El rollo que no cesa...

Permeteu-me aquesta paròdia, a ver si así nos entendemos todos. “Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. En conseqüència, mai de la vida no reivindicarem que siga inevitable i exigible parlar en castellà a Cadis, Múrcia, Colmenar Viejo o Torremocha del Campo. Un parlant natiu del gallec, de l’èuscar o del català no té per què pensar a canviar de llengua si es troba en alguna de les localitats esmentades, perquè és un ciutadà del Regne d’Espanya parlant una llengua del Regne d’Espanya al Regne d’Espanya, i els seus drets lingüístics no tenen res a veure amb els territoris anomenats Galícia, Euskadi, Catalunya o el País Valencià.

Per cert, com que les llengües no tenen drets (atribuir-los-en seria un exemple inacceptable de personificació), ens guardarem molt i molt de “defensar-les”.

És clar que “todas las lenguas oficiales en los Estados [europeos] son igualmente europeas y merecedoras de protección institucional”, però només una, l’anglès, “es común a todos”, perquè és l’única llengua amb què et pots entendre igualment a Dublín, a Marsella, a Oslo o a l’Algarve. En conseqüència, els drets dels anglòfons no es poden conculcar enlloc. Pel que fa a les altres, oficials i cooficials arreu, “Es un deseo encomiable aspirar a que los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial [castellana]. Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta”. Per tant, caldrà que els nacionalistes s’obliden d’imposar el castellà no sols a Barcelona o a Vigo, sinó també a Ejea de los Caballeros o a Toledo. Al capdavall, tant els qui vénen de Moscou com els qui fugen de Gàmbia s’hi poden fer entendre en anglès. Bé, deixem-nos de paràfrasis iròniques, que ells no van de broma.

I és que no tenen vergonya ni dignitat. Per una banda, ens bombardegen amb la propaganda vergonyant dels “cuatrocientos millones” i la “Hispanidad”, perquè admirem com són de grans i imperials (típica veneració totalitària del volum del poder), i per l’altra s’estarrufen histèricament perquè se senten en perill a la perifèria peninsular. Perill? Quin perill? Hi ha algú ací que puga viure només en català a casa pròpia? En canvi, els qui només parlen, escriuen, llegeixen i escolten la llengua de l’Imperi Parroquial, aquests no tenen cap problema en la vida diària, poden alçar la veu i amenaçar-te si no empres la llengua d’ells, amb una territorialitat de cervell purament rèptil; tot està fet per a ells, i encara es queixen! Més encara: es vanaglorien ridículament perquè la seua llengua —diuen— guanya terreny a l’anglès als EUA gràcies a la immigració massiva (típic raonament darwinista, però invertit), però alhora criden amb horror quan descobreixen que hi ha barris sencers de grans ciutats on predominen l’àrab, el manding i el wòlof —per no dir res dels pobles costaners ocupats per anglesos i alemanys. Ells poden imposar la seua llengua a tot arreu on van, nosaltres no podem fer el mateix amb la nostra a casa pròpia. Ells volen ser monolingües a tot arreu on van i imposar l’espanyol a qualsevol interlocutor, nosaltres no podem ni bilingüitzar-los perquè ens deixen en pau amb la nostra llengua sense eixir de casa. La seua ha de ser “comuna” a tot arreu on instal·len les seues colònies, però la nostra no pot ser “comuna” per als qui habiten el nostre país. Però tots aquests exemples de repugnant doble moral no ens serveixen per a arribar al fons de l’assumpte. Perquè el fons de l’assumpte és que ells tenen el garrot (i volen mantenir-lo), perquè són grans per natura, perquè són millors, perquè ens són més, mentre que nosaltres... Sí, hem d’agrair-los el paternalisme, hem d’agrair-los que ens perdonen la vida, mereixem “protección” i se’ns pot “estimular” la llengua, però només ells tenen dret a legislar i a decidir. Per què? No ens enganyem: perquè som una merda i ens deixem tractar com una merda, final del tema.

