dimecres, 27 d’abril del 2011

Wallraff i les misèries

Bé, això ja sembla l'acompliment d'una profecia. D'acord, em faig càrrec de la situació i encete jo mateix els comentaris sobre Con los perdedores del mejor de los mundos, de Günter Wallraff. Ja vindran temps millors. And if not, not.

A Alemanya, Wallraff és tota una institució des de fa dècades. Recorde l'impacte que em va causar, ja fa un quart de segle, Cap de turc, el llibre i el documental. Un senyor capaç de jugar-se-la disfressant-se per veure i descriure com funciona el clavegueram d'una societat benestant i benpensant no és qualsevol cosa. Tots els països europeus viuen en aquesta "perpètua somnolència digestiva" de la convicció narcisista sobre la bondat intrínseca del sistema en què vivim, sobre com som de justos i de bons en comparació amb els desgraciats dels països marginals o dels de la competència. Aquest somnambulisme moral és especialment revoltant, i resulta comprensible que provoque reaccions exagerades, maximalistes i fanàtiques entre els qui es revolten. Wallraff és el gran especialista a detectar, documentar i denunciar les injustícies sobre les quals es basa la seua (nostra societat).

Con los perdedores... és una traducció inepta d'un joc de paraules en realitat intraduïble, Aus der schönen neuen Welt (literalment "Des del bell nou món"), que parajraseja amargament tant el vals més famós del món (An der schönen, blauen Donau) com, sobretot, el títol de la també cèlebre antiutopia, distopia o utopia disfòrica d'Aldous Huxley (Brave New World, al. Schöne neue Welt). No és una informació sobrera, perquè respecte del valset (i del que el valset arrossega) implica un sarcasme ferotge, mentre que la referència al món alienat de Huxley és ja un judici de valor respecte del que descriu. Per a Wallraff, efectivament, aquest món d'alegria burgesa, de tartufisme arrebossat de sentimentalisme, aquesta societat de benestar conservadora i consumidora és (o amaga a la seua base) un món d'opressió, d'abús, de misèria maquillada o directament oculta sota l'estora.

En realitat, Con los perdedores és una miscel·lània d'investigacions diverses. Diferents pel que fa al tema, al to, i fins i tot pel que fa a l'estil. Heus-ne ací la llista: les actituds sobre els negres que la bona educació ordena dissimular, la vida cruel dels captaires i altres persones sense sostre, l'alienació dels teleoperadors, la producció de panets per a Lidl en estat d'esclavitud, els comportaments sanguinaris de l'alta cuina, la robotització de les persones en la multinacional de cafeteries Starbucks, el mobbing empresarial en Deutsche Bahn (els ferrocarrils) i els advocats especialitzats en la destrucció de sindicalistes. Moltes històries diferents, temes variats però amb una cosa en comú: la misèria moral, l'alienació, la injustícia, darrere d'una cortina de civilització i benestar.

Wallraff arriba a l'extrem de disfressar-se de negre, de negre-negre, amb assessors i tot, d'una manera que als nostres ulls resulta fins i tot una mica grotesca, però que va ser convincent per a la gent que el periodista posava a prova. Fer-se passar per captaire, per teleoperador i per treballador d'una "panificadora" també és una proesa, però en la resta d'investigacions Wallraff treballà a partir de testimonis. Per tant, es tracta d'investigacions ben heterogènies pel que fa al mètode. I també l'estil canvia al llarg del llibre: des d'uns primers capítols molt fluids i atractius fins a pàgines en què el nivell de presentació formal i d'argumentació baixa notòriament, com és el cas de Deutsche Bahn i del restaurant Wartenberger Mühle. Quan vaig comprar el llibre, sabia que no me les havia amb una peça de valor literari, i per això no m'ha estranyat trobar-me novament, tants anys després, aquesta prosa poc agraciada de l'autor.

He suggerit abans que Wallraff és tota una institució, i aquest llibre ho demostra: la gent es posa en contacte amb ell --que pel que sembla és molt accessible--, li explica les seues desgràcies, Wallraff en fa tema d'investigació, en publica els resultats, es produeix un escàndol i les institucions actuen per corregir la situació, almenys cosmèticament. Aquesta és la dinàmica, en poques paraules. I no puc deixar de sentir admiració per una societat civil tan sana que practica la retroalimentació entre les institucions i la discussió pública, entre la consciència ciutadana i la responsabilitat institucional. D'ací la importància de la figura de Wallraff i de les seues publicacions, que mai no passen desapercebudes. Bé, hi ha qui diu que ell no fa tota la feina, sinó que aprofita el treball d'una colla de negres (en sentit figurat) que redacten el que després presenta com a propi. No sé si això és cert, i per al cas fa canviar poc les coses.

