dimarts, 21 de juny del 2011

Lowenthal, segona (i tercera) part

Les darreres setmanes han estat tan difícils, tan dures, que he hagut d’interrompre la lectura seguida de les parts segona i tercera del llibre de Lowenthal. El resultat d’aquesta discontinuïtat és devastador: cada vegada que hi entrava, oblidats els passatges anteriors, em feia l’efecte d’entrar en un llibre nou. Per això, i perquè no estic com per a concentrar-me en les coses, aquest comentari serà desballestat i sense nervi.

I justament la segona part comença amb algunes de les pàgines que més m’interessaven del llibre. De fet, trobe que la lectura m’ha resultat profitosa sobretot en els punts més fenomenològics, els que descriuen el passat com a fenomen de consciència. Per això lamente que un dels defectes d’aquest llibre siga la poca presència d’aquest tipus de reflexions, substituïdes per una quantitat abassegadora d’exemples i més exemples —la immensa majoria dels quals són privatius del món anglosaxó, i quasi sempre tan específics que un lector “de fora” no els veu la gràcia per enlloc. Aquesta prolixitat d’exemples deu tenir a veure amb allò que comentava JJC el mes passat sobre la redacció del llibre a partir d’un fitxer... Però Lowenthal esbossa moltíssims temes de gran interès que, desenvolupats convenientment, donen per a bona cosa de reflexions. Per posar-ne només uns quants: les relacions entre el record i la identitat personal, la desaparició dels referents clàssics en l’educació contemporània (more of the same), la dialèctica entre la reproductibilitat i la devaluació (seguint els passos de Benjamin i la teoria sobre l’aura), la historicitat del conservacionisme de restes del passat (l’original parla de relics, i el traductor, tan respectable pels seus treballs sobre Max Weber, ací fa un treball bunyolesc i sempre hi posa reliquias, quan hauria estat molt més adient restos o vestigios), la nostra relació complexa amb els anacronismes, la reinvenció permanent del passat, la connexió tan nietzschiana entre l’obsessió històrica i la falta de vitalitat i de creativitat actuals (o, derivada d’aquesta, la que uneix la passió passatista i historiocèntrica amb la ideologia reaccionària), la fotografia com a forma de memòria, la dualitat memòria / història (ara ben present amb tot el tema de la memòria històrica), la percepció clara i distinta de l’ordre temporal —de la successió ordenada d’anys, segles i mil·lennis— en relació a l’alfabetització (és a dir, l’absència de percepció històrica en la majoria de les ments poc cultivades), etcètera. Respecte d’aquest darrer tema, preciós i poc explorat, podria afegir al llibre una anècdota personal, gens anglosaxona, per tant. Fa dècades, durant una conversa sobre restes històriques, mon pare em digué que prop d’un revolt de la carretera que unia Benaguasil i Benissanó hi havia una nòria “antiquíssima, de l’època dels moros”. Jo, pensant que es devia tractar d’algun marcador de terme d’època foral, vaig agafar la Mobylette i cap allà. Després de trobar inesperadament una era que devia tenir segles d’antiguitat (bonus!), vaig veure, efectivament, restes del mecanisme d’una nòria. “Fundiciones Ferrer. Valencia”, deia allà. Quan li ho vaig retraure, la resposta de mon pare va ser: “Com a mínim és antiga! I les coses antigues solen ser de l’època dels moros”. Ell havia llegit Nosaltres els valencians, però evidentment la data d’expulsió dels moriscos (1609) té per a ell el mateix contingut “real” que la de formació del Regne (1238) o que la fi del Pleistocè (fa 12.000 anys). Quan la idea de continuïtat articulada no està clara, tot el passat històric és un magma temporal indistint. Molt interessant. I d’això també parla Lowenthal.

La feblesa del seu marc diguem-ne “filosòfic” es percep en alguns usos poc correctes del terme “passat”. Dir, com diu Lowenthal, que el present (és a dir, nosaltres) “canvia el passat” em sembla una manera una mica inepta de dir les coses. Ell es refereix a la nostra capacitat de transformar a discreció la nostra idea sobre el passat, o si voleu la nostra descripció o la nostra percepció del passat. Entenc que dir-ho així, correctament, dificultaria la redacció del text i faria menys atractius alguns epígrafs. Però quan un està una mica familiaritzat amb la idea del temps relativista (la dels físics, vull dir, no la dels mamarratxos), aquesta manera de parlar del passat invita a esbossar un somriure sardònic.

