divendres, 16 de gener del 2009

Veure clar, veure fosc

En polonès, que és un idioma molt curiós i ple de paraules que m'agraden, hi ha un terme molt interessant, com a sinònim de pesymista: és el mot czarnowidz, que literalment vol dir "negremirant", és a dir, "que ho veu negre". "Una persona que ho veu tot negre", un frase substantiva que emprem de vegades, tota resumida en una sola paraula. Magnífic!
Crec que porte tota la meua vida conscient preguntant-me si aquesta qualitat de czarnowidz és una fatalitat física, o bé si es conrea de manera més o menys conscient, o bé si és el resultat de la superposició entre la personalitat i l'ambient. No ho sé. La meua impressió és que els reduccionismes fisicalistes del tipus "dèficit d'endorfines" constitueixen una mixtificació barroera; però, és clar, no tinc manera de demostrar-ho. El que sí que és cert és que hi ha gent molt predisposada a veure negres les coses del futur, immediat o llunyà, i que aquesta manera d'estar en el món, aquesta varietat de Dasein, és una font de malestar i de patiment. Segons el tòpic a l'ús, et passes la vida lamentant desgràcies que encara no han passat.
Quan anava a classes de filosofia a la universitat, amb la intenció de convertir-me en un llicenciat de luxe, Vicente Sanfélix, tio brillant, va fer un comentari que se'm va quedar gravat: "Jo sóc pessimista, i els pessimistes tendeixen a anomenar 'realista' la seua perspectiva". Excel·lent exercici de distanciament respecte de si mateix! Tot i que, seguint un consell que li vaig sentir a l'Aracil un dia, intente evitar les etiquetes dobles "pessimista/optimista", perquè són una simplificació barroera. Però sí, un pessimista tendeix a pensar que és ell el qui no s'enganya respecte de la realitat, mentre que considera que els optimistes s'especialitzen a tenir pardals al cap, a enganyar-se i a maquillar la realitat.
Diuen els estoics d'arrel clàssica que val més pensar en el pitjor dels escenaris possibles, considerar que tot anirà malament, i si després ens equivoquem sempre serà una alegria, mentre que si l'encertem almenys estarem preparats per a patir menys amb les desgràcies; en canvi, l'optimista només es trobarà bé si l'encerta, perquè si no serà com una enorme hòstia. El truc de l'estoic pessimista funciona, sí, i té una lògica difícil de rebatre, però té un revers dolorós: et manté en un estat de desil·lusió permanent, que amb molta facilitat es converteix en malestar profund. No t'enganyes, no et destrossen les desgràcies, però vius amargat.
Quantes vegades he envejat els optimistes! Com m'agradaria que el meu organisme produïra sobredosis constants d'endorfines, tal com veig que els passa a alguns amics meus! Sí, m'agradaria ser dels qui miren cap al futur amb despreocupació, o fins i tot amb alegria, en comptes de fer sempre aquest paper de Sibil·la esgarriacries (o aguafiestas), de missatger de la dissort. Preferiria ser un inconscient, un irresponsable, un il·lús, molt més que no un recitador convicte d'aquells versos de Julián Hernández: que todo lo que empieza / suele acabar mal. I, tanmateix, el catastrofista és absolutament incapaç de concebre la seua perspectiva si no és en termes de lucidesa. El castrofista no es veu a si mateix com a czarnowidz, sinó com a jasnowidz, "aquell que veu clar", "(clari)vident". Quina desgràcia, aquesta obsessió amb la lucidesa. No hi ha res millor que la ignorància. I si és ignorància fanàtica, bonus extra: de regal tens el sentit de la vida. Puta misèria.

8 comentaris:

Nico ha dit...

I així va el món, dominat per ignorants feliços (els ignorants amb el compte corrent a vessar, és clar). Visca el pessimisme realista!

Guillem Calaforra ha dit...

Benvingut per ací, Nico, i gràcies per la visita. El tema que tu apuntes, com qui no fa la cosa, té molla en quantitat abundant. Isaiah Berlin parla, en un dels seus excel·lents llibres, dels "alquimistes de la Història", els qui volien assolir el cel a la terra, que justament eren optimistes... i van tractar les persones d'una manera pèssima. La qüestió té ramificacions nombroses i embullades: es pot intentar millorar el món tenint una "cosmovisió" negríssima? Només respecten la natura humana els qui en tenen una idea negativa? Són sistemàticament sospitosos els "optimistes" amb poder? Un politema fascinant.

Nico ha dit...

Hi un aspecte que comentes que no veig clar; m'explique: pensa en l'evolució del cristianisme. Ara mateix l'església catòlica està dominada precisament pels més pessimistes, aquells que proclamen els missatges més apocalíptics, que pretenen estar "perseguits" (empre les cometes en el sentit més fusterià possible) perquè pensen que així assoliran el cel a la terra.
No sé, és una reflexió un poc improvisada, però per desgràcia sé de què parle.
Una última reflexió una mica grollera: poder, en castellà, rima amb joder.

