Més sintètic, impossible

Del Quadern gris, anotació del 28 de setembre de 1918:

"Deu o dotze anys enrera, quan vaig començar el batxillerat, sentia que [el meu pare] deia:

–En aquest país tot està per fer…

Ara sento que diu molt sovint:

–En aquest país, no hi ha res a fer…"

Tema obert, tema tancat. Impressionant.

Un punt blau pàl·lid

I bé, a propòsit de fotos (direu que estem poc creatius i poc imaginatius, últimament): una història boniqueta, relacionada amb la meua enorme passió insatisfeta per l'astronomia. El 1990, després d'haver fet un fum de fotos excepcionals, el Voyager 1 es disposava a abandonar l'òrbita de Saturn i a endinsar-se en l'espai profund. Llavors Carl Sagan, que al cel sia, va tenir la pensada de girar la càmera d'aquella especialíssima andròmina i enfocar-la cap a la terra. El resultat va ser aquesta famosíssima foto (una de les diverses que faria el Voyager 1 en el seu fotomuntatge de la "foto de família del Sistema Solar).

Això és el planeta terra vist des del cosmos; la nostra posició en l'univers tal com l'havien imaginat els filòsofs antics: un punt blau pàl·lid, "a pale blue dot", un granet de pols, no res. El comentari de Sagan:

Look again at that dot. That's here. That's home. That's us. On it everyone you love, everyone you know, everyone you ever heard of, every human being who ever was, lived out their lives. The aggregate of our joy and suffering, thousands of confident religions, ideologies, and economic doctrines, every hunter and forager, every hero and coward, every creator and destroyer of civilization, every king and peasant, every young couple in love, every mother and father, hopeful child, inventor and explorer, every teacher of morals, every corrupt politician, every "superstar," every "supreme leader", every saint and sinner in the history of our species lived there – on a mote of dust suspended in a sunbeam.

The Earth is a very small stage in a vast cosmic arena. Think of the rivers of blood spilled by all those generals and emperors so that, in glory and triumph, they could become the momentary masters of a fraction of a dot. Think of the endless cruelties visited by the inhabitants of one corner of this pixel on the scarcely distinguishable inhabitants of some other corner, how frequent their misunderstandings, how eager they are to kill one another, how fervent their hatreds.

Our posturings, our imagined self-importance, the delusion that we have some privileged position in the Universe, are challenged by this point of pale light. Our planet is a lonely speck in the great enveloping cosmic dark. In our obscurity, in all this vastness, there is no hint that help will come from elsewhere to save us from ourselves.

The Earth is the only world known so far to harbor life. There is nowhere else, at least in the near future, to which our species could migrate. Visit, yes. Settle, not yet. Like it or not, for the moment the Earth is where we make our stand.

It has been said that astronomy is a humbling and character-building experience. There is perhaps no better demonstration of the folly of human conceits than this distant image of our tiny world. To me, it underscores our responsibility to deal more kindly with one another, and to preserve and cherish the pale blue dot, the only home we've ever known.

Ho trobareu explicat, amb la seua pròpia veu, també en aquest vídeo extret d'una addenda (no gaire coneguda, em sembla) a un capítol de la sèrie Cosmos, de gratíssim record:

En fi, a mi m'agrada, digueu-me romàntic. Fa pensar.

Una altra foto

A propòsit de fotos dignes de recordar per secula seculorum m'ha vingut al cap aquella altra, senzillament tremenda, de Willy Brandt a Varsòvia, el 7 de desembre de 1970, davant el Monument a les Víctimes de la Insurrecció del Gueto de Varsòvia. La idea d'aquella visita, la primera d'un cap d'estat alemany a Polònia des de 1945, era entra altres coses de portar una corona al monument. El canceller de la RFA, llavors, amb posat seriós, es va saltar totes les previsions del protocol i, per a sorpresa de tothom, en solitari i abaixant el cap es va agenollar davant el monument. Mig minut. Demanant perdó, un home que havia estat perseguit durant el nazisme i que s'havia hagut d'exiliar a Suècia. Cal tindre'ls molt grossos i molt ben posats, per a un gest així.

