Cooperativa de Lectures

Primer de tot, vull donar les gràcies a totes les persones que han contribuït, durant aquest curs 2011-2012, al funcionament de la nostra iniciativa de lectura en companyia: els qui van proposar llibres i van redactar entrades, per descomptat, i molt especialment els qui van contribuir a la vidilla del debat amb comentaris i intervencions. Tots ells han dedicat, generosament, una part del seu temps a mantenir aquesta mínima comunicació entre nosaltres, sense la qual seria encara més letal i amarga aquesta sensació d'aïllament, de solitud, d'acceptació borreguil del nostre destí conformista, d'implosió en les nostres misèries quotidianes.

Dit això, vull fer-me ressò a un parell de propostes que m'ha presentat, en privat, un dels nostres tertulians històrics. La primera és la de canviar de nom el nostre tinglado. Ni Club de Lectures, ni Laboratori de Lectures: la seua proposta, que em sembla bona, és Cooperativa de Lectures Patieres. En els temps que corren, el matís anarquista d'aquest nom em sembla una ironia encertada. La segona proposta, us la presente més avall. Després de recollir i posar ordre en totes les vostres iniciatives de lectura per al curs que ve, ací teniu un calendari de llibres que trobe raonable i atractiu. Per descomptat que, si algú dels qui no han fet propostes vol inserir-hi algun altre llibre, sempre som a temps de fer-hi lloc i deixar algun d'aquests per al curs següent. Així doncs, som-hi:


Cooperativa de Lectures Patieres
Calendari de lectures del curs 2012-2013

Setembre 2012 John Perkins, Confessions of an Economic Hit Man (memòries). San Francisco: Berrett-Koehler Publishers, 2004. 256 pàg., des de 9,87€. Trad. cast. Confesiones de un gángster económico. Madrid: Ediciones Urano, 2005. 352 pàg. Des de 18,13€. Molt fàcil de trobar gratuïtament en pdf i en altres formats, tant en anglès com en castellà. [K.]

Octubre 2012
Josef Škvorecký, Las traiciones de todos los santos (novel·la). Barcelona: Duomo, 2011. 299 pàg., 18,50€. [Paco]

Novembre 2012
Slavoj Žižek, Did Somebody Say Totalitarianism? (assaig). Londres: Verso, 2001. 280 pàg. Des de 8,47€. Trad. cast. ¿Quién dijo totalitarismo? València: Pre-Textos, 2002. 304 pàg. Des de 12,74€. [Josep J. Conill]

Desembre 2012
Georg Steiner, Ten (Possible) Reasons for the Sadness of Thought (assaig). Skidmore: Salmagundy Magazine, 146-147, 2005. Trad. cast. Diez (posibles) razones para la tristeza del pensamiento. Madrid: Siruela, 2007. 112 pàg., 10,90€ (4a ed.). [anònim]

Gener 2013
Tristam Stuart, Waste. Uncovering the Global Food Scandal (reportatge). Londres: Penguin Books, 2009. 480 pàg. Des d'aprox. 10€. Trad. cast. Despilfarro. El escándalo global de la comida. Madrid: Alianza Editorial, 2011. 480 pàg. 24,80€. [Jordi]

Febrer 2013
Francesc Bayarri, Cita a Sarajevo (reportatge). Tavernes Blanques: L'Eixam Edicions, 2006. 220 pàg. 15€. [K.]

Març 2013 Ernesto Laclau, La razón populista (assaig). Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 2005. 312 pàg. 17,50€. [Josep J. Conill]

Abril 2013
Ernst Robert Curtius, Crisi de l'humanisme (assaig). Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2012. 380 pàg. 18€. [Paco]

Maig 2013
Rüdiger Safranski, Romanticismo (assaig). Barcelona: Tusquets, 2009. 384 pàg. 23,08€. [Josep J. Conill] [En 2012 ha salido ya en bolsillo, a menos de 10 €]

Juny 2013
Zafer Şenocak, Una herencia peligrosa (novel·la). València: Pre-textos, 2009. 168 pàg. 17€. [Paco]

Juliol 2013
Josep J. Conill, La nit en blanc (poesia). València: Denes, 2011. 104 pàg. 9,90€. [K.]

