divendres, 5 de març del 2010

Rysiek for ever


A Poznań, durant una de les agradables sobretaules a l’akademik, els companys m’informen d’una nova polèmica al voltant de Kapuściński. Un antic col·laborador seu publica una biografia sense pèls a la llengua, i la viuda de l’escriptor intenta aturar-ne la sortida per la via dels tribunals. El motiu? D’una banda, la connivència del reporter amb els serveis d’espionatge de la Polònia comunista; de l’altra, l’aparent evidència que es va inventar algunes de les coses que se li han acceptat com a fets reals.

Al tren, de camí cap a Varsòvia, llegesc a Reczpospolita alguns detalls de l’escàndol. Sembla que la senyora Alicja Kapuścińska ja ha avisat: l’editor que publique una traducció de la biografia que ha escrit Artur Domosławski, en qualsevol lloc del món, perdrà la possibilitat d’aconseguir els drets de qualsevol obra de Kapuściński. Arribe a l’aeroport, a Okęcie, i vaig directament als quioscos. Sembla que l’embolic és de categoria, i els polonesos, poc amants de matisos, s’han polaritzat al voltant de Rysiek: tal com era previsible, uns hi veuen el dimoni emplomallat, d’altres una mena de sant laic. Veig que el llibre de Domosławski acaba d’arribar a les prestatgeries i ja s’ha col·locat en el quart lloc en nombre d’exemplars venuts. El fullege, és un llibre gruixut i sembla escrit amb profusa documentació. Però el deixe, perquè al capdavall pense que encara ni tan sols no he acabat la biografia de Nowacka i Ziątek. Com a substitut, compre el número recent de Newsweek / Polska, amb un petit dossier sobre tot aquest enrenou.

Llegesc, per començar, un interessant article de Piotr Bratkowski: «Kapuściński: Koniec pewnej bajki» (“K.: la fi d’un determinat conte?”). Bratkowski, amb paraules mesurades, diu més o menys que hi ha gent que prefereix no arribar a l’edat adulta, que s'estima més creure’s els contes fins al final, mentre que les persones madures aprenen a acceptar la realitat tal com és, sense falsejar-la. Que Rysiek era membre del Partit, i que la seua pàtria era la Polònia comunista, ja ho sabíem; que se sentia revolucionari i va agafar les armes en alguns casos com ara la guerra d’Angola, ja ho sabíem; que per a sortir amb facilitat del país havia de tenir bons contactes amb el món de la policia política i de l’espionatge, ja ho sabíem. Però, sobretot, que era humà, ni déu ni dimoni, ho hauríem d’haver tingut en compte des del principi.

Tot seguit, una entrevista amb Domosławski. La llegesc amb gran interès, i intente trobar-hi alguna frase, alguna insinuació, alguna paraula que explique la maror que hi ha a Polònia. Doncs no res, ni s’hi veu res que no siga raonable, ni es percep cap tic propi dels carronyers oportunistes que viuen de destrossar cadàvers, ni res per l’estil. Un biògraf escrupolós, de mentalitat oberta, que traspua veneració pel mestre en cada frase, i que al cap i a la fi es mostra tan fidel a la veritat com el mateix Rysiek, també quan es tracta de veritats que no li agraden. Uns dies més tard es publica a El País una altra entrevista amb el biògraf, aquesta a càrrec de Julio Villanueva Chang, i la impressió que fa és ben semblant a l’anterior, tal com es pot veure en alguns dels comentaris dels lectors.

Bé, la veritat és que el maniqueisme polonès demostra que en aquell país tenen la pell molt fina i que molts encara no hi saben pensar en termes de complexitat, sense fanatismes ni autoenganys, sense condemnar ni canonitzar. Rysiek col·laborà amb els serveis secrets de la Polònia postestalinista, però els seus superiors van considerar que com a espia era una bona merda: no deia res de concret, no feia els seus deures com a agent d’intel·ligència, es dedicava a altres coses. I, naturalment, gràcies a això no té les mans tacades de sang, cosa que han reconegut fins i tot els inquisidors que l’ataquen. Però hi havia alguna altra manera de ser polonès, reporter, escriptor, voltar pel món i tornar al país? Certament no. D’altra banda, no se li pot recriminar que tinguera conviccions polítiques radicals i d’esquerra. És a dir, només se li pot recriminar des de posicions reaccionàries i faccioses, tan predominants a la Polònia beata i retrògrada d’ara mateix. Que participà en allò que pretenia descriure? Però si ell mateix va deixar dit que el periodisme imparcial no existeix! El problema de la realitat i la ficció en els seus textos és més delicat, però tampoc no representa una esmena a la totalitat del seu paper com a reporter. Alguns dels casos més vistosos (la coneixença personal amb Lumumba o el Che, per exemple) són simples malentesos que ell, certament, tampoc no es preocupà de desfer. És veritat que ara ens assaltarà contínuament el dubte sobre si tal escena d’Imperium o tal altra de Heban que tant ens agrada és una invenció o un fet real. Però afecta això realment l’altíssima qualitat descriptiva dels seus llibres, la seua capacitat d’analitzar la vida de la gent, de donar veu als qui no en tenen, de destapar la natura del poder? No, i aquest no el proporciona, de manera clara i explícita, el mateix Domosławski, que em sembla que s’ha vist superat pel ressò que està tenint el seu treball.

