dimarts, 5 de gener del 2010

"Polak potrafi"

Divendres, 18 de desembre de 2009, 21.45 h. Arribem a la nostra pensió, a Cracòvia, descarreguem les coses i posem el canal polonès de notícies, i em quede amb la boca oberta: han robat el cartell de l'entrada d'Auschwitz I (Oświęcim). Després d'un moment de sorpresa, la Marta posa cara de menyspreu i afirma: "Polak potrafi" ("un polonès és capaç de fer-ho"). La notícia fa la volta al món en qüestió de minuts. A fora hi ha -15ºC, un fred horrorós, no hi ha ni Déu pels carrers, i no em sé imaginar com s'ho faran per trobar el rètol infame que tanta història ha fet.
Passen un parell de dies, i ens assabentem gairebé en temps real que han trobat els lladres i l'objecte del robatori al nord del país. Els dies següents tot són versions del tema: que si ho havien encarregat des de Suècia, que si era per a algun neonazi escandinau, que si el comprador era un ric britànic que a través d'un suec va contractar els serveis de cinc "xoriços" polonesos...
Tinc tendència a relacionar les coses amb el seu context, a veure-hi indicis d'altres fenòmens. El més al·lucinant del cas és, probablement, el que deixa entreveure. Aquest estrambòtic robatori té, en el fons, alguna cosa de sacrilegi extrem. No sols perquè l'objecte robat és patrimoni històric de la humanitat, objecte (teòricament) protegit de la Unesco, etc. Sinó, sobretot, perquè la càrrega simbòlica és enorme. Auschwitz simbolitza la destrucció massiva i industrialitzada de la humanitat, la mort inimaginable de milions de persones, la vida humana convertida en pur material: la màxima deshumanització possible. Aquestes coses s'ensenyen a les escoles poloneses des de fa gairebé setanta anys, però es veu que les implicacions morals de tot plegat no han arrelat en la ment dels lladres. L'intermediari suec representa per a mi un enigma, un exemple de com la immoralitat té arrels a tot arreu, per molt civilitzats que ens pensem que són alguns països. Si el comprador britànic és un neonazi, no ens enganyem, això només explica el fet de manera molt parcial: de quina manera li aprofita, un material que no podria mostrar a ningú? I què té en el cap aquest presumpte multimilionari, quan es proposa apropiar-se del símbol de l'extermini?
Crec que els mitjans de comunicació han fet malament d'acusar de negligència els serveis de seguretat del museu d'Auschwitz. Aquest robatori s'ha produït precisament perquè sempre, fins ara, havia estat inconcebible, inimaginable. Sabíem que estem envoltats de fillsdeputa (amb perdó de les putes) potencialment criminals, però mai no ens hauríem pensat que calia defensar Auschwitz de la bogeria totemista dels pitjors. Almenys no fins a aquest punt. La protecció del museu internacional d'Auschwitz era laxa perquè, al capdavall, es basava en la confiança que aquest tipus de coses no entraven en els càlculs de ningú.
Jo, que sóc teòfob militant i que he heretat la idea weberiana de la "desmagificació del món", jo que tinc poca tirada a considerar sagrats els llocs i les coses, em vaig sentir ofès i ultratjat per aquest robatori. Em va semblar, i em sembla, que es va cometre un dels pitjors sacrilegis imaginables, d'aquells que en l'antiguitat concitaven la ira desfermada dels déus. I em fa l'efecte que darrere d'aquest afer s'amaga una realitat amenaçadora, que em produeix pànic i que, tanmateix, no sé com descriure. No em val que em diguen que exagere: Auschwitz és sagrat, punt. Aquesta violació física d'aquell espai que he arribat a visitar en cinc ocasions em causa horror.

5 comentaris:

Emili Morant ha dit...

I si, arribat el moment, el que haguérem de fer és l'operació delicada, perillosa, difícilment reversible, de "resacralitzar" algunes coses? No cal que siguen les d'abans, les de sempre. Millor dit, potser caldria que NO fossen les d'abans. Perquè si no, ens exposem a situacions com les que cites, que són inimaginables fins que passen: com si el primer acte per a instituir quelcom sagrat hagués de ser, a partir d'ara, la seua inesperada, incomprensible profanació.

Quan ho pense una miqueta, el propi rètol, a la seua manera, era ja una profanació, una ironia sense la menor gràcia...

Bon Any, a tot això, a tots els patiers.

Guillem Calaforra ha dit...