I és que hi ha cultures i cultures, com diria el Magister. Aquest gest, analitzat breument en el programeta de la cadena Arte que us deixe ací baix, és impensable en molts altres casos. A mi m'impressiona, què voleu que us diga.

Anònim (txeco)slovac

El viatger ha anat a parar a Bologna per casualitat, i té vint-i-quatre hores per a visitar la ciutat en allò essencial, allò que en abandonar-la no pot no haver vist. A la Piazza Maggiore, una de les més boniques i equilibrades del planeta europeu, decideix entrar a l'edifici de l'Ajuntament. Quina ciutat admirable, que té l'Ajuntament ocupat per museus i exposicions i obert, gratuïtament, tots els dies de la setmana!
A la Sala d'Ercole, el viatger rememora detalls coneguts i desconeguts de la vida d'Emil Gallo, ciutadà eslovac, llanterner de professió. nascut el 1934 a Kralovany, el van traslladar al suburbi bratislavenc de Karlova Ves. Tota la vida treballà com a lampista d'aigua i de gas. El 1948 es casà amb Margita, Nitrianska de cognom de soltera, una dona que en les fotos sembla haver estat contundent, simpàticament sorollosa, una dona de poble. Va ser veí de Vasil Bifak, cap dels repressors dels anys seixanta. També va ser veí d'Aleksander Dubcek, el governant que volia humanitzar el règim soviètic. Justament en 1968, quan els tancs russos ocuparen Txecoslovàquia, Emil sortí al carrer, com tants d'altres. I una famosíssima foto de Ladislav Bielik demostra que no va ser el més covard de tots.
Després d'aquell gest, Emil no en parlà amb la família ni una sola vegada. En morir Margita es quedà sol, tot i que els quatre fills l'acompanyaven. Finalment, el 1972, decidí que ja n'hi havia prou, i abandonà voluntàriament el món.
El viatger es troba aquesta foto, en format enorme, mentre visita la sorprenent ciutat de Bologna, comunista i burgesa alhora. I no pot deixar de pensar que, tot i que el seu nom passa desapercebut, la seua imatge ha quedat en la retina de la història per sempre més. Un calfred estrany recorre l'esquena del viatger. Aquestes coses passen.

Český sen

"El somni txec" vol dir això, exactament. Vít Klusák i Filip Remunda, dos estudiants txecs de l'Acadèmia de Cine Txeca, preparen com a treball final de carrera un documental esbojarrat. Es tracta de fer una elaboradíssima campanya publicitària per a la inauguració d'un nou hipermercat als afores de Praga. Anuncis de televisió, falques radiofòniques, cartells, full volanders, etcètera. Al lloc en qüestió, d'accés vetat, es veuen les parets d'un flamant megacentre comercial. Tots els preparatius s'enregistren fil per randa. L'hipermercat en qüestió es diu "El Somni Txec", tota una metàfora. I el dia de la inauguració, una gernació ansiosa s'agombola a l'altra banda de les tanques de protecció. La particularitat del cas és que aquest hipermercat... no existeix. Un estudi empíric, literalment genial, sobre manipulació social i psicologia de masses. Si podeu aconseguir-la (de manera lícita o no), subtitulada en anglès, us proporcionarà una estona d'excitant reflexió.

Competencia cívica y ciudadana

GUILLERMO FéSSER

Extranjeros somos

Desde el origen de la especie todos los humanos somos extranjeros. Otra cosa es que lo ignorásemos porque, hasta hace bien poco, caían sólo en la cuenta los que cambiaban de sitio. Despiste sociológico enorme que no merma la evidencia de que todos venimos, de serie, igual de raros que los demás. Comprobarlo resulta sencillo y, hoy, más barato que nunca. En el siglo de las migraciones, en el que ya no es necesario viajar para ver mundo porque le traen a uno el exterior a casa, el verano constituye un periodo ideal para sacarse el certificado de extranjería.