Trobe que està molt bé que algú ensenye els altres a veure la gent que admirem amb ulls equànimes, sense encegaments ni servilismes, com a éssers humans amb tot el que això té de bo i de dolent. Lamente que el biògraf s’haja aturat a explicar també si el seu mestre tenia amants per ací i per allà, cosa que a ningú li ha d’importar ni tan sols quan es tracta d’un personatge tan públic com aquest. Però em sembla que la polèmica, tal com es presenta a Polònia (i últimament també fora) és una immensa pixarrada fora de test. Més encara quan sembla que els «estrangers» no arribaran a comparar aquest enrenou amb el text pròpiament dit de Kapuściński non-fiction. Personalment, però, continue pensant el mateix que abans: jo, quan siga gran, vull ser com el Rysiek: savi.

15 comentaris:

Exemplator ha dit...

Cague en la punyeta... L'altre dia vaig estar a un "clic" de comprar aquesta biografia... Ara crec que caurà aviat. Kapuscinski m'encanta. L'admiro. Gràcies, en qualsevol cas, per la informació i pels vincles que poses.

Guillem Calaforra ha dit...

Et refereixes a la de Domoslawski o a l'altra? Com és que estigueres a punt, a Wroclaw? Llavors no havia eixit encara. Potser la volies encarregar per internet?

Exemplator ha dit...

La de Domaslawski la vaig veure fa poc en Internet, en la pàgina de ja no recorde quina editorial.

Melusina ha dit...

Doncs, a mi em molesta i em mosqueja el tio aquest, em referisc al biògraf, clar, perquè el Kapuscinski m’encanta. Fer una biografia d’un amic, com el mateix s’anomena, per a contar-hi les seues suposades “errades” com a esser humà i com a cronista… Això no es diu difamar? És a dir, llevar la fama. Què vols que et diga? Jo no ho faria, per molta veritat que fóra. Què el faça un altre! I encara em confirma més la sospita d’oportunisme el fet que parle de la seua vida íntima, que si tenia amants o no… Amb quina intenció publica un amic aquest tipus de coses?
Estic totalment d’acord en les idees que expliques de Bratkowski, els lectors de Kapúscinski ja sabíem moltes coses de la seua biografia i per això no deixàvem de valorar les seues obres, la seua genialitat com a escriptor. Com a ésser humà… buff!... ell sabrà el que ha fet, per què l’ha fet i, probablement, haurà tingut que aprendre a viure amb això… com tothom, vaja!
Pel que a mi respecta, com que sóc fada continuaré creient amb els contes i amb els contistes (¡Hola Rafa!) almenys, en aquest tipus de contes que ixen personatges com el Kapuscinski.

Exemplator ha dit...

Melusina: La part de xafardeig que puga tenir aquesta biografia (si en té, que no l'he llegida), no m'interessa gens. Se me'n fot amb qui es gités el Kapuscinski, per exemple. Ara, hi ha altres aspectes que sí poden tenir interès. Per exemple, determinar la seua col·laboració amb l'estat comunista. Probablement, pel que n'he sentit a dir, devia ser una cosa rutinària i no gaire profunda. Hi ha hagut gent, en tots els sistemes dictatorials, especialistes a esquivar els mecanismes de control. Pensa en els escriptors que sabien com escapolir-se de la censura afegint paràgrafs especialment cridaners per a eliminar-los després i deixar passar el que de debò els interessava. És només un exemple. No és el mateix cas que quan l'estat et demana que investiguis algú de concret. I quan saps que, amb les teues informacions, poden fer mal de debò a algú. Simplement: viure en un estat totalitari -conviure en un món així- és molt complicat i pot obligar a segons quines servituds. No m'agrada anar de purista ni anar amb la mànega massa ampla. Cal trobar un punt humanament acceptable en funció de segons quines responsabilitats.

