Crónica de un asesinato

Como parece que esto se ha animado de nuevo y coincide con que se me ha acabado la sustitución que estaba haciendo, por lo que estoy algo ociosa, os voy a contar un asesinato que he presenciado en mi primera experiencia como profesora de bachillerato.

Resulta que estaba sustituyendo a una persona que era jefe de departamento, de manera que todas sus responsabilidades pasaron a mi cargo. Además, esta persona sólo daba clase a segundos de bachillerato, por el hecho de que es la profesora con más antigüedad en el departamento, y por tanto, tiene el privilegio de elegir curso.

Bien, una de mis obligaciones fue asistir a las reuniones de coordinación para la PAU, allí iban todos los jefes de departamento  de todos los institutos de la provincia de Alicante, yo me reunía con los de Lengua y lLteratura castellana, que es mi especialidad. Como podéis suponer la mayoría de la gente que allí había rondaba los 50 años, eran ya veteranos en la docencia.

La reunión la dirigía una coordinadora de la Consellería de Educación que venía de Valencia, con las propuestas que en Castellón se habían hecho para modificar algunos puntos del examen de la selectividad para nuestra materia.

Por si alguien no está al día de en qué consiste esta prueba, os recuerdo que se trata de un comentario de texto periodístico (7 puntos) y dos cuestiones gramaticales (3 puntos). Nada de literatura, aunque el currículo de 2º BACH sí contempla contenidos de literatura, concretamente, el siglo XIX y XX (en primero se da de la EM al siglo XVIII). ¿Qué es lo que sucede en las aulas realmente? Pues que prácticamente nadie explica la litertaura, porque como no entra en la selectividad pues “no es necesario”. Además, dicen que no hay tiempo, claro. En otras comunidades autónomas como el texto del comentario es literario, pues, eso obliga a entrar en temas literarios sin más remedio, pero en la nuestra, no. Con lo cual la literatura en la enseñanza preuniversitaria no se da en casi ningún centro.

Esto ha creado entre los profesores de Lengua y Literatura una polémica importante, porque algunos se quejan de que desde hace años siempre la gran sacrificada es la literatura y, últimamente, ya de una manera escandalosa, esto es intolerable por la gravedad de sus consucencias en los alumnos y en la sociedad.

Entonces, en vista de estas quejas, más que justificadas,  desde la coordinadora de Castellón, había surgido una propuesta que se había de someter a votación, tanto en Alicante como en Valencia y que era la siguiente: El comentario periodístico (6 puntos) y tres cuestiones a elegir dos (4 puntos), pero una de ellas sería sobre los temas de literatura. Esto no obliga al alumno a escoger esta pregunta de literatura, pero sí obliga al profesor a explicar el temario completo y a examinar al alumno de esta materia.

Yo, inocente de mí, me alegré muchísimo, aunque no era gran cosa pero ya era algo. Por fin algo de sentido común. Sin embargo, una vez más me tuve que dar de bruces con la cruda realidad,  allí casi todo el mundo estaba en contra de la propuesta: que si no da tiempo porque el curso es muy corto, que si ya estudian literatura en la ESO (mentira cochina)… En fin, que me quedé muerta, patidifusa, indignada… se votó y salió que no. Me daba igual ser la sustituta, estar allí por casualidad, la prudencia, la sensatez… pero no podía dejar de decir lo que pensaba ya que el azar me había llevado a esa reunión. Total que levanté la mano y les dije que me parecía patético que los mismos profesores de literatura rechazaran ese leve intento de resucitar la literatura en las aulas; que no podía comprender cómo no veían claro que es mucho más importante saber quién era Baroja o Machado o… que saber distinguir las subordinadas de relativo de las subordinadas de relativo sustantivadas; que para la vida les va a servir mucho más leer a Unamuno que identificar el complemento directo; que siempre estamos intentando fomentar la lectura, peor que si no se explica literatura, difícilmente van a tener amor a los libros, etc. Tengo que decir que algunos de los allí presentes estaban igual de indignados que yo, pero éramos los menos. La mayoría decía que era imposible dar tanta materia en un curso tan corto porque aquí, en la CV,  compartimos horas con otra lengua y eso nos quita mucho tiempo. En fin, patético. Salí de allí con ganas de poner una bomba en la próxima reunión.

