divendres, 4 d’abril del 2008

Segona recomanació primaveral

Sense ànim acumulatiu (perquè estic mirant, esgarrifat i fascinat, el documental que recomanava Enric: PESADILLAS [I], PESADILLAS [II], PESADILLAS [III]): mireu-vos, si teniu temps, l'article "Moral de laico" en El País d'avui. La quantitat de temes implicats és tremenda.

6 comentaris:

Enric ha dit...

Què podem afegir a les reflexions d´aquest home? A mi, d´entrada, no se m´ocorre altra cosa que subscriuré totalment la seua argumentació. Personalment, cada vegada em preocupa més l´agressivitat creixent del fonamentalisme religiós, i com a laic em sent atacat i ofés. La persistència de la intolerància religiosa demostra la inexistència del progrés moral de la humanitat.

Anònim ha dit...

Em permetria, en tot cas, una matisació des de la meua teofòbia: el fet que existisquen aquestes converses, o els textos que ens serveixen de base, demostra que que hi ha un progrés moral. Vull dir, que no sols en altres moments històrics haurien estat impensables, sinó que ara mateix són impensables en altres àmbits geogràfics. El problema de fons, crec jo, és que continuem en allò que deia Kant (l'avi, ai!, al qual haurem de tornar cada vegada més): que vivim en una època d'il·lustració (és a dir, en la qual continua havent-hi en marxa un procés pendent de consumar-se), però no pas en una època il·lustrada (és a dir, que ja ha superat la seua minoria d'edat a tots els nivells). Clar, si em dius que aquest procés va cap enrere, també et diré que sí, que sens dubte. És com l'"Informe per a una acadèmia" de Kafka, però a la inversa.

Enric ha dit...

Subscric la matisació. Relacionat amb la diferenciació d´arrel kantiana entre viure en una època d´il·lustració i viure en una època il·lustrada, trobe que és interessant la visió de Foucault segons la qual la il·lustració, més que fer referència a una època o període històric, es referiria a una actitud susceptible de manifestar-se en els contextos històrics i geogràfics més diversos. En tot cas, podríem dir que en tot moment cal lluitar per evitar que s´apague la flama il·lustrada. El progrés moral consistiria en evitar el retrocés provocat pels obscurantismes de cada època. Siga com siga, un bon complement de l´article de Laporta és: http://www.infofilosofia.info/modules.php?name=News&file=article&sid=312

Anònim ha dit...

Totalment d'acord. La visió de Foucault, d'altra banda, és més una visió de Foucault (valga la redundància) que una interpretació del que diu i vol dir Kant, que empra un terme claríssim, inconfusible i inequívoc: Zeitalter, "època cronològica", "temps real", "període històric". A banda d'això, estic d'acord amb la visió foucaultiana que assenyales. Però a més crec que el progrés moral consisteix en una millora infinita de la nostra empatia moral i en un procés de formació de la sensibilitat moral, que no acaba mai.
Ara em miraré l'article que esmentes, que en el teu comentari no apareixia el vincle sencer.

Anònim ha dit...

L'article aquest és excel·lent!
És obvi que la sensibilitat moral dels ateus i teòfobs occidentals d'avui dia prové d'una tradició religiosa molt concreta, la judeocristiana, de la mateixa manera que totes les morals existents tenen un origen comunitari o altre (home, és clar! moral ve de mos, moris, que vol dir "costum", i els costums només es desenvolupen en comú amb la gent amb què es viu). Però avui, després de mil·lennis afinant aquest instrument delicadíssim que és la raó humana, no necessitem cap teologia per a viure amb dignitat. I tanmateix, hòsties!, sovint la llebre salta per on no t'ho esperes. Per exemple: ara estic llegint uns llibres que hauré de presentar d'ací unes setmanes. Un d'ells és d'aforismes. Està molt bé, l'autor em resulta molt congenial i tal, i de sobte et trobes judicis com aquests: "Una humanitat degradada al paper de paràsits del cadàver de Déu". O perles d'aquest estil: "Com és possible que una època en què la creença en l'existència del no-res [sic!] ha esdevingut un sentit comú es refusi a creure en prodigis tan ordinaris com la creació ex nihilo?". I ja la tenim! Com si els responsables de la misèria moral i dels crims de l'època contemporània fórem els ateus i els teòfobs! Com si els criminals més criminals no hagueren sigut els qui creien en teologies religioses o laiques de colors diversos!
Ja sé que és un personatge irritant, però us recomane tornar una vegada més a la "Genealogia del fanatisme", de Cioran, un text que resumeix molt bé el punt de vista que estem defensant ací.

Magister ha dit...

Ja abans de la Il·lustració es parlava de la "llei natural", de les normes morals que poden ser assumides racionalment per qualsevol persona humana, perquè estan inscrites en l'estructura mateixa del món. Clar: els teòlegs cristians havien d'explicar els evidents actes morals protagonitzats pels pagans, per eixos politeistes adoradors d'ídols i desconeixedors de la llei de Déu que, no obstant, oferien vertaders models de comportament moral. Tot açò ja ho sabeu. Per això les virtuts que, culturalment, eren el fonament de la moral pagana (fortalesa, prudència, justícia i temprança) són acollides en la moral cristiana, però subordinades a les tres teologals.
Al final, els teòlegs se'n surten amb la seua: la llei moral natural a què es pot arribar mitjançant la raó és una manifestació més de la norma moral emanada de la voluntat de Déu. Està inscrita en el món i en la raó, però el món i la raó són creació divina; ergo... Per això en l'enquesta a què fa esment l'article que ens ha passat Enric tots coincideixen: amb la raó s'arriba a la mateixa conclusió moral que amb l'obediència fideista. Li han pegat la volta a la truita: en lloc de dir que no cal ser creient per a actuar moralment, els teòlegs poden defensar que tot acte moral, fins i tot els dels ateus, es fonamenten en una voluntat divina! Déu és indefugible, per definició. No pots fugir d'un ser tan absolut que fins i tot confirma la seua existència quan és negat (St. Anselm!) Conseqüència: els drets humans els va inventar l'Església!
Com veieu, m'he posat en la pell de l'advocat del diable, mai millor dit. No cal que afegesca que estic totalment d'acord amb la moral laica, que és la meua, i que el bo i millor que puga tenir la moral religiosa és fruit d'una burda còpia o d'una fagocitació de l'anterior. La resta, en la seua major part, és menyspreable (moral sexual, per posar només un exemple entre un milió més que es podrien afegir). Però fa bé saber els arguments i estratègies que poden fer servir els teòlegs i els seus sequaços. He trobat llibres que, fins i tot, defensen la idea que els drets humans i la moral il·lustrada són còpia de la moral cristiana i no s'expliquen més que pel cristianisme! O siga, que Europa serà cristiana o no serà. Ho diu, per exemple, Giovanni Reale, en el seu pamflet cristià neoplatonitzant "I Radici culturali e spirituali dell'Europa", escrit en un moment de cabreig perquè el preàmbul de la -finalment inexistent- constitució europea no incloïa la referència al cristianisme. Si és que alguns tenen una barra...!!!
Josep Enric.