dimarts, 22 de febrer del 2011

Iconologia de l'odi

Aquest llibre ―encara que dir-ne opuscle seria, sens dubte, prou més exacte― de Jonathan Littell va despertar la meva curiositat amb motiu de les ressenyes positives que va merèixer arran de la seva aparició i, sobretot, degut a l'interès que em va suscitar, i estic segur que no vaig ser pas l'únic, la lectura del llibre precedent de l'autor, Les bienveillantes (2007), el relat, torrencial com un vòmit, de les memòries d'un cultíssim botxí nazi que, amb una sensació a cavall entre la fascinació i el fàstic, vaig llegir de manera absorbent durant una grip a comencaments del 2008. Al dietari que escrivia aleshores hi vaig anotar les observacions següents, amb data de 28 de gener del 2008:

«He estat una setmana sencera de baixa a causa de la grip, període que he aprofitat per llegir Les benignes, de Jonathan Littell. No afegiré a penes comentaris als que ja n'han prodigat els crítics: la novel·la, tot i ressentir-se d'alguns defectes ―com ara alguns temps morts, una insisistència potser excessiva en les peculiars obsessions sexuals del protagonista i un final massa brusc― m'ha semblat senzillament impressionant, fins i tot, diria, aclaparadora. Es tracta, d'altra banda, d'una d'aquelles històries que no toleren l'adaptació cinematogràfica, si no és que abans hom les edulcora ―i, de passada, les falseja irremeiablement― per tal d'adaptar-les al paladar acomodatici d'allò que se'n diu el “gran public”.

»El principal encert de l'obra, al meu entendre, radica no tant en el fet d'haver contat uns fets que tots els interessats per la història del nazisme i la Segona Guerra Mundial coneixem massa bé des de fa molts anys, sinó en la seva capacitat per encarnar aquest relat en una primera persona viable, dotada d'una potència expressiva poderosa i que, a més a més, no busca la justificació a totes passades dels seus actes, perqué manté per damunt de tot la convicció que ho estaven per complet. Literàriament, la temptativa de Littell comptava, almenys pel que jo sé, amb un parell de precedents novel·lístics gens desdenyables, per bé que poc coneguts: La mort est mon metier (1952), del novel·lista francès Robert Merle, i Nights of the Aurochs (1979), del conegut escriptor i guionista nord-americà Dalton Trumbo (1905-1976). La primera no l'he poguda llegir encara, però si mal no recordo ―parlo de memòria, perquè en vaig llegir el llibre farà prop de quinze anys―, Trumbo a Nights of the Aurochs s'hi posava en la pell de Grieban (Grieben, en la versió castellana), un comandant del camp de concentració d'Auschwitz, i ho feia també a través del recurs a la narració en primera persona de la seva torturada trajectòria, tot elaborant-ne una mena Bildungsroman en la seva versió més desficaciada.

»De qualsevol manera, el projecte de Trumbo va quedar en estat embrionari a causa de la mort, cosa que no ocorre amb Les bienbeillantes, obra perfectament reeixida i acabada. Estem al davant d'una mena de procés de Kafka contat en primera persona per un membre del tribunal o per un dels botxins, on se'ns relata amb un luxe de detalls vertaderament fastuós, que en ocasions pot arribar a semblar hiperrealista, l'apocalíptic descens als inferns d'un lleial servidor de l'Estat. Aquesta és, almenys, la sensació que es desprén de tots aquells pasatges en què el protagonista, Maximilian Aue, fa gala del seu coneixement de la complicada màquina burocràtica del Tercer Reich, molt superior, sens dubte, al que en devien posseir la major part dels funcionaris reals de l'època.