No sé cómo quedará el tema, ni sé qué habrán dicho los compañeros de Valencia, pero ahora entiendo muchas más cosas que antes de empezar a trabajar, ahora entiendo por qué los alumnos ya han perdido las inquietudes intelectuales, por qué sus niveles son tan bajos, por qué la figura del profesor ya no es la que era…  y algunas cosas más que me callo aquí en esta ventana a la calle.

Acabo con una cita que de sobra conocéis que viene que ni pintada al caso: … nada basta en un siglo como el actual en que los escolares deben aprender tantas cosas difíciles e inútiles que no les queda ya tiempo para las fundamentales.

Melusina de Lusignan

 

Filosofia antiga

Des de fa ja un parell d’anys, sempre tinc a prop un exemplar del llibre de Marc Aureli. Últimament, fins i tot a la motxilla, és a dir, a tot arreu, a casa i a la faena. Dec haver rellegit quatre o cinc vegades Ta eis heauton, i algunes frases me les sé de memòria. I no deixa de ser curiós, perquè en principi diria jo que no sóc de caràcter resignat, sinó més aviat guerriller. O potser això és una simplificació.

Els estoics són famosos en la història de la filosofia per unes quantes raons molt concretes. En primer lloc, perquè la seua és una moral molt marcada pel seu context sociopolític: èpoques de govern imperial, de «globalització», en què una moral del compromís comunitari queda substituïda pel solipsisme individualista del retir cap a la vida privada. Però l’estoïcisme té mala premsa, sobretot, per la flagrant contradicció entre les doctrines que expressava i la vida real dels filòsofs estoics: Sèneca, com a conspirador, servil instrument del poder i persona sense escrúpols; Marc Aureli, predicant la imperturbabilitat i la bondat però passant-se per l’espasa els germànics i els parts. Aquesta hipocresia dels estoics no és una insídia dels seus adversaris, sinó un topos ben establert entre els experts. Quan vaig llegir que l’amic Jordi els fotia garrotada —amb raó— per aquest motiu en El parany cosmopolita no em vaig sorprendre gens ni mica.

No em vaig sorprendre, però reconec que aquells comentaris despectius em causaren malestar. I deu ser perquè l’estoïcisme em produeix una sensació ambivalent, d’ambigüitat, molt habitual en les coses importants de la vida. La primera lectura que vaig fer de Marc Aureli em deixà molt insatisfet, perquè em va semblar que allò, com a filosofia, com a raonament rigorós, feia bastant pena. «El guia interior», «la natura», «el bé», etcètera: hi vaig veure tot un seguit de conceptes indefinibles que no resistirien una anàlisi seriosa. Tanmateix, en llegir-lo per segona vegada em vaig trobar un llibre que tenia molt poca filosofia, és cert, però molta saviesa. Un concepte que jo pose per damunt de tots els altres, sí. Des de la segona lectura, Marc Aureli deixà de ser un emperador i es convertí en un savi aliat, que m’ajuda a viure. I deixe estar Sèneca, que em «sona» a fals i literàriament és un pur somnífer. Marc Aureli sempre em queda a prop, doncs. Però així i tot, no sóc capaç de liquidar un cert neguit de fons. I ja hi tornem.

Siguem sincers: si fem una lectura política (en el sentit de polis, alerta, de participació en la vida pública) de Marc Aureli —i de l’estoicisme en general—, els resultats poden ser catastròfics. Quan fa el joc aberrant del determinisme, es contradiu amb la idea d’una història oberta al canvi (si se’m permet la tautologia); quan predica l’acceptació del propi destí, s’oposa a l’inconformisme, al desig de superació, a la necessitat de construir un estat de coses millor, individualment i col·lectivament —és a dir, que va contra els símptomes de màxima salut individual i col·lectiva—; quan proposa una vida lliure de les passions ens converteix en trossos de suro i ens trau la sal i el pebre d’aquesta miserable vida mortal; quan proposa el cosmopolitisme... al Jordúnida em remet, amb el vostre permís...; quan postula de viure «segons la natura», marededéu, no vull ni imaginar-me què en pensarien Sade, Nietzsche i uns quants més... Aquesta teoria és plena de punts dubtosos que, quan se’ls fa una mica l’autòpsia, de seguida es veu fins a quin punt són insostenibles. I tanmateix...