----------------------

L'altra proposta de què us parlava abans també em sembla interessant. Es tractaria de recuperar els textos que hem dedicat fins ara als llibres comentats, reescriure'ls i fondre'ls en un llibre col·lectiu que publicaríem per pur plaer. Això és més faena, evidentment, però pot ser divertit (i jo, personalment, la faria amb molt de gust). En una altra entrada, més endavant, faré un recull de tots els fils de discussió que hem obert durant els últims dos anys a les lectures.

Més coses. Aquesta tardor, el Patio Virtual farà cinc anys. Qui ho havia de dir! Podria escriure abundants consideracions sobre com era abans i com és ara, sobre la decadència i la reinvenció, sobre la privacitat i la publicitat, sobre la tristesa de les mònades leibnizianes i la felicitat de compartir, però no serviria absolutament de res. En canvi, sí que us diré que aquests cinc anys els podríem celebrar d'alguna manera. Potser seria ben bo recollir la idea que em va presentar JJC fa algun temps: un dinarot o soparot de contertulians, els històrics i els nous, els qui som amics des de fa anys i els qui ens coneixem només des de la pantalla de l'ordinador, els qui hi participen activament i, qui sap!, els qui només hi fan comentaris, els vells maduritos i la imparable joventut. No cal que ho diga: per mi, encantadíssim. Tot seria cosa de coordinar-nos amb temps, i prou. Una paella al Palmar i una cervesa testimonial (amb cacauets) al Patio històric podria ser un magnífic exercici d'autoironia. De moment, jo l'amolle i després que passe el que haja de passar.

Ah, i la setmana que ve penjaré ja el meu text sobre el llibre del nostre amic Jordi, avise. Que la gent després se'n va de vacances (o no).

Laboratori de Lectures

Amics i contertulians tots,

Encara no s'ha acabat el debat sobre el llibre d'Ulrich Beck (jo encara voldria apuntar-hi un parell de coses), i a mitjan juliol penjaré el meu comentari sobre El parany cosmopolita (prepara't, Jordi, que serà un text d'alta toxicitat!). Tot i això, convé anar pensant què farem el curs que ve amb el nostre Laboratori de Lectures.

Últimament he tingut, ho confesse, la temptació del desànim. Convertit en una conversa a dues o tres parts, quasi un monòleg, ara mateix no estic segur de quina és la nostra parròquia lectora. Ignorem si hi ha més de quatre persones en tot l'univers món que traguen algun profit o plaer de les nostres cavil·lacions i del temps que dediquem a compartir-lo amb els altres a través de la lectura. En algun moment, pensar en aquest Laboratori, en el Patio Virtual i en qualsevol altra iniciativa independent invita a tancar-se en una tristesa melancòlica. Ja ho sabeu, des que ho vam engegar aquest és un plany que apareix de manera cíclica. Tothom gestiona el seu temps, els seus esforços i les seues ganes com pot: no és un retret, per descomptat.

Però no. Continuarem malgrat tot, mentre quedem alguns que vulguem continuar. Per al curs 2012-2013 ens queden unes quantes propostes: la llista que va proposar JJC (Cotten) encara és llarga, el Jordi proposà en la penúltima reunió presencial un llibre de Tristam Stuart (Despilfarro. El escándalo global de la comida), jo mateix tinc en ment alguns llibres d'economia política i el controvertit volum de John Perkins Confesiones de un gángster económico. Com que encara està tot obert i podríem començar pel setembre, us anime a fer propostes de lectura, tant en públic com en privat. Sobre la base de les vostres preferències intentarem elaborar una llista equilibrada durant els pròxims dies. Recordeu, però, que la regla d'or és la mateixa de sempre: qui fa una proposta es compromet a penjar un breu comentari sobre el llibre enqüestió al voltant del dia 23 del mes que li dedicarem. El debat subsegüent partirà d'aquesta base, si la resta de tertulians volen participar-hi.

Espere la vostra col·laboració amb neguit i amb delit. No ho oblideu: el nostre desànim contribueix a la victòria de la barbàrie!

El cosmopolitisme circular. A propòsit de La mirada cosmopolita, d'Ulrich Beck

El sociòleg Ulrich Beck (Slupks, Alemanya, 15 de maig del 1944) és un dels analistes més pertinaços de la societat contemporània des d’una perspectiva definida per la mirada cosmopolita, assumpte que constitueix, precisament, l’argument central del llibre que comentem. Un llibre que, ja d’entrada, m’afanyo a qualificar d’interessant i discutible ―això és, digne de ser discutit―, per bé que no exempt de defectes, com ara la proliferació d’apartats i subapartats, que fragmenten ara i adés la fluïdesa del discurs, o el to sovint reiteratiu, no tan propi de l’assaig com de l’informe acadèmic, i massa carregat en ocasions de langue de bois.

