divendres, 25 de març del 2011

L'aposta de l'escriptura

A mi, en canvi, l'atmosfera del món de la ruleta russa que constitueix el pretext argumental del relat m'ha evocat automàticament la pel·lícula The Deer Hunter (1978), de Michel Cimino, on els protagonistes (Robert de Niro i Christopher Walken), amb el propòsit d'escapar dels vietnamites que els han fet presoners, es complauen a jugar davant d'ells a la ruleta russa afegint cada vegada més bales al tambor del revòlver, una mica a la manera com ho fa el ruletista, però sense l'exasperació “metafísica” d'aquest, tot i que un dels dos participants en el joc acabarà finalment convertint-s'hi també en un professional del joc.
Ara bé, a diferència de la pel·lícula, la narració de Cărtărescu exhibeix una intenció obertament al·legòrica que, al meu entendre, llasta excessivament la trama en alguns passatges i la situa en un terreny ambigu, que no acaba d'identificar-se ben bé amb el de la literatura fantastica o de terror de caire filosòfic. Això no vol dir, però, que el contingut al·legòric que proposa el text no sigui ben engrescador, en la mesura en què constitueix una reflexió de primera categoria sobre la literatura com a aposta de l'autor contra si mateix. Des d'aquest punt de vista, tal com apunta el narrador, la literatura hauria de ser objecte d'estudi de la teratologia. Com més obres porta publicades un autor, més vegades ha apostat contra si mateix, però aquest desdoblament, aquesta aposta renovada i cada cop més alta, acaba esdevenint precisament la seva raó de ser com a escriptor. Només podria destruir-lo un revòlver amb el tambor sense bales, és a dir, el silenci, que és com dir la descoberta d'un espai per a l'absurd en el projecte del món.

7 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

¿Por qué dices que, cuantos más libros publicados, más veces ha apostado el autor contra sí mismo? ¿Porque cada vez tiene menos cosas que decir? Es que al razonamiento también podría dársele la vuelta: cuanto más libros se escriben, más apuestas se hacen contra el silencio y el olvido...

josepjconill ha dit...

No és que ho figa jo, és que ho afirma el text a la p. 59-60, tot reblant les afirmacions que apareixen al principi de la narració sobre la naturalesa teratològica de l'escriptura i la seva incapacitat per expressar cap cosa real d'un mateix, atès que es tracta d'una activitat subjecta a un inevitable desdoblament. D'altra banda, caldria recordar que la reiteració d'una aposta no incrementa les possibilitats de guanyar-la.

Guillem Calaforra ha dit...

Això que dieu ens portaria a una reflexió molt interessant (crucial, en realitat) sobre les conseqüències i l'objectiu de l'escriptura, en termes sociologics, vull dir. I crec que tots dos teniu raó, perquè són perspectives que es complementen o que conviuen en tensió. L'escriptura i la publicació funcionen com les bales del ruletista, perquè l'autor s'exposa cada vegada al fracàs i al desastre (i es despulla cada vegada més); un nou llibre pot ser un altre pas en el desarmament i la indefensió de l'autor davant els seus lectors, perquè tota escriptura pública --i quina no ho és?-- implica uns riscs. D'altra banda, un dels efectes de la lletra és oposar-se a l'oblit i al silenci, com diu Paco, i té una funció quasi podríem dir "ètica". El problema és que la proliferació exponencial d'apostes contra el silenci té una unanticipated consequence of social action, com diria Merton: erosiona el valor mateix de cada aposta.
En aquest sentit, pres com a paràbola, a mi sí que em sembla que El ruletista funciona molt bé, al contrari del que pensa Josep. És una opinió personal, influïda sobretot per la meua lectura centrada en la trama, la progressió dramàtica i l'efecte d'estranyament que causa el text, paràmetres que trobe que Cărtărescu domina amb gran ofici.

josepjconill ha dit...