És clar que en tot hi ha truquets. Sempre es pot agafar una teoria atractiva i «dissimular» les seues cares fosques davant la consciència. L’autoengany ha demostrat la seua efectivitat pràctica en la vida humana des que el món és món. Per descomptat que podria obviar això i fer ací una publicitat entusiasta, decidida, de les virtuts de l’estoïcisme clàssic. Però mentir, ni que siga a mi mateix, no forma part de les meues especialitats. El cor em demana una apologia, el cap m’exigeix una crítica. Per això m’he de fotre i presentar la qüestió tal com jo la veig —insoluble.

P'a morir-se

I és que s'ha de ser fill de puta, francament. Un que encén el foc, i l'altre que hi tira gasolina. El cardenal que afirma que és pitjor l'avortament que els abusos sexuals amb menors, i el filldelagrandíssima del politicutxo feixistoide que li dóna la raó, més el corifeu de torn que encara retruca dient que la violació dels infants "no és cosa tan greu". I, és clar, ni els votants del Partido de Puercos no s'escandalitzen, ni els fidels acòlits de l'església catòlica romana tampoc, i fins i tot els progres es limiten a dir o pensar "xe, mira que són carques". Això sí, tu vés i insulta el Borbó, o crema una estanquera, o digues alguna cosa que ells no puguen aguantar, i et cau damunt una querella de la Fiscalia que tomba el basto. Per què no hi ha cap associació o partit que es querelle contra aquests fills d'una resacsà de putes? Per quins set sous en nom de la democràcia hem d'aguantar que aquesta gent diga les salvatjades que li dóna la real gana?
Certament, el cardenal en qüestió, com tots els altres membres de la seua multinacional sinistra, té bones raons per a defensar els abusos sexuals contra les criatures. Sí, bones raons. Perquè ells, d'això, en saben molt. Els capellans, bisbes, arquebisbes i cardenals tenen bons motius per a considerar l'avortament pitjor que la pederàstia, perquè al cap i a la fi l'avortament no encaixa bé amb la producció de mà d'obra barata per al capital, amb la producció de ments manipulables, amb la producció de clients de la multinacional vaticana. La coherència entre el cardenal que la solta i el politicastre que l'agafa al vol per defensar-lo, mireu-ho, és una coherència inatacable. Però, ah amigo!, de pederàstia, d'abusos amb criatures, aquests bastards sí que en saben, sí. "Dejad que los niños..." Que bé que saben buscar la seua pròpia impunitat desviant l'atenció i demonitzant els altres! D'això també en saben molt, també, de demonitzar. Porten mil·lennis fent-ho, hi tenen traça i experiència, ells. Mira, una possibilitat de fer-los tastar el seu producte seria castigar-los a abusos i violacions, però què!, no paga la pena, perquè en realitat els agradaria, a aquests cagallons de sotana.
Però, de tota manera, el que més m'interessa és el pressupòsit que s'amaga en aquestes declaracions. Vull dir, que si en l'escalafó del mal i del pecat mortal de necessitat resulta que un de sotana diu que una cosa és per sobre de l'altra, que una acció és per sobre de l'altra, en principi diríem que racionalment caldria escatir per què, no? Però no ens enganyem, el que subjau a aquesta jerarquia del pecat no és el fet que la defensa de la vida humana estiga per damunt de les altres qüestions ètiques (de quina manera han "oblidat" segles i segles de la seua pròpia teologia, quan consideren que el "bitxo" és ja un ser humà!). No, del que es tracta és d'un enunciat pragmàtic, no d'un enunciat descriptiu. Es tracta de col·locar a un nivell d'acceptabilitat allò que ells fan, i ho fan sovint, i ho fan molts --no descobrirem res, perquè tothom ho sap, els catòlics inclosos, i bé que s'ho callen i ho dissimulen--, de manera que aquesta ignomínia a què es dediquen ells quede tan impune com siga possible (i sempre sol quedar sense càstig), mentre que allò que ells no fan (avortar, perquè la jerarquia eclesiàstica és masculina i punt) passa al primer pla de pecaminositat i delicte. Sí, el linx ibèric està protegit, i el fetus també s'ha de protegir, però després a veure qui protegeix els xiquets enfront d'aquesta cohort de pius reprimits i degenerats, d'abusananos impunes, de masturbadors amb sotana rebentaesfínters, bavosos violadors de criatures. D'ells no hi ha manera de protegir-se. En fi, que els haurien d'enviar a galeres. Si més no. I com que no ho faran, ja us anuncie que aquesta setmana pense començar el procés d'apostasia. I que vagen a fer la mà.