El punt de partida de Beck consisteix a postular l’entitat ontològica del cosmopolitisme, és a dir, l’existència d’una irreversible cosmopolitització en tots els ordres de la societat. La realitat s’ha tornat cosmopolita, argumenta, ni que sigui en el domini de la banalitat, lligat al consum. Vivim immersos, doncs, en un cosmopolitisme banal, anàleg en molts sentits al nacionalisme banal que, segons el psicòleg social Michael Billig, segregaven els estats de la primera modernitat. Ara bé: aquesta vivència quotidiana ―“trivial”, en diríem― de la realitat cosmopolita es troba encara lluny de merèixer l’atenció que caldria per part d’unes ciències socials ancorades en un nacionalisme epistemològic que ha universalitzat la perspectiva pròpia dels estats-nació, elevant-la a principi “lògic” per antonomàsia, a partir del qual continua explicant-se la dinàmica sociopolítica del món actual.

En conseqüència, Beck hi advoca en favor de l’articulació d’una nova mirada, d’una perspectiva observacional distinta de la que ha vingut predominant fins ara en les ciències socials: la mirada cosmopolita, oposada a la mirada nacional(ista). En el seu favor addueix una doble font de legitimació: l’existència d’una rica tradició europea de pensament cosmopolita, digna de ser tinguda en compte, així com la prova de foc que el cosmopolitisme va haver de passar en el segle XX, en tant que estigma en nom del qual es van perpetrar les pitjors massacres del període hitlerià i estalinista. De fet, hi apunta, històricament es dóna la paradoxa que mentre que la primera modernitat apareix presidida per una oposició entre el cosmopolitisme dels intel·lectuals i una realitat sociopolítica obstinadament nacionalista, durant la segona modernitat l’aparició d’una realitat cosmopolita coexisteix amb la persistència dels punts de vista nacionals. Cal abolir, doncs, aquesta dissonància cognitiva i fundar unes ciències socials en sintonia epistemològica amb la societat sobre la qual elaboren les seves anàlisis.

En realitat, caldria precisar, la mirada cosmopolita no suprimeix l’anterior, sinó que la integra en un marc superior, definit per la interdependència, el reconeixement de les diferències mitjançant la seva contextualització històrica, la volubilitat de les fronteres i el principi d’amalgama cultural. Mentre que la mirada nacional, escindida sempre entre dilemes excloents (això/allò, propi/aliè, interior/exterior, etc.), s’ha caracteritzat per la clausura i la introversió; la mirada cosmopolita, per contra, apareix com a inclusiva, en la mesura en què és capaç de prendre en compte la mirada nacional i reinterpretar-la d’acord amb una concepció epistemològica de complexitat creixent, defugint la ceguesa del nacionalisme epistemològic davant l’adveniment de l’actual era cosmopolita.

D’acord amb una analogia topològica, podríem dir que allà on la mirada nacional tan sols era capaç de distingir les dues cares oposades d’una mateixa realitat, la mirada cosmopolita hi descobreix un nou espai articulat en forma de Cinta de Möbius, en el qual resulta impossible de distingir cabalment entre interior i exterior. Val a dir que aquesta constatació ens aboca a un món que cavalca a lloms de la versió més desbocada de la paradoxa, un món que ha esdevingut un “manicomi babilònic” (Robert Musil dixit) on les conseqüències de qualsevol decisió resulten cada cop més difícils de predir, de manera que els efectes no buscats (benèfics o perniciosos, tant se val) es multipliquen inevitablement. Tot plegat dóna lloc a una crisi d’interdependència global, que es concreta en la societat del risc, sotmesa al que Beck anomena la Llei de la doble seqüela, en virtut de la qual els perills i inseguretats difícilment calculables (seqüeles de primer grau) engendrats per una civilització cada cop més global donen lloc, al seu torn, a una consciència pública mundial (seqüeles de segon grau), que a hores d’ara constitueix el principal motiu per a l’esperança.