Con los perdedores no descobreix cap Mediterrània. La seua funció no és el descobriment, sinó més aviat el desemmascarament o la demostració del que ja se sospitava. En aquest aspecte, em trac el barret i li reconec coratge i compromís amb uns valors que compartesc. De tota manera, sospite que talla curt. No tinc proves fefaents que ho demostren, però crec que el que Wallraff aireja és només l'epidermis de la putrefacció. Ací és on la literatura va més enllà, probablement, o més ençà de la realitat. Posem per cas: si Wallraff haguera volgut fer un reportatge sobre la corrupció immobiliària al País Valencià, el resultat hauria quedat més a prop d'un reportatge tipus Informe semanal que no de la cruesa feridora de la ficció d'un Crematorio, grandíssima novel·la del nostre compatriota Rafael Chirbes. És una hipòtesi, que no defensaré a peu i a cavall, però crec que prop queda l'assumpte.

En tot cas, per a lectors interessats pel periodisme valent sobre alguns punts foscos del planeta europeu, trobe que Con los perdedores és un llibre molt valuós. Se'n poden debatre molts aspectes, però indubtablement té les meues simpaties.

Si algú té ganes de morbo i sap prou alemany, el reportatge del primer capítol (Schwarz auf weiss) es troba sencer a YouTube. Us el deixe al final d'aquest text. És, pel cap baix, xocant.

***

Per al mes que ve, amb nombroses baixes ja, tenim en cartera la primera part del llibre de Lowenthal. El mes de juny en comentarem la segona part. I per a acomiadar el curs, i no sé si l'experiència també, per al juliol propose la lectura d'un volum d'aforismes preciós, obra premiada (amb el Josep Vallverdú d'Assaig) del nostre company Josep J. Conill: Submarins de butxaca. Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus (Lleida, Pagès Editors, 2008). Los más viejos del lugar recordareu, potser, que jo mateix vaig participar en la presentació pública d'aquest llibre a València, ara fa dos anys i mig. Gran llibre.

***

Tal com us deia, ací teniu Schwarz auf weiss.

18 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

Jo, en canvi, tot i que n'havia sentit parlar molt i bé, i en vaig comprar la traducció catalana, no havia tingut ocasió de llegir encara Cap de turc i he aprofitat per fer-ho ara en paral·lel a Con los perdedores del mejor de los mundos. La meva lectura, doncs, no pot evitar ser comparativa, a un doble nivell.
Per una banda, el primer em sembla un llibre prou més "aconseguit" que no pas el segon, en el sentit que és més unitari, està millor escrit --per bé que no es pot dir que com a escriptor Wallraff sigui res de l'altre món-- i es fonamenta de cap a peus en l'experiència pròpia, cosa que li dóna un to de testimoni viscut que n'incrementa la capacitat de denúncia. Per l'altra, el quart de segle que separa tots dos reportatges evidencia de manera irrefutable, dramàtica, la degradació de les condicions de treball en les nostres societats, de manera que allò que fa dècades era només propi d'immigrants o marginats ha esdevingut cada vegada més habitual en tots els àmbits. En aquest sentit, la denúncia de Wallraff constitueix una mostra impecable del que ha(uria) de ser el vertader periodisme i, tal com acostuma a ocórrer, deixa en una trista evidència les mancances de la professió a casa nostra. Unes mancances, val a dir, que no resulten exclusives dels professionals del ram, sinó que s'estenen (ai las!) a la pròpia consciència(?) de la societat que consumeix la sopa boba que circula entre nosaltres sota aquest rètol. M'hi estic referint, és obvi, a la connivència nostra de cada dia entre el poder polític, la magistratura o els soi disants intel·lectuals.
Potser per això no vas gens desencaminat quan assenyales la pertinència de la ficció a l'hora de donar compte d'aquestes situacions, en la mesura en què la capacitat d'anàlisi d'un gran narrador pot permetre-li mostrar la "lògica" subjacent a aquesta mena d'entrellats molt millor que no ho fa el periodista. Al capdavall, no és això el que Marx trobava tan admirable en Balzac? Per aquesta banda, doncs, podríem assenyalar l'existència d'una indispensable relació de complicitat (i de complementarietat) entre el bon periodisme, la ficció de talent i la teoria social, que entre nosaltes a penes funciona.
No he llegit encara Crematorio de Chirbes, tot i que en tenia excel·lents referències (potser podria constituir objecte de comentari d'aquest blog). Sí que conec, en canvi, el tractament que Ferran Torrent ha donat al tema en les seves novel·les, com ara Societat limitada, i em sembla massa periodístic, en el sentit epidèrmic del mot. Una vegada més hauríem de preguntar-nos --i això ens duria a una altra qüestió (o potser no)-- per què la narrativa en català sembla afectada d'una incapacitat congènita per retratar amb sagacitat (tret de lloables excepcions) la societat que l'envolta. Personalment, mantinc la teoria que aquestes dificultats tenen a veure amb el fet que els fenòmens a què s'hi hauria d'enfrontar formen part del context mateix que afavoreix la minorització lingüística i resulten molt difícils de copsar des del gueto i amb el llenguatge del gueto. Més motiu, encara, doncs, per intentar-ho...
Finalment, un altre tema candent que susciten els reportatges de Wallraff es relaciona amb les mesures que caldria arbitrar per evitar la mena d'abusos que hi descriu, que com més va més es generalitzen, i això ens duria a reflexionar sobre les transformacions traumàtiques que han experimentat les condicions de treball en el marc de l'actual capitalisme transnacional, que eufemísticament anomenem amb el rètol de "Globalització". L'embull és, doncs, de tomo i lomo i ens convida a pensar-hi, és a dir, a tractar de desembullar-nos.