Futbolització

Sí, ja sé que el final de curs és el pitjor moment per a fer la respiració artificial a invents com aquest fòrum moribund, però... què us he de dir! Jo, com Nietzsche (però sense talent), també tinc vocació intempestiva, de mosca collonera.
Doncs sí, justament, i a més a més pense ser políticament incorrecte, perquè sí, perquè em surt de les gònades i prou. Aquests darrers dies hem observat in crescendo com els èxits del FC Barcelona s'emportaven cada vegada més i més espai en els mitjans de comunicació, en les converses de la gent, en l'espai públic i privat. És clar, els de Guardiola ofereixen un futbol admirable, brillant, i ho dic amb convicció tot i que no m'agrada el futbol ni en general els esports. Però mentre el món s'enfonsa, el personal sembla que només té un tema en la boca i en el cap: el triplet del Barça.
No, tranquils, no us propinaré ara les típiques diatribes contra la "cultura de masses" (siga quina siga aquesta merda contradictòria), contra l'opi del poble, contra l'escapisme, contra el borreguisme gregari, contra el feixisme convenientment sublimat, contra l'estupidització i la infantilització col·lectiva, contra l'emotivització primària i les visions del món maniquees, etcètera. Fóra cas que algú m'acusara de demagògia! No, por Dios!
Ho admet: m'han alegrat aquestes darreres victòries del Barça. Només de veure les cares del famós 2-6 a Madrid, i la frustració posterior dels fatxes i del futbolisme colonial... un indescriptible benestar excitat em recorre eròticament la columna vertebral... un orgasme, vaja! Però, cavallers, fem el favor, que no es tracta ni de pseudopolítica ni d'excel·lència futbolística. Es tracta d'una altra cosa.
Us sembla normal que durant una setmana els telenotícies de "la nostra" (simulacre miserable de normalitat, ja ho he dit en altres llocs) estiguen encapçalats per "notícies" sobre el Barça, sobre si no sé qui jugarà o no a Roma, sobre la inquietud d'aquest o d'aquell jugador, sobre la passió futbolera del "bon poble català" en aquest bar o en aquell gimnàs? I de quina manera impresentable ha quedat tot en segon pla, les ajudes de la Generalitat per a la compra de cotxes contaminants, l'escalada militar a Corea, l'entrevista Obama/Abbas, el previst ascens d'UPyD, la corrupció a Madrid i a València, etcètera, etcètera. No, el més important és lo puto Barça a Roma, lo puto emotivisme de les masses imbècils sodomitzades pel capitalisme, lo puto partit i sa putíssima mare, els salts d'alegria zoològica a cada gol, l'ocupació brutal (i beneïda per unes autoritats que, ojito no toques la futbolitis enfollida i malalta del personal, que portaràs hòsties) de l'espai públic (novament el feixisme sublimat, que qualsevol dia esclatarà de veritat), tot això sí que és notícia, la realitat és una merda i mereix un segon pla, omplim de fum les poques neurones que tenen aquests subnormals de súbdits i tot anirà millor. Això sí que és notícia, i de primera plana. I com que no és prou, agafem i fem un programa que es diga "Paraula de Pep", doncs sí, "Palabra de Dios, te rogamos óyenos", per si no havia quedat clar que es tracta d'una forma de pensament mític, de regressió cap a una teologia ridícula en què hi ha uns oficiants, uns escolanets, uns parroquians furibundament fanàtics, una paraula de Déu, i, per descomptat, uns heretges i una inquisició si pot ser.
I ací és on volia arribar. En aquesta religió grotesca de la Santa Pilota, els ateus no sols som una minoria, sinó que no tenim cap veu pública, ni dret a defensar-nos del tsunami humà dels futbolòmans, ni res de res. Ells poden fer tot el que els done la gana, ells són presents a tot arreu i tothora, són notícia i tenen dret a tot. Nosaltres, els teòfobs de qualsevol mena de teologia, que no fem mal a ningú ni ocupem militarment la vida quotidiana de ningú, nosaltres només tenim dret a callar i a mirar com aquesta animalització degrada la vida col·lectiva. Després ens acusen de mirar la futbolitis per damunt del muscle, des de la nostra pretesa convicció de superioritat aristocràtica, amb menyspreu. Com no els hem de mirar amb menyspreu, si ens estan donant per cul i no podem ni posar-nos vaselina? Sí, sí, quan estigueu amb més gent proveu a dir que no us agrada ni us interessa el futbol, i veureu qui menysprea a qui... Proveu a demanar que no vagen pitant amb els cotxes, o que no es passen pel forro les normes d'aparcament quan hi ha partit, o que facen el favor de no tirar traques quan guanyen, o que siguen tan amables de no omplir els informatius, o que... Proveu, proveu a fer-ho i veureu què passa. Doncs sí senyor, ja que sóc membre d'una minoria condemnada a no tenir veu ni vot, a no ser visible, a no ser existent, ja que estic condemnat a aguantar aquesta bogeria col·lectiva, em reserve el dret de mirar-me'ls amb menyspreu i amb fàstic, em reserve el dret de considerar-los humanitat degradada, i em reserve el dret de desfogar-me ací, o on siga, dient unes quantes barbaritats per quedar-me millor. Què passa, o és que tampoc no podem ni amollar burrades com a teràpia? En resum, em reserve el dret de la "pataleta", que és l'últim que tenim els perdedors en aquest món. I que vagen a fer la mà amb la seua adoració de la puta Sagrada Pilota, que de tots ells ja estic fins més amunt de l'escrot, kurwa mać, ja pierdolę, niech spierdalają ci pojebani skurwysyny!!!