Com he dit, La mirada cosmopolita és un llibre d’exposició prolixa i conté molts altres aspectes que he passat per alt. Així i tot, crec que les qüestions que acabo de ressenyar figuren entre les aportacions més valuoses de l’obra. Una altre assumpte és si les propostes de Beck m’arriben a convèncer. Jo diria que la perspectiva epistemològica que hi propugna incorre en el risc, no ja de l’imperialisme ―extrem que, al meu entendre, evita escrupolosament―, sinó d’un eurocentrisme mal dissimulat. De fet, la seva mirada cosmopolita sembla dependre en excés de l’experiència històrica de la unió europea, que esdevé ara i adés la pedra de toc del seu discurs. L’actual crisi econòmica ha contribuït a qüestionar la solidesa de tal model, i a hores d’ara les seves propostes se’ns apareixen privades d’una part important de l’argument de convicció que les nodria. Al capdavall, si una cosa ha posat de manifest l’actual crisi econòmica pel que fa a l’articulació de la unió europea, és que la unificació monetària i la circulació dels capitals financers resulta molt més factible que no l’articulació d’un espai polític comú amb veritable capacitat de decisió. Voleu millor prova de la persistència de la mirada nacional(ista)? La conseqüència n’és la cristal·lització d’uns mercats progressivament globalitzats, que escapen al control d'uns actors polítics zombis però amb la seva capacitat pràcticament intacta en tant que agents de conversió de les masses, a través dels aparells ideològics de l’Estat, la rèplica dels quals a nivell cosmopolita encara està per veure, atès que els efectes de les grans indústries multinacionals de l’entreteniment no ultrapassen ara com ara un nivell encara molt superficial.

Finalment, en un altre ordre de coses, crec que cada cop sembla més il·lusòria la pretensió de la mirada cosmopolita si aquesta es limita a enfonsar les seves arrels en la tradició europea. No s’hi veu ben bé per quin motiu aquesta tradició hauria de reivindicar un privilegi panòptic que li permetria situar-se en el centre observacional de la planetarització a què ens veiem abocats. Una perspectiva molt més realista ―que Beck, tot i les seves apel·lacions reiterades al “realisme”, no arriba a articular― contemplaria la possibilitat de reemplaçar-hi l’imaginari concèntric de la tradició europea, sustentat en l’esfera, per un altre d’excèntric, susceptible de prendre en compte d’altres geometries variables, basades en la proliferació de diferents focus, el model més elemental de les quals seria l’el·lipse.

Notes d'ecologia de la ment (9)

El sabut és un perill públic

Un percentatge indeterminat dels malentesos i dels conflictes (posem-hi un 33,3%?) sorgeix d’un desequilibri mental molt difícil de curar, i que té el nom científic d’insanabile dicendi cacoethes, o pruïja compulsiva de tenir alguna cosa a dir sobre tots els temes imaginables. Aclarim les coses: l’«humanista» erasmià (o renaixentista) té una curiositat universal que l’empeny a voler informar-se sobre literatura escandinava i sobre teoria de les cordes, sobre política internacional i sobre cabalística jueva, sobre productes financers i sobre dialèctica hegeliana, i un infinit etcètera per definició. I no passa res. El sabut, però, més que curiositat té incontinència opinativa: potser en sabrà o no, potser hi tindrà curiositat o no en tindrà gens, però sobre tots els temes té una opinió molt clara, i la urgència indeturable d’expressar-la amb suficiència. La seva víctima propiciatòria, el seu boc expiatori preferit, és l’indecís, l’escèptic, el curiós circumspecte. Aquests cauen de quatre grapes en la teranyina del sabut, que els devora discursivament. El sabut deturpa el sentit sa de la gimnàstica erística i la converteix en teràpia circumstancial per a la seva gens ecològica afecció. A costa dels altres, és clar. Però ell no és conscient de patir la insanabile dicendi cacoethes, i per això ignora que necessita una llarga teràpia de dutxes fredes discursives, de modèstia en el silenci i d’humilitat en l’argumentació. Perquè, si no, és un perill per al medi ambient mental.

La ment impermeable (1): Els nostres, els altres

Qui pren partit (per un grup, per una opinió, per una manera d’actuar o pel que sigui) s’arrisca a tancar la porta. Amb pany i clau. Després ja no hi entrarà res, no en sortirà res. Disposat inconscientment a maximitzar els beneficis d’aquesta renúncia a la lliure circulació d’idees, es farà immune a qualsevol contradicció que li presenti la realitat. Cada indici que contradigui el partit pres serà reinterpretat, reciclat, engolit pel compromís preestablert. Fins i tot si els contraexemples superen en volum les confirmacions, sempre hi haurà el nostre partit pres per emparar-nos i alliberar-nos de la necessitat de pensar amb honestedat i de distanciar-nos dels nostres quan la realitat ho imposa. No és que calgui evitar la presa de partit, el que passa és que hem d’evitar que el partit ens prengui com a instruments seus. I això demana un esforç que molt pocs estan disposats a assumir.