»El llibre, una meditació sobre la naturalesa del crim d'Estat, en paraules del seu autor, constitueix una il·lustració esfereïdora de les conseqüències que, en determinades circumstàncies, poden derivar-se ―per dir-ho weberianament― d'un maridatge distorsionat i contra natura entre l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat, portades a les seves últimes, monstruoses, conseqüències. Tot plegat, desemboca en una autèntica apoteosi de la despersonalització i el reduccionisme estadístic propis de la lògica burocràtica que, com a tal, cristal·litza en un infern pretesament assèptic, el Lager, la finalitat última del qual havia de consistir a protegir la Raça de Senyors de les conseqüències immediates dels seus actes, circumstància que no va impedir que els encarregats de dur-hi a terme la «solució final» es transformessin en uns autèntics degenerats, entre altres coses perquè ja ho eren des del moment en què decidiren planificar-la. I és que, com apuntava amb gravetat no exempta d'ironia el poeta polonès Tadeusz Różewicz, «el problema és la distància entre l'executor i la víctima. Es tracta, doncs, que la sang no esquitxi les mans i que els peus no ensopeguin amb les vísceres de la víctima. Són més aviat problemes estètics i d'higiene».

Fins ací el fragment del meu dietari sobre Les bienveillantes. He cregut necessari fer-hi alguna referència, perquè el text que tenim entre mans no s'entendria del tot al marge del procés d'escriptura de la novel·la, ni menys encara sense l'èxit que aquesta va assolir. Segurament, a Littell, per tal de construir el personatge de Maximilian Aue, li va caldre devorar una part important de la paperassa autoapologètica segregada per la patuleia de supervivents del nazisme i dels feixismes diversos que van proliferar a l'Europa de les primeres dècades del segle XX. Tal com calia esperar, entre la profusa «literatura» feixista, l'havien d'atreure'l molt especialment aquells testimonis que anaven més enllà de l'autoexculpació i s'esforçaven a transmetre el descens dels seus autors als inferns de la ideologia ―quan no a d'altres inferns més consistents― com una experiència dotada de «sentit». En d'altres mots: els testimonis que més podien interessar-li eren aquells que no pretenien tant l'absolució com la complicitat per part del lector. Una complicitat, val a dir, que el protagonista del relat de Littell invoca descaradament des de la primera pàgina. No és pas casual en aquest sentit, n'estic convençut, que la novel·la comenci amb una insidiosa captatio benevolentiae, adreçada amb irònica solemnitat als «[g]ermans de l'espècie humana», un dels hipotextos més notoris de la qual és el conegut poema de Bertolt Brecht «Als homes futurs».

Així i tot, en un primer moment no deixa de sorprendre que, en la seva temptativa de copsar l'etologia feixista ―qualificada hiperbòlicament com a «incursió», quan en realitat l'autor no passa de fer-s'hi un cafenet― Littell hagi hagut de recórrer, no a un autor alemany, sinó a una obra del filonazi való Leon Degrelle (Bouillon, Bèlgica, 15 de juny del 1906 - Málaga, 31 de març del 1994), promotor de la Legió «Valònia», futur Obersturmbannführer (tinent coronel) de les Waffen SS i l'home de qui pretesament Hitler hauria dit que si hagués tingut un fill hauria volgut que se li assemblés. El llibre en qüestió és La campagne de Russie, 1941-1945 (1949), escrit durant els primers anys del llarguíssim exili espanyol de Degrelle a l'empar del règim de Franco ―situació que no es va modificar gens ni mica, per cert, d'ençà de la instauració de la monarquia. Què té aquesta obra, podríem demanar-nos, que Littell no hagi pogut trobar en d'altres autors de la mateixa adscripció ideològica? El text d'El sec i l'humit no ho explicita de manera rotunda, però no crec equivocar-me en afirmar que l'escriptura de Degrelle aglutina, si més no, quatre característiques que resulten difícils de trobar juntes en la major part del corpus testimonial del feixisme:

1. La condició de supervivent de l'autor, entesa a la manera d'Elias Canetti, això és, en tant que l'atribut de poder del qual es troba investit aquell que s'ha enfrontat a la mort, però ha aconseguit desviar-ne l'escomesa sobre els seus camarades i n'ha sortit indemne. Aquesta sensació d'invulnerabilitat, en el cas de Degrelle, es veuria incrementada encara més si cap pel fet d'haver pogut escapar a la nèmesi justiciera dels vencedors en la Segona Guerra Mundial.

