Orgasme cinematogràfic

Des de l'estrena d'Auf der anderen Seite (Al otro lado), de Fatih Akin, no m'havia impressionat tant una pel·lícula. Ahir, el Magister i jo vam veure a casa meua Taking Sides (o, en francès, que és la versió que posàrem, Le cas Furtwängler), un peliculón magistral d'István Szábo (2001). L'oficial americà Steve Arnold (Harvey Keitel, cágate lorito) arriba a Berlín per preparar la "desnazificació" de Wilhelm Furtwängler (Stellan Skarsgard, impecable), un dels més genials directors d'orquestra de tota la història. Al seu servei té el tinent Bleibtreu i la senyoreta Emmi Straube. Bleibtreu és un jueu alemany "desemigrat" dels EUA, melòman, admirador i defensor de Furtwängler; Emmi és filla d'un mític oficial que es va afegir al complot contra Hitler cap a la fi de la guerra, i professa una devoció immensa cap al director d'orquestra.
Arnold té l'encàrrec de trobar totes les informacions i tots els documents possibles per inculpar Furtwängler, que durant la guerra es va quedar a Alemanya, va rebre honors i càrrecs i fins i tot arribà a dirigir concerts durant un congrés del NSDAP i pel natalici del Führer (bé, més exactament: la vetlla del congrés i la vetlla del natalici...). Els seus ajudants fan tot el que poden per salvar-li la cara, ja que Arnold és inflexiblement hostil a qualsevol simpatia cap a Furtwängler ("J'ai un devoir!", crida en un determinat moment de tensió). Per la seua banda, els russos volen "salvar-lo" i quedar-se'l, com una part més del seu regateig amb la resta d'aliats. Els músics de la Filharmònica estan a favor d'ell, i un dels violinistes es descobreix que era en realitat un doble espia, dels comunistes i dels nazis, i és qui aporta més informació comprometedora.
Furtwängler justifica la seua col·laboració amb el règim de Hitler a través d'apel·lacions constants a la necessitat de conservar "la humanitat, l'art i la civilització", i insisteix en una idea fixa: l'art i la política s'han de separar. Ell és un artista, l'únic que l'interessa és fer música. No ha estat mai membre del Partit, i fins i tot diu que ha ajudat a salvar-se molts jueus (però no explica com). Però les seues declaracions antisemites ("comme tous dans ce pute pays!" escridassa l'americà) el deixen en molt mal lloc, i la circumstància d'haver fet (presumptament) la salutació nazi batuta en mà... Sí, ell és un artista i "no sabia res" del que feien els nazis, ell no és un polític, admet haver pecat d'ingenuïtat ideològica... però els seus companys de professió (Walter, Klemperer, Schönberg, etc.) van haver d'anar-se'n. "Mais ils son tous juifs... et je suis un Allemand... je voulais rester dans mon pays..." A Arnold li la bufa la seua presumpta grandesa artística: ha estat un col·laboracionista, ha de pagar, punto pelota; als seus subordinats els preocupa molt més salvar qui ha salvat l'art que la possible culpabilitat política del seu ídol... Qui té raó? Una de les escenes més impactants de la pel·lícula (el Magister i jo vam proferir una exclamació admirativa a duo) és el moment en què Emmi està a punt d'abandonar la seua feina, en uns fotogrames tremends en què ella, a l'esquerra de la pantalla, parla a crits amb Arnold (enfront seu, a la dreta de la pantalla) abraçada a una partitura de Beethoven.
Szábo, amb l'ajuda inestimable del seu guionista Ronald Hardwood (autor també de l'obra teatral original), sap planejar tota l'acció com un crescendo implacable i impecable, digne d'un geni. Els seus magnífgics tràvelings, els primers plans i, sobretot, els seus plans contrapicats tan orsonians, són alguns dels elements d'una retòrica senzillament insuperable. Ja l'inici em va posar els pèls de punta: vaig connectar els altaveus de l'equip de música i, com que me l'havia abaixada en estèreo, la imatge de "Furt" dirigint Beethoven mentre la càmera es passeja entre el públic, a dintre d'una església, i comencen a veure's els llums de les sirenes d'emergència aèria, se senten les bombes cada vegada més lluny i en un moment determinat es queden a fosques... El cor lluitava per escapar-se'm de la caixa toràcica... No veia una imatge tan corprenedora des de la primera vegada que vaig veure al cine, a boca de canó i amb els ulls molls de llàgrimes, el viatge pel riu d'aquell Lenin de textura mineral en L'esguard d'Ulisses (To vlemma tou Odissea) d'Angelòpulos.
Però, sobretot i per damunt de tot, aquesta pel·lícula de Szábo ens enfronta de cara, sense concessions, l'enorme complexitat de certes ambigüitats morals. "No m'hauria agradat trobar-me obligat a triar, com ell", va dir Lullisticus Magister, primus inter pares. Home, és clar, se suposa que les decisions no s'haurien de poder jutjar moralment quan són decisions imposades en contextos extrems --i extremadament "no lliures". Sobretot no podem jutjar-les moralment com si no s'hagueren produït en situació extrema. D'acord. Però aquest raonament, que jo subscric, és una perillosíssima porta oberta a la impunitat i, sobretot, resulta insultant si ens posem en la perspectiva dels qui sí que van prendre decisions justes en les mateixes circumstàncies.
En fi, Taking Sides (Réquiem por un imperio [???] en la traducció de l'Imperio) és un superpeliculón del copón, que donaria combustible de conversa per a moltes i moltes hores. Jo la vaig aconseguir pels mitjans "habituals", no sé si m'explique... I la vaig guardar, durant més d'un any, esperant el moment en què tant el Magister com jo tinguérem la possibilitat raonable de veure-la junts. Permeteu-me que us recomane d'aconseguir-la com més aviat millor, i que no espereu un any per veure-la. Per la meua banda, el consell més fervorós de tot l'any. Si voleu fer-vos-en una mínima idea, el script es troba sencer a Internet. De res.