La ment impermeable (2): “La xarxa social defineix la consciència”

La consciència potser no, però la percepció de la realitat, en moltes ocasions, sí. I crea monstres. Per una natural tendència a l’endogàmia, i seguint la llei del mínim esforç —que exigeix, entre altres, evitar el debat i la possibilitat d’haver de canviar d’opinió—, la majoria dels nostres congèneres es relacionen sobretot amb els qui pensen i actuen com ells. Aquesta homogeneïtat ideològica esborra la caòtica diversitat ambiental. Més encara que això: genera una fantasia en què acabem creient que el nostre món és el món, que la nostra rutina és la normalitat, que les nostres idees són una autoevidència de la realitat i que la dissensió és una anomalia monstruosa. Es perd el sentit de la realitat, per dir-ho simplement. I tots els contraexemples són sistemàticament minimitzats, reinterpretats, negats o senzillament ignorats. Un exemple. Els meus superiors jeràrquics, quan es van fer políticament més hiperactius, van escriure un llibre que començava més o menys així: «Davant la possibilitat d’una majoria d’esquerres al País Valencià [...]». No, no feu broma: corria l’any 2007... I els exemples es podrien multiplicar.

Efectivament, si no tens la capacitat o l’ambició de mirar cap a l’exterior amb la ment lliure, la teva xarxa defineix la teva percepció de la realitat.

Extraterritorialitat: un apunt al marge

El tractament que Steiner fa al seu recull d’assaigs del mateix nom, que ha estat objecte de l’entrada anterior, sobre el fenomen de l’extraterritorialitat en literatura, entès com la pràctica d’escriure en diverses llengües, bé mereixeria alguna mena d’estudi més sistemàtic des del punt de vista de la sociologia de la literatura.

D’entrada, entenc que hi assoleixen un pes decisiu, si més no, quatre aspectes:

a)   En primer lloc, l’estructura familiar de procedència de l’escriptor. Si tenim en compte que la llengua és un patrimoni heretat, no tots els sistemes familiars distribueixen l’herència per igual entre els seus membres (cf. Emmanuel Todd, La invención de Europa), aleshores potser la relació d’aquests amb la llengua pròpia variarà en funció d’aquest comportament. Es tracta només d’una sospita, potser tan capritxosa i esnob com de de Steiner, però potser pagaria la pena dedicar-li alguna atenció.

b)   A continuació, jo posaria l’èmfasi en el grau d’institucionalització de la llengua de partida. Em sembla que els autors que treballen amb llengües nacionals, amb un alt grau d’institucionalització, tenen més tendència a l’adopció d’estratègies de canvi de llengua en funció de la seva ubicació geogràfica. Això sí: estem parlant en tots els casos del canvi d’una llengua nacional per una altra, no de la substitució d’aquella per una de minoritzada. Si més no, casos com els de Beckett o Nabokov així semblen confirmar-ho. Per contra, crec intuir que els escriptors en llengües minoritzades tenen més tendència a mantenir la seva llengua fins i tot en situacions d’exili o estranyament, tenint en compte que l’escriptura en una llengua minoritzada, fins i tot quan es practica sense sortir del territori on es emprada, comporta sempre algun grau de resistència conscient a una estrangerització imposada, en el sentit que pel mer fet d’escriure-hi hom s’aliena ja una part important d’aquell col·lectiu humà que podria constituir el seu públic potencial. Els escriptors en català coneixem massa bé aquesta situació i no cal insistir-hi, doncs.

c)   No hauríem d’oblidar tampoc, en aquest breu recompte, l’autoconcepció que l’escriptor es forja de si mateix. Mentre es vegi a si mateix com un exiliat és molt probable que mantingui la seva fidelitat lingüística, però a partir del moment en què comenci a veure’s senzillament com un transterrat augmentaran sens dubte les probabilitats de canviar de llengua literària.

d)   Finalment, l’extraterritorialitat vindria determinada també pel gènere cultivat per l’escriptor. Resulta molt més fàcil mantenir la fidelitat a la pròpia llengua en una situació d’aquesta mena si escrius poesia que si et dediques a la novel·la o a l’assaig, per bé que en l’últim cas consideracions de caràcter filosòfic, referides a la idoneïtat de la llengua de l’autor com a vehicle superior per a l’expressió del pensament, poden contribuir a assegurar una fidelitat lingüística en condicions adverses, com la que van practicar Karl Marx durant el seu exili londinenc o els membres de l’Escola de Frankfurt durant la seva estada als USA.