***

I molt agraït, per la part que em toca, pels elogis que fas d'un volumet titulat Submarins de butxaca, d'un tal Josep Conill.

Guillem Calaforra ha dit...

Efectivament, Crematorio seria una excel·lent "carnassa" per al nostre tinglado, però haurem d'assumir que les coses són com són. A banda d'això, crec que em costaria rellegir tan aviat un llibre que em va costar d'acabar no perquè fos dolent, sinó precisament pel contrari: perquè és molt dur. Diuen que ara circula una sèrie de televisió basada en la novel·la, o nosequè: mariconades.
Tornant a Wallraff, jo no he rellegit Cap de turc però constate que l'impacte d'aquell llibre en mi va ser molt major que el de Perdedores. Sobre el valor literari d'un i de l'altre no cal esplaiar-se, perquè tal com hem dit no es tracta de literatura, però aquest darrer m'ha semblat bastant irregular --en alguns moments té "ganxo", i en altres sembla que omple pàgines de qualsevol manera.

Ara bé, quin és el motiu que explica la inexistència de cap homòleg de Wallraff al PAI Valencià, als pastissos casolans, o al regne d'Ejpaññia? Ho ignore. Alguns periodistes de TVC (amb el Trenta minuts al capdavant) s'hi acosten. Però no hi ha aquest caràcter d'institució moral, d'accessibilitat i de compromís amb les víctimes de la injustícia, i sobretot de feedback social, que són la marca de la casa Wallraff. Ni aquí tampoc no hi ha una societat civil sana i feta de persones que senten una responsabilitat col·lectiva, trets característics d'Alemanya. Ni les institucions no tenen porositat respecte de les demandes socials, al contrari que allà. Ni... No crec que siga només qüestió del gueto. En aquest aspecte, i en altres, ací són espanyols químicament purs, més espanyols que Ejpaññia, el pitjor d'Ejpaññia (pitjor, perquè té condicions objectives per a ser diferent). No és tant una qüestió de llenguatge, de codis restringits i codis elaborats, crec jo, tot i que potser m'equivoque. Em sembla més una qüestió d'estructures de la sociabilitat, d'hegemonies ideològiques heretades des de vés a saber quants segles, fins i tot de psicologia col·lectiva.

Torne a Wallraff i al que descriu. Hi ha una cosa que trobe especialment sagnant i insuportable, i és aquesta espècie d'imbecil·litat de disseny que s'ha emparat de les nostres societats, un cretinisme que ens fa creure que, vaja, mai de la vida no hem estat millor que ara, que tot va bé i que el que alguns malpensats volen presentar com a injustícies no són, en realitat, altra cosa que petits "accidents" del sistema. Aquest anestesiament a temps complet de la capacitat d'indignació, del sentit de la més mínima justícia, va des de la classe dominant fins a l'assaliariat modest però amb tele de plasma a casa. Els qui queden més avall ja fan prou si sobreviuen, per descomptat. Aquest somnambulisme ideològic, terriblement reaccionari en el fons, és el que gent com Wallraff intenten combatre. Després resulta que alguns dels qui reaccionen contra això són ments captives d'una altra mena, però vaja, tampoc no vull ser purista (el qui estiga lliure d'estupidesa, que tire la primera pedra i li la tornarem multiplicada, oju).

josepjconill ha dit...