Tornem-hi

Fa uns dies, mentre desfeia caixes al meu refugi de Foios, va caure en les meues mans la Historia de China de J. A. G. Roberts, i vaig estar fullejant-la una estona. Les pàgines sobre el segle XX, les recordava amb esborronament. De quina manera milers de milions de persones van caure en les mans d'un personatge tan sinistre i criminal com el senyor Mao, el del Llibre roig (de sang), responsable de la mort (cruel i violenta, en molts casos; de gana, en altres) de milions i milions de persones innocents; un carnisser terrible, un cretí absolut, que a Occident suscitava un entusiasme cec entre l'esquerra imbècil, mare de déu, quina bogeria més incomprensible és el ser humà. Aquell dia feia poc que havíem estat parlant per ací sobre la pel·lícula aquella, La ola, sobre la facilitat amb què es (re)creen les condicions òptimes per al totalitarisme. I em vaig recordar, per associació d'idees, d'un article que havia aparegut a la premsa, fa uns mesos, sobre la manera com s'està falsejant la figura de Stalin a la Rússia actual. Total, que el ser humà és una aberració inintel·ligible, cada vegada n'estic més convençut. Com és possible això? Per molt malament que s'estiga, com es pot ser conscientment, deliberadament sord a les evidències de la història? Com es pot hom imposar la pròpia ignorància sobre coses que han passat fa pocs anys?
Fa un mes li vaig deixar a mon pare un documental del Canal d'Història sobre Ceausescu. Es va quedar aborronat, més encara perquè els seus veïns (una parella de romanesos encantadors i molt treballadors) havien intentat convèncer-lo que ara és un desastre i que amb Ceausescu estaven molt millor. Gent jove, activa, formada, educada, i que s'enganya d'aquesta manera. I és que, certament, sembla que hom només està disposat a sentir el seu propi sofriment. Quan això passa, quan l'empatia amb les víctimes de la història desapareix, la civilització és només un lleu, finíssim vernís que desapareix amb una facilitat terrible.