Sens dubte, aquesta precària classificació podria allargar-se, ja que el tema és apassionant, però per algun costat cal començar...

Extraterritorial

George Steiner, Extraterritorial. Ensayos sobre literatura y la revolución lingüística. Madrid: Siruela, 2002.

En un text de Javier Muguerza que vaig llegir fa anys, quan explorava el racionalisme crític, el filòsof es burlava d'un axioma que li havia escoltat a un epistemòleg de nyogui-nyogui. «No feu hipòtesis arriscades», deia el dogma, que Muguerza glossava sarcàsticament d'aquesta manera: «No feu hipòtesis en absolut». George Steiner tampoc no fa cas d'axiomes masoquistes i practica amb perícia els esports de risc intel·lectual. El fet que resulte difícil determinar quina és la seva «disciplina» ja resulta bastant indicatiu. Crític literari? Filòsof? «Humanista»? Deixem-ho en «assagista» i li farem un favor.

Extraterritorial pot induir fàcilment a error el lector desprevingut. Ja em va passar la primera vegada que vaig llegir aquesta estranya miscel·lània. No hi trobarem un discurs exhaustiu i centrat en el tema que enuncia el títol, sinó un seguit d'aproximacions laterals, amb la idea de la «revolució lingüística» com a fons. L'extraterritorialitat, un fenomen que ho té tot a veure amb la fragmentació del subjecte modern, amb les identitats complexes, amb l'exili permanent i amb la insoluble recerca d'una «casa del ser» heideggeriana, apareix ací en pinzellades esparses. Només el primer article, que dóna títol al llibre, en parla amb una mica més de detall. No gaire, però. El lector es veu obligat a anar lligant cables al llarg de tot el llibre, perquè si Steiner té alguna teoria substantiva sobre el tema es pren moltes molèsties per no plasmar-la amb rotunditat programàtica.

En Extraterritorial hi ha, però, bastants idees sobre això, i moltes altres d'interessants que hi tenen una relació més directa o menys. Per a ell, l'existència d'escriptors que se senten com a casa en més d'un idioma és un fet modern (cosa ben discutible si tenim en compte els bilingüismes llatí/vernacles des de la baixa edat mitjana). Molt més sòlida és la idea del tombant lingüístic, que ell fa anar molt més enllà de la filosofia. Els autors que empra en el seu saborós còctel —una mica massa espirituós de vegades— formen una nòmina il·lustre i apassionant: Nabòkov, Beckett, Borges, Kafka, Céline, Kraus, Proust, Joyce, Wilde, Freud, Mandelstam, per no dir res de Skinner, Chomsky, Heidegger, Wittgenstein, Kuhn, Jakobson, Ogden, Richards, Derrida o el sursum corda. A Steiner se li poden fer retrets molt diversos, però no precisament la falta d'intel·ligència i de curiositat; si no, no s'explicaria l'ús generós de raonaments biològics, psicològics, lingüístics, cosmològics... fins arribar als escacs, les matemàtiques, la música, la teoria de conjunts i més encara. En el món dels Fachidioten, això em sembla sincerament miraculós i extravagant: exòtic.

D'algunes parts del llibre es podria dir que són una mica massa sabor d'època. El capítol dedicat a la lingüística cartesiana de Chomsky es continua llegint amb plaer per l'intel·ligent diàleg —a vegades polèmic— que manté amb el pare oficial del generativisme; però avui, època de lingüístiques més aviat pascalianes. després de les successives versions d'una teoria tan inútil com aquella, després de gramàtiques cognitives i desbandades diverses, tot allò ens sona ja remot i passat de moda. Les seves observacions sobre la devaluació del llenguatge i de l'erotisme a causa del sexualisme franc i omnipresent i de la tecnologia, respectivament, avui ens semblen tan càndides com quasi tot el que debel·laven els marcuses i els adornos de quaranta anys enrere: «En la civilización del teléfono hablamos más y decimos menos. También es probable que en la civilización de la radio, la televisión y el cine oigamos más y escuchemos menos» (pàg. 107). Corria l'any 1969, recordem-ho. En comparació amb aquesta època de destrucció del raciocini a base de sms, Power Points, Second Life i Internet 2.0, els escarafalls de Steiner l'any 1969 semblen d'un candorós victorianisme intel·lectual.

