dimarts, 9 de desembre del 2008

BOLONYA I ELS ESTUDIANTS, per Jordi Llovet

No hi ha cosa que mereixi més respecte que el fet que una colla abundosa d'estudiants endegui una mobilització per discutir a fons una qüestió que ni tan sols la classe docent no ha estat capaç de discutir: el procés d'implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior, també conegut com "Pla Bolonya" pel fet que va forjar-se en la més antiga institució universitària d'Europa, l'any 1998.
Com que un servidor és fill del Maig de 1968, es va acostar, al vestíbul de la Universitat de Barcelona, a la taula en què feien el torn informatiu de rigor els representants dels estudiants reformadors i crítics. D'entrada, el que sorprèn és que es tracti d'un col·lectiu molt heterogeni políticament parlant, i amb un respecte escrupolós per les dependències públiques: ja fa dies que dormen en els espais que circumden el rectorat i mengen, a la manera dels Pares de l’Església, aliments que els arriben dels mercats municipals que, en qualsevol cas, s'haurien llançat a les escombraries. De fet, els hauria d'alimentar la mateixa universitat, que sempre és definida com alma mater, és a dir, "mare nutrícia". Tenen força moral; no van esparracats; no són una colla de trinxeraires: són nois i noies a la bella edat que, simplement, no estan d'acord amb certs elements del pla bolonyès, i que desitgen discutir i ser escoltats. Al cap i a la fi, se suposa que els nous plans d'estudis estan concebuts per al seu benefici, i no per al benefici dels poders fàctics i econòmics.
En tota aquesta qüestió hi ha un problema greu, que no ha passat desapercebut als estudiants, però que no ha tret la son a gairebé cap professor de les nostres doctes institucions, que generalment es limiten a veure com la paga mensual de funcionari arriba puntualment als seus comptes corrents: el pla Bolonya no és res més que la concreció, o formalització i legalització d'una fase determinada de la vinculació entre ensenyament universitari i societat neoliberal. No és preocupant, sinó tot el contrari, que l'homologació universitària als països de la Unió pretengui que un estudiant d’enginyeria, de química, d'arquitectura o de medicina pugui aprofitar-se dels avenços que s'han produït en universitats d'altres països del continent; i tampoc significa cap problema, sinó més aviat una solució, que s'intenti que l'empresa privada assoleixi un cert protagonisme en el practicum dels estudiants que, en graduar-se o "masteritzar-se", passaran a ocupar els llocs de treball que ofereixen les institucions, societats i empreses extrauniversitàries.
El problema gran es presenta quan s'entra en el terreny de les Humanitats, que tradicionalment havien estat l'ànima de la vida universitària d'una ciutat: per això no és estrany que les actuals mobilitzacions estiguin protagonitzades, bàsicament, per estudiants d'Història, de Filosofia i, en menor mesura, de les facultats de Filologia, aquestes havent adquirit ja fa temps, amb un cinisme que espanta, la categoria d'escoles tipus Berlitz per a satisfacció de joves amb un horitzó mental (no es pot dir "intel·lectual") que no passa d'aspirar a un secretariat de direcció en qui sap quina empresa privada dedicada a qui sap quina activitat: fabricar mitjons, piruletes, productes de cosmètica i coses així. La realitat, però, és que més de la meitat d'aquests llicenciats acabaran a les aules de secundària, amb una formació limitadíssima: així es multiplica l'analfabetisme funcional a les societats dels nostres dies. Aneu a un estudiant de Filologia Anglesa i pregunteu-li si li interessen Shakespeare, Melville o Jane Austen: us diran que molt poc, o gens; allò que els interessa és de l'ordre de: "The book is on the table" i tota la progressió gramatical que es deriva d'un sintagma tan senzill.
Aquest és el gran problema, i el que resumeix tota la perfídia del Pla Bolonya: la Universitat ja no hi és concebuda com un espai docent en què continua la formació humanística, civil, moral i, si voleu, també específica, que s'enceta a l'ensenyament secundari, sinó com el lloc en què es formen experts en les petiteses més inversemblants, amb el pretext que el mercat demana especialistes, i que els generalistes, o una classe universitària formada globalment - en matèria de llengües clàssiques i modernes, història, filosofia, literatura universal, etcètera - no solament no és necessària, sinó que resulta incòmoda (i perillosa) atesa la fase tremendament degradada del capitalisme que presideix - avui amb la roba apedaçada, és cert - les nostres societats.
Allò greu és considerar que la vida intel·lectual i la vida universitària no tenen res a veure entre si, i que la formació d'una ciutadania educada i culta és una tasca que pot delegar-se perfectament a Internet i a la suma d'elements informatius que es troben en espais del tot exteriors a un veritable procés de recerca del saber -el que se'n deia theoria -: les noves tecnologies han envaït fins i tot les aules d'Humanitats, quan resulta evident que, per ensenyar a pensar i discutir, n'hi ha prou amb la paraula i, com a molt, una pissarra. El que està a punt de morir del tot és allò que proposava un il·lustrat tan significatiu com Francisco Giner: "En vez de considerar a la Universidad como la más alta esfera de la educación cientiífica, podemos representárnosla como el superior instituto de la educación nacional en todos los órdenes de la vida". Davant una universitat encarrilada pel camí contrari, més val proclamar: Delenda est universitas.