Nosaltres els sarcàstics

La retòrica, clàssica i moderna, ha parlat abundosament de la ironia, que considera com un recurs més per a la construcció de textos. "Dir una cosa amb la intenció de significar la contrària", "distanciament entre el subjecte i l'enunciació", etcètera, en fi, n'hi ha moltes definicions i totes elles són interessants. El cas és que també hi ha la ironia com a "forma de vida", fenomen molt tardà però no menys decisiu. La confusió inextricable entre la ironia i l'humor és tot un símptoma. Actualment, si sortim del camp de la retòrica, ens resulta pràcticament impossible deslligar la ironia i l'humor, i si escarbem en els sentits que ha tingut la paraula humor al llarg de la història encara veurem més clara la confusió entre la ironia i la vida. Els nostres amics medievalistes, que en saben molt més que no pas jo, ho podrien desenvolupar, això.
Però quants malentesos i situacions embarassoses no crea la ironia! Els qui, com diria un que jo sé, "tenim la ironia com a llengua materna" ho sabem molt bé. La gent, fins i tot la gent que se suposa que ens coneix, es pensa que les ironies i els sarcasmes ens serveixen com a armes llancívoles, tàctiques ofensives o pedestals de vana superioritat. Es creuen que ho fem per tocar els companyons (o el seu equivalent femení), perquè no podem actuar altrament que com les mosques colloneres. En això hi ha un lamentable malentès, de vegades empitjorat quan el nostre interlocutor té un sentit de l'humor que, en fi, diguem-ne que no passa d'un perfil baix.
Doncs no senyor, no. No es tracta d'això, sinó de pura supervivència. Una barreja de desesperació i d'amor pel joc, perfectament confosos l'un en l'altre. Som irònics, i som sarcàstics, perquè aquesta aparent distància respecte de la realitat (subratlle: aparent) ens deixa una mica d'aire per respirar. Perquè aquest infern gratuït que és el món, i aquesta necessitat cega i absurda que és la vida, necessiten una mica de llum per a resultar suportables, una llum que només l'humor irònic pot aportar. Bé, no sols la ironia; però la ironia és l'única manera de fer aguantable el món que no ens fa sentir estúpids, al contrari que les premisses cretines del tipus la vita è bella. I, curiosament, la ironia trasllueix també un paradoxal arrelament en el món i en la vida; en comptes d'una carícia, al món li fem un pessic entremaliat i juganer, o fins i tot una bascollà cruel, però que implica el desig de joc, de continuar jugant-hi.
Humor que salva, joc que ajuda a continuar jugant. No ho dic amb cap intenció lírica, perquè per a això tinc una absoluta falta de talent, potser física i tot. Però, en fi, el sarcasme no és només una forma de crueltat, sinó també (i en alguns casos sobretot) un exercici salutífer. Ja està, una vegada més m'he embolicat en un cafarnaüm argumental formidable. I ben poc irònic, per cert.

Incrèduls, desconfiats, escèptics

Hi ha certes paraules de les quals s'abusa d'una manera revoltant, ominosa. Posem per cas: "filosofia". Ja ho denunciava Fuster, amb més raó que un sant laic, fa una pila d'anys: "la filosofia de la nostra empresa..." Arxxxssss!!! No puc suportar aquest calc repugnant d'una no menys repugnant construcció anglòfona, "the philosophy of our company..." Es pot ser més degradat que això, en l'ús del llenguatge?
Si més no es pot ser igual de degradat. Un exemple: "escèptic". Els buròcrates i els polítics en tenen la culpa, segurament. Quan es van inventar l'esguerro infumable de la paraula "euroescèptic" no feien altra cosa que consumar una tendència degenerativa. Llavors resulta que un "europeu antieuropeu" o un "europeu que no comparteix la seua manera de fer Europa" és un "escèptic". Per l'amor dels déus! I el personal, a engolir-se el gripau; total, qui es preocupa per les paraules?
Un escèptic no és un incrèdul, comencem per ací. Si algú em diu que la classe dominant és benèvola i responsable, la meua resposta no és d'escepticisme ("no podem saber del cert si això és veritat o no"), sinó d'incredulitat ("això és un error o un engany, o un autoengany: la classe dominant és nefasta i malvolent"). No veig cap raó de pes per a confondre la desconfiança --o la incredulitat-- amb la negació de la possibilitat d'un coneixement cert. Sí que és possible, però, que les persones amb tendència a desconfiar o a no creure's les coses tinguen una tirada a l'escepticisme, i a l'inrevés. Però una cosa i l'altra són diferents.
El cas és que sovint hi ha susceptibilitats desconfiades que conviuen amb la convicció que hi ha coneixements certs. Els autors de l'anomenada "filosofia de la sospita", tal com els va anomenar Paul Ricoeur, sabien que és així. Quan Marx afirma que la consciència està determinada per les relacions de producció ens indueix a desconfiar del caràcter "desinteressat" de les idees, però està fent una afirmació sobre el que considera real. Nietzsche ens ensenya que la voluntat de poder és a la base de moltes accions, però amb això no nega un coneixement, sinó que fa un enunciat afirmatiu. En desemmascarar les pulsions secretes i inconscients que ens guien, Freud nega la transparència de les idees i dels fets, però alhora proposa un mètode per desenterrar-ne la veritat.
Hom no tria ser desconfiat, ni ser incrèdul, ni ser escèptic. La cosa ve com ve, i no sé de què depèn. O depèn de molts factors, en realitat. No tinc clar si ser desconfiat i incrèdul és bo o dolent, però personalment no m'agrada anar per la vida pensant que en tal diu això perquè s'enganya o perquè vol enganyar. A més, que ser crèdul deu ser molt agradable, perquè així no et fas preguntes i sempre tens allò que els antics deien "pau d'esperit". Pel que fa a l'escepticisme, idem eadem idem. Els fanàtics ho tenen tot molt clar, saben que hi ha una veritat i que ells hi tenen (o hi tindran) accés directe. I qui no hi combrega, ja hi som: o s'enganya o vol enganyar els altres. I és que el món de les conviccions i dels sabers, el món de la confiança i el de la veritat, són molt putos. Estan plens d'espills que reflecteixen la imatge pròpia i la dels altres, i si t'ho prens tot seriosament acabes com en aquelles famoses i magnífiques escenes de "La dama de Shanghai", amb l'Orson, la Hayworth i Everett Sloane entre imatges especulars falses i alhora veritables. Quin embolic, per Tutatis!