Però el llibre conté moments vertaderament brillants. Els passatges dedicats a Freud en «El lenguaje animal», al bell mig del llibre, em semblen gloriosos pel contingut i per la forma. I, de fet, la seua reivindicació literària de l'avi Sigmund és avui compartida per veus molt autoritzades de la crítica literària (recordem El cànon occidental de Harold Bloom). L'assaig sobre Céline és senzillament modèlic en el seu equilibri entre la repugnància pel personatge i l'admiració per l'escriptor. (Cal reconèixer que si un jueu et recomana llegir Céline i Heidegger és convenient fer-li cas.) Les pàgines dedicades a Beckett també contenen moments extraordinaris i idees ben aprofitables, com ara la proposta d'estudiar els usos del silenci en Webern i en Beckett (pàg. 28).

Extraterritorial mostra els avantatges i els inconvenients propis del gènere miscel·lani: repeticions, discontinuïtats, incoherències. Se li ha de retraure també, tal com he insinuat més amunt, la desproporció entre les expectatives que evoca el títol i l'esquifit espai que dedica al tema que enuncia. D'altra banda, com a bon «humanista» que és, no pot evitar de caure en alguna que altra ridícula distorsió moral —és el que passa amb el fetitxisme de l'alta cultura i amb una vida dedicada tan intensament als llibres—: així, parlant de Nabòkov el diasporenc Steiner es permet la hipèrbole irritant de dir que «Un gran escritor a quien las revoluciones sociales y las guerras expulsan de lengua en lengua es un símbolo cabal de la era del refugiado. Ningún otro exilio puede ser más radical, ninguna otra hazaña de adaptación a una nueva vida puede ser más exigente» (subratllat meu). Sí, home! Poc pensava l'autor, llavors, en els exiliats palestins, els despatriats armenis o els triturats kurds (i la llista de damnificats de l’exili, des d'aleshores fins ara és interminable, oprobiosa). Em rebenta aquesta repugnant ceguesa moral dels «humanistes», de la qual col·leccione exemples des de fa temps. Com si també la vida dels altres tingués com a centre els llibres. Miserable.

Crítiques a banda, d'Extraterritorial tinc la mateixa percepció de tot el que he llegit fins ara de Steiner: una «literatura sobre literatura» que dóna gust llegir, plena a vessar de suggeriments molt atractius i de saviesa lectora —això és puenting intel·lectual!—, una escriptura elegantíssima, transparent i amb uns períodes a la mesura humana (Errata en anglès és una deliciosa festa verbal i d'idees). Des del primer llibre seu que vaig llegir, sempre he pensat que el menyspreu que li dispensava Foucault (Dits et écrits, I, 1107-1108) era l'expressió de l'enveja del divo. Fins i tot llibres enganyosos com aquest són útils i fan de bon llegir; de fet, a mi mateix em va donar una de les claus per a entendre el tema que m'obsedeix des de fa anys, el de les identitats complexes. Ni que només fos per això ja pagava la pena llegir-lo.

Treient cireres del cabàs (i 2)

En l'anotació de l'altre dia us explicava que, a partir d'un comentari de Miłosz, vaig anar a parar al llibre de Borwicz sobre els escrits de les víctimes dels nazis, i que en el capítol dedicat als escrits dels infants vaig trobar referències encomiàstiques de Borwicz respecte de dos llibrets: un de Dawid Rubinowicz —que morí a Treblinka— i un de Janka Hescheles, que havia aconseguit fugir del camp de L'viv (el mateix que Borwicz anomenava «la universitat per als botxins»). Bé doncs, us acabe la història.