Aquest sentit del sarcasme cruel i repugnant es va reflectir en altres casos semblants. La porta de Buchenwald té la inscripció "Jedem das Seine", és a dir, "a cadascú el que li pertoca", que no és altra cosa que el "quique suum" dels antics, crec que de Ciceró. El súmmum de la broma de malgust és que aquell rètol està enfocat cap a dins del camp de concentració, naturalment perquè anava adreçat als presoners...
No crec que la qüestió siga exactament de "resacralitzar". Tobies et podria confirmar la idea segons la qual no creiem el que volem, sinó allò que el cap (o el cor) ens empeny a creure; de la mateixa manera, no podem "sacralitzar" a voluntat, sinó que aquesta és una actitud que ens ve donada, que s'aprèn i s'interioritza inconscientment. El que sí que hauríem de fer, i això enllaça molt bé amb la teua idea, és redescobrir en nosaltres mateixos allò que per a nosaltres és sagrat, sovint sense saber-ho. I poden ser objectes físics (Auschwitz, en aquest cas, i per a mi) o conceptuals (la dignitat, per exemple, o l'experiència artística, o el que siga) o personals (les persones que estimem de veres, la "família" en un sentit ampli del terme, etcètera). Sobretot, que no faça falta la profanació per a adonar-nos-en.
I sí, bon any per a tu i per a tots els companys d'aquesta colla. (Per cert, que des que has "abandonat" la teua tribuna virtual em satisfà encara més trobar-te per ací. Que vaja tot molt bé!).

Exemplator ha dit...

La veritat és que jo també em vaig quedar de pedra quan me'n vaig assabentar. Estic d'acord amb el proposa el Guillem, matisant les paraules de l'Emili, però també crec que, potser, de fons, hi ha un altre tema. No sols que la nostra civilització tendeix a corrompre tot allò "sagrat" -això mereixieria un fil a banda-, en el sentit en què parlem ací, sinó que, en concret, el tema de l'Holocaust sembla que va caient perillosament en l'oblit, directament, o que és objecte de banalitzacions molt perilloses. Tot, probablement, va de bracet, sense negar que cada tema tinga la seua pròpia etiologia, és clar. Com que darrerament, per motius personals, estic bastant ficat en la lectura del poeta polonès Tadeusz Różewicz, em passa pel cap un fragment en què diu: «jueus àrabs polonesos alemanys
/ es passen de sensibles / pertot arreu s’oloren l’antisemitisme / mentre que el bosc dels arbres / plantats per la mà dels Justos / creix es fa més dens i verd / arriba a les finestres de les nostres / cases / es fan magnífiques comèdies / sobre Auschwitz Majdanek Sobibor /
la passió i l’holocaust comencen / a produir cada volta més beneficis / quatre-cents milions de dòlars són diners / i no pas aquelles trenta monedes». Ho fa en un magnífic poema en què analitza la nostra societat agafant el motiu del "reciclatge" com a nucli de reflexió. I en ell fica, com una falca, el següent vers: «però potser / no hi ha hagut Holocaust». Contundent, contundent.

Serà interessant saber- si arribem a saber-ho- què movia el presumpte col·leccionista d'una peça així. Tenint en compte que no és una peça que es puga moure amb facilitat en el mercat negre -supose!-, ¿què pretenia? Guardar-se-la? Per què?

En fi, això és tot. Els millors desitjos també per a tos els patiers de acra a aquest 2010!

Guillem Calaforra ha dit...

Exemplator, és clar que hi ha aquesta pèrdua de respecte pel tema de l'Holocaust que esmentes. A això em referia quan parlava del que aquest robatori deixa entreveure.
A mi, em sembla que el passatge que esmentes de Rózewicz no és precisament molt feliç. Estic completament d'acord amb ell si ens referim a la pel·lícula de Benigni, que jo trobe repugnant, però no em convenç aquest puritanisme que critica les comèdies en general sobre aquells fets: per exemple, Train de vie de Mihaileanu, que jo em resistia a veure amb el mateix argument que empraria Rózewicz, trobe que és una pel·lícula magnífica i no té res de banalització. El que trobe realment terrible i perillós no és l'oblit (a Espanya potser; a Polònia no, perquè és matèria d'estudi escolar) ni la banalització, sinó el fet que deixe de desvetllar una resposta moral i es puga convertir en matèria de robatori. És com la transgressió del pitjor tabú possible. Quan una persona que sap el que representa Auschwitz no s'horroritza davant la possibilitat de fer-hi rapinya, aleshores ja estem perduts.
A més, la introducció (irònica, és evident) dels versos "però potser / no hi ha hagut Holocaust", tot i la intenció crítica que té, em sembla de gust dubtós, per molt que ho haja escrit qui ho ha escrit.
I sí, tens molta raó sobre el col·leccionista britànic aquest. Per això em preguntava jo "de quina manera li aprofita, un material que no podria mostrar a ningú?" Certament, s'ha de ser molt tarat, molt degenerat i molt filldeputa... amb perdó de les putes, que no en tenen cap culpa...

Anònim ha dit...

Què tal, Guillem? Sóc Voro. Estic d'acord gairebé en tot el que dius, amb un matís insignificant. Per a redescobrir, cal haver descobert abans, i per a descobrir, primer cal haver cercat. Aquesta és la paraula clau: cercar. Però qui cerca, està sol... Que cadascú complete el pseudosil·logisme com millor li plaga. Un plaer llegir-te, Guillem. Adéu.