Un visitant il·lustre del P@tio, el professor Pietro U. Dini, m'envia un vincle a la revista Promethevs on podreu trobar coses de i sobre el poeta lituà Tomas Venclova, amic de Milosz, i un dels participants en la taula redona que teniu en la Biblioteca del P@tio. Del que hi apareix, us retalle ací un dels poemes, que m'ha agradat:
"Comentario
Lo primero, aunque cueste, es venerar la lengua;
humillada en los renglones de la prensa, en falsas necrológicas,
en sombrías alcobas asfixiantes, en delaciones, en el griterío del mercado,
en las trincheras, en esquinas malolientes, en infames teatruchos,
en interrogatorios y en paredes de urinarios.
En edificios grises donde alambradas de acero custodiaban
un sinfín de escaleras, donde ya no es el hombre, sino el tiempo,
quien determina cuándo debe llegar el momento de la muerte;
deshilachada, ronca y torpe por el bullicio
y la rabia. Venerar, pues, la lengua,
exiliada en la tierra con nosotros, de manera
que incluso en ella encuentra su reflejo,
el verbo originario, engendrado en otros universos.
Nos fue dado para distinguirnos de la arcilla,
la palma y el tordo, y tal vez, por qué no, de los ángeles,
para entender mejor las cosas al nombrarlas.
Aquellos que esperan recuperar el espacio perdido
purificando la lengua han de tener muy en cuenta
que el fracaso les acecha en cada esquina. Porque sabido es
que las puertas se van alejando cuanto más te aproximas a ellas;
el don compensa la pérdida; lo construido
pronto será un montón de ruinas. Y jamás llegarás a un paraíso extranjero
–porque muchos son los paraísos–. Quien un día lo alcanza
borra sus propias huellas y no tarda en extraviar la llave.
Dicen que no eres más que un instrumento. Te dicta
una fuerza que, si pudieras ver, te dejaría ciego.
No es así, exactamente. Subes en sueños la escalera de Jacob,
a tientas, gastando fuerzas que no tienes, sin red que te proteja,
esperando que alguien te acoja –o no–, allá en lo alto. Tal vez
se ponga de tu lado, y él mismo ordene las palabras,
cambie una vocal, precise la sintaxis, el calificativo.
Pocas veces ocurre, pero puede ocurrir,
y entonces sientes que aquello que has creado está bien,
porque las letras fluyen por el folio como el légamo en el río,
y de pronto aparece el matorral, la ribera y la ciudad tras ella.
Y es mejor que no sepas quién lo leerá (si al final es leído)."
Traducció de Pietro U. Dini i Albert Lázaro-Tinaut
divendres, 18 d’abril del 2008
dimecres, 16 d’abril del 2008
Primer interludi
Ie! Ara que pareix que hi ha sequera d'idees i de notícies (tret del cas Berlusca, que mereix un debat a fons), clave mà en el principi de l'anotació d'avui del Quadern gris, on el mestre de la boina n'amolla una de les millors de tot el llibre:
"De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable."
Sempre m'ha impressionat el primer paràgraf, amb allò d'"il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys"...
Teniu l'anotació sencera ací, al BloQG (del qual aprofite per fer publicitat). Alguna opinió?
"De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable."
Sempre m'ha impressionat el primer paràgraf, amb allò d'"il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys"...
Teniu l'anotació sencera ací, al BloQG (del qual aprofite per fer publicitat). Alguna opinió?
divendres, 4 d’abril del 2008
Segona recomanació primaveral
Sense ànim acumulatiu (perquè estic mirant, esgarrifat i fascinat, el documental que recomanava Enric: PESADILLAS [I], PESADILLAS [II], PESADILLAS [III]): mireu-vos, si teniu temps, l'article "Moral de laico" en El País d'avui. La quantitat de temes implicats és tremenda.
