Més combustible

Ací teniu el text que he proposat per a la reunió quasiplenària de la infame i herètica Secta Patiera Real i Cervesòmana corresponent a avui mateix, 19 h en primera convocatòria, 20 h en segona convocatòria i 21 h en convocatòria jordúnida, Bierwinkel del C/ Guardia Serril de la brutal i molt bombardejable ciutat de València. Com veieu, enllaça directament amb el fil de discussió anterior.
S'agrairan els vostres comentaris per escrit, que es podrien integrar en un text formal, si voleu.

Combustible mental

Aquests dies he acabat una relectura que desitjava des de feia anys, i ha pagat la pena. Rellegia furtant temps al temps, pel carrer entre casa i la faena --us ho jure! I em vénen ganes de citar un passatge que sempre m'ha agradat. Qui trobe de quin llibre és (i és ben facilet de descobrir), li donarem un fabulós premi: un apartamento en Torrevieca, o un Ford Fiesta, o vés a saber què. Allà va:
"Les petites nacions. Aquest concepte no és pas quantitatiu; designa una situació; un destí: les petites nacions no coneixen la sensació feliç de ser allí des de sempre i per sempre; totes han passat, en tal o tal moment de la seva història, per l'avantcambra de la mort; sempre confrontades a l'arrogant ignorància dels grans, veuen la seva existència perpètuament amenaçada o posada en qüestió; car la seva existència és qüestió.
En la seva majoria, les petites nacions europees es van emancipar i van assolir la independència durant els segles XIX i XX. El seu ritme d'evolució, per tant, és específic. Pel que fa a l'art, aquesta asincronia històric sovint ha estat fèrtil i ha permès l'estranya projecció telescòpica d'èpoques diferents [...].
Les petites nacions formen una 'altra Europa', l'evolució de la qual està en contraput amb la de les grans. Un observador pot quedar fascinat per la intensitat sovint sorprenent de la seva vida cultural. Allí es manifesta l'avantatge de la petitesa: la riquesa d'esdeveniments culturals és a la 'mesura humana'; tothom és capaç d'abraçar aquesta riquesa, de participar en la totalitat de la vida cultural; per això, en els seus millors moments, una petita nació pot evocar la vida d'una ciutat grega antiga.
Aquesta participació possible de tots en tot pot evocar una altra cosa: la família; una petita nació s'assembla a una gran família i es complau en aquesta designació. En la llengua del poble europeu més petit, en islandès, la família es diu: fjölskilda; l'etimologia és eloqüent: skylda vol dir: obligació; fjöl vol dir múltiple. La família és, doncs, una obligació múltiple. Els islandesos tenen una sola paraula per dir: els vincles familiars: fjölskyldubönd, els cordills (bönd) de les obligacions múltiples. En la gran família d'una petita nació, l'artista està, doncs, lligat de múltiples maneres, per múltiples cordills. Quan Nietzsche deixa malparat amb gran estrèpit el poble alemany, quan Stendhal proclama que s'estima més Itàlia que la seva pàtria, cap alemany, cap francès no s'ofèn; si un grec o un txec gosava dir el mateix, la seva família l'anatemitzaria com a traïdor detestable.
Dissimulades darrera de les seves llengües inaccessibles, les petites nacions europees (la seva vida, la seva història, la seva cultura) són molt poc conegudes; es pensa, naturalment, que allí rau el handicap principal quant al reconeixement internacional del seu art. Ara bé, és al contrari: aquest art té desavantatges perquè tothom (la crítica, la historiografia, compatriotes i estrangers) l'enganxa a la gran foto familiar nacional i no el deixa sortir d'allí. Gombrowicz: sense cap utilitat (també sense cap competència), els seus comentaristes estrangers s'entesten a explicar la seva obra estenent-se en la noblesa polonesa, en el barroc polonès, etc., etc. Tal com va dir Proguidis, el 'polonitzen', el 'repolonitzen', l'empenyen cap endarrera en el petit context nacional. Tot i això, no és el coneixement de la noblesa polonesasinó el coneixement de la novel·la mundial moderna (és a dir, el coneixement del gran context) el que ens farà comprendre la novetat i, per consegüent, el valor de la novel·la de Gombrowicz.
Ai, les petites nacions. En la intimitat càlida, tothom enveja tothom, tothom vigila tothom. 'Família, us odio!' I unes altres paraules de Gide: 'No hi ha res més perillós per a tu que la teva família, que la teva cambra, que el teu passat (...) Cal que els abandonis.' Ibsen, Strinberg, Joyce, Seferis ho van saber. Van passar una gran part de la seva vida a l'estranger, lluny del poder familiar. Per a Janáček, patriota càndid, això era una cosa inconcebible. Per tant, va pagar."