Si la informació és certa, no hi ha difamació. Al contrari, coneixem millor el personatge estudiat i apreciem amb més precisió la seva silueta, la seva complexitat. També és ver que no tot el que és cert és interessant -com allò de la seva vida privada...-. Ni tot el que és interessant, és cert. Però això ja és una altra història...

Melusina ha dit...

Exemplator: Tens raó en això d’intentar trobar un punt d’equilibri entre la comprensió o la justificació i la condemna de determinades accions en situacions límits o molt complexes, com pot ser aquesta. Però jo no parlava exactament d’aquest aspecte, que també és molt interessant, per cert.
Tens raó també en què investigar la vida d’un personatge d’aquestes característiques és interessant i pot ser enriquidor. I no dubte que tot el que el biògraf diga en el llibre siga cert, ja havia llegit fa temps alguna cosa al respecte, però em mosqueja que, precisament, tot això ho publique algú que ha sigut amic i deixeble. Això no m’agrada gens, em molesta, “me huele a chamusquina”, em deixa mal sabor de boca, em produeix ràbia, la navalla se m’obre en la butxaca (com diria el mateix K.)… M’explique ara?
Ara suma a aquesta desmesurada reacció meua la part del xafardeig, (parle d’oïdes) que és una de les que més em mosqueja i em fa dubtar de la bona intenció d’aquest presumpte amic del Kapuscinski, perquè és absolutament prescindible en una investigació rigorosa en la qual solament es busca conèixer millor al personatge i la seua complexitat.
Mira, que me ha caigut malament aquest tio!!!

Exemplator ha dit...

Meluisna: Et qualifiques de fada i semblles una fada enfadada...! Potser el teu sisè o setè o vuitè o x-è sentit va encertat... No ho excloc. Ara, fins que no el llegim serà difícl saber si arriba al rang de xafarderia o de simple informació. I si aquesta informació apareix perquè és important en un moment donat o per pura pruïja de penjar la roba bruta... Vés tu a saber. Pensa que parlem d'oïdes, només... No el portes a la foguera abans de saber si s'ho mereix o no...

Melusina ha dit...

Una aclaració: si no estic errada, segon tinc jo entés, difamar és llevar-li la bona fama a algú, encara que la cosa siga certa del tot. Una altra cosa és calumniar que és també llevar-li la fama a algú, però en aquest cas amb mentides i falsedat.

Exemplator ha dit...

Matisació molt encertada. Tens raó.

Guillem Calaforra ha dit...

Jo no crec que Kapuscinski non-fiction siga una difamació en el sentit que li dóna la nostra fama; en primer lloc, perquè lluny de traure-li la fama al Rysiek de fet li n'està donant més encara (de la mateixa manera que la viuda li ha fet la millor propaganda possible, i gratuïta, a Domoslawski), i en segon lloc, perquè no canvia una imatge bona per una de dolenta, sinó una de conte (no de fades, de barrufets) per una de real i humana. El fet que siga obra d'un amic no ens autoritza a blasmar-lo sense més contemplacions. És cert que, davant l'aparició d'informacions que preferiries que no fossen certes, sempre pots decidir (a) obviar-les hipòcritament o (b) assumir-les de la millor manera possible. Falta saber exactament quin és el to que ha emprat Domoslawski, però jo crec que una faena ben feta s'ha de coronar amb una obra ben feta, no necessàriament amb un silenci benpensant. (Entre altres coses, perquè no és el mateix que aquestes informacions les administre un amic que un enemic.) Clar, sempre hi ha l'opció de dir: "a mi m'interessen els seus llibres, l'escriptor i l'ésser humà que els ha fet me la bufa, no vull saber res sobre les seues grandeses i febleses". Però és realista una actitud com aquesta? Aleshores eliminarem el gènere biogràfic, més antic que anar a peu? O admetrem només les biografies quan la informació que transmeten coincideix amb la nostra actitud prèvia cap a les obres i cap a l'escriptor? No és un problema que admeta simplificacions, crec jo.
És clar, a mi me la repantinfla si el Rysiek era infidel o no, o si es rentava les mans després de pixar. Això és el tipus d'informacions que no em diuen res, i que tot bon biògraf hauria de deixar córrer (i Domoslawski, en això, la caga, crec jo). Però saber si el que em conta com a real és cert o és inventat, això sí que em pot importar; i em pot importar també saber si, com a col·laborador de la Polònia comunista (PRL), es va tacar les mans amb sang o no. I m'interessa, precisament, en la mesura que li tinc una gran simpatia al personatge i una enorme admiració a l'escriptor. Jo crec que l'intent de comprendre la complexitat de la persona inclou també aquestes qüestions incòmodes; i, insistesc, millor que l'autòpsia la faça algú afí que no un enemic declarat. I que conste que tot això ho diem sense haver llegit el llibre, cosa que molts no podran fer gràcies a l'actitud censora i sobreprotectora de la senyora viuda. I ja ho he dit, i ho repetesc: independentment d'aquestes històries fosques, jo, quan siga major, vull ser el Rysiek.

