Sincerament, crec que les dues vies indicades no són excloents: es poden practicar simultàniament. Ara bé, la via de la tramitació de l'apostasia pot ser complicada i és una tramitació burrrrrocràtica més. L'altra via pot ser molt més interessant i fer-li molt més mal a l'església i, ací, el Magister té més raó que un sant! ;) I molt més mal li faria si la iniciativa fos secundada per capellans..., però clar, no és qüestió d'entrar ara en un seminari per a arribar a ser capellà i torpedinar l'església des de dins... Seria magnífic , però obligaria a un esforç que supera les meues capacitats.Ara bé: Si fem una pàgina del tipus www.prohaeresiafavenda.org (podríem fins i tot comprar el domnini entre els tres), hauríem de comprometre'ns a omplir-la de continguts seriosos (les conyes són admissibles, però no haurien de ser-ne el centre). I això implica el seu temps... Crec que les iniciatives podrien ser:-Descripció de les principals heretgies. No cal suggerir-ne una, Cascú que triï la que vulgui.-Atac frontal i demolidor a les grans mentides de la fe cristiana (transsubstanciació, resurrecció, trinitarisme, etc.), amb textos propis i d'altres.Amb això, avui dia, dubto molt que ens expiulsin de l'església (ull viu: suposo que, estant jo divorciat, ja dec estar excomunicat; encara que no ho sé, perquè com que el meu matrimoni era civil...: ah, aquestes subtileses...), però potser podem afavorir l'enrenou i obrir els ulls a molta gent perquè s'animin, d'una manera o altra, a ridiculitzar-la i a fugir d'aquesta banda d'energúmens. Al marge de tot això, no excloc tampoc declarar-me apòstata (he de reconèixer que em fa gràcia i tot, una mica d'il·lusió...).
A veure: la primera qüestió és que, si parlem seriosament de nivells de dificultat o de possibilitat, perquè et facen fora per heretge (per raons teològiques) has de ser prèviament una veu pública i autoritzada (en raons teològiques). I això no es dóna (per exemple, en el meu cas). Segona: com dius, i amb molta raó, és molt difícil, pràcticament improbable i fins i tot impossible, que ens expulsen, perquè vista la decadència de la fe i de la participació pràctica en les coses de l'església, es passarien la vida fent mans i mànegues per argumentar que "aceptamos pulpo como animal de compañía"... Tercera: tot i que pot semblar complicat, si examineu acuradament les pàgines web que he publicitat veureu que el procés d'apostasia no és tan embolicat. En realitat es tracta de dues gestions (una davant el bisbat i la parròquia, i una altra --quan et responen negativament, que és el que solen fer-- davant l'Agència de Protecció de Dades). I, tot i que tenen recorreguda la recent sentència en contra, el consens estatal en el tema del tractament de les dades personals va clarament i fermament en contra seua. I, last but not least: ser heretge és conceptualment molt divertit, i m'apuntaria amb molt de gust a la iniciativa del Magister, sempre que tinguera un rerefons irònic. La veritat és que em negue rotundament a argumentar sobre tonteries palmàries (i més encara en els termes d'ells) quan el que em mou a enviar-los a la merda són raons més serioses que el filioque, la santíssima trinitat o l'encarnacíó de Jesús. Que tot això són collonades ja ho sabien Voltaire, Diderot i companyia. A mi, a més de la teofòbia (de totes les confessions, incloses les creences laiques), em mouen la història mateixa de l'església i la seua actuació en el món.ieeee, no us penseu que m'he posat seriós: és que em negue a jugar el joc de prendre'm seriosament el discurs teològic... Si més no tal com l'entenen ells... Si vull quedar fora de l'església catòlica és perquè em fan fàstic, no perquè tinga un prurit de perfecció en la interpretació de les veritats revelades... he he he... qué risa maria luisa...
Home, efectivament, com que no som ningú no tindríem cap eco. Això és cert. Però una pàgina seriosa podria fer-los molt de mal.Quan dic seriosa no dic "construïda amb arguments teològics". La ironia pot ser seriosa perfectament. Recuperar, citar, traduir, fragments de Voltaire i altres contra l'església, i criticar el discurs teològic des d'altres perspectives, és una tasca interessant. Fins i tot aportar anècdotes i episodis relacionats amb la història de l'església que faci veure el que de debò s'hi amaga, però amb to correctiu sinó respectuosament demolidor. Les sortides de to les podríem deixar per a la secció d'humor (que també hi podria existir). Ara, per a mi el problema és si tenim temps per a tota una cosa així. I, en això, sóc molt pessimist, malauradament.