[Publicat en El País, 27/11/08]

Jordi Llovet, Catedràtic de Teoria de la Literatura y Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona (amb permís explícit de reproducció del text).

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Llovet té raó. Dit això, és quasi entendridor veure com segueix amb les seves mateixes nocions de fa quinze anys sobre l’enseyament universitari i els estudis de Filologia. Cap al 1992 i 1993, a les velles aules de l’edifici històric de la UB, els estudiants de primer any estibàvem el curs-performance d’en Llovet anomenat “Teoria de la literatura”, perquè corria la veu que l’home era un showman divertidot. Sí, crec que en Llovet va ser el primer a qui vaig sentir expressar la idea que les facultats de Filologia s’han convertit en acadèmies d’idiomes Berlitz. I ja aleshores l’home argumentava que de cap manera havia volgut dedicar-se a ensenyar llengües estrangeres, perquè no suportava haver de passar l’estona repetint com un imbècil “The book is ON the table… And now… the book is UNDER de table!”. Te’l pots imaginar, acompanyava tan sàvies paraules amb una rica gesticulació, que alguna vegada devia provocar els aplaudiments de la claca.

Tal vegada la cultura llibresca –no diré enciclopèdica, però sí amplíssima– d’en Llovet és d’una altra època i d’un altre món, i davant això només ens podem lamentar. Qui avui estudia alemany no ho fa per contrastar la versió de “La mort d’Empèdocles”, ni per empassar-se el “Felix Krull” que va traduir, entre moltes altres coses, el nostre home. La immensa majoria traurà al fet de saber idiomes una altra mena de profit, lligat a les seves habilitats comunicatives, persuasives, “performatives”, etc. I qui no tingui grans perspectives de futur, sempre hi trobarà un benefici “pràctic” despatxant cerveses en una zona turística.

Amb excepcions, clar. Que són justament el que confirma la regla.

Guillem Calaforra ha dit...

De les nombroses coses d'aquest article en què jo coincidiria, n'hi ha una que m'ha cridat l'atenció, i que enllaça amb això que assenyales del xou a l'aula: per ensenyar i aprendre hi ha prou amb la paraula, i en tot cas una pissarra. Gran veritat, justament en una època en què la dictadura del cretinisme psicopedagògic ha omplert l'ensenyament de PowerPoints, pissarres digitals, "virtualitat" (!) i tota la resta de mamonades tecnoestúpides, que s'han acumulat i reforçat al mateix ritme a què es buidava de contingut efectiu la classe, convertida en exhibició buida de mitjans al servei d'un pensament inexistent (de la saviesa, ja, en fi, no cal ni parlar-ne: és un concepte extingit, que només es troba en forma fòssil i si s'escarba molt). Avui fins i tot es comença a demanar als professors que sàpiguen fer ús a classe d'aquella andròmina per a autistes anomenada "pleiestéixon", però s'insisteix que la "classe magistral" ha de desaparèixer (sic!). Kurwa!!! No hi ha classe magistral, per tant no hi ha mestre ni deixeble, hi ha estudiant "autogestionari", condemnat a "autogestionar-se" la ignorància mentre el professor, convertit en coleguilla tecnòman, ja no ensenya, només "guia" l'estudiant... "'tis the times' plague when madmen lead the blind", professor Llovet... I és que està tot escrit, però ja no s'estila llegir.

Anònim ha dit...