La ola

Quería hablaros de una película que he visto este fin de semana y me parece muy interesante.

 

Se trata de 'La Ola', una película alemana cuyo director es Dennis Gensel.  Nos cuenta el experimento realizado por un profesor de sociología que ha de impartir un curso sobre la autocracia a sus alumnos de instituto. Empieza el primer día de clase preguntando a sus alumnos si saben qué significa o en qué consiste la autocracia. Sus alumnos mencionan el nazismo y comentan la imposibilidad de que vuelva a darse un régimen totalitario semejante en nuestros días. Con el fin de que los alumnos comprendan bien cómo funciona y se llega a una dictadura,  al profesor se le ocurre realizar un experimento en clase. Instituye un régimen de disciplina, restringiéndoles las libertades y haciéndoles formar una unidad. Surge un movimiento llamado 'La ola', con el que los alumnos llegan a entusiasmarse tanto, que empiezan a espiarse unos a otros y a acosar a los que no quieren unirse al grupo.  Cada alumno representa un grupo social y su reacción ante el fascismo. Los más desamparados son los primeros en volcarse con la causa, los que tienen claros sus principios abandonan, cuando todo marcha hay quien se sube al carro, los hay que ven su oportunidad de hacer negocio, quién se revela e intenta luchar contra ello; y como no, los más, los que simplemente se dejan llevar por el colectivo.

 

Otra cosa que me ha llamado la atención es su símil con los eventos deportivos. Recuerdo un comentario del Magister cuando estábamos con el campeonato europeo de fútbol que comentaba que esta clase de eventos tienen los mismos ingredientes que el fascismo: un enemigo común, un mismo sentimiento, una misma causa; incluso que el lenguaje que se utilizaba era similar: a por ellos, los vamos a machacar, ya son nuestros…

 

A pesar de que la película es muy buena, hay un detalle que creo que le resta verosimilitud: todo transcurre en tan solo una semana. Es difícil creer que se pueda cambiar y manipular a las personas en tan poco espacio de tiempo.

 

En fin, que no quería dejar de haceros esta breve reseña de la película. Cuando estaba en el cine pensaba: Esta película es para que la vean mis amigos del Patio.