2. Absència total de sentiments de culpa: l'autor, el nazisme del qual sembla més cultural que biològic, s'hi presenta en tot moment com un combatent, un soldat defensor de la civilització europea enfront de l'escomesa de la barbàrie encarnada per les hordes asiàtiques, passant d'esquitllentes per damunt de detalls inconvenients, com ara l'extermini dels jueus.

3. Un remarcable tremp narratiu, de filiació netament tintinòfila, que es tradueix en un gust per la fabulació en si mateixa, amb una propensió, digna d'un vertader Tartarí de Tarascó nacionalsocialista, a relliscar constantment cap a la hipèrbole o la falsetat ―la presència de les quals, en tot cas, resulta tan reveladora per al comentarista com la veritat mateixa.

4. El desplegament d'un conjunt de categories conceptuals, estructurat en forma de parelles dicotòmiques, susceptibles d'anàlisi a partir de les teories psicoanalítiques que Klaus Theweleit (Männerfantasien, 1977), va establir a partir de l'anàlisi dels textos (novel·les, memòries, dietaris, etc.) redactats pels veterans dels Freikorps alemanys entre el 1918 i el 1923. La seva hipòtesi bàsica consisteix a postular l'existència d'«una estructura universal “del” cos del soldat mascle, és a dir, “del” polític feixista», la simptomatologia decisiva de la qual radica en el fet que «la cuirassa del cos, en la seva moticitat muscular, es dreça no sols contra una amenaça exterior, contra la “bullícia” de la realitat, la feminitat voraç o el proletariat fangós que inverteix l'ordre del món, sinó també contra el propi interior, contra la barreja de sang i de merda de la qual el soldat mascle, amenaçat de fragmentació, tem veure omplertes les seves entranyes. La “marea roja” ve tant de l'interior com de l'exterior; fins i tot és més forta a l'interior. És també contra ella que s'ha d'alçar l'heroïcitat feixista; és contra ella que cal enarborar perpètuament la bandera; és contra ella que cal estendre el braç cap al cel perquè el Führer pugui agafar-s'hi i salvar aquell qui s'ha enfonsat en el fang» (p. 122).

Fetes les precisions anteriors, caldria escatir encara la pertinència de presentar l'assaig com «una incursió en territori feixista». El subtítol em sembla, si més no, ambigu, atès que si, d'una banda, reflecteix amb exactitud la filiació ideològica del text de Degrelle, de l'altra, l'interpreta en funció dels postulats teòrics de Theweleit, que desborden per complet l'àmbit del feixisme, en la mesura en què, per ser exactes, es refereixen a «un cas típic d'exercici de la violència [que] es troba, pel cap baix, en la cultura viril tant eroasiàtico-americana com japonesa o islàmica» (p. 122-123), que és com dir pertot arreu. Lluny d'invalidar l'anàlisi de Littell, aquestes remarques vindrien només a indicar-nos que caldria situar-la en un àmbit molt més general, com ara el de l'estudi del fanatisme en tant que es fonamenta en l'exercici de la violència (no sols) política en el si d'un moviment de masses. Si és cert el postulat d'Eric Hoffer a El verdadero creyente (1951: 59-66) ―un llibre que sí que ens ofereix una valuosa tipificació ideal del fanatisme― sobre el caràcter en bona mesura intercanviable dels moviments de masses, atès que recluten els seus seguidors entre el mateix tipus humà (el frustrat), aleshores potser no sigui casual aquella proliferació universal del soldat mascle, a la qual es refereixen Theweleit i Littell en una diversitat de situacions, sovint escassament vinculades al que entenem per feixisme stricto sensu.