Hi estic d'acord. Em fa l'efecte que el Pepe Rodríguez, amb els seus coneixements i limitacions, ha fet això mateix en els seus llibres sobre el tema. Parle d'oïda, perquè només en conec els resums i índexs que té a la seua pàgina web. De tota manera, es tracta de dades i arguments que ja fa segles (literalment: segles) que circulen. Començant pel deliciós deïsme anticlerical del Dictionnaire, on l'Arouet desglossa de manera circumspecta i comprensiva les incoherències lògiques del Llibre.Crec, però, que el que més mal els fa (i que es fotin!) és una declaració d'apostasia que, a més, es faça pública... Em cau la bava només d'imaginar el disgust...
Potser... Si és que, la veritat, s'estan guanyant ser llançats de nou a les feres. Ben mirat, ells màrtirs i de cap al cel i nosaltres contents: tots satisfets!Conyes a banda, l'eclosió de l'integrisme cristià, ¿fins a quin punt es deu haver sentit esperonat per l'integrisme musulmà? Compte: cadascú é responsable del que li peroca, no estic acusant els musulmans del nostre propi merder! El que em pregunto és si l'efervescència religiosa musulmana, tan tristament sorollosa, no ha servit de model, mutatis mutandis, perquè es despertés una bèstia que pensàvem que estava més o menys adormida. O fins i tot morta. Un poc com si els nostres integristes haguessin dit: "Ep, que nosaltres també tenim d'això! Què us penseu!". Malgrat tot, en un país com el nostre, l'integrisme cristià, de moment, té poc a fer. Mouran gresca i faran aldarull, però la societat no està per seguri-los el joc. Almenys de moment. Algun partit polític intentarà, amb més o menys èxit, treure'n benefici, però la cosa tampoc no és tanb automàtica. Els sectors més integristes tampoc no veuen amb bons ulls el PP, partit que, al cap i a la fi, va mantenir l'avortament, el divorci, etc. Vull dir, que no tots els qui s'escridassen i acudeixen a espectacles pro-família són, precisament, votants del PP... Com de costum, el PSOE, tan acollonit com sempre, intenta no esglaiar els qui, d'altra banda, mai no els votaran i, per això, s'empassa allò de la llei de terminis... Se me'n fot. Jo tampoc no els votaré mai, però per altres motius...Xe, què vols: el que fota a l'Església és bo per a la Humanitat!
Tot indica que l'integrisme (el religiós és només una de les seues variants) és la situació més habitual de l'ésser humà des dels inicis de la història. Almenys si l'entenem com a tendència a considerar com a supremes i intocables les pròpies conviccions, dignes que les imposem de grat o per força al conjunt de la humanitat, més bones que la vida pròpia i aliena, "grupocèntricament" millors que totes les altres, mereixedores de mantenir-les incòlumes, etc. Com deia aquell, "and the Germans kill the Jews, and the Jews kill the Arabs, and the Arabs kill the hostages and pain is renewed"... No crec que els "renaixements" integristes es produesquen en el buit, sinó que entre aparició històrica i aparició històrica hi ha moments de ficció social "oberturista", com ara la gran mentida de la Transisión Aspanyola. És cert, la meua visió de la història i de la natura humana és completament pessimista.No t'enganyes: el fatxerio pot jugar amb la baralla liberal si li interessa (divorci, etc.), però hi mana l'Opus (i cada vegada més, tal com evidencia el circ de decapitacions del sector moderat: Piqué, Gallardón...), i aquests sempre han estat integristes, quan els musulmans estaven en les ximbambes colonials... A banda que si els interessa poden donar un colp de mà involucionista, tal com ho demostra la història.En fi, torne una vegada més a la "Genealogia del fanatisme" de Cioran... (que tampoc no era trigo limpio, ja ho sé... però que tenia raó en aquest punt... més que tot un santoral sencer!).
Hola,M'ha interessat molt el text i la conversa en forma de comentaris. Jo vaig tenir la mala sort de neixer a Caracas (Veneçuela), i a lli em batejaren. Ara fara uns 13 anys vaig intentar apostatar: A l'arquebisbat de la meva ciutat em van informar que calia enviar una carta a la parroquia del bateig. Encara n'espero resposta. Be, despres de l'explicacio personal, sols volia comentar que estic basicament d'acord amb Penetrator. Pero que qualsevol jugada per fotre l'Esglesia i les seves paranoies es bona. Anims!