dimecres, 2 d’abril del 2008
Recomanació primaveral: "El poder dels malsons"
Però afortunadament hi ha vida més enllà de les oposicions, i per a demostrar-ho, us recomane un excel·lent documental de la BBC que he vist aquestes pasqües i que podeu trobar fàcilment al youtube o al video.google: "El poder de las pesadillas". Es tracta d´un complement ideal del text de Bauman penjat al patio i del nostre debat a propòsit de la invasió de la privacitat. Dues són les tesis centrals del documental: 1) Els polítics actuals ja no legitimen el seu poder invocant un projecte de futur atractiu fonamentat en alguna ideologia, sinó que ho fan intentant convéncer-nos que ens estan protegint d´uns perills terribles; 2) Al Qada no existeix. A més, fa una interessantíssima genealogia dels culpables de l´actual política de la por: els neoconservadors nordamericans, capitanejats per Leo Strauss, i els islamistes radicals. No us el perdeu.
dissabte, 29 de març del 2008
Destinat (sobretot) a opositors
Ara mateix, aprofitant que dos dels nostres contertulians més insignes estan tancats en capella preparant oposicions (i per això se'ls nota inactius), em permetré el luxe d'inserir ací unes consideracions picants sobre el tema opositril. Des de la meua posició privilegiada de lamentable funcionari de carrera, és clar, grup B, administració especial. Amb el vostre permís.
El sistema d'accés a la professió docent pública, al Regne d'Espanya, és un dels rituals de pas més impresentables i nefastos de la civilització europea. Si prepares oposicions a l'ensenyament secundari, la jugada consisteix a deglutir quantitats industrials de "temes d'oposició", escrits generalment per antics opositors, i que no són altra cosa que refregits ineptes de manuals i apunts de la carrera, simplificacions barroeres de temes retallats de manera estereotípica i acrítica, una mena de Reader's Digest dels estudis universitaris que, això sí, es fan per acumulació i són un cafarnaüm de dades mal païdes. A més d'això, que en si representa un procés dolorós i humiliant de desaprenentatge, hi ha la posada en escena i l'anomenada "planificació didàctica", exercicis de submissió al discurs dominant estultificador i a la bona voluntat d'uns fulanos que, al tribunal, exerceixen el poder sovint amb una ignorància escandalosa. Tot plegat, per poder menjar a base del que un mateix ha estudiat, havent d'aguantar la creixent brutalitat d'uns adolescents majoritàriament destinats a ser carn de canó. I no dic res del tema dels interins, senyors i senyores que han estat treballant durant uns anys perquè "els va tocar" en una llista (borsa de treball), que moltes vegades han deixat de formar-se professionalment perquè tot els va arribar rodat, i que ara potser trauran plaça amb una nota molt deficient mentre que tu, que has tret un 9 en l'oposició, et quedes al carrer perquè la roda de la fortuna no t'ha fet treballar mai. Resum: desaprenentatge, humiliació intel·lectual i personal, destí poc afalagador.
Si prepares oposicions universitàries, tens dues alternatives. O bé ja ets "el candidat que esperen", i llavors t'ho pots prendre amb més tranquil·litat, o bé "vas per lliure", i en aquest cas has de lluitar contra un (quasi)impossible. Només ets "nuestro candidato" si ja hi has escalfat la cadira amb una bona dosi de submissió, o bé si ets molt valuós i el tribunal ja sap que ha de comprar-te. Si vas per lliure i ets un inútil, sempre et quedarà la possibilitat d'impugnar-ho tot fins a la nàusea, que igual va i sona la flauta. Si ets bo i vas sempre per lliure, és un camí de sofriments que a la fi et pot destrossar definitivament. En tot cas es tracta no sols d'una cursa d'obstacles, sinó sobretot d'una lluita de resistència. Si no tens vel·leïtats grafòmanes, o si ets molt circumspecte amb les teues recerques, és molt difícil d'aguantar la tensió d'escriure i exposar "projectes docents" i "investigacions originals", presentar el teu magnífic currículum en públic, explicar-te i justificar-te una vegada i una altra... i no dic res sobre la necessitat d'escriure, publicar i anar a congressos, mèrits que després es jutjaran a pes i no pel seu valor intrínsec. I la quantitat de validacions, habilitacions, convalidacions, paperasses diverses, estupideses de Bolonya, planificacions didàctiques, cursos de reciclatge i resta de mandangues per les quals hauràs de passar... I res de tot això no garanteix que els més intel·ligents i els més savis arriben al final del camí.