Començo pel final: estic totalment d'acord amb tu quan et refereixes a l'anestesiament (no sols) moral de l'època actual, que ens porta a creure que no hi ha altre futur que la perpetuació ad infinitum d'aquest present sense esperança, com si la història s'hagués acabat definitivament i de la manera més sòrdida possible, que consistiria a creure que estem millor que mai, quan en realitat anem tan nus com l'emperador del conte.
Ni que sigui per la seva insistència infatigable a combatre aquest statu quo, l'aparició de llibres com els de Wallraff --amb tots els seus defectes-- ja paga la pena. Com paga la pena l'existència de periodistes de la seva categoria, per als quals el compromís no és una mera posa ni una etiqueta progre, sinó una manera de treballar, experimentant les situacions socials "des de dins", una mica a la manera dels etnometodòlegs, i traduint-les acte seguit en una denúncia sense contemplacions de les tares socials. Això sí que són referents morals i no l'Iñaki Gabilondo! De totes maneres, prefereixo no parlar de la tele, perquè ja fa anys que vaig deixar de veure-la, senzillament per una qüestio de pur avorriment i de pèrdua de temps.
En un altre ordre de coses, crec que la qüestió del codi restingit (o "restingent", que en diria aquell) i el codi elaborat sí que guarda relació amb el nostre tema, en la mesura en què cada societat té el que es mereix, que és com dir allò que és capaç de construir. I el que és capaç de dir i el sentit que és capaç d'atorgar a les seves accions --si arriba a atorgar-ne algun-- hi guarda (tu ho saps tan bé com jo) una relació estretíssima.
Potser per això, en tant que valencians (i, doncs, espanyols d'alta velocitat) ens resulta tan difícil articular un discurs coherent sobre la societat materialment i espiritualment devastada on sobrevivim, i més encara en català, que és una llengua especialment afectada per aquesta devastació, en bona mesura gràcies a la vilesa dels seus (ex)parlants. I, al capdavall, tot això a qui li importa, que diria en castellà barroer o en valencià castís algun dels nostres presidents de diputació, sempre elegits en olor de multituds.

Francisco López Martín ha dit...

Yo ni siquiera conocía la existencia de Wallraff. De momento, sólo he podido leer los tres primeros capítulos del libro, y los tres me han gustado mucho. Quizá lo que me ha parecido más impresionante hasta el momento es el proceso que describe Arndt entre las páginas 148 y 155 del libro, en el tercer capítulo, sobre los teleoperadores. Frases como "El paso a la fase de timador rutinario fue fluido", "No se cansa uno [el jefe] de decirles [ los empleados] que son una mierda. Sólo así rinden más" o "Tomarles el pelo a los clientes es un deporte" creo que se comentan por sí mismas. También me ha impresionado especialmente, en el capítulo dos, la delirante maraña administrativa que convierte a vagabundos en drogadictos para acceder a ayudas municipales o la historia de Thomas, uno de esos jóvenes "que por sí mismos no tirarían la toalla si la sociedad no los hubiese abandonado y dados por perdidos hace mucho tiempo". Ya sabemos (quien no quiere engañarse, al menos) que vivimos rodeado de miseria moral en casi todos los planos de la existencia, pero, desde luego, aportaciones como las de Wallraff contribuyen, como poco, a que el espacio público no esté absolutamente vacío de reflexiones que es necesario hacer y que no se hacen solas.

Dedicaré el mes de mayo a acabar el libro, así que, como ya le dije a Guillem, Lowenthal tendrá que esperar. Me parece muy bien la propuesta de leer el libro de Josep (yo iba a proponer "La nit en blanc") y, si el club continuara, me gustaría leer algo de Chirbes, aunque no fuera la novela que comentáis, pues a mí me han hablado muy bien también de este autor y en mi infinita ignorancia de las cosas próximas tampoco he leído nada él...

(Por cierto, vi el documental recomendado por Guillem sobre Chernobyl y me pareció magnífico. Ya lo he recomendado a unas cuantas personas. Aunque sea a un nivel ínfimo, siempre me ha parecido importante intentar "crear conciencia", en todos los sentidos de la palabra.)

Ah, una curiosidad del mundillo editorial: por contrato, se suele estipular que el título no es potestad del traductor, sino del editor. Lo digo para no "disparar" contra el traductor, Daniel Najmías, de quien no había leído nada y cuyo castellano -o el del corrector, que en esto uno nunca puede poner la mano en el fuego- me ha gustado.

Guillem Calaforra ha dit...