Publica un comentari a l'entrada
7 comentaris:
Sincerament, crec que les dues vies indicades no són excloents: es poden practicar simultàniament. Ara bé, la via de la tramitació de l'apostasia pot ser complicada i és una tramitació burrrrrocràtica més. L'altra via pot ser molt més interessant i fer-li molt més mal a l'església i, ací, el Magister té més raó que un sant! ;) I molt més mal li faria si la iniciativa fos secundada per capellans..., però clar, no és qüestió d'entrar ara en un seminari per a arribar a ser capellà i torpedinar l'església des de dins... Seria magnífic , però obligaria a un esforç que supera les meues capacitats.
Ara bé: Si fem una pàgina del tipus www.prohaeresiafavenda.org (podríem fins i tot comprar el domnini entre els tres), hauríem de comprometre'ns a omplir-la de continguts seriosos (les conyes són admissibles, però no haurien de ser-ne el centre). I això implica el seu temps... Crec que les iniciatives podrien ser:
-Descripció de les principals heretgies. No cal suggerir-ne una, Cascú que triï la que vulgui.
-Atac frontal i demolidor a les grans mentides de la fe cristiana (transsubstanciació, resurrecció, trinitarisme, etc.), amb textos propis i d'altres.
Amb això, avui dia, dubto molt que ens expiulsin de l'església (ull viu: suposo que, estant jo divorciat, ja dec estar excomunicat; encara que no ho sé, perquè com que el meu matrimoni era civil...: ah, aquestes subtileses...), però potser podem afavorir l'enrenou i obrir els ulls a molta gent perquè s'animin, d'una manera o altra, a ridiculitzar-la i a fugir d'aquesta banda d'energúmens. Al marge de tot això, no excloc tampoc declarar-me apòstata (he de reconèixer que em fa gràcia i tot, una mica d'il·lusió...).
A veure: la primera qüestió és que, si parlem seriosament de nivells de dificultat o de possibilitat, perquè et facen fora per heretge (per raons teològiques) has de ser prèviament una veu pública i autoritzada (en raons teològiques). I això no es dóna (per exemple, en el meu cas). Segona: com dius, i amb molta raó, és molt difícil, pràcticament improbable i fins i tot impossible, que ens expulsen, perquè vista la decadència de la fe i de la participació pràctica en les coses de l'església, es passarien la vida fent mans i mànegues per argumentar que "aceptamos pulpo como animal de compañía"... Tercera: tot i que pot semblar complicat, si examineu acuradament les pàgines web que he publicitat veureu que el procés d'apostasia no és tan embolicat. En realitat es tracta de dues gestions (una davant el bisbat i la parròquia, i una altra --quan et responen negativament, que és el que solen fer-- davant l'Agència de Protecció de Dades). I, tot i que tenen recorreguda la recent sentència en contra, el consens estatal en el tema del tractament de les dades personals va clarament i fermament en contra seua. I, last but not least: ser heretge és conceptualment molt divertit, i m'apuntaria amb molt de gust a la iniciativa del Magister, sempre que tinguera un rerefons irònic. La veritat és que em negue rotundament a argumentar sobre tonteries palmàries (i més encara en els termes d'ells) quan el que em mou a enviar-los a la merda són raons més serioses que el filioque, la santíssima trinitat o l'encarnacíó de Jesús. Que tot això són collonades ja ho sabien Voltaire, Diderot i companyia. A mi, a més de la teofòbia (de totes les confessions, incloses les creences laiques), em mouen la història mateixa de l'església i la seua actuació en el món.
ieeee, no us penseu que m'he posat seriós: és que em negue a jugar el joc de prendre'm seriosament el discurs teològic... Si més no tal com l'entenen ells... Si vull quedar fora de l'església catòlica és perquè em fan fàstic, no perquè tinga un prurit de perfecció en la interpretació de les veritats revelades... he he he... qué risa maria luisa...
Home, efectivament, com que no som ningú no tindríem cap eco. Això és cert. Però una pàgina seriosa podria fer-los molt de mal.Quan dic seriosa no dic "construïda amb arguments teològics". La ironia pot ser seriosa perfectament. Recuperar, citar, traduir, fragments de Voltaire i altres contra l'església, i criticar el discurs teològic des d'altres perspectives, és una tasca interessant. Fins i tot aportar anècdotes i episodis relacionats amb la història de l'església que faci veure el que de debò s'hi amaga, però amb to correctiu sinó respectuosament demolidor. Les sortides de to les podríem deixar per a la secció d'humor (que també hi podria existir). Ara, per a mi el problema és si tenim temps per a tota una cosa així. I, en això, sóc molt pessimist, malauradament.