Crec que aquest text dóna per a moltes reflexions, comentaris i debats, preferentment per aquest ordre.

Més sintètic, impossible

Del Quadern gris, anotació del 28 de setembre de 1918:

"Deu o dotze anys enrera, quan vaig començar el batxillerat, sentia que [el meu pare] deia:

–En aquest país tot està per fer…

Ara sento que diu molt sovint:

–En aquest país, no hi ha res a fer…"

Tema obert, tema tancat. Impressionant.

Un punt blau pàl·lid

I bé, a propòsit de fotos (direu que estem poc creatius i poc imaginatius, últimament): una història boniqueta, relacionada amb la meua enorme passió insatisfeta per l'astronomia. El 1990, després d'haver fet un fum de fotos excepcionals, el Voyager 1 es disposava a abandonar l'òrbita de Saturn i a endinsar-se en l'espai profund. Llavors Carl Sagan, que al cel sia, va tenir la pensada de girar la càmera d'aquella especialíssima andròmina i enfocar-la cap a la terra. El resultat va ser aquesta famosíssima foto (una de les diverses que faria el Voyager 1 en el seu fotomuntatge de la "foto de família del Sistema Solar).

Això és el planeta terra vist des del cosmos; la nostra posició en l'univers tal com l'havien imaginat els filòsofs antics: un punt blau pàl·lid, "a pale blue dot", un granet de pols, no res. El comentari de Sagan:

Look again at that dot. That's here. That's home. That's us. On it everyone you love, everyone you know, everyone you ever heard of, every human being who ever was, lived out their lives. The aggregate of our joy and suffering, thousands of confident religions, ideologies, and economic doctrines, every hunter and forager, every hero and coward, every creator and destroyer of civilization, every king and peasant, every young couple in love, every mother and father, hopeful child, inventor and explorer, every teacher of morals, every corrupt politician, every "superstar," every "supreme leader", every saint and sinner in the history of our species lived there – on a mote of dust suspended in a sunbeam.

The Earth is a very small stage in a vast cosmic arena. Think of the rivers of blood spilled by all those generals and emperors so that, in glory and triumph, they could become the momentary masters of a fraction of a dot. Think of the endless cruelties visited by the inhabitants of one corner of this pixel on the scarcely distinguishable inhabitants of some other corner, how frequent their misunderstandings, how eager they are to kill one another, how fervent their hatreds.

Our posturings, our imagined self-importance, the delusion that we have some privileged position in the Universe, are challenged by this point of pale light. Our planet is a lonely speck in the great enveloping cosmic dark. In our obscurity, in all this vastness, there is no hint that help will come from elsewhere to save us from ourselves.

The Earth is the only world known so far to harbor life. There is nowhere else, at least in the near future, to which our species could migrate. Visit, yes. Settle, not yet. Like it or not, for the moment the Earth is where we make our stand.

It has been said that astronomy is a humbling and character-building experience. There is perhaps no better demonstration of the folly of human conceits than this distant image of our tiny world. To me, it underscores our responsibility to deal more kindly with one another, and to preserve and cherish the pale blue dot, the only home we've ever known.

Ho trobareu explicat, amb la seua pròpia veu, també en aquest vídeo extret d'una addenda (no gaire coneguda, em sembla) a un capítol de la sèrie Cosmos, de gratíssim record:

En fi, a mi m'agrada, digueu-me romàntic. Fa pensar.