En resum, i en la mesura que es pot resumir així una lectura de sis-centes pàgines: El pasado es un país extraño és un llibre que, llegit sense pressa i sense pretensions, incita a reflexionar sobre la quantitat infinita d’aspectes que té la nostra manera de percebre, pensar i “viure” el passat, el pas del temps. Si hagués de subratllar una gran virtut d’aquest llibre diria que és la seua capacitat d’esborrar en el lector tot indici de relació ingènua amb el passat i amb la història. Després de llegir aquest llibre, s’ha de ser molt torròs per a repetir mecànicament les idees rebudes (recordem-ho: ningú no en té de pròpies, en tot cas en té de fixes; Fuster dixit) sobre la tradició, el record, la història, les restes materials del temps, la perennitat del passat, etcètera. Per a desfascinar va molt bé, i això, en la meua opinió, és bo.



***

El mes que ve, si queda algú interessat per aquestes coses, havíem quedat que llegiríem i comentaríem el preciós llibre d'aforismes de JJ Conill Submarins de butxaca (Lleida, Pagès Editors).

6 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

M'has pillat a punt d'acabar la lectura del llibre i, per tant, en condicions de comentar-ne les dues parts restants.
D'entrada, he de dir que m'ha semblat ben interessant, a més d'exhaustiu: com a bon geògraf, el senyor Lowenthal s'hi ha dedicat a cartografiar un territori poc explorat, i el gran mèrit de la seva aportació va per aquí. Vagi per endavant, doncs, el meu reconeixement de l'enorme valor de l'obra, que en la meva intervenció sobre la primera part potser apareixia desdibuixat a causa d'uns comentaris massa teclosos.
D'altra banda, coincideixo amb tu que el llibre guanya a mesura que n'avança la lectura. De fet, els apartats de caire fenomenològic sobre la percepció del passat estan plens de suggerències valuoses, així com les remarques a propòsit dels procediments emprats per "construir-lo" i sobre la manipulació dels vestigis d'èpoques anteriors. En aquest sentit, el text constitueix una obra de referència inexcusable, i millora en molts aspectes els plantejaments d'obres ja clàssiques com The invention of tradition (1983), la miscel·lània de Hobsbawn & Ranger. Concretament, per a mi, que he dedicat alguna estona a examinar la construcció de la identitat castellonenca mitjançant la construcció d'una ideologia tradicionalista per la via literària i monumental, el llibre em sembla ple d'idees vàlides i utilitzables en futurs escrits.
En un pla més general, m'agradaria afegir encara un parell de remarques complementàries. La primera té a veure amb el que comentes en relació amb el fet que "cada vegada que hi entrava, em feia l'efecte d'entrar en un llibre nou"; jo també he experimentat de forma reiterada aquesta sensació --si en comptes d'estar parlant d'una lectura parléssim d'una experiència eròtica, de segur que no ens en queixaríem-- i no estic gens segur que tingui a veure tant amb una lectura episòdica, ja que, a causa de la seva extensió, el llibre no en permet pràcticament cap altra, com amb la mateixa redacció del text, conceptualment poc travada. En segon lloc, he de dir que m'ha sobtat una mica que Lowenthal no demostri en cap moment una excessiva consciència sobre el caràcter "líquid" --per dir-ho amb l'etiqueta tòpica de Bauman-- o, fins i tot, "gasós", del fenomen que cartografia al llarg de més de mig miler de pàgines. Si n'hagués sigut una mica més conscient d'aquesta paradoxa, és molt probable que la presentació que fa del tema hagués guanyat en coherència. Al capdavall, no deixa de sorprendre que no s'hi faci referència en cap moment a la paradoxa de l'observador, l'observació del qual altera indefectiblement la naturalesa del fenomen observat. Més encara si, com és el cas dels historiadors actuals, embarcats en un present que es desplaça cada vegada a més velocitat cap al futur, han de fer front a la tranformació sobtada en passat --l'analogia amb l'efecte doppler em sembla inevitable-- de masses progressivament quantioses de "realitat" social.
I ho deixo ací, perquè el llibre és de tal abast que fins i tot les seves mancances són capaces de suscitar reflexions interessants, cosa que no es pot dir pas de la major part del que es publica.