Ara bé: crec que una raó d'elemental prudència ens aconsella desconfiar d'una tesi com la de Theweleit caracteritzada per la més absoluta indefinició, en la mesura en què resulta aplicable a tot tipus de situacions, amb independència de les variables socials en joc en cada cas. Una mica més acceptable, per contra, resulta el punt de vista de Hoffer en relació al paper central jugat pel tipus humà frustrat en els moviments de masses, tenint en compte que la major part dels analistes de la psicologia de masses del feixisme, d'ençà dels treballs pioners de Wilhelm Reich (1933), han insistit en la importància central de la família autoritaria, en tant que institució central per a la reproducció massiva de l'ordre social mitjançant la conformació de l'estructura psíquica dels seus integrants. Posteriorment, aquest plantejament es va veure enriquit amb altres aportacions, com ara La por a la llibertat de Fromm (1941) o els estudis empírics d'Adorno et alii sobre la personalitat autoritària (1950), on, al costat del factor abans esmentat, posaven també de relleu la incidència de les doctrines religioses —en especial del protestantisme, seguint la interpretació, tan discutida a hores d'ara, de Max Weber— en la gestació d'aquesta mena de personalitat.

En conclusió, el llibre promet molt menys del que finalment dóna, però, almenys en el meu cas, ha constituït una incitació a continuar explorant, en forma d'un assaig més llarg, la peculiar iconologia segregada per les idologies basades en l'exaltació de la violència de masses.

5 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

A mí, la lectura del libro de Littell no me ha convencido de la existencia de un "subtipo" de personalidad propia del "fascista" o del "hombre-soldado". El de Degrelle me parece un caso subsumible dentro de lo que se denominan "trastornos narcisistas de la personalidad". En el lenguaje común, "narcisismo" parece una palabra demasiado suave, demasiado débil, pero, por ejemplo, un psiquiatra y psicoanalista como Joan Coderch afirma que "lo que llamamos funcionamiento psicótico --pérdida del criterio de realidad, delirio, alucinaciones, confusión entre el mundo externo y el interno-- es la forma extrema del narcisismo, su defensa frente a una realidad que disolvería la fantasía narcisista" ("Pluralidad y diálogo en psicoanálisis", Herder, 2006, p. 210). A partir de ahí, como análisis de un caso (extremo, por darse las condiciones histórico-sociales adecuadas para ello) de trastorno narcisista, el libro de Littell me parece excelente, por más que, desde un punto de vista teórico (véase el apartado "Palabras", pp. 26 y ss. de la edición castellana), creo que cojea, en especial al adscribir al tipo "fascista" lo que, en realidad, me parece más razonable adscribir al tipo "personalidad narcisista" (así que estoy completamente de acuerdos con afirmaciones como ésta del magnífico texto que Josep ha escrito sobre el libro: "aleshores potser no sigui casual aquella proliferació universal del soldat mascle, a la qual es refereixen Theweleit i Littell en una diversitat de situacions, sovint escassament vinculades al que entenem per feixisme stricto sensu").

Por otra parte, Littell a veces incurre en auténticos dislates: por ejemplo, en el apartado "Cuerpos secos, cadáveres húmedos", afirma: "La prueba de que la transformación del cuerpo fascista en cadáver supone un peligro inmenso para los supervivientes es que éstos están dispuestos a jugarse la vida para que no le falten las exequias a un compañero" (p. 65). A mí no me parece que eso constituya la prueba de nada, como no sea de la perseverancia para intentar mantener un mínimo apego a ritos que, precisamente en medio de las atrocidades de la guerra, serían imprescindibles prácticamente para cualquiera, y que, por tanto, lo son incluso para un fascista. Así que, cuando en razón de pruebas como ésa, en el apartado "El judío" habla Littell de "la estructura mental, tan peculiar, del fascista", creo que está confundiendo la parte con el todo, el pretendido subtipo no ya con el tipo patológico general, sino con algunas características primordiales del ser humano (pues, ¿no éste, precisamente, el único habitante del mundo que tiene ritos de enterramiento?). Es más, se trata del tipo de observaciones a las que fácilmente se les daría la vuelta "axiológica": bastaría por cambiar el sujeto para que en la acción se viera una demostración de humanidad. Por eso, me parece a mí, cualquier lector medianamente atento tiene la sospecha de que el autor "se pasa de la raya"; y por eso me parece tan atinado el "Post scriptum" del propio Littell, porque él mismo cae en la cuenta de que el análisis se le escapa de las manos, en el sentido de que es aplicable a situaciones y tipos que desbordan aquellos que él y Theweleit querían captar en una especificidad que, a mis ojos, es inexistente.