Josep: Hi ha una cosa del fenomen Wallraff que m'impressiona, i que apareix en tots (o quasi tots, ara no ho puc dir del cert) els capítols d'aquest llibre: el fet que aquestes investigacions que fa ell són, com diuen en castellà judicial, a instancia de parte, és a dir, que els afectats o els preocupats li envien una carta, o el telefonen, li expliquen el problema, i ell s'hi posa. I com s'hi posa! Aquesta disponibilitat permanent, que el iaio Fuster (parlant d'Erasme) assenyalava encertadament com una característica de l'intel·lectual compromès, en el seu cas forma part del pack, com diuen ara. Ho trobe digne d'admiració. Sobre la capacitat de resposta i d'indignació de la societat alemanya, en fi, no diré res més perquè altrament em pengen el rètol de germanòfil i no sé què més.
Paco: Els passatges que assenyales són, efectivament, alguns dels més corprenedors de tot el llibre. Fins i tot en un capítol tan fluix com el que dedica a Naujoks hi ha moments que posen la pell de gallina, sempre relacionats amb les intervencions d'aquest fill d'una resacsà de putes (els que sàpiguen alemany, que miren el vídeo inicial de la pàgina de Naujoks, un exemple bestial de cinisme extrem i d'ús d'argumentacions eufemístiques: em deixa bocabadat, sangglaçat, palplantat i esmaperdut).
En un altre ordre de coses, rellegir el preciós llibret de Josep (torero!) serà un plaer. I si la salut i les ganes acompanyen, pel setembre continuarem amb llibres com els que comenteu, i altres que esperen com carn de canó: a les primeres convocatòries del Club em remeto.
Ah, i tens molta raó en això del títol. De la mateixa manera que en les pel·lícules és cosa de les distribuïdores (supose), els editors es reserven el dret de fer el porc amb els títols de llibres tant com saben, i més. Tret d'això, jo també trobe que aquesta traducció presenta un castellà molt satisfactori.

Josep J. Conill ha dit...

Guillem, crec que constitueix un detall ben significatiu i digne de ser destacat el que assenyales sobre Wallraff i la seva manera d'entendre el compromís del periodista com a disponibilitat per "prendre part" (que no és ben bé el mateix que "prendre partit") en els maldecaps i les injustícies que pateix la gent i donar-los publicitat --és a dir, fer-los públics.
Pel que fa als capítols que Paco i tu destaqueu en el llibre, he de dir que figuren també entre els que més m'han impressionat. Concretament, pel que fa al capítol dels teleoperadors, si no la coneixeu, puc proposar-vos-en una lectura (o pel·lícula) complementària, absolutament impressionant: m'estic referint a Glengarry Glen Ross, una obra de teatre del nord-americà David Mamet que el director James Foley va adaptar a la pantalla el 1992 amb un grapat d'actors en estat de gràcia. Hi trobareu la mateixa incitació al delicte dels treballadors per part dels seus caps i el mateix tracte humiliant, però en aquest cas prou anys abans (l'obra de Mamet és del 1983)i en l'àmbit d'una agència immobiliària. I és que, com diuen en castellà, de aquellos polvos, vienen estos lodos...
Permeteu-me finalment que us expresse la meva sincera gratitud per la vostra generositat cap a les coses que escric. Per a algú com jo, que acostuma a treballar molt aïllat, tenir amics com vosaltres ofereix la sensació reconfortant que el món existeix i suposa alhora una magnífica demostració que no sempre la distansia es el olvido.

Guillem Calaforra ha dit...