I si es tracta d'una oposició a l'administració, ja no en dic res. Has de deglutir quantitats industrials de lleis, estatuts, constitucions, paràgrafs, disposicions transitòries, disposicions addicionals, preàmbuls, etcètera, que no empraràs mai per a res en la teua faena. I has de passar per la mateixa humiliació i desmuntatge mental que l'aspirant a professor de secundària. I després, si no has trobat interins pel camí o els has superats, si finalment arribes a la fi tan esperada (poder viure del teu treball), per a les institucions tindràs uns quants privilegis laborals magnífics, i alhora hauràs passat a ser un treballador de la raça inferior, que no se suposa que llegesca, escriga ni pense, i que si ho fa ja s'ho apanyarà, però que l'empresa no es preocuparà gens ni mica de fomentar-ho. Més aviat al contrari.
En fi, ai, quina vida aquesta, la de l'opositor! Força i ànim, xiquets, lo meu cor és ab vosaltres!
El sistema d'accés a la professió docent pública, al Regne d'Espanya, és un dels rituals de pas més impresentables i nefastos de la civilització europea. Si prepares oposicions a l'ensenyament secundari, la jugada consisteix a deglutir quantitats industrials de "temes d'oposició", escrits generalment per antics opositors, i que no són altra cosa que refregits ineptes de manuals i apunts de la carrera, simplificacions barroeres de temes retallats de manera estereotípica i acrítica, una mena de Reader's Digest dels estudis universitaris que, això sí, es fan per acumulació i són un cafarnaüm de dades mal païdes. A més d'això, que en si representa un procés dolorós i humiliant de desaprenentatge, hi ha la posada en escena i l'anomenada "planificació didàctica", exercicis de submissió al discurs dominant estultificador i a la bona voluntat d'uns fulanos que, al tribunal, exerceixen el poder sovint amb una ignorància escandalosa. Tot plegat, per poder menjar a base del que un mateix ha estudiat, havent d'aguantar la creixent brutalitat d'uns adolescents majoritàriament destinats a ser carn de canó. I no dic res del tema dels interins, senyors i senyores que han estat treballant durant uns anys perquè "els va tocar" en una llista (borsa de treball), que moltes vegades han deixat de formar-se professionalment perquè tot els va arribar rodat, i que ara potser trauran plaça amb una nota molt deficient mentre que tu, que has tret un 9 en l'oposició, et quedes al carrer perquè la roda de la fortuna no t'ha fet treballar mai. Resum: desaprenentatge, humiliació intel·lectual i personal, destí poc afalagador.
Si prepares oposicions universitàries, tens dues alternatives. O bé ja ets "el candidat que esperen", i llavors t'ho pots prendre amb més tranquil·litat, o bé "vas per lliure", i en aquest cas has de lluitar contra un (quasi)impossible. Només ets "nuestro candidato" si ja hi has escalfat la cadira amb una bona dosi de submissió, o bé si ets molt valuós i el tribunal ja sap que ha de comprar-te. Si vas per lliure i ets un inútil, sempre et quedarà la possibilitat d'impugnar-ho tot fins a la nàusea, que igual va i sona la flauta. Si ets bo i vas sempre per lliure, és un camí de sofriments que a la fi et pot destrossar definitivament. En tot cas es tracta no sols d'una cursa d'obstacles, sinó sobretot d'una lluita de resistència. Si no tens vel·leïtats grafòmanes, o si ets molt circumspecte amb les teues recerques, és molt difícil d'aguantar la tensió d'escriure i exposar "projectes docents" i "investigacions originals", presentar el teu magnífic currículum en públic, explicar-te i justificar-te una vegada i una altra... i no dic res sobre la necessitat d'escriure, publicar i anar a congressos, mèrits que després es jutjaran a pes i no pel seu valor intrínsec. I la quantitat de validacions, habilitacions, convalidacions, paperasses diverses, estupideses de Bolonya, planificacions didàctiques, cursos de reciclatge i resta de mandangues per les quals hauràs de passar... I res de tot això no garanteix que els més intel·ligents i els més savis arriben al final del camí.
