TV en català

Amics patiers, us mostre un correu que m´han enviat:

TELEVISIONS EN CATALÀ A TOT EL TERRITORI LINGÜÍSTICCom sabeu aviat arribarà la TDT que permetrà la recepció de més canals de televisió. Curiosament, l'arribada d'aquesta tècnica en lloc de proporcionar que les principals televisions en català es vegin a tot el territori lingüístic farà que cada cop quedin més empetitides i sense possibilitat d'anar més lluny de l'àmbit autonòmic o local.En efecte, ja sabem que la reciprocitat en la recepció de canals entre Catalunya i el País Valencià és gairebé impossible en aquests moments. A Catalunya del Nord tallen les televisions del Principat. Els acords entre Catalunya i les Balears seran de mínims i de la Franja de Ponent no se n'ocupa gairebé ningú.Davant d'aquest panorama cal reaccionar ràpidament. En els pròxims mesos ens hi juguem molt. Necessitem un espai televisiu propi en català si no volem ser un poble i una llengua residual.És per això que XARXA DE CONSUMIDORS AMB LLENGUA engega aquesta campanya, tot esperant la vostra col.laboració. Es tracta d'enviar una carta al ministre d'Indústria, Turisme i Comerç d'Espanya perquè ell en té la clau tècnica. D'altra banda, creiem que l'Estat ha de prendre cartes en aquest tema de les televisions en català i que no s'ha de deixar tot a mans només a mans de les autonomies.Si us plau entreu a:http://www.indexcat.cat/somdeumilions/campanya.htmSeguiu-ne les instruccions i envieu-la.

Closed Zone

I que conste, per evitar malentesos, que Closed Zone, aquest curt, és d'una ONG israeliana. Molt bo.

Cinema, música, al·legoria

Enllaçant amb el penúltim post d'aquest blog... No he vist Taking Sides, i l’únic que recordo d'István Szabó és aquella Meeting Venus amb Glenn Close i Niels Arestrup, una altra pel·lícula de temàtica diguem-ne musical.

Però voldria dir alguna cosa sobre el fragment de La mirada d'Ulisses a què es refereix en Guillem. Per què impressionen tant les imatges de la seqüència esmentada, fins al punt que, pel que ens explica, li van provocar les llàgrimes? És un document extraordinari, uns pocs minuts que justificarien un assaig al voltant del poder del cinema (combinat, ai, amb una música més o menys efectista) sobre les emocions de l’espectador. Per què ens toca el viu la imatge d’una barcassa que llisca Danubi avall amb un immens Lenin esquarterat a bord? Pel que té d’estranyesa quasi surreal o perquè hi veiem una al·legoria que ens impacta? Les imatges de pura decadència són colpidores perquè ens posen davant els ulls evidències de la descomposició dels invents humans: una estampeta de Venècia, un castell medieval en ruïnes, una estàtua de Lenin convertida en un artefacte teatral inservible. L’escena és un espectacle per a la població local, que s’agombola a les voreres del riu o puja a les talaies per veure millor l’immens object trouvé… Tal vegada és per això que la posada en escena també ens impressiona a nosaltres, perquè som sensibles de manera innata (i, per tant, irracional) a les emocions unànimes… I l’emoció només és tal, aquí, en tant que és “compartida” entre l’espectador i la gent encuriosida d’aquest indret dels Balcans.

Mereixeria un capítol a part la banda sonora d’Eleni Karaïndru. La música d’aquesta compositora grega és una delícia, i alhora sembla apta només per a esperits malencònics, amb una predisposició natural a deixar-se commoure per un adagio de violins. Recordo ara algun passatge del barbut Tolstoi, quan, a La sonata a Kreutzer, es carregava la música com a fet artístic perquè, i cito lliurement, desferma l’emotivitat gratuïta. Em pregunto si no és aquesta, justament, la funció de la partitura de Karaïndru, com ho deu ser de les bandes sonores de Zbigniew Preisner (el complement fidelíssim del mestre Kieślowski). Karaïndru i Preisner són, al cinema, dos dels meus músics predilectes. La qual cosa convida a reflexionar sobre la valoració que cadascú fem dels productes culturals. L’emotivitat ens segueix marcant la pauta quan assaborim cinema i música, junts o per separat, encara que sovint ho reconeguem a contracor. Sabem que hi ha molta gent que acostuma a adduir les llàgrimes o la pell de gallina en una sala de cinema com una mena de “criteri de qualitat”, o si més no com una evidència que la pel·lícula els ha entusiasmat; encara que, d’altra banda, suposo que molts coincidim que l’art és una altra cosa.