Per continuar amb referències cinematogràfiques, Josep, "Let's don't start sucking each others' dicks just yet"... El problema no és que el món no existeixi, sinó que no ens el deixa veure la quantitat de merda que ens posen al davant.
Glengarry Glenn Ross (amb el permís de Paco, que és l'especialista en cine) em va destrossar les tres vegades que l'he vista. Grandíssima pel·lícula! Ara no recorde si Wallraff s'hi refereix explícitament en el llibre; em sembla que sí, però en cas contrari resultaria que tots dos hem fet la mateixa associació, la qual cosa no està gens malament. Els papers de l'immens Jack Lemmon i del no menys extraordinari Al Pacino enllacen molt bé amb la colla d'explotadors i explotats consentidors que retrata Wallraff. El tema dóna molt per pensar, perquè la rivalitat i l'ambició són essencialment ambivalents, o ambigües: sense elles no avancem en res, però amb una sospitosa facilitat se'ns escapen de les mans i s'apoderen de nosaltres, i llavors som frankensteinianament esclaus de la nostra criatura.
Continuo fent voltes a la caixa de trons que destapaves amb una observació teua sobre els codis elaborats i restrenyits (molt gran era el senyor Bernstein, sí senyor!). Crec que en les nostres respectives opinions hi ha un problema de matís. Sóc plenament conscient de la importància que té el discurs --que d'això es tracta, més que no del llenguatge-- a l'hora de modelar la percepció de la realitat (i de restringir o afavorir, per tant, les possibilitats de canviar-la). El que no tinc clar és que la relació entre el discurs i la resta de fets socials sigui tan causal, mecànica, com erròniament es podria deduir de les teves paraules. Si a l'Ejpaññia Eterna (y el verbo se hiso can-ne) resulta inconcebible un periodisme d'investigació com aquest no és perquè no pugui circular el discurs que n'és condició de possibilitat, sinó perquè de fet no ha circulat. Perquè no se n'ha sentit la necessitat, o perquè ningú no té interès a entendre res, o perquè el Volksgeist hispànic és individualista, irresponsable i antisocial, o pel que sigui, que no ho sé del cert. El que sí que sembla haver-hi és com una espècie de consens tàcit que això no interessa ningú. I potser m'equivoco.
El tema Gabilondo i companyia ens podria portar lluny, cosa que no està malament. La confusió habitual entre els locutors famosos i la professió periodística té molt a veure amb el que deia més amunt. Gabilondo, o el sursum corda, en algunes ocasions té molta raó en les coses que declama, i en altres casos no en té tanta o no en té gens. Però al capdavall amb quin material treballa aquesta gent? Amb notícies d'agència (que es compren) i amb un bagatge propi d'idees preconcebudes, conviccions, dependències respecte del seu consumidor model i, és clar, un repertori acumulatiu de tòpics de llenguatge, d'argumentació i de discurs. És a dir, que entre la realitat i els textos d'aquesta gent hi ha una quantitat indeterminada, però determinant, de filtres i sedassos. Per contra, Wallraff hi va, mira, experimenta i després escriu. Evidentment, no hi ha color.

Francisco López Martín ha dit...

A mí también me ha hecho pensar en "GGR" -gran película- y, de hecho, hablando de este libro con una amiga alemana que ahora viva en Argentina, fue el ejemplo que enseguida le puse para que se hiciera una idea de lo que este capítulo me había impresionado. Por cierto, me parece también muy elocuente los efectos de ese trabajo en los trabajadores. Realmente, la degradación, en todos los sentidos, del mundo del trabajo, con todos los efectos morales, psicológicos y económicos que eso conlleva, es extraordinariamente preocupante. Por lo menos, los niños esclavizados que describe Marx no engañaban a nadie: eran víctimas. Ahora, las víctimas son también verdugos: para ganar unos miserables 600 u 800 euros -porque, al parecer, en España ya no hay mileuristas, sino ochocientoeuristas, como deduje el otro día de una noticia de la televisión-, tienes que tratar como una mierda a tus compañeros -lo que, de paso, anula toda posibilidad de "unirse para hacer fuerza"- y a los posibles clientes, es decir: tienes que convertirte en un mierda. O eso, o pasar de aparecer en el capítulo tercero del libro a aparecer en el segundo. Existen excepciones, hay trabajos más o menos limpios -éste de traductor lo es-, pero el panorama recuerda, aunque evidentemente no sea una traslación exacta, a los relatos de los supervivientes de los campos de concentración. Sólo que, aquí, como el daño que se ejerce es menos evidente, o aparece en menor medida a primera vista, o es menos grave en un primer momento, "el paso a la condición de mierda" es más fluida. En cuanto a los sumos pontífices de toda esta podredumbre que es como el famoso plato de lentejas salvo para cuatro privilegiados o especialistas en subsistir en huecos, me ha resultado muy interesantes las entrevistas que aparecen en el documental "Inside Job". Además de absolutos inmorales, en ellas se comprueba de primera mano, sin manipulación posible de montaje alguno, hasta qué punto entre las altas instancias financieras abundan los verdaderos mamarrachos intelectuales, profesores en muchos casos de universidades como Harvard ("quién te ha visto y quién te ve").

Francisco López Martín ha dit...

A lo que me refiero exactamente al hablar de los campos de exterminio -quiero precisarlo, pues es un tema demasiado grave y se lo banaliza demasiado cuando se abusa de palabras como "nazi", "fascista" o "extrema derecha", uno de los grandes pecados lingüísticos, para mi gusto, de la izquierda- es a la lógica del "o tú o yo". Quien está sometido a esa lógica, es, evidentemente, una víctima, pero la perversión no radica ahí -eso sería, sin más, tremendo, lamentable, pero no maligno-, la perversión radica en que, para sobrevivir, la víctima tiene que elegir entre autodestruirse o destruir a su semejante. En esa lógica es donde quería yo establecer el punto de unión entre situaciones tan distintas -inasimilables a muchos otros (y cruciales) niveles- como estar en un campo de concentración o trabajar de teleoperador (o de vendedor de seguros, o de machaca "machacado" y "machacador" en tantos y tantos puestos de trabajo).