Guillem Calaforra ha dit...

Curiosament, tot i que a hores d'ara és una referència llunyaníssima, el llibre de Hobsbawm i Ranger ha estat per a mi una referència constant durant la lectura d'aquest de Lowenthal, com una mena de punt de comparació. Com ells, Lowenthal analitza les operacions de construcció d'un passat fictici, però va més enllà perquè té en ment moltes conseqüències individuals (psicoanàlisi), materials (història de l'art), etc. En comparació amb aquells dos, fa un ús molt més abundós d'aquests raonaments "col·laterals" que van més enllà de la pura historiografia; en comparació amb el que jo havia esperat, en canvi, talla curt... I és que, tal com suggereixes tu, Lowenthal no és un radical, sinó un moderat: ell deixa molt enrere tota visió ingènua del passat, però no té tampoc la intenció d'entrar-hi des de pressupòsits més forts com ara la "liquiditat" baumaniana. A més, el llibre està escrit d'una manera que intenta superar l'academicisme però sense aventurar-se massa en terrenys d'especulació lliure (filosofia) ni de presentació estèticament atractiva (assaig). El resultat és un híbrid, que quan ens pilla quisquillosos denunciem per la seua insuficiència, mentre que si estem de més bon humor el lloem perquè té idees més bones del que sol ser habitual.
M'hauria agradat llegir-lo en paral·lel amb L'Enracinement, un llibre de Simone Weil que té un dels principis més gloriosos de la literatura filosòfica contemporània. Però no ha pogut ser. Llàstima. De fet, l'esmenta en dues ocasions.
Per cert, fabulosa aquesta analogia amb el doppler. El present, a mesura que va quedant enrere, pateix un "corriment cap al roig", major quan més de pressa queda obsolet. M'ha agradat!
Crec que el llibre de Lowenthal és una lectura de les que es remuguen durant anys, confirmant-la o enfrontant-s'hi, en diàleg permanent. Només per aquesta sensació ja pagava la pena llegir-lo.

josepjconill ha dit...

L'altre dia em vaig deixar al tinter un comentari sobre l'anècdota, tan pertinent, que hi reportaves a propòsit d'aquella nòria antiga que ton pare atribuïa a l'època dels moros. Quan la vaig llegir, vaig tenir una certa sensació de dejà vu, segurament perquè en alguna ocasió també havia sentit que mon pare o el meu avi atribuïen algun fet a l'època dels moros.
En qualsevol cas, és curiosa aquesta fixació del personal autòcton amb la moreria, que els porta a atribuir-hi l'Origen --sens dubte, l'atribució d'aquest paper, amb majúscules, constitueix una de les claus de tot l'assumpte-- de tota mena de coses, des de la llengua al sistema hídric, passant pel que sigui. És com si el món musulmà jugués entre nosaltres la funció d'una mena de subconscient, la invocació mítica del qual ens absoldria de la nostra --vull dir dels nostres ancestres--responsabilitat històrica en la seva eradicació del país. Només cal veure, si no, la passió que la gent dipositen els participants en les festes de moros i cristians en la representació del bàndol derrotat, molt superior a la dels cristians vencedors. I és que ja ho deia l'eslògan blaver: "Abans moros que catalans!".

Guillem Calaforra ha dit...

Jo també crec que hi ha alguna interessant qüestió de psicodinàmica col·lectiva latent en aquesta fixació sobre els moros. De tota manera, hi ha un factor més senzill (i potser hauríem de fer ús de la navalla d'Ockham, no ho sé), i és que el dels móros és un dels poquíssims elements del passat que s'han transmès al llarg del temps, i que per tant han sobreviscut a l'analfabetisme historiogràfic local. Vull dir, emprant la dicotomia de Lowenthal, que una societat a la qual no se li ha ensenyat res sobre la seua pròpia història sí que ha perpetuat pel seu compte i risc la memòria d'una part mítica sobre la qual no sap ni tan sols que li va ser amputada violentament. I tanta força té la memòria per damunt de la història que fins i tot persones que han llegit sobre història local, com mon pare, reprodueixen reflexos condicionats de la memòria col·lectiva. Tot un exemple, per cert, de com les categories amb què treballa Lowenthal, tot i no esmerar-se en l'aspecte fenomenològic, es poden emprar amb molt de profit.