Quan vaig parlar a l'amic Francesc sobre els llibres esmentats, immediatament els acollí per al nostre projecte editorial. Per tant, vaig posar mans a la feina, vaig buscar-los per Internet i els vaig poder trobar: el del jove Rubinowicz, en una llibreria de vell polonesa, i el de Hescheles, en una dels EUA. Després d'encarregar-los, era evident que el següent pas consistia a aclarir el tema dels drets d'autor. Com que no sabia com fer-ho, el 13 d'abril vaig enviar una carta als documentalistes del Yad Vashem, el gran museu de l'Holocaust, a Jerusalem. Tardaren cinc dies, però em van respondre. La senyora Timorah Perel em recomanava de contactar amb Janina Altman, de la qual em donava l'adreça electrònica i el telèfon. "Supose que és la filla", li vaig respondre, en un correu en què li demanava també ajuda sobre el llibre de Rubinowicz. "No: és l'autora", em respongué. Em vaig quedar de pedra! Havia de contactar amb una supervivent, el llibre de la qual pensava traduir!

Vaig decidir que m'esperaria fins que arribara dels EUA el llibre en qüestió. Mentrestant, el de Rubinowicz ja era a les meues mans, el vaig llegir i vaig començar a traduir-lo. I el 23 d'abril, dia de la meua rentrée a la feina, abans d'eixir cap a casa m'arriba un correu en anglès: «La vostra carta adreçada al Yad Vashem referent als "Diaris dels infants i joves jueus: Hescheles, Janina" m'ha arribat a través de Timorah Perel. Sóc l'autora de Amb els ulls d'una nena de 12 anys. El meu nom és avui Janina Altman. Ha estat un plaer d'assabentar-me que esteu interessat a publicar el llibre i us hi done la meua autorització. El llibre es traduí el 2011 a l'ucraïnès i al rus. Hi he afegit un epíleg, escrit el 2010. Aquesta edició té també una interessant introducció de Yaroslav Hyrtsak, un destacat historiador ucraïnès. Per favor, digueu-me si estaríeu interessat per l'epíleg que vaig escriure recentment i per la introducció. Tinc traduccions de l'epíleg i el llibre en polonès, en rus i en francès, i la introducció en ucraïnès, en rus i en francès. Fa un any es va representar a L'viv una obra de teatre basada en el meu diari, per commemorar el 70è aniversari de l'ocupació de L'viv i el pogrom que hi tingué lloc el 30 de juny (hi van matar mon pare). En l'obra es van presentar els poemes que vaig escriure al camp de Janów. Us estaria agraïda si em donàveu alguna informació sobre el marc en què penseu publicar el llibre. Atentament, Janina Altman (Hescheles)».

En arribar a casa, el primer que vaig fer va ser respondre-li, en polonès, explicant-li tot el que em demanava i més. L'endemà em va enviar un correu que començava així: «Em resulta difícil d'expressar l'alegria que m'heu causat amb aquesta inesperada proposta de traducció dels meu records. Durant 60 anys ningú no va fixar-se en aquest dietari. La primera va ser Ada Diànova, que ara viu a L'viv. I ara, inesperadament, vós. M'alegre que el llibre de Borwicz fóra el detonant. I és una agradable sorpresa que puguem comunicar-nos en polonès». I tot seguit em feia saber que l'endemà mateix m'enviaria un paquet amb un exemplar original del llibret —en l'edició de 1946—, una còpia dels poemes, de la introducció i de l'epíleg, més un DVD amb l'obra de teatre. Des de llavors estem en contacte. Avui mateix m'ha arribat l'enviament, i m'ha pregat si seria possible d'incloure, en l'edició catalana, les mateixes fotos que apareixen en la traducció russa, que també m'ha enviat. Si és per mi, jo hi pose les fotos que li done la gana, només faltaria.

Actualment, l'agraïda senyora Altman (Janka Hescheles de fadrina) viu a Haifa (Israel). És doctora en química i ha treballat al Technion (Institut de Tecnologia d'Israel), a l'Institut Weizmann, a Munic... És, bé que es veu, una persona activa i generosa que, als seus vuitanta anys, escriu correus electrònics i signa manifestos a favor delsdrets humans a Gaza. De manera inesperada i sobtada, per la força de la curiositat, m'he trobat directament relacionat amb un fragment de la història d'Europa, amb un vincle viu amb la Xoà, amb el cor de la resistència antinazi als Kresy polonesos (els territoris orientals d'antic predomini polonès) i a la meua ciutat, Cracòvia. Una història sorprenent, sens dubte.

Ací teniu un petit documental sobre el retorn de la senyora Altman a L'viv, ara fa un any.