3.03.2009

Llenguatge prefabricat

L’obsessió del pensament políticament correcte sobre el que anomena “llenguatge sexista” representa un exemple ben clar de com la preocupació se centra en l’aparença i obvia el problema real de la càrrega ideològica subjacent a determinats usos lingüístics. La infecció de consens acrític es transmet per altres mitjans molt més subtils i invisibles, i tota aquesta baralla sobre “els/les estudiants/estudiantes i els/les altres companys/companyes” no fa sinó emmascarar una realitat que, com més invisible és, més totalitària es fa. El masclisme dominant no es transmet a través dels neutres genèrics, sinó a través del que diuen els pares, els companys, la televisió, i de vegades fins i tot els educadors, i a través del que l’infant i el jove veuen fer a cadascun d’ells.
De la mateixa manera que l’individualisme gregari o la pseudoformació (Halbbildung, Adorno dixit). O la pseudomoral. Un exemple de la transmissió invisible de pseudomoral: el serial killer d’una sèrie policial exitosa, un psicòpata assassí dels baixos fons, esdevé en boca dels policies “l’encarnació del mal” (potser hauríem d’escriure Mal amb majúscula?). Exactament el mateix rètol que van rebre, per exemple, Hitler o Stalin. Qualsevol context és bo per a emprar-hi superlatius suprems absoluts. La convicció de ser al centre del món, de ser tan important com el més important de la història, de merèixer la mateixa atenció que els qui més atenció han merescut des dels principis de la humanitat, apareix encapsulada, invisible, en enunciats d’una enganyosa transparència com aquest. Si el desgraciat psicòpata que està investigant un poli anònim és “l’encarnació del mal” és perquè el poli mateix es considera “l’encarnació del bé”, “el ciutadà model” o qualsevol altre personatge quimèric de la moral dominant. L’espectador, que s’identifica amb el policia i dóna per vàlides totes les seues accions, aprèn d’aquesta manera a fer simplificacions absurdes i a creure que les seues pròpies metàfores, generalment superlatius suprems absoluts, coincideixen amb la realitat. Però aquests jocs d’estímul i resposta, ocults sota la superficialitat dels usos pretesament innocus, són molt més difícils de convertir en política barata. Exigeixen una consciència molt més desperta que la recerca inquisitorial de masculins i femenins, genèrics i diabòlics. Demanen language awareness.