 

Veure clar, veure fosc

En polonès, que és un idioma molt curiós i ple de paraules que m'agraden, hi ha un terme molt interessant, com a sinònim de pesymista: és el mot czarnowidz, que literalment vol dir "negremirant", és a dir, "que ho veu negre". "Una persona que ho veu tot negre", un frase substantiva que emprem de vegades, tota resumida en una sola paraula. Magnífic!
Crec que porte tota la meua vida conscient preguntant-me si aquesta qualitat de czarnowidz és una fatalitat física, o bé si es conrea de manera més o menys conscient, o bé si és el resultat de la superposició entre la personalitat i l'ambient. No ho sé. La meua impressió és que els reduccionismes fisicalistes del tipus "dèficit d'endorfines" constitueixen una mixtificació barroera; però, és clar, no tinc manera de demostrar-ho. El que sí que és cert és que hi ha gent molt predisposada a veure negres les coses del futur, immediat o llunyà, i que aquesta manera d'estar en el món, aquesta varietat de Dasein, és una font de malestar i de patiment. Segons el tòpic a l'ús, et passes la vida lamentant desgràcies que encara no han passat.
Quan anava a classes de filosofia a la universitat, amb la intenció de convertir-me en un llicenciat de luxe, Vicente Sanfélix, tio brillant, va fer un comentari que se'm va quedar gravat: "Jo sóc pessimista, i els pessimistes tendeixen a anomenar 'realista' la seua perspectiva". Excel·lent exercici de distanciament respecte de si mateix! Tot i que, seguint un consell que li vaig sentir a l'Aracil un dia, intente evitar les etiquetes dobles "pessimista/optimista", perquè són una simplificació barroera. Però sí, un pessimista tendeix a pensar que és ell el qui no s'enganya respecte de la realitat, mentre que considera que els optimistes s'especialitzen a tenir pardals al cap, a enganyar-se i a maquillar la realitat.
Diuen els estoics d'arrel clàssica que val més pensar en el pitjor dels escenaris possibles, considerar que tot anirà malament, i si després ens equivoquem sempre serà una alegria, mentre que si l'encertem almenys estarem preparats per a patir menys amb les desgràcies; en canvi, l'optimista només es trobarà bé si l'encerta, perquè si no serà com una enorme hòstia. El truc de l'estoic pessimista funciona, sí, i té una lògica difícil de rebatre, però té un revers dolorós: et manté en un estat de desil·lusió permanent, que amb molta facilitat es converteix en malestar profund. No t'enganyes, no et destrossen les desgràcies, però vius amargat.
Quantes vegades he envejat els optimistes! Com m'agradaria que el meu organisme produïra sobredosis constants d'endorfines, tal com veig que els passa a alguns amics meus! Sí, m'agradaria ser dels qui miren cap al futur amb despreocupació, o fins i tot amb alegria, en comptes de fer sempre aquest paper de Sibil·la esgarriacries (o aguafiestas), de missatger de la dissort. Preferiria ser un inconscient, un irresponsable, un il·lús, molt més que no un recitador convicte d'aquells versos de Julián Hernández: que todo lo que empieza / suele acabar mal. I, tanmateix, el catastrofista és absolutament incapaç de concebre la seua perspectiva si no és en termes de lucidesa. El castrofista no es veu a si mateix com a czarnowidz, sinó com a jasnowidz, "aquell que veu clar", "(clari)vident". Quina desgràcia, aquesta obsessió amb la lucidesa. No hi ha res millor que la ignorància. I si és ignorància fanàtica, bonus extra: de regal tens el sentit de la vida. Puta misèria.

El cel i la terra

Per començar l'any, un parell de cosetes. Primera: en el blog Existen los fantasmas trobe aquesta comparació, impressionant, entre dos anuncis que promocionen l'enrolament en l'exèrcit. Un, el de l'exèrcit espanyol, amb el buen rollito sociata típic, repugnant de tan fals que és, però que almenys té la virtut de respondre a unes idees (edulcorades, mistificades, etc.) que no són dolentes. L'altre, el dels marines nord-americans, que no enganya ningú sobre les intencions i els valors, senzillament esborronador i esgarrifant (però claret claret com l'aigua de Solán de Cabras). Jutgeu vosaltres mateixos:



Segona coseta, per traure el gustatxo amarg de l'anterior: una imatge del Hubble, en un mosaic fet a partir de més de 2.000 imatges preses durant cinc mesos. Es tracta del centre de la Via Làctia, enfocat en longitud d'infrarojos, en una imatge preciosa que permet el "zoom" amunt i avall. Fabulós. M'agradaria veure la cara de l'amic Sagan, i més encara sentir els seus comentaris: la trobareu ACÍ.