Una altra foto

A propòsit de fotos dignes de recordar per secula seculorum m'ha vingut al cap aquella altra, senzillament tremenda, de Willy Brandt a Varsòvia, el 7 de desembre de 1970, davant el Monument a les Víctimes de la Insurrecció del Gueto de Varsòvia. La idea d'aquella visita, la primera d'un cap d'estat alemany a Polònia des de 1945, era entra altres coses de portar una corona al monument. El canceller de la RFA, llavors, amb posat seriós, es va saltar totes les previsions del protocol i, per a sorpresa de tothom, en solitari i abaixant el cap es va agenollar davant el monument. Mig minut. Demanant perdó, un home que havia estat perseguit durant el nazisme i que s'havia hagut d'exiliar a Suècia. Cal tindre'ls molt grossos i molt ben posats, per a un gest així.

I és que hi ha cultures i cultures, com diria el Magister. Aquest gest, analitzat breument en el programeta de la cadena Arte que us deixe ací baix, és impensable en molts altres casos. A mi m'impressiona, què voleu que us diga.

Anònim (txeco)slovac

El viatger ha anat a parar a Bologna per casualitat, i té vint-i-quatre hores per a visitar la ciutat en allò essencial, allò que en abandonar-la no pot no haver vist. A la Piazza Maggiore, una de les més boniques i equilibrades del planeta europeu, decideix entrar a l'edifici de l'Ajuntament. Quina ciutat admirable, que té l'Ajuntament ocupat per museus i exposicions i obert, gratuïtament, tots els dies de la setmana!
A la Sala d'Ercole, el viatger rememora detalls coneguts i desconeguts de la vida d'Emil Gallo, ciutadà eslovac, llanterner de professió. nascut el 1934 a Kralovany, el van traslladar al suburbi bratislavenc de Karlova Ves. Tota la vida treballà com a lampista d'aigua i de gas. El 1948 es casà amb Margita, Nitrianska de cognom de soltera, una dona que en les fotos sembla haver estat contundent, simpàticament sorollosa, una dona de poble. Va ser veí de Vasil Bifak, cap dels repressors dels anys seixanta. També va ser veí d'Aleksander Dubcek, el governant que volia humanitzar el règim soviètic. Justament en 1968, quan els tancs russos ocuparen Txecoslovàquia, Emil sortí al carrer, com tants d'altres. I una famosíssima foto de Ladislav Bielik demostra que no va ser el més covard de tots.
Després d'aquell gest, Emil no en parlà amb la família ni una sola vegada. En morir Margita es quedà sol, tot i que els quatre fills l'acompanyaven. Finalment, el 1972, decidí que ja n'hi havia prou, i abandonà voluntàriament el món.
El viatger es troba aquesta foto, en format enorme, mentre visita la sorprenent ciutat de Bologna, comunista i burgesa alhora. I no pot deixar de pensar que, tot i que el seu nom passa desapercebut, la seua imatge ha quedat en la retina de la història per sempre més. Un calfred estrany recorre l'esquena del viatger. Aquestes coses passen.

Český sen

"El somni txec" vol dir això, exactament. Vít Klusák i Filip Remunda, dos estudiants txecs de l'Acadèmia de Cine Txeca, preparen com a treball final de carrera un documental esbojarrat. Es tracta de fer una elaboradíssima campanya publicitària per a la inauguració d'un nou hipermercat als afores de Praga. Anuncis de televisió, falques radiofòniques, cartells, full volanders, etcètera. Al lloc en qüestió, d'accés vetat, es veuen les parets d'un flamant megacentre comercial. Tots els preparatius s'enregistren fil per randa. L'hipermercat en qüestió es diu "El Somni Txec", tota una metàfora. I el dia de la inauguració, una gernació ansiosa s'agombola a l'altra banda de les tanques de protecció. La particularitat del cas és que aquest hipermercat... no existeix. Un estudi empíric, literalment genial, sobre manipulació social i psicologia de masses. Si podeu aconseguir-la (de manera lícita o no), subtitulada en anglès, us proporcionarà una estona d'excitant reflexió.