Hi estic d'acord. Em fa l'efecte que el Pepe Rodríguez, amb els seus coneixements i limitacions, ha fet això mateix en els seus llibres sobre el tema. Parle d'oïda, perquè només en conec els resums i índexs que té a la seua pàgina web. De tota manera, es tracta de dades i arguments que ja fa segles (literalment: segles) que circulen. Començant pel deliciós deïsme anticlerical del Dictionnaire, on l'Arouet desglossa de manera circumspecta i comprensiva les incoherències lògiques del Llibre.
Crec, però, que el que més mal els fa (i que es fotin!) és una declaració d'apostasia que, a més, es faça pública... Em cau la bava només d'imaginar el disgust...
Potser... Si és que, la veritat, s'estan guanyant ser llançats de nou a les feres. Ben mirat, ells màrtirs i de cap al cel i nosaltres contents: tots satisfets!
Conyes a banda, l'eclosió de l'integrisme cristià, ¿fins a quin punt es deu haver sentit esperonat per l'integrisme musulmà? Compte: cadascú é responsable del que li peroca, no estic acusant els musulmans del nostre propi merder! El que em pregunto és si l'efervescència religiosa musulmana, tan tristament sorollosa, no ha servit de model, mutatis mutandis, perquè es despertés una bèstia que pensàvem que estava més o menys adormida. O fins i tot morta. Un poc com si els nostres integristes haguessin dit: "Ep, que nosaltres també tenim d'això! Què us penseu!".
Malgrat tot, en un país com el nostre, l'integrisme cristià, de moment, té poc a fer. Mouran gresca i faran aldarull, però la societat no està per seguri-los el joc. Almenys de moment. Algun partit polític intentarà, amb més o menys èxit, treure'n benefici, però la cosa tampoc no és tanb automàtica. Els sectors més integristes tampoc no veuen amb bons ulls el PP, partit que, al cap i a la fi, va mantenir l'avortament, el divorci, etc. Vull dir, que no tots els qui s'escridassen i acudeixen a espectacles pro-família són, precisament, votants del PP... Com de costum, el PSOE, tan acollonit com sempre, intenta no esglaiar els qui, d'altra banda, mai no els votaran i, per això, s'empassa allò de la llei de terminis... Se me'n fot. Jo tampoc no els votaré mai, però per altres motius...
Xe, què vols: el que fota a l'Església és bo per a la Humanitat!
Tot indica que l'integrisme (el religiós és només una de les seues variants) és la situació més habitual de l'ésser humà des dels inicis de la història. Almenys si l'entenem com a tendència a considerar com a supremes i intocables les pròpies conviccions, dignes que les imposem de grat o per força al conjunt de la humanitat, més bones que la vida pròpia i aliena, "grupocèntricament" millors que totes les altres, mereixedores de mantenir-les incòlumes, etc. Com deia aquell, "and the Germans kill the Jews, and the Jews kill the Arabs, and the Arabs kill the hostages and pain is renewed"... No crec que els "renaixements" integristes es produesquen en el buit, sinó que entre aparició històrica i aparició històrica hi ha moments de ficció social "oberturista", com ara la gran mentida de la Transisión Aspanyola. És cert, la meua visió de la història i de la natura humana és completament pessimista.
No t'enganyes: el fatxerio pot jugar amb la baralla liberal si li interessa (divorci, etc.), però hi mana l'Opus (i cada vegada més, tal com evidencia el circ de decapitacions del sector moderat: Piqué, Gallardón...), i aquests sempre han estat integristes, quan els musulmans estaven en les ximbambes colonials... A banda que si els interessa poden donar un colp de mà involucionista, tal com ho demostra la història.
En fi, torne una vegada més a la "Genealogia del fanatisme" de Cioran... (que tampoc no era trigo limpio, ja ho sé... però que tenia raó en aquest punt... més que tot un santoral sencer!).
Hola,
M'ha interessat molt el text i la conversa en forma de comentaris. Jo vaig tenir la mala sort de neixer a Caracas (Veneçuela), i a lli em batejaren. Ara fara uns 13 anys vaig intentar apostatar: A l'arquebisbat de la meva ciutat em van informar que calia enviar una carta a la parroquia del bateig. Encara n'espero resposta. Be, despres de l'explicacio personal, sols volia comentar que estic basicament d'acord amb Penetrator. Pero que qualsevol jugada per fotre l'Esglesia i les seves paranoies es bona. Anims!
Publica un comentari a l'entrada