Per cert, agraesc que en Llovet es queixi de la irrupció de les noves tecnologies a les aules d'Humanitats. Pens sobretot en la incomoditat que suposa cada provatura "tecnològica" a l'aula, com en una cursa d'obstacles: demanar el projector, trobar la persona que te'l deixi, preguntar amb qui cal parlar per aconseguir una pantalla, posar-se nerviós si a última hora resulta que ha desaparegut el comandament del vídeo. I sí, davant aquesta endemesa queda molt elegant dir que el coneixement es transmet millor només amb la paraula i una pissarra.

Però crec que ja no hi ha marxa enrere.

Guillem Calaforra ha dit...

Vaja, els nostres comentaris sobre el mateix tema s'han entrecreuat, ni més ni menys. Per alguna raó deu ser.

Anònim ha dit...

Ja veus que els nostres comentaris s'han creuat, o han entropessat...

Emili Morant ha dit...

Ufff, m'he allargat en excés... Ací van les meues aportacions, que no pretenen ser polèmiques - però que si ho són, tot això que ens hem trobat, mira.

1) Hi he escrit alguna cosa darrerament sobre el tema, però compartisc amb vosaltres i amb l'autor de l'article la percepció que la introducció de la tecnologia a l'aula (d'Humanitats, concretament) s'ha fet de forma equivocada, generalment. No calen més aparells dins l'aula, sinó introduir a l'aula una comprensió crítica dels aparells - de què serveixen, què ens permeten, a què ens limiten. Ni la ciberutopia ni la tecnofòbia són els millors aliats del coneixement i del pensament crític en els temps que corren.

2) Respecte la "idea", la concepció que Jordi Llovet reivindica de la Universitat com a espai de formació general i humanística, i la compartiria si aquesta "idea" tingués alguna relació amb la realitat que jo vaig conéixer fa deu anys, mentre estudiava Matemàtiques a la Universitat "literària" (!). Crec que aleshores, en els 90, aquesta idea tradicional i més o menys elitista de la Universitat havia caducat ja en la pràctica - ara, deu anys després, no vull ni imaginar-ho. Amb els números a la mà (i parle de quantitat d'estudiants amb capacitats mesurades quantitativament - "notes de batxillerat i selectivitat", per dir-ho prosaicament) la majoria i els millors (sempre en sentit "estadístic", enteneu-me) estudiants universitaris són de carreres científiques, tècniques, o de Dret i Econòmiques. Aquesta gent, dels quals tenim motius per a pensar que ocuparan llocs rellevants en la societat d'un futur a mig termini (decisors, emprenedors, polítics, no rebrà a la Universitat (i crec que ha de ser així) cap classe de formació de tipus humanístic incorporada al seu pla d'estudis. Hi ha la "lliure elecció", és clar: però no cal que vos explique com aquesta possibilitat esdevé ràpidament una competició per obtenir el màxim de crèdits amb el mínim esforç...

3) Els químics, enginyers, advocats i economistes de què parle no són, generalment, insensibles a les qüestions abordades des de les "especialitats humanístiques" (passeu-me la contradicció). Quan a Secundària han d'estudiar (i aprendre, i gaudir) Filosofia, Literatura o Història, ho fan tan bé (o tan malament) com els seus companys de "lletres". El drama de les Humanitats a Secundària no té tant a veure amb l'escassa formació amb què arriben a la Universitat els futurs humanistes (ja tindran temps sobrat de millorar-la) com amb el fet que suposa la darrera oportunitat acadèmica per a formar-se culturalment d'alguns estrats molt rellevants de la societat pròxima, futura. Solucions a això? No sé si la Universitat les pot, o les deu donar. La meua proposta, posats a fer de profeta-predicador, és ben simple: un tercer any de batxillerat (ara en són dos), i accedir a la Universitat un any després. Un any més de Filosofia i d'Història per a tots, i de Física i Matemàtiques per a alguns. Almenys no és més desgavellat que allargar la formació "per darrere", fent Màsters i coses d'aquestes.

4) Com diu l'autor de l'article, ben probablement el Pla Bolonya té tants "avantatges" per a la formació tècnico-científica com "desavantatges" per a la concepció humanista de la Universitat. El meu dubte és si la Universitat té la capacitat, i és el fòrum adequat per a solucionar la classe de mancances generals que denuncia i de les quals no és responsable. La Secundària "ampliada", d'una banda, i la "colonització cultural" dels nous espais (la xarxa, la televisió, etc.) podrien resultar més útils. No és una idea massa noble, la de la "utilitat", però alguna cosa s'haurà de fer...