Warszawa

Un fotògraf espanyol que ha estat fa poc per Varsòvia ha fet aquest interessant reportatge gràfic, que us recomane. El text no és un model de gran periodisme, però les fotos estan bé. Per a qui tinga curiositat per aquell país.

http://blogs.publico.es/mesadeluz/866/varsovia-warzawa-warsaw

Els polítics que... ens mereixem

Doneu-li una ullada a açò:

http://www.youtube.com/watch?v=m0Kr1h8bmgg

TV en català

Amics patiers, us mostre un correu que m´han enviat:

TELEVISIONS EN CATALÀ A TOT EL TERRITORI LINGÜÍSTICCom sabeu aviat arribarà la TDT que permetrà la recepció de més canals de televisió. Curiosament, l'arribada d'aquesta tècnica en lloc de proporcionar que les principals televisions en català es vegin a tot el territori lingüístic farà que cada cop quedin més empetitides i sense possibilitat d'anar més lluny de l'àmbit autonòmic o local.En efecte, ja sabem que la reciprocitat en la recepció de canals entre Catalunya i el País Valencià és gairebé impossible en aquests moments. A Catalunya del Nord tallen les televisions del Principat. Els acords entre Catalunya i les Balears seran de mínims i de la Franja de Ponent no se n'ocupa gairebé ningú.Davant d'aquest panorama cal reaccionar ràpidament. En els pròxims mesos ens hi juguem molt. Necessitem un espai televisiu propi en català si no volem ser un poble i una llengua residual.És per això que XARXA DE CONSUMIDORS AMB LLENGUA engega aquesta campanya, tot esperant la vostra col.laboració. Es tracta d'enviar una carta al ministre d'Indústria, Turisme i Comerç d'Espanya perquè ell en té la clau tècnica. D'altra banda, creiem que l'Estat ha de prendre cartes en aquest tema de les televisions en català i que no s'ha de deixar tot a mans només a mans de les autonomies.Si us plau entreu a:http://www.indexcat.cat/somdeumilions/campanya.htmSeguiu-ne les instruccions i envieu-la.