Guillem Calaforra ha dit...

Jo crec que la puntualització no era necessària, però és bo deixar aquestes coses clares per si de cas alguna ment incauta es deixa caure per ací i llegeix malament les coses. Les ambigüitats morals de qui es veu obligat a ser botxí per arribar a sobreviure concorden perfectament amb la corprenedora reflexió de Primo Levi sobre la zona grigia, l'estadi penumbrós de les víctimes d'una situació que no han creat i dominat la situació (botxins, o ací explotadors) ni tampoc no s'atreveixen a ser herois i/o víctimes definitives (els que surten per la xemeneia o els que, com tu dius, van a parar al tercer capítol del llibre). Aquesta situació simultània de putejat putejador és, en efecte, un invent completament nazi, perversíssim, el més terrible de tots. Això que comentes sobre la fluïdesa entre els dos elements lliga molt bé amb el que un excel·lent sociòleg (de passat presumptament fosc) ha catalogat amb la popular marca publicitària de la "vida líquida". En aquest punt, l'exposició de Wallraff no perd detall i em sembla senzillament magistral.

L'Exemplator també m'ha parlat molt bé d'Inside Job, i tinc molta curiositat per veure-la.

Francisco López Martín ha dit...

La primera mitad de "Inside Job" me hizo temer que el documental no iba a aportarme nada nuevo, pero mereció la pena aguantar, porque la segunda no tiene desperdicio.

No he leído nada Bauman y lo cierto es que tenía la esperanza de poder hacerlo precisamente con el club.

Guillem Calaforra ha dit...

Ah, doncs ho farem, cap problema. De fet, a la Biblioteca del Patio Virtual fa anys vaig penjar una entrevista amb Bauman que em va agradar. I és un pensador social agudíssim, que a més a més escriu molt bé. El seu llibre Modernity and the Holocaust, que vaig treballar per al llibre sobre Fuster, em va deixar bocabadat, i els de la saga "líquida" em semblen molt interessants. Quan tornem de vacances, tria'n un i el llegirem a coro.
Tindré en compte el que dius sobre Inside Job. Moltes gràcies!

Josep J. Conill ha dit...

Deixeu-me compartir amb vosaltres un parell de referències esfereïdores (potser les coneixeu ja, però no hi fa res) sobre aquest joc sinistre de la víctima obligada a convertir-se en botxí.
El primer és el llibre de memòries de Roman Frister, La gorra o el precio de la vida (Barcelona: Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, 1999).
El segon és una citació, que diu així:
"Siempre me he preguntado cómo hacían esos judíos del Sonderkommando para hallar en su interior la fuerza necesaria para cumplir día y noche su horrible faena. ¿Esperaban que un milagro los salvara, estando ya a las puertas de la muerte? ¿O se habían vuelto demasiado cobardes, demasiado inhumanos, después de haber visto tantos horrores, para poner fin a sus días y escapar a tan atroz existencia? Por mucho que lo piense, nunca logro encontrar una explicación a su conducta."
Qui escriu això és ni més ni menys que el comandant del camp de concentració d'Auschwitz (cf. Rudolf Höss, Yo, comandante de Auschwitz (Barcelona: Ediciones B, 2009).

Sense comentaris...

Guillem Calaforra ha dit...

Höss és conegut, sí. Però de Roman Frister és la primera referència que tinc. S'agraeix: serà útil.

Guillem Calaforra ha dit...

Parlant de misèries i de periodisme, acabe de veure Inside Job. Demà en faré un breu comentari, però la recomanació és: aconseguiu aquesta pel·lícula els qui no l'hageu vist!!!

Emili Morant ha dit...

Desgraciat de mi, tant de temps esperant a encetar aquest debat per a dir la meua... i menys de comprovar si l'havíeu començat ja (he arribat uns quants dies tard). Però abans de mullar-me, uns pocs comentaris de coses que han eixit.

