impresos. Enmig d'aquella follia, en un racó d'un armari que ningú no obria des de feia anys, vaig trobar un arxivador amb prop d'una vintena d'exemplars d'una revista que no coneixia. "Però això... no ho puc tirar!", vaig dir. "Doncs si vols, t'ho quedes!", em respongueren. I això vaig fer. Suposo que aquesta revista ja no existeix, però en tot cas ningú no me n'havia parlat mai, no n'he vist citat cap article (és clar, vaig estudiar una "especialitat" que no s'interessa per les coses importants del món, ni pel món, ni per res), i certament no n'havia vist mai cap exemplar fins que vaig rescatar aquests de la trituradora.

Bé, prou d'historietes de romanos. Us he escanejat dos articles. El primer és "El pensament totalitari" de Petr Fidelius, pseudònim del filòleg i assagista Karel Palek (*1948), un senyor que pensava sobre coses importants, tal com fem els filòlegs de la meva especialitat (rialles de fons). Les seves reflexions lliguen molt bé amb les d'El poder dels qui no tenen poder, el magnífic llibret de Václav Havel que us vaig comentar i que em va recomanar de llegir JJC, i que us envie escanejat també. Aquesta feliç serendípia em fa pensar que en l'àmbit txec hi deu haver moltes reflexions valuoses que ens estem perdent. El segon és una entrevista amb Czesław Miłosz, que ací no necessita cap presentació, i que es titula (o "es titola", en graciosíssim malentès dels pocs hàbils en català) "Nihilisme i memòria". Meneja molta raó, el nostre amic lituanopolonès, però en alguns aspectes no puc dir que hi estigui d'acord. En qualsevol cas és interessantíssim. Tots dos articles són breus i es llegeixen en un bufit.
Ací teniu els articles:

http://www.megaupload.com/?d=LWO4XTB3

I ací, el llibre de Havel en la traducció castellana:

http://www.megaupload.com/?d=P78WQBBA

Lectures com aquestes indiquen que potser hi ha vida abans de la mort...

8 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Com sempre, madame K. oferint les millors perles de centreeuropa als clients del seu club (osti: queda cridaner, ho posaré en un tweet amb l'enllaç!). M'he "arreglat" per a imprimir el de Vaclac Havel (un nom que per a mi és un simple record de la infantesa), però el text de Palek és d'allò més suggeridor.

Està entre els millors costums d'esta casa (i de qui la regenta) el de presentar el totalitarisme no tant com a característica d'un període històric (que ho fou, sense dubte) sinó com una pulsió pròpia de l'home contra la qual cal estar sempre alerta. Sóc incapaç de jutjar com d'original és la idea del pensament totalitari com una "capitulació davant l'ambivalència del món", però entre les virtuts d'aquest l'enfocament està fer intel·ligible l'"èxit" dels totalitarismes contemporanis - i la persistència de llur amenaça. Els peons del totalitarisme no són (almenys no són només) bèsties sense escrúpols, ni ignorants teledirigits, sinó individus seduïts per una violenta, succedània i en última instància falsa idea de la totalitat del món.

El que ens espera durant les pròximes setmanes, una campanya electoral i unes eleccions, suposen, en la superfície, la negació, l'antítesi del totalitarisme. Però els esquemes de pensament i les estratègies de persuasió persisteixen: com si la millor (i pobra) garantia que tenim contra l'extensió d'alguna forma totalitarisme fora l'excés d'oferta. I mira que n'hi ha poca, de varietat política...

Guillem Calaforra ha dit...

L'has encertada, Emili, això del totalitarisme entès en sentit ampli forma part del menú de la casa. Darrere d'aquesta obsessió hi ha conviccions molt serioses. Conviccions "liberals" en un sentit que aquesta paraula sembla haver perdut; o, si es vol, conviccions acrates, que a vegades una cosa i altra es confonen. Jo em conformaria amb la idea que el totalitarisme (històric) representa l'apoteosi d'una tendència que sempre ha estat present en les relacions humanes, però que només la societat industrial ha pogut portar al paroxisme. I, com que estem en una societat de serveis, que no deixa de ser una variant de la societat industrial, crec que tenim l'imperatiu (o la passió) d'estar alerta i identificar tan aviat com siga possible les diverses formes que pren la tendència totalitària. La pròxima anotacio que faré serà, probablement, sobre la ciutat de Bucarest, i tornarà al mateix tema. Probablement per avorrir el personal, però en fi...

Sebastianus ha dit...

Aquestes setmanes em serà difícil llegir en calma aquests (i altres) textos. Ara només entro aquí per dir que m’agradarà llegir les notes sobre Bucarest, una ciutat on el totalitarisme ha deixat seqüeles altres que a Polònia, i probablement més bèsties. Bon viatge, călătorie plăcută! (sí, queda pedant).