Guillem Calaforra ha dit...

Home, jo crec que l'església és pessimista respecte del món real, i optimista respecte de la salvació ultraterrenal. Vull dir, respecte del món que els envolta són pessimistes perquè cada vegada se senten més irrellevants, i amb raó. Una altra qüestió és que caldria veure si els que són al capdamunt de l'església, la "cúpula", hi són per l'optimisme de creure que poden canviar les coses, o si senzillament manen per excedent de testosterona. Crec que cal diferenciar entre el missatge institucional (que pot ser pessimista) i les posicions de poder (que se solen aconseguir o bé per rampinya --homo homini lupus-- i/o gràcies a l'optimisme de creure en la possibilitat de canviar les coses.
Ah, i poder/joder és un joc de mots rellevant; hi ha un a qui vaig sentir dir una vegada que "el poder és la capacitat d'infligir la impotència". Grandíssima definició, especial per a àcrates.

Guillem Calaforra ha dit...

Per cert, una mano inosente m'envia, per ampliar el tema del pessimisme, un vincle Viqui sobre procrastination. No faltarà qui s'hi puga sentir retratat. Hasta aquí puedo leer.

Nico ha dit...

Ho sent, però hi no veig la relació amb el pessimisme, però si a algú li val... http://cristiansepulveda.bligoo.com/content/view/78784/Como_disminuir_la_Procrastinacion_o_como_trabajar_mas_y_WEBear_menos.html

Anònim ha dit...

A banda de la predisposició “química” d’algunes persones al pessimisme (“dèficit d’endorfines”), diria això:

1. El pessimisme té una relació directa amb les expectatives del subjecte, amb l’autoexigència i la dificultat d’assumir les pròpies limitacions. Què esperem, què volem ser, què pretenem fer a la vida? Pensar que si haguéssim treballat “una miqueta més”, o si haguéssim tingut més astúcia per definir nítidament uns pocs objectius, o ens haguéssim sabut organitzar d’una altra manera els resultats serien millors crea ansietat, que sovint es tradueix en pessimisme. Tu mateix dius, Guillem, que estudiaves la carrera per convertir-te “en un llicenciat de luxe”. Assumim, doncs, que les grans expectatives són, a la llarga, una font de pessimisme. Dit d’una manera barroera: qui desitja poc, es desenganya menys.

2. Diria que el pessimisme es projecta no només cap al futur, sinó també cap al passat. Veiem el present (i, previsiblement, el futur) com una conseqüència directa del nostre passat. Quan el que hem aconseguit no es correspon ni de lluny amb els nostres desigs i expectatives, la reacció envers el futur consisteix a “apedregar” el passat. Si no hem estat capaços de “controlar” el passat, una lògica temible ens fa creure que menys sabrem influir per a bé en el que ens ha de passar a partir d’ara. D’aquí que veiem el futur negre.

3. Certes formes d’“ignorància”, la incertesa, creen pessimisme. És el cas de l’actual crisi econòmica, per motius obvis. Seria interessant poder analitzar a qui afecta més la predisposició negativa que se’n deriva: als economistes, banquers, etc. que se suposa que hi haurien d’entendre, o als llecs que no sabem un borrall d’economia?

Czarnowidz… Sembla quasi un topònim, és quasi homòfon de Czernowitz, a la Bucovina ucraïnesa (en polonès en diuen Czerniowce, però tant se val). Falsa etimologia, però imagina’t: “la ciutat on la gent ho veu tot negre”. Quasi com a Txornóbil/Txernóbil.

Guillem Calaforra ha dit...

Bé, en dir "llicenciat de luxe" em referia al fet de cursar les assignatures de la Llicenciatura en Filosofia per pur plaer, sense aplicar-hi perspectives laborals. pel que fa a tota la resta estic d'acord amb tu, Sebastianus. El pessimisme s'aplica a tots els punts de vista temporals: el futur (d'ací el vers de Julián Hernández), el passat (autocrítica radical i fatalisme històric, per exemple) i el present, que tu tot just esmentes (per exemple, quan triem sempre els indicis negatius a l'hora de fer un judici de valor).
Tot plegat sí que té relació amb certes actituds pràctiques, per exemple amb la "procrastinació", que en pot ser un resultat.
Per cert, a propòsit de topònims, quan vivia a Cracòvia i agafava el 159 per anar a treballar em vaig acostumar a fer mentalment el mateix joc de paraules: el cartell de l'autobús diu que va en direcció Czarnowiejska, i jo hi llegia deliberadament Czarnowidzka i pensava: "Ui, mira, un autobús que passa per casa i va cap al meu país desconegut"... Quines coses... (siga dit fent l'ullet també a l'ínclit Exemplator, que està molt taciturn últimament...)