1) En l'opinió d'un que mira més sèries que llibres llegeix, la novel·la "Crematorio" ha donat peu a una sèrie espanyola bastant digna sobre la corrupció, potser un pèl més "policíaca", més morbosa i violenta que el llibre, pel que vaig poder llegir en una entrevista a Chirbés. No és "The Wire", com han volgut fer creure alguns propagandistes afins al canal que ha emés la sèrie (Canal +), però l'he seguida amb interés. Si canvieu "periquito" per "megaupload" en els enllaços següents, la podreu descarregar (no he vist aquesta versió, la vaig seguir en directe, així que no hi ha garanties de qualitat; cada enllaç = un capítol de 50 minuts).

http://www.periquito.com/?d=GTY677WA
http://www.periquito.com/?d=03UZRRSJ
http://www.periquito.com/?d=LRTLSIGU
http://www.periquito.com/?d=LDNGLAM6
http://www.periquito.com/?d=VXUBV9JV
http://www.periquito.com/?d=UUB92OR9
http://www.periquito.com/?d=MDOGLT20
http://www.periquito.com/?d=0F77CORE

2) Com que ja m'havien recomanat "Inside Job", ací teniu la versió que he descarregat (i veuré aviat), les mateixes instruccions que en el punt 1):

http://www.periquito.com/?d=FZ5Z47KK
http://www.periquito.com/?d=D4WQF8EG
http://www.periquito.com/?d=NGSOFGYR
http://www.periquito.com/?d=3Y37GHGI
http://www.periquito.com/?d=072D5NA9

3) Tinc a la meua disposició una espècie d'introducció a l'obra i pensament de Bauman que duu per títol "Identidades inciertas: Zygmunt Bauman" d'Helena Béjar. No serviria de substitut de l'obra de Bauman que podríeu triar, però podria "adjuntar-la" com a complement/introducció, arribat el cas.

4) Com que sou gent de paladar fi, vos informe de coses que, amb bon criteri, probablement no s'heu dignat a comprovar personalment. En el Reino de España, el "periodisme d'investigació" consisteix a: "desemmascarar" el fenomen de la prostitució de luxe (què interessant!), furgar en alguna secta mil·lenarista (això ja ha passat de moda), entrevistar marginats d'ací i d'allà per a que la gent es puga riure d'ells, etc. En un cas sagnant, "El Mundo TV" va reemetre un documental sobre indigents filmat durant l'era Aznar presentant-lo com a prova de les conseqüències de la funesta gestió econòmica de Zapatero. Doncs això, que no vos perdeu gran cosa.

5) Estic lluny de ser un salvatge neoliberal, però hi ha aspectes o passatges del llibre de Wallraff que m'han decebut pel seu infantil maniqueisme, per la forma rància en què exposa algunes situacions injustes o denigrants (fa servir algunes nocions sociològiques avançadíssimes, com la de "lluita de classes"). Encara que siga per a que vos rigueu de mi (que també està bé), intentaré explicar-ho no en un comentari (que ja faig tard, el fil s'ha esgotat) sinó en una entrada nova al Patio: em coordinaré amb Guillem per a no xafar-nos la manguera un a l'altre amb el seu comentari a "Inside Job".

Guillem Calaforra ha dit...

Sí, això de la lluita de classes, i unes quantes simplificacions, en fi, supose que forma part dels defectes que inevitablement s'havien de colar en un producte d'aquestes característiques. Però com que el conjunt és satisfactori no els done més importància.

Done fe que a Ejpaññia es considera periodisme d'investigació això que tu dius (amb la figura mítica de Pepe Rodríguez al capdavant). Us podeu imaginar un Inside Job fet a Ejpaññia? Jo no, però és que jo tinc poca imaginació.

No m'atrau gaire això de la sèrie. El llibre em va impressionar molt, i amb això em quede. I, d'altra banda, hi ha tot un seguit de qüestions que el llibre no toca, ni té cap obligació de fer-ho. Per exemple, la de la quantitat de gent "normal" que va fer "pelotassos" discretíssims guanyant, posem per cas, 100 milions de "peles" participant en PAI que després s'ha vist què eren, o la quantitat de listillos que comprava un pis, en venia la hipoteca al doble de preu per compra-se'n un de millor, etcètera (quantitat que no se sabrà mai de mai). Però en fi.

josepjconill ha dit...

Una cosa em sembla prou clara, i és que el capitalisme, al contrari que el "socialisme real", sap fidelitzar les seves víctimes, transformant-les alhora en còmplices. Com diuen en la pel·lícula One, Two, Three (1961) de Billy Wilder, el sistema funciona perquè tothom deu moltíssim a tothom. En d'altres mots: sens dubte, les crisis econòmiques com l'actual són possibles perquè les esferes del gran capital actuen amb una completa deshonestedat, cercant sense escrúpols el màxim benefici, però el més fotut del cas és que tot sovint compten també amb la permisivitat i l'admiració democràticament expressades de milions i milions de persones a les quals han aconseguit encomanar el seu comportament fraudulent, i que, al seu torn, se senten servilment agraïdes per les engrunes que el tinglado els permet arreplegar.