Josep J. Conill ha dit...

Després d'uns quants dies desaparegut a causa d'algunes foteses d'enutjoses, d'aquelles que et trauen el temps per dedicar-te als assumptes que valen realment la pena, torno a estar disponible per al blog.
Saber, la revista de què parla K. no em resulta desconeguda, cosa que, en principi, no vol dir res en especial, si no és que sóc alguns anys més vell que la majoria dels qui freqüenteu aquest espai. Ara mateix, en escriure les presents línies, en tinc al davant el primer número, amb un dossier sobre la utilització del català, una entrevista a Sartre, un article sobre els (aleshores) nous directors del cinema nord-americà, etc. etc. etc. La veritat és que es tractava d'una publicació que valia la pena, una temptativa de connectar amb el món del pensament des de l'àmbit de la cultura catalana, i això no era (ni és) moco de pavo. Ara bé: segurament el públic catalanolector estava massa verd per a una proposta d'aquesta mena, tan allunyada de la sempiterna ceba a què estem acostumats. En qualsevol cas, recordo haver-ne comprat el primer número i haver-ne llegit algun article de números posteriors, però la veritat és que la vaig perdre molt aviat de vista, senyal que la seva distribució a Castelló no era gaire bona i, a més a més, per a les meves butxaques d'adolescent de dinou anys dues-centes peles eren una quantitat respectable, que no sempre podia permetre'm.
Feta aquesta contribució a la pel·lícula "de romanos", puc dir que no coneixia ni l'article de Karel Palek ni l'estrevista amb Czesław Miłosz, força interessants tots dos, encara que, certament, algunes opinions del segon sobre el paper de la religió em semblen molt difícils de compartir i es troben lluny de la lucidesa dels seus millors escrits. En canvi, el breu escrit de Palek m'ha sabut a poc. La idea de la capitulació davant l'ambivalència del món mereixeria un desenvolupament més detallat, susceptible d'explorar les seves implicacions antihegelianes. En d'altres mots: si el moment de la síntesi esdevé la cristal·lització de la superxeria elevada a l'enèsima potència, aleshores la dialèctica negativa, que s'atura en l'etapa crítica del moviment de l'esperit, serà l'única versió saludable de la dialèctica que ens és donat esperar en el món sublunar. I tot el que sigui anar més enllà equivaldrà a frenar massa d'hora el desplegament del pensament (sempre és massa d'hora per posar-hi fre!).
En canvi, la idea que la unificació del bé engendra automàticament la unificació del mal, ja no em sembla tan original: els maniquesismes, des que el món és món han professat versions més o menys refinades d'aquesta idea. Tot amb tot, el que compta, és que, tal com apunta K., molts intel·lectuals dels països de l'est d'Europa es van enfrontar a l'experiència del totalitarisme amb una passió i una lucidesa que encara il·luminen els temps obscurs que habitem. Per contrast amb això, la pobresa del context català (i espanyol) és d'una tristesa aclaparadora. Potser pagaria la pena que elaboréssim entre tots un llistat, a manera de manual de supervivència, de textos "equivalents". Sospito que la relació seria curtíssima i, a més a més, les mostres de pensament antitotalitàri al hispánico modo no ratllarien a gaire altura. Ara mateix, només se me n'ocorren tres:

-Diálogo de las lenguas, de Juan Ortega Costa, al qual K. va dedicar un comentari a començaments de l'estiu.

-Meditacions en el desert, d'Agustí Calvet "Gaziel".

-La gallina ciega, de Max Aub.

Potser també algunes coses més recents de Sánchez Ferlosio o Agustín García Calvo. Algun dia, valdria la pena de fer-hi ni que fos un pensament...

Guillem Calaforra ha dit...