Guillem Calaforra ha dit...

Quan vaig començar a llegir el llibre de Littell no coneixia la fama que el precedeix, ni hi tenia lligades expectatives de cap mena. Ara que l'he llegit (i també el de Littell), em fa l'efecte que la meua intervenció ací només pot tenir un caràcter testimonial i simbòlic. Per diverses raons. Primera: perquè no sóc aficionat als estudis i raonaments psicoanalítics, i en conseqüència la meua formació i coneixements "tècnics" (?) en aquests temes és nul·la. Segona: perquè l'aplicació d'arguments psicoanalítics a fenòmens històrics i socials em sembla pel cap baix controvertible, i més encara si es vol aplicar a un dels fenòmens de masses més importants de la història com és el cas del feixisme. I tercera: perquè el llibre --que no pretén ser un tractat especialitat sinó que aspira més aviat a una lectura en clau d'assaig-- m'ha semblat literàriament (o formalment) irrellevant. En resum: com que el llibre no m'ha agradat ni m'ha desvetllat interès, i com que no sóc un expert en l'ús d'aquest àmbit discursiu, poca cosa puc dir-ne. És a dir, podria dir-ne moltes, però aleshores em retrauríeu la meua ignorància sobre la psicoanàlisi, o invocaríeu el relativisme estètic de "para gustos, colores", i tant en un cas com en l'altre no avançaríem ni un pam en cap direcció.
Em limitaré a dir que a aquest llibre li reconec el mèrit d'assenyalar que darrere (o per sota) del llenguatge emprat pel feixista hi ha un seguit d'implicacions i vincles semàntics dels quals ell mateix és inconscient. Però si passe a l'aplicació al cas concret em quede totalment despagat, ja que tota aquesta història del fang, el líquid, etc., se m'esgota en quatre pàgines. Si en comptes d'analitzar el que diu Degrelle hagués dedicat els seus esforços a les cartes de Rommel des de l'Afrika Korps, ¿hauria trobat les mateixes metàfores? ¿O més aviat li hauria desmuntat tota la paradeta del fang i la humitat i etcètera? Ignore si Littell ha trepitjat alguna vegada la terra prussiana oriental o occidental a l'hivern, però el que conec directament d'aquella zona em fa pensar que tota aquella obsessió amb el líquid té molt de contextual. Però no m'hi faré fort, perquè vés a saber tu.
Més interessant és la caracterització del fanàtic i dels moviments de masses que fa Hoffer, sí, però el seu problema és que és "monoteista", vull dir, monocausal i simplista. Els seus raonaments m'han interessat més pel que tenen de psicologia social, però es nota de lluny que era un perfecte autodidacta, un asistemàtic i un punt obsessiu, per no dir res del "sabor d'època" (la Guerra Freda!) que destil·la el seu llibre.
En fi, em remet al que deia més amunt: la meua intervenció sobre Littell no pot aportar res d'interessant. Senzillament el llibre m'ha deixat del tot insatisfet.
PS. Quan Littell comença a parlar de Rex, pressuposant que tot lector té la obligació de saber què és això, jo estava convençut que parlava del chucho policia... És broma!

Josep J. Conill ha dit...

Com ja haureu advertit, al final de la meva intervenció anterior s'hi va colar un error: el llibre de Littell no promet molt menys del que finalment dóna, sinó molt més, i és per això que estic del tot d'acord amb les observacions aportades pels dos comentaris anteriors, en el sentit que decep estrepitosament i, a més, la psicoanàlisi no em sembla tampoc la perspectiva més adequada per enfocar un fenomen tan complex com el feixisme. Tanmateix, l'aparell categorial aportat per Littell en el text encara podria resultar pertinent si el connectem amb la mena d'anàlisi fenomenològica de les masses i el poder que presenta un autor tan sagaç com Canetti. No hauríem d'oblidar, posem per cas, que a Espanya les "ideologies de secà" (passez le mot) han jugat i juguen un paper molt remarcable en la definició de la identitat espanyola, d'ençà de la Generación del 98 e tutti quanti.
En un altre ordre de coses, el llibret posa un problema de sociologia de la literatura que revesteix una actualitat preocupant: el paper dels narradors com a maîtres à penser, sobretot en la seva modalitat d'articulistes de premsa, encarregats en bona part d'afaiçonar allò que se'n diu “opinió pública”. Un paper, val a dir, per al qual la majoria no posseeixen ni les dots argumentatives, ni la preparació cultural que se suposa que ha de tenir qui es dedica a aquesta labor, però que supleixen amb escreix amb el prestigi assolit a hores d'ara pel novel·lista, en tant que figura identificada amb el literat per excel·lència. O, si més no, l'única mena de literat concebible pels lectors mentalment subdesenvolupats que proliferen per aquest racó del món.

Francisco López Martín ha dit...

De todas formas, para mí el libro tiene aspectos muy interesantes. Uno de ellos es que está muy bien compuesto. Al margen de que, metodológicamente, haga aguas (lo cual, por supuesto, es un grave defecto), desde un punto de vista formal me parece muy notable (y, como descripción de un caso clínico, desde luego que lo es: otra cosa a lo mejor no ha hecho, pero Littell ha "clavado", insisto, el tipo psicológico que, precisamente cuando se dan las condiciones propicias, se convierte en un criminal sin escrúpulos, llámesele "hombre-soldado", como hace él, o con un término más técnico y ajustado). Podrá estarse de acuerdo o no con las "tesis fuertes" del libro, pero, desde luego, Littell tiene la capacidad de sacar un enorme partido compositivo de los elementos básicos que propone para el análisis. Por último, otro aspecto "compositivo" del libro que me ha gustado mucho ha sido el de las fotografías elegidas, e incluso la idea que los comentarios que se hace de ellas tengan entidad por sí mismos. Es más: en las interpretaciones de las fotos me parece que se encuentra gran parte de lo mejor del libro. A este respecto, la de las dos fotos de "Degrelle en España", hacia el final del libro, me parece francamente sensacional, otro ejemplo de que la combinación de intuición psicológica y talento literario del autor puede dar resultados muy brillantes, como probablemente haya ocurrido con "Las benévolas".

Jordi ha dit...

M'unesc a les veus "crítiques" amb el llibre de Littell. Com ve diu el primer comentarista, el llibre no s'entén sense tenir en comtpe el treball fet per a la redacció de la novel·la, però això no s'explica als lectors i per tant els deixa en una situació de desinformació; de fet em fa l'efecte que Littell ha volgut aprofitar la feina feta i publicar-la com fóra (comprensible si tenim en compte el que cobra un escrptor).
A mi no sols m'ha decebut -compartesc amb K per exemple que l'obesssió pel fang és molt més física i contextual que no simbòlica, o almenys té una explicació més senzilla vista així- sinó que en ocasions m'ha arribat a emprenyar; per exemple quan veig que l'autor no deixa clar des del principi el que volia fer: analitzar sota les categories de Thewleit el discurs de Degrelle, o que dóna per sabudes qüestions com la del partit Rex i el rexisme, fenòmens secundaris en el drama del nazisme i dels quals jo en tenia un idea molt vaga. Si a això li afegim l'apel·lació com a autoritats a Deleuze i Guattari, que vaig haver de patir en un llibre anomenat "¿Qué es la filosofía?" i que és un constant homenatge a la paraula buida de sentit, entendreu que tampoc no mm'acostava amb una bona predisposició a l'obreta, raó per la qual aquesta crítica haurà de ser presa mb el relatiu valor que té.