Orgasme cinematogràfic

Des de l'estrena d'Auf der anderen Seite (Al otro lado), de Fatih Akin, no m'havia impressionat tant una pel·lícula. Ahir, el Magister i jo vam veure a casa meua Taking Sides (o, en francès, que és la versió que posàrem, Le cas Furtwängler), un peliculón magistral d'István Szábo (2001). L'oficial americà Steve Arnold (Harvey Keitel, cágate lorito) arriba a Berlín per preparar la "desnazificació" de Wilhelm Furtwängler (Stellan Skarsgard, impecable), un dels més genials directors d'orquestra de tota la història. Al seu servei té el tinent Bleibtreu i la senyoreta Emmi Straube. Bleibtreu és un jueu alemany "desemigrat" dels EUA, melòman, admirador i defensor de Furtwängler; Emmi és filla d'un mític oficial que es va afegir al complot contra Hitler cap a la fi de la guerra, i professa una devoció immensa cap al director d'orquestra.
Arnold té l'encàrrec de trobar totes les informacions i tots els documents possibles per inculpar Furtwängler, que durant la guerra es va quedar a Alemanya, va rebre honors i càrrecs i fins i tot arribà a dirigir concerts durant un congrés del NSDAP i pel natalici del Führer (bé, més exactament: la vetlla del congrés i la vetlla del natalici...). Els seus ajudants fan tot el que poden per salvar-li la cara, ja que Arnold és inflexiblement hostil a qualsevol simpatia cap a Furtwängler ("J'ai un devoir!", crida en un determinat moment de tensió). Per la seua banda, els russos volen "salvar-lo" i quedar-se'l, com una part més del seu regateig amb la resta d'aliats. Els músics de la Filharmònica estan a favor d'ell, i un dels violinistes es descobreix que era en realitat un doble espia, dels comunistes i dels nazis, i és qui aporta més informació comprometedora.
Furtwängler justifica la seua col·laboració amb el règim de Hitler a través d'apel·lacions constants a la necessitat de conservar "la humanitat, l'art i la civilització", i insisteix en una idea fixa: l'art i la política s'han de separar. Ell és un artista, l'únic que l'interessa és fer música. No ha estat mai membre del Partit, i fins i tot diu que ha ajudat a salvar-se molts jueus (però no explica com). Però les seues declaracions antisemites ("comme tous dans ce pute pays!" escridassa l'americà) el deixen en molt mal lloc, i la circumstància d'haver fet (presumptament) la salutació nazi batuta en mà... Sí, ell és un artista i "no sabia res" del que feien els nazis, ell no és un polític, admet haver pecat d'ingenuïtat ideològica... però els seus companys de professió (Walter, Klemperer, Schönberg, etc.) van haver d'anar-se'n. "Mais ils son tous juifs... et je suis un Allemand... je voulais rester dans mon pays..." A Arnold li la bufa la seua presumpta grandesa artística: ha estat un col·laboracionista, ha de pagar, punto pelota; als seus subordinats els preocupa molt més salvar qui ha salvat l'art que la possible culpabilitat política del seu ídol... Qui té raó? Una de les escenes més impactants de la pel·lícula (el Magister i jo vam proferir una exclamació admirativa a duo) és el moment en què Emmi està a punt d'abandonar la seua feina, en uns fotogrames tremends en què ella, a l'esquerra de la pantalla, parla a crits amb Arnold (enfront seu, a la dreta de la pantalla) abraçada a una partitura de Beethoven.
Szábo, amb l'ajuda inestimable del seu guionista Ronald Hardwood (autor també de l'obra teatral original), sap planejar tota l'acció com un crescendo implacable i impecable, digne d'un geni. Els seus magnífgics tràvelings, els primers plans i, sobretot, els seus plans contrapicats tan orsonians, són alguns dels elements d'una retòrica senzillament insuperable. Ja l'inici em va posar els pèls de punta: vaig connectar els altaveus de l'equip de música i, com que me l'havia abaixada en estèreo, la imatge de "Furt" dirigint Beethoven mentre la càmera es passeja entre el públic, a dintre d'una església, i comencen a veure's els llums de les sirenes d'emergència aèria, se senten les bombes cada vegada més lluny i en un moment determinat es queden a fosques... El cor lluitava per escapar-se'm de la caixa toràcica... No veia una imatge tan corprenedora des de la primera vegada que vaig veure al cine, a boca de canó i amb els ulls molls de llàgrimes, el viatge pel riu d'aquell Lenin de textura mineral en L'esguard d'Ulisses (To vlemma tou Odissea) d'Angelòpulos.
Però, sobretot i per damunt de tot, aquesta pel·lícula de Szábo ens enfronta de cara, sense concessions, l'enorme complexitat de certes ambigüitats morals. "No m'hauria agradat trobar-me obligat a triar, com ell", va dir Lullisticus Magister, primus inter pares. Home, és clar, se suposa que les decisions no s'haurien de poder jutjar moralment quan són decisions imposades en contextos extrems --i extremadament "no lliures". Sobretot no podem jutjar-les moralment com si no s'hagueren produït en situació extrema. D'acord. Però aquest raonament, que jo subscric, és una perillosíssima porta oberta a la impunitat i, sobretot, resulta insultant si ens posem en la perspectiva dels qui sí que van prendre decisions justes en les mateixes circumstàncies.
En fi, Taking Sides (Réquiem por un imperio [???] en la traducció de l'Imperio) és un superpeliculón del copón, que donaria combustible de conversa per a moltes i moltes hores. Jo la vaig aconseguir pels mitjans "habituals", no sé si m'explique... I la vaig guardar, durant més d'un any, esperant el moment en què tant el Magister com jo tinguérem la possibilitat raonable de veure-la junts. Permeteu-me que us recomane d'aconseguir-la com més aviat millor, i que no espereu un any per veure-la. Per la meua banda, el consell més fervorós de tot l'any. Si voleu fer-vos-en una mínima idea, el script es troba sencer a Internet. De res.