En realitat, tal com argumenta K., les nostres posicions no estan gens distants, ni tan sols en el detall del funcionament literari del text: jo també crec que rutlla, ara bé, sempre i quan siga llegit com una paràbola, cosa que li atorga un estatus una mica delicat des del punt de vista genèric. Però, per damunt de la taxonomia, ha de prevaldre sempre el valor del text en si mateix, i en aquest sentit "El ruletista" deixa poc marge a la reticència.
D'altra banda, tal com assenyaleu tots dos, el relat dóna peu a una interessantíssima i pertinent reflexió sociològica sobre l'escriptura, però també (tot i que aquest aspecte m'interessa prou menys) psicològica, en la mesura en què, a la llum del relat, se'ns apareix com una pràctica que acaba frustrant sempre el narcissisme de l'autor, perquè l'aboca a un desdoblament tràgic, que li retorna una imatge fracassada de si mateix. L'escriptura de ficció es transformaria així en l'escenari privilegiat on l'impossible és possible, tal com apunta el narrador a la p. 57, però alhora també en aquell escenari on el reeencontre desitjat de l'autor amb si mateix esdevé sempre impossible. És per això que, tal com llegim a la p. 16, potser caldria concloure paradoxalment amb el narrador que només el somni ens reflecteix de manera realista.

Jordi ha dit...

Discrepe una mica de la vostra opinió. A mi m'ha agradat molt el conte (relat potser el definiria millor?) però crec que la paràbola no funciona, de fet l'havia percebut molt lleugerament perquè quan l'autor narra la seua situació i els seus encontres/desencontres amb la literatura el text se'm feia una mica embafós. La vida en canvi, que és la ruleta, marca un canvi de ritme i d'estil i Cartarescu (on collons es troba l'accent en aquest teclat?!)escriu molt bé. M'agraden molt les descripcions ambientals, alguns moments sublims (quan plora l'autor perquè ha perdut una pasta)i sobretot em fascina la descricpió del personatge del ruletista. És una lectura més "clàssica", més dirigida a la tècnica si voleu, però feia temps que no llegia un text amb aquesta energia, energia que potser, és la culpable que lectures més simbòliques no m'hagen arribat. Enhorabona per a qui va triar l'obra!

Guillem Calaforra ha dit...

Jo no veig que el que dius, Jordi, estiga en oberta contradicció amb els comentaris precedents. De fet, jo havia començat amb una lectura no al·legòrica (vegeu el comentari a l'anotació anterior), i després he hagut de reconèixer que hi havia estrats de significació que quedaven ocults darrere d'un mecanisme narratiu molt eficaç. En aquest sentit la interpretació del text en clau de paràbola sí que funciona, però demana un registre diferent.
Enllaçant amb el comentari de Josep, he de reconèixer que al principi no entenia per què en la introducció sobre Cărtărescu es parlava tant del tema oníric, del somni, etc. Efectivament, una de les conseqüències de lectures com aquesta és la conclusió que el somni és, a vegades, més realista que la realitat, perquè es presenta sense embuts ni repressions. Insistesc que en la meua opinió totes aquestes reflexions no contenen punts de vista antagònics, sinó complementaris (des d'una visió perspectivista).
El ruletista va ser una proposta de Sebastianus, que tant de bo puga trobar un moment per a exposar-nos la seua opinió sobre el llibre de Cărtărescu. Ell, com a coneixedor del món romanès, potser podria aportar informacions que nosaltres desconeixem.
Sobre la narració de Heinrich Böll, si voleu, faré jo un comentari abans que acabe la setmana, per no deixar-lo penjat.
Espere que ja tingueu el llibre de Günter Wallraff, Con los perdedores del mejor de los mundos, que és la proposta corresponent al mes d'abril. Per a maig i juny tenim en la cua la primera part d'El pasado es un país extraño, de David Löwenthal. Us recordaré totes dues coses en una nova entrada del blog la setmana que ve (entre altres coses).

Guillem Calaforra ha dit...

Disculpeu: per a maig, la primera part del llibre de Löwenthal; per a juny, la segona. Un lapsus.