Guillem Calaforra ha dit...

"en el sentit que li dóna la nostra fada", volia dir.

Melusina ha dit...

Sí, tens raó que aquests treballs s’han de fer. No dic que siga millor tancar els ulls quan la veritat ens desagrada. A més, és veritat que parle sense haver llegit el llibre. Simplement, he tingut una percepció desagradable en llegir l’entrevista d’El País, potser equivocada, no dic que no. En tot cas, si jo fóra el K. preferiria que les meues misèries no les divulgara una persona tan propera, tampoc un enemic, i a l’inrevés, dutbe que jo puguera ser imparcial i justa parlant de la vida d’una persona tan estimada.
Per cert, amb tanta personalitat oculta em tens marejada. Sort que el teu taranà i estil és inconfundible.

Guillem Calaforra ha dit...

Melusina, tenint en compte que els polonesos solen situar-se en un extrem o en l'altre (amics o enemics), l'expectativa que les informacions vagen a parar a un observador "imparcial" (si és que això existeix) és molt dubtosa i poc sòlida. Per això deia jo que, tot i les possibles connotacions morals, millor que ho faça un amic que no un detractor.
A mi, em fa l'efecte que tot aquest revol ha anat molt més enllà del que s'imaginava Domoslawski, sembla que ell mateix s'ha quedat superat pels esdeveniments. És una impressió meua, sobre la base de les dues entrevistes. La senyora Kapuscinska ha actuat amb una absoluta miopia pragmàtica, per no dir res del seu intent de censura i de la seua sobreprotecció, que a mi em sembla molt i molt sospitosa, com si el Rysiek i els seus llibres no es poguessen defensar de sobra sense aquestes actuacions inquisitorials. Per a arrodonir el nostre judici ens falta saber, insistesc, quin to empra Domoslawski per a descriure aquests fets delicats de la biografia de Kapuscinski; perquè si és el mateix to en què en parla en les entrevistes, jo diria que seria una biografia irreprotxable. Si va de tafaneria escandalosa, ja seria una altra qüestió. I, tot això al marge, crec jo que una biografia de 600 pàgines deu incloure unes quantes coses molt més interessants que no el tema PRL/espionatge, els embolics de faldes i la ficcionalitat dels reportatges. Probablement (especule) el llibre conté molt més que això, i molt millor. Però vaja, em semblaria incoherent començar a llegir-lo sense haver acabat l'altra biografia, més "tranquil·la" que aquesta, o la totalitat dels llibres de Kapuscinski (amb els sis volums Lapidarium, Wojna futbolowa, Ja, ten inny, etc.).
Pel que fa al transformisme d'identitats... fixa't que totes elles tenen alguna cosa en comú, sobretot una: Kafka. I he anat reduint-les fins al mínim comú denominador, el K. d'El procés, que em defineix molt bé. Però no descarte noves metamorfosis. Això que dius de l'estil, si és cert, és la millor notícia que m'han donat en molt de temps: vols dir que tinc un estil propi? He deixat ja de ser un epígon? Tant de bo tingues raó. Gràcies, en tot cas.

Melusina ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Melusina ha dit...

Bé, si lliges el llibre, finalment, ja ens contaràs més dades. Pel que fa al teu estil… per favor, si no tens pèrdida. El que em marejava no era el dubte de si tu eres tu, que no ho he dubtat en cap moment, sinó endivinar si cada seudònim es corresponia amb una faceta concreta i diferent de la teu personalitat, i saber amb quina.