Tornem-hi

Fa uns dies, mentre desfeia caixes al meu refugi de Foios, va caure en les meues mans la Historia de China de J. A. G. Roberts, i vaig estar fullejant-la una estona. Les pàgines sobre el segle XX, les recordava amb esborronament. De quina manera milers de milions de persones van caure en les mans d'un personatge tan sinistre i criminal com el senyor Mao, el del Llibre roig (de sang), responsable de la mort (cruel i violenta, en molts casos; de gana, en altres) de milions i milions de persones innocents; un carnisser terrible, un cretí absolut, que a Occident suscitava un entusiasme cec entre l'esquerra imbècil, mare de déu, quina bogeria més incomprensible és el ser humà. Aquell dia feia poc que havíem estat parlant per ací sobre la pel·lícula aquella, La ola, sobre la facilitat amb què es (re)creen les condicions òptimes per al totalitarisme. I em vaig recordar, per associació d'idees, d'un article que havia aparegut a la premsa, fa uns mesos, sobre la manera com s'està falsejant la figura de Stalin a la Rússia actual. Total, que el ser humà és una aberració inintel·ligible, cada vegada n'estic més convençut. Com és possible això? Per molt malament que s'estiga, com es pot ser conscientment, deliberadament sord a les evidències de la història? Com es pot hom imposar la pròpia ignorància sobre coses que han passat fa pocs anys?
Fa un mes li vaig deixar a mon pare un documental del Canal d'Història sobre Ceausescu. Es va quedar aborronat, més encara perquè els seus veïns (una parella de romanesos encantadors i molt treballadors) havien intentat convèncer-lo que ara és un desastre i que amb Ceausescu estaven molt millor. Gent jove, activa, formada, educada, i que s'enganya d'aquesta manera. I és que, certament, sembla que hom només està disposat a sentir el seu propi sofriment. Quan això passa, quan l'empatia amb les víctimes de la història desapareix, la civilització és només un lleu, finíssim vernís que desapareix amb una facilitat terrible.

Nosaltres els sarcàstics

La retòrica, clàssica i moderna, ha parlat abundosament de la ironia, que considera com un recurs més per a la construcció de textos. "Dir una cosa amb la intenció de significar la contrària", "distanciament entre el subjecte i l'enunciació", etcètera, en fi, n'hi ha moltes definicions i totes elles són interessants. El cas és que també hi ha la ironia com a "forma de vida", fenomen molt tardà però no menys decisiu. La confusió inextricable entre la ironia i l'humor és tot un símptoma. Actualment, si sortim del camp de la retòrica, ens resulta pràcticament impossible deslligar la ironia i l'humor, i si escarbem en els sentits que ha tingut la paraula humor al llarg de la història encara veurem més clara la confusió entre la ironia i la vida. Els nostres amics medievalistes, que en saben molt més que no pas jo, ho podrien desenvolupar, això.
Però quants malentesos i situacions embarassoses no crea la ironia! Els qui, com diria un que jo sé, "tenim la ironia com a llengua materna" ho sabem molt bé. La gent, fins i tot la gent que se suposa que ens coneix, es pensa que les ironies i els sarcasmes ens serveixen com a armes llancívoles, tàctiques ofensives o pedestals de vana superioritat. Es creuen que ho fem per tocar els companyons (o el seu equivalent femení), perquè no podem actuar altrament que com les mosques colloneres. En això hi ha un lamentable malentès, de vegades empitjorat quan el nostre interlocutor té un sentit de l'humor que, en fi, diguem-ne que no passa d'un perfil baix.
Doncs no senyor, no. No es tracta d'això, sinó de pura supervivència. Una barreja de desesperació i d'amor pel joc, perfectament confosos l'un en l'altre. Som irònics, i som sarcàstics, perquè aquesta aparent distància respecte de la realitat (subratlle: aparent) ens deixa una mica d'aire per respirar. Perquè aquest infern gratuït que és el món, i aquesta necessitat cega i absurda que és la vida, necessiten una mica de llum per a resultar suportables, una llum que només l'humor irònic pot aportar. Bé, no sols la ironia; però la ironia és l'única manera de fer aguantable el món que no ens fa sentir estúpids, al contrari que les premisses cretines del tipus la vita è bella. I, curiosament, la ironia trasllueix també un paradoxal arrelament en el món i en la vida; en comptes d'una carícia, al món li fem un pessic entremaliat i juganer, o fins i tot una bascollà cruel, però que implica el desig de joc, de continuar jugant-hi.
Humor que salva, joc que ajuda a continuar jugant. No ho dic amb cap intenció lírica, perquè per a això tinc una absoluta falta de talent, potser física i tot. Però, en fi, el sarcasme no és només una forma de crueltat, sinó també (i en alguns casos sobretot) un exercici salutífer. Ja està, una vegada més m'he embolicat en un cafarnaüm argumental formidable. I ben poc irònic, per cert.