Unes quantes anotacions més enrere vaig parlar, justament, d'aquest llibret de Juan Ortega Costa que esmentes. Efectivament, seria bo fer una llista d'urgència de reflexions hispàniques sobre el fenomen totalitari. Això mostraria fins a quin punt la intel·ligència ha estat una activitat marginal, solitària i inconnexa en aquest país i els dels voltants.
Quant a les declaracions de Miłosz, he de dir que la seua obsessió teològica és el punt que més m'irrita de la seua obra. Tot i que no ho enfoca des de la perspectiva frenètica d'un katopolak fastigós, i tot i que el seu és un catolicisme conflictiu i molt autoconscient, reconec que em toca els collons. Però en aquest cas hem de ser tan comprensius com ho va ser ell amb els seus adversaris, i reconèixer que la data de l'entrevista, en plena efervescència de Solidarność, explica en gran mesura els seus punts de vista.
Palek / Fidelius és, efectivament, magnífic. Té uns quants llibres, que espere poder llegir algun dia no gaire llunyà, sobre el llenguatge totalitari i temes connexos.
En qualsevol cas, tens molta raó quan dius que aquest país no estava madur per a una iniciativa de tant de nivell com la revista Saber. El número d'on he extret aquests dos textos, per exemple, conté un dossier sobre terrorisme amb signatures com ara Michel Wieviorka i Charles Townsend, uns "Quaderns de notes" de Henry James, un article de Deleuze sobre Foucault, un de Lluís Maria Todó comparant els esquemes de Flaubert per a Bovary i el text final, un article sobre Van der Rohe, un relat de Milan Kundera... El terreny era pedregós, l'any 1987, i ho continua sent ara. La demostració fefaent la tenim en la manera espasmòdica, moribunda i decadent que té de funcionar aquest mateix blog, format per "lectors model" de coses com la revista Saber. La vida és així, i s'ha d'acceptar.

Josep J. Conill ha dit...

A veure quin remei ens queda, sinó acceptar-ho! Per cert això ja sembla la lletra d'aquella cançó italiana que estava de moda quan jo tenia setze anys, la versió castellana de la qual feia allò de "la vida es así/no la he inventado yo".
Bajanades a banda, la veritat és que el totalitarisme és un gran tema i les reflexions de la senyora Arendt, tot i ser molt suggestives, no el van exhaurir ni de bon tros. Ara mateix, tornant de l'institut cap a casa, pensava que les reflexions de Palek tenen un notori aire de família amb la teorització de l'Aracil sobre el racionalisme oligàrquic. També que en un futur podríem llegir i comentar el llibre ¿Quién dijo totalitarismo?: Cinco intervenciones sobre el (mal)uso de una noción, del sempre polèmic i provocador Slavoj Žižek, comunista "pop" i pensador gamberro, irritant i estimulant alhora.

*****************************

I si la veritable vida és absent, procurem entre tots ajudar-la a manifestar-se. Amén.

Francisco López Martín ha dit...

El texto de Palek me ha resultado interesante y pertinente de principio a fin. Precisamente estos días mi compañero me decía que, si alguna vez hubiera escrito una tesis doctoral, lo habría hecho sobre "Fanatismo y psicosis". Al fin y al cabo, según autores como Melanie Klein, el yo del niño, sumamente débil al comienzo, tiene, sin embargo, la fuerza suficiente para activar unas defensas muy básicas, pero también muy extremas, entre ellas la de la escisión. El pensamiento totalitario está regido por el mismo tipo de operaciones elementales y extremas, por la misma incapacidad para "separar sin dividir", como dice Palek, para mantener la unidad de la realidad con toda su ambigüedad y ambivalencia.

Curiosamente, la parte final del texto de Miwosz insiste en una división tajante, propia de las religiones monoteístas, entre el bien y el mal. Al margen de esto, lo cierto es que la entrevista me ha parecido plagada de ingenuidades, como la idea de que la ciencia debe volver a ir de la mano de la poesía. En fin, como en cierta ocasión me dijo un amigo a propósito de Foucault, no conviene confundir las palabras que se lleva el viento con los textos a los que se ha dedicado años de reflexión...

Guillem Calaforra ha dit...

Estic d'acord amb tu. Algunes idees de Miłosz només prenen sentit en el context de la seua obra des dels anys setanta. La seua reflexió sobre la ciència cristal·litza en el llibre La terra d'Ulro, on reivindica la línia Swedenborg / Blake / Goethe / Dostoievski enfront del determinisme newtonià, acceptat per exemple per Gombrowicz. Entenc els seus plantejaments, però em semblen precisament ingenus en el seu humanisme místic: Miłosz intentà una crítica de la Il·lustració que no es basara en els pressupòsits frankfurtians, i l'intent va fracassar estrepitosament, per molt meritori que fóra. En part, perquè va donar massa pes a la poc acceptable influència del seu parent Oscar V. de L. Miłosz, que pretenia recuperar la ciència "humanitzada" basant-se en una lectura probablement matussera i amateur de la relativitat einsteiniana. Quant al tema de la religió, a banda del context polític polonès, Miłosz va tenir sempre una gran simpatia per les heretgies del primer cristianisme, i pel maniqueisme en particular. Evidentment, això es pega d'hòsties amb l'equanimitat equilibradíssima que sempra va mostrar en els seus judicis morals, però això li assegurava un punt de suport ferm pel que fa al problema del mal. Però vaja, era un poeta i estava ple de contradiccions a cabassos. Aquests són alguns dels temes en què jo discrepe d'ell de manera rotunda, i crec que aquesta part del seu pensament no és gens útil.