I si es tracta d'una oposició a l'administració, ja no en dic res. Has de deglutir quantitats industrials de lleis, estatuts, constitucions, paràgrafs, disposicions transitòries, disposicions addicionals, preàmbuls, etcètera, que no empraràs mai per a res en la teua faena. I has de passar per la mateixa humiliació i desmuntatge mental que l'aspirant a professor de secundària. I després, si no has trobat interins pel camí o els has superats, si finalment arribes a la fi tan esperada (poder viure del teu treball), per a les institucions tindràs uns quants privilegis laborals magnífics, i alhora hauràs passat a ser un treballador de la raça inferior, que no se suposa que llegesca, escriga ni pense, i que si ho fa ja s'ho apanyarà, però que l'empresa no es preocuparà gens ni mica de fomentar-ho. Més aviat al contrari.
En fi, ai, quina vida aquesta, la de l'opositor! Força i ànim, xiquets, lo meu cor és ab vosaltres!
dimarts, 11 de març del 2008
Drets humans: universalitat o etnocentrisme?
Aquest és un debat bastant antic, i que la gent de filosofia coneix molt bé. És cert que tot discurs dominant tendeix a convertir en immemorials els seus pressupòsits i els seus valors, però molta gent es pensa que els drets humans són "de sempre" i "connaturals" a l'ésser humà. Els comunitaristes (el més conspicu dels quals és Alasdair MacIntyre en el seu famós llibre After Virtue, que entre nosaltres ha seguit de prop el patier Jordi Sebastià en El parany cosmopolita) insisteixen a considerar els drets humans com una ficció (o un invent) que la civilització europea vol imposar de manera colonialista a la resta del món. Els pragmatistes ho admeten però consideren que vist que aquest és el consens que funciona en la nostra societat, el defensarem perquè és nostre. Els filantrops metafísics els consideren com uns valors immanents, transcendentals, per damunt de tota crítica i inserits en el sentit comú de tots els éssers humans. Etcètera, etcètera (no us amollaré ara una lliçó de batxillerat sobre un tema que ja coneixeu). Bé, només era un recordatori motivat per la lectura d'un article de François Jullien a Le monde diplomatique del mes passat: "Són universals, els Drets Humans?". El text és confús i críptic, però es pot entendre, i planteja un punt de vista que potser mereix atenció. A veure què en penseu en aquestes dates tan assenyalades, en què excitat per la ira jo transgrediria el Cinquè Manament i col·leccionaria cabelleres falleres folloneres i salvatges...
Una ronda!
Una ronda!
dilluns, 3 de març del 2008
Una anècdota calfredant...
Recordeu aquell fil que va obrir el Guillelmus sobre els malentesos? El fet concret era la possibilitat, força versemblant, d'un error de traducció com a causa del llançament dels atacs nuclears contra el Japó... Recorde la sensació que em va recórrer el cos en llegir aquesta notícia -ja abans que la donés a conèixer el nostre amic- i que continua recorrent-me'l cada volta que hi penso...
Doncs bé, he llegit en Microsiervos -un bloc tecnològic, lato sensu, que us animo a consultar- una notícia sobre Stanislav Petrov, un militar soviètic que, en 1983, va evitar un possible conflicte nuclear entre les dues superpotències simplement perquè un ordinador boig -sí, com en les pel·lícules- va marcar que cinc míssils havien estat llançats des dels E.U. contra Moscou... Va confiar en el seu instint, seny, sentit comú... o com vulgueu dir-ne, i no av donar l'ordre de contraatac massiu... Gràcies a això, podem potser estar ací petant la claca..., si bé li ho van fer pagar. Per als seus superiors, no havia fet el que havia d'havere fet; encara que la seva iniciativa havia tingut conseqüències positives. Per això es van limitar a bandejar-lo, sense més...
Aneu a la notícia de Microsiervos i, des d'allà, arribareu a vