divendres, 19 de març del 2010

Un petit miratge

L´altre dia, em diu un company d´institut:
-Escolta, tu ets Enric Gil, no?
-Sí.
-Tu coneixes a Pol Ferrando?
-Sí, bé, és amic d´un amic que tenim ambdós en comú.
-I coneixes a Guillem Calaforra?
-Efectivament, aquest és l´amic a qui em referia.
-És que estic llegint el seu llibre sobre Fuster, i t´he vist citat.
Si transcric aquesta petita conversa no és únicament perquè he pensat que al patier aludit li agradaria saber que hi ha gent que llig els seus llibres. Ho faig també perquè aquest breu diàleg em va fer l´efecte d´un petit miratge, d´una diminuta excletxa que em deixava entreveure un paisatge ben diferent al quotidià. “Dos professors d´institut parlant de llibres (i no dels de lectura obligatòria per als alumnes, evidentment)… Quina cosa més estranya!”, em vaig dir a mi mateix. I per què aquest sentiment d´estranyesa? Per què aquest irrisori intercanvi em va fer l´efecte d´una finestra que s´obria i deixava entrar aire fresc? La resposta no és molt complicada: perquè actualment els centres educatius són cada cop menys llocs on es difon entre el jovent l´estima per la cultura i el coneixement i cada cop més pàrquings d´adolescents. El professorat, col·lectiu amb titulació universitària, és arrossegat en el seu treball quotidià a pensar cada vegada menys en la seua àrea de coneixement i cada volta més en problemes relacionats amb el comportament dels alumnes. Sí, és cert, s´han d´evitar els tòpics: no tots els alumnes són iguals, i n´hi ha molts que són humanament encantadors i acadèmicament brillants, o com a mínim acceptables. El problema és que una sola poma podrida pot podrir les altres, i de vegades tinc la sensació que cada vegada n´hi ha més, de pomes podrides. Però les pomes es podreixen per algun motiu, i per aquest cantó et pots trobar casos com: que si els pares de fulanito s´han separat, que si fulanita viu amb els seus avis, que si el pare de sotanito s´ha suïcidat i ell el va veure penjat (són casos reals), que si el pare de sotanito està a la presó, que si la mare de sotanita diu que no pot amb ella… Darrere de l´alumne que t´insulta, et parla malament o et desafia no és difícil albirar una situació familiar que no és normal. O el problema és precisament el contrari? Que situacions familiars que no haurien de ser normals s´han convertit en normals? Que molts xiquets i adolescents d´avui es crien sense cap brúixola i sense el mínim d´atenció i d´afecte necessaris per a ser una persona emocialment equilibrada?
Aquesta petita conversa em va servir per recordar que si havia estudiat i havia decidit dedicar-me a la docència era per a transmetre l´amor per la lectura i la reflexió, i no per a fer de pare o de guàrdia civil (o de les dues coses alhora, en la major part dels casos). Els professors de secundària no hauríem de consentir que aquesta societat podrida ens obligue a transformar el sentit de la nostra tasca.

2 comentaris:

Melusina ha dit...

Cert, Enric, estic totalment d'acord amb tot el que esmentes en aquesta entrada. L'ensenyament als institus està cada vegada pijor i no sé fins a on arribarà el desastre. Per un costat,els problemes familiars i les carències afectives dels alumnes tenen conseqüències fatals en el seu aprenentatge i comportament a l'escola. Per l'atre costat, els professors perdem moltíssim temps intentant guardar l'ordre a l'aula, mantenir l'autoritat i poder fer classe. Amb aquesta situació diària, el professorat acaba cremat i sense ganes de treballar. Avui dia, cal tenir molta força mental i emocional per a no acabar amb una depresió de collons. En fi, Enric, que entenc perfectament com et sents. Saluts!

Guillem Calaforra ha dit...

"Per al·lusions": el patier esmentat, evidentment, per la part que li pertoca s'alegra de trobar una història com aquesta, que no és la primera ni creu que siga l'última. En qualsevol cas, el patier citat s'ho agafa amb una certa cautela, perquè, en fi, ha de reconèixer que el seu llibre no està destinat a una circulació notòria ni tan sols entre (a) els lectors (b) de llibres (c) en català i (d) d'assaig.
Sobre el tema que realment apuntes, a banda del miratge (si és un miratge vol dir que és enganyós) i del miracle que esmentes, permet-me que siga dirèctament incrèdul respecte d'aquest benintencionat sociopsicologisme. Sens dubte molts dels malfactors adolescents deuen tenir antecedents terribles, però em fa l'efecte que molts que han crescut en llars "normals" són iguals o pitjors, de manera que no tinc clar que hi haja un únic factor per a explicar el merder educacional. Tret, és clar, que aquest únic factor siga "la societat" en un sentit molt ampli, el "sistema", però vaja, jo no treballe en secundària, ni ganes, i em guardaré molt de fer afirmacions massa compromeses sobre el tema.