Consiste en eliminar dos complejos. Primero, emulando a la magnífica selección de Aragonés, el de inferioridad ante quien pertenece a un mundo que no controlamos. Que un turista hable en inglés no le supone una licenciatura en Cambridge. Podría tratarse de un taxista de Birmingham más bien pelmazo y, si me apuras, tirando a soplagaitas. Segundo: el de superioridad hacia los que pronuncian español con otro acento. Detrás de un ser bajito y con cara de pringado pudiera ocultarse un doctor en biología molecular por la Universidad de México.

Respetando ambas premisas sólo queda disfrutar de la diversidad cultural que inunda las vacaciones. Claro que, atención Naciones Unidas, ayudaría bastante a la causa la distribución en playas y aeropuertos de un manual de usos y costumbres clasificado por países. Por evitar calamidades como la acontecida a un servidor en un pueblecito de Nueva York, a cien millas de Manhattan. Ignorante de que los norteamericanos besan las mejillas de derecha a izquierda, en lugar de al revés, como Dios nos mandó a nosotros, saludé a mi suegro y nos encontramos a medio camino con un caluroso beso en los labios. Me subió el moreno en tiempo real. Menos mal que en verano ponerse rojo pasa más inadvertido.

GUILLERMO FéSSER

La fi del món, en els tribunals...

Xiquets, com que s'acosten les vacances (alguns dels nostres contertulians estan de ressaca postopositril, i maldita la gràcia, poca broma), i d'ací quatre dies tornarà la calor africana, i el personal ja no està per a orgues (hi ha encara algú que visite aquest blog?), us passe un parell de coses sobre la fi del món. La primera: com que sóc molt aficionat a les coses de l'astrofísica m'he assabentat que dos cavallers, mossèn Walter L. Wagner i l'hidalgo Luis Sancho, han denunciat als tribunals el CERN (els de l'accelerador de partícules més gran del món), el Fermilab i altres institucions, per impedir que aquest estiu es pose en funcionament l'accelerador que teòricament hauria de simular les condicions del Big Bang i crear matèria fosca. Diuen els dos cavallers que si això passa es crearà un forat negre i arribarà la fi del món. No és de conya: mireu-ho ací.
Com a contrast i contrapunt, optimista o pessimista (cadascú ho veurà amb els seus propis ulls), us afegisc la versió que va fer el nostre amic Xavi Farré d'un magnífic poema de Miłosz, de 1944:


CANÇÓ SOBRE LA FI DEL MÓN

El dia de la fi del món
Les abelles volten una caputxina,
Un pescador arregla la xarxa brillant,
Pel mar enjogassat dofins fan salts,
A les canaleres s'agafen uns pardals,
I la serp té una pell daurada, com li pertany.

El dia de la fi del món
Les dones van pels camps sota els para-sols,
Un borratxo vora la gespa es queda adormit,
Al carrer els venedors anuncien verdura
I una barqueta amb una vela groga vers l'illa sura
El so del violí en l'aire perdura
I s'obre, plena d'estels, la nit.

I els que esperaven tronades i llamps
Estan decebuts.
I els que esperaven senyals i trompetes celestials
No creuen que ja s'hagi esdevingut.
Mentre el sol i la lluna facin posa,
Mentre l'abellot atenyi la rosa,
Mentre els nens neixin rosats,
Ningú no creu que ja s'hagi esdevingut.

Solament un vell canós, que podria ser un profeta,
Però que no és cap profeta perquè té altres ocupacions,
Repeteix lligant les tomaqueres:
No hi haurà una altra fi del món.
No hi haurà una altra fi del món.


Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000, trad. Xavier Farré. Proa, Barcelona, 2006, pàg. 63.


Bon Nadal i feliç any nou!