En fi, aquest Manifiesto por la lengua común dels nacionalistes Savater, Boadella & Co. no és la primera vomitada imperial d’aquest estil (la prosàpia és llarga, i arriba als forobabelistes, als del Manifiesto de los 2300, i tants altres. No és cap novetat, ni serà l’últim cop que ens fustigaran amb la seua barroera propaganda colonial. Però el cas és que, per molt que proclames que te la bufen les nacions i els nacionalismes, pel fet senzillíssim de voler viure ací tal com ells viuen allí, ens consideren nacionalistes als qui no ho som ni pel forro. Ells, per definició, poden fer el que fan, a casa pròpia i fora. Nosaltres, ni al nostre país [?] no podem viure tranquils. Per descomptat, no podem fer com ells. I és que ja ho insinuen, i ho he dit abans: ells son els amos, nosaltres som una merda. Però va i resulta que aquest raonament no l’apliquen als portuguesos, ni tan sols (ai!) als gibraltarenys. Per què? A causa de la ratlla? Doncs ja em permetreu que no acabe el raonament. Que l’acabe un altre per mi: “I jo només vodria que em mirassen com si fos portuguès. Entranyable germà ibèric, no cal dir-ho. Obertament disposat a tots els intercanvis i cooperacions. Però portuguès.” Això mateix.

Una de Miłosz

Continuem amb la vella gran tradició del Patio, i us propose una zagadka o problema o trencaclosques de traductor. Últimament estic fent-li voltes a la idea de penjar a la meua pàgina web un dels meus poemes absolutament favorits de Miłosz, un dels seus textos que m'acompanyen inseparablement, que el Xavi Farré no va incloure (injustificable!) en la seua antologia. I bé, hi ha punts del text que no sé com resoldre’ls de manera convincent. Ací el teniu, amb els comentaris més avall:

Tan poc (1)

Tan poc he dit.
Dies breus.

Dies breus,
Nits breus,
Anys breus.

Tan poc he dit,
Massa poc temps. (2)

El meu cor s’ha cansat
Del delit,
De la desesperació,
De l’entusiasme,
De l’esperança.

La boca de leviatan (3)
Es tancava damunt meu.

Jeia estirat a les ribes
D’illes deshabitades.

M’ha arrossegat amb ella vers les fondàries
La blanca balena del món.

I ara no sé
Què era vertader. (4)

Czesław Miłosz
Berkeley, 1969

Comentaris i dubtes:

(1) Tak mało: literalment, “tan poc”, “tan poca cosa”, “tan poques coses”. Es podria dir també “ben poc”, “ben poca cosa”, com proposava Exemplator, però al meu parer aleshores es perdria el sentit entre comparatiu i exclamatiu del tak.

(2) Nie zdążyłem: “no he arribat a temps de fer-ho”, “m’ha faltat temps”. Es podria dir, lacònicament, “curt d’hores”, però és que en l’original l’aparició del verb, a més de completar sintàcticament la frase, dóna un matís d’acció personal, íntima, que es perd amb l’el·lipsi. El comentari de l’Exemplator diu: “El verb que indiques és fotut de traduir. "Zdążyc" de vegades es pot traduir com "avançar-se a" (com aquell llibre de "Zdazyc przed Panem Bogiem", sobre el gueto de Varsòvia...), però ací és més aviat "arribar a". CREC que el millor és evitar traduir-lo literalment, perquè em sembla que no tenim un equivalent exacte... Alguna vegada he pensat coses així com : "M'ha escapat/faltat el temps" o "No he pogut més". He descartat altres opcions: "A penes quatre coses". La idea no és la quantitat, sinó haver perdut l'avinentesa de dir alguna cosa. De fet, aquesta és la idea dels versos que el precedeixen: la urgència per dir coses importants per a les quals li falta temps (dies, hores, nits, etc.). Però, potser, aquest és el seu punt més fotut. Recordo que en una versió provisional vaig optar per: "M'han faltat hores" o, fins i tot, "Ben poc he dit, / curt d'hores". Potser és prosaic, però potser no tant com "no he arribat a temps"... En fi, cal parlar-ne.” La meua versió, amb el·lipsi, no em satisfà tampoc.

(3) Paszcza lewiatana (minúscula en l’original): paszcza és “el barram”, “les barres”, la part de la boca dels rapinyaires on hi ha les dents, però en llenguatge corrent també és “la boca”. Posar-hi “les barres de leviatan” o “el barram de leviatan” em semblava poc clar, però “la boca” tampoc no és precisament cap prodigi. No ho sé...

(4) A teraz nie wiem / Co było prawdziwe: dos versos absolutament prodigiosos, que sempre m’han apassionat i emocionat fins a les llàgrimes, i que resulta impossible de transmetre fidelment. “I [o “però”] ara no sé / què era [o “fou”]”... i ací ve el més difícil: “veritable”, “vertader”, fins i tot “autèntic”, “veritat” (sense article)... Uf! Auxili!