Francisco López Martín ha dit...

La fijación con el mundo árabe de la antigüedad peninsular suele servir también para oponer un Oriente civilizado, refinado, tolerante, "limpio" (orígenes, sí, pero, además, edad de oro) a un cristianismo bárbaro, tosco, retrógrado, "sucio", sobre todo -por mi experiencia- entre personas de izquierdas que padecieron en su infancia o adolescencia lo más duro de las aberraciones del nacional-catolicismo.

Acabo de comprar el libro de Josep a la editorial. Espero tenerlo en unos días.

Josep J. Conill ha dit...

Com molt bé sabeu, les qüestions que estem plantejant, en relació amb la mitlogia musulmana que forma part del sentit comú dels valencians, tenen a veure amb els usos de l'orientalisme en els discursos occidentals, que va estudiar amb tanta sagacitat Edward Said (Orientalism, 1978) i que, posteriorment, han esdevingut un dels objectes preferents de la crítica anticolonialista.
En el cas espanyol, aquest ús de l'exotisme orientalista és ben antic; de fet apareix ja a la Historia del Abencerraje y de la hermosa Jirafa (perdó, Jarifa), en una data tan reculada com el 1561. Més endavant, el preromanticisme en va aportar noves mostres, tal com es pot comprovar a les Poesías asiáticas puestas en verso castellano (París, 1833), de Gaspar María de Nava Álvarez, comte de Noroña (nascut, per cert, a Castelló de la Plana). El tòpic es va consolidar durant el romanticisme de la mà d'Espronceda, Arolas i, a partir d'ací, va ser arreplegat per la Renaixença local i per l'exotisme modernista de la Belle Époque. Des del punt de vista literari, la repercussió d'aquest discurs en les literatures hispàniques ha estat estudiada per de forma monogràfica per la lituanoamericana Lily Litvak, als seus llibres Geografías mágicas: Viajeros españoles del siglo XIX por países exóticos (1800-1913) (Barcelona: Laertes, 1984), El jardín de Aláh: Temas del exotismo musulmán en España (1880-1913) (Granada: Editorial Don Quijote, 1985), El sendero del tigre: Exotismo en la literatura española de finales del siglo XIX (1880-1913) (Madrid: Taurus, 1986) i El ajedrez de estrellas: Crónicas de viajeros españoles del siglo XIX por países exóticos (1800-1913) (Barcelona: Laia). Ara bé: tot això té a veure sobretot amb els usos cultes de l'exotisme musulmà, la genealogia dels quals no cal que coincideixi necessàriament amb la dels seus usos populars. Deixant ara de banda, la referència, apuntada per Paco, a la invocació per part d'un cert discurs "progre" de l'Espanya musulmana com a Edat d'Or de la tolerància i la convivència de cultures, oposada a la intolerància cristiana que ha marcat a sang i foc la història posterior del país; jo diria que l'omnipresència de la moreria en l'imaginari popular valencià a la qual ens referíem Guillem i jo prové, d'una banda, de l'acceptació per part dels propis indígenes de la visió exòtica que hi van projectar els viatgers foranis d'ençà de mitjan segle XVIII i, de l'altra, dels mites encunyats per la Renaixença, la versió més inane dels quals continua plenament vigent gràcies a la transformació del blaverisme en discurs identitari hegemònic a la "Comunitat". En aquest sentit, no hi ha dubte que es tracta d'un discurs plenament reaccionari, en la mesura en què fomenta la visió dels valencians i el seu país com una ucronia, plena de matisos paradisíacs de procedència vagament orientals, d'una terra d'hortes ubèrrimes, habitada per dones amb posat de sultana i homes treballadors alhora que obsedits per una passió forassenyada per les mascletaes i d'altres manifestacions d'irresponsabilitat pirotècnica. No es pot dir pas, doncs, que semblants tòpics que en fomentin, precisament, una visió crítica. Però, en canvi, està tan arrelada que és capaç de desafiar la seva refutació més contundent per part de la realitat, tal com l'actual crisi ve demostrant cada dia i elecció rere elecció.