Reportatge gràfic (2)

Per cert, teniu ja el segon i darrer reportatge gràfic sobre la sessió patiera del 9 de juny de 2008, al lloc de sempre. Només tios, certament (i va ser un dels temes de l'ordre del dia). El que no hem arribat a descobrir encara és per què. Per ganes no és, sobre això hi ha unanimitat.

Europa caníbal

Els europeus, els qui fa temps crèiem ingènuament que Europa és el nostre país, ens quedem sense pàtria sentimental a una velocitat vertiginosa. Els ministres de la UE han decidit per majoria, amb nocturnitat i alevosia (literalment), que la setmana laboral podrà ser (!!!) de 60 a 65 hores. Amb la qual cosa no sols s'han passat pel forro una decisió de l'OIT que té noranta anys (la setmana màxima de 48 hores), sinó que estan fent una cursa cap enrere en direcció al capitalisme clàssic, el que descrivia Marx al segle XIX. Perfecte: la millor manera de crear no ja indiferència, sinó directament hostilitat --ara els pijos en diuen desafecció-- respecte d'aquesta estafa gegant que és la Unió Europea de Fills de Puta Explotadors. Espere que a Irlanda guanye el "No" dels fatxes nacionalistes ultracatòlics, i espere que guanye només perquè els cree irritació als engonals, a aquests buròcrates esclavistes, els mamons repugnants de Brusel·les i Estrasburg. Encara tenen la barra de dir que és una proposta "orientativa" i que l'horari laboral l'hauran de pactar els treballadors amb els empresaris... Però es pot tindre la cara més dura??? Com si no sabérem tots que el treballador no pot negociar ni un cagalló, que qui paga mana, i que "si no t'agrada l'horari ací tens la porta, que a la part de fora tinc dotzenes de persones esperant que te'n vages"...!!! Francament, entre la destrucció de la raó, el desmuntatge del sistema educatiu, la venda de la sanitat pública al capital, el col·lapse del model energètic occidental i la catàstrofe ecològica, si hi sumem aquesta iniciativa carnívora d'explotació, estic convençut que tot plegat rebentarà, i no tardarà a fer-ho. I jo m'alegraré que explote, aquesta situació tan escandalosa. Que vaja a fer la mà el món ja, home!

Quines ganes de vomitar...!!!

Pobre Einstein! Xe, ara resulta que els mamífers primats aquests són més intel·ligents i sociables que nosaltres. Acabáramos!!! En fi, ara que pareix que tots estem amb ànims xafats de final de curs, us deixe una mica més de carnassa a veure si us animeu a despotricar una miqueta. Perdoneu el títol d'aquest fil, però és una de les necessitats que m'ha produït la lectura d'aquesta notícia. Ui, disculpeu, me'n vaig a l'excusat, a expressar la meua opinió sobre el tema...

Sobre "el sistema"

Ja fa temps, quatre o cinc setmanes, que volia escannejar per a vosaltres aquestes coses del llibre de Sennett, citat moltes intervencions enrere. Aprofite l'últim comentari de l'Enric per a imposar-me de complir aquesta petita obligació.

Si ens referírem al "sistema" com una cosa mefistofèlica que actua a les nostres esquenes i contra els nostres interessos, a la manera d'un Mòloc impersonal, seria una mica patillero i no resultaria admissible des del punt de vista d'un sociòleg. "El sistema" (títol, per cert, del llibre autocompassiu que va fer Mario Conde quan el van enxampar) és el resultat del que fem tots, un per un i en conjunt, i per molt que ens escandalitze és una creació també nostra. I és una creació que la major part de les seues víctimes no atacarien per res del món, perquè en molts casos, i a causa de moltes accions socials deliberades que han protagonitzat, en són còmplices directíssims. Dic això com una opinió que crec que pot ser interessant de tenir en compte quan es parla d'aquesta bèstia omnívora que és el turbocapitalisme en què vivim.
I bé, precisament sobre les conseqüències personals del treball en aquestes circumstàncies tracta aquest magnífic llibret de Richard Sennett, gran sociòleg i persona de gran intel·ligència intuïtiva. Sennett analitza uns quants casos (només) aparentment poc representatius de com tant la mobilitat com l'estabilitat en una feina creen frustració i estranyesa entre el treballador i el seu producte (l'alienació respecte del producte, un tema clàssic del Marx madur), de com aquesta alienació aboca el treballador en una espècie d'esquizofrènia entre el dins i el fora del treball, la necessitat d'estabilitat i la urgència de canviar encara que siga acceptant el risc. En fi, no us en dic res més. El llibre es presenta com una barreja entre històries reals i reflexions, està magníficament ben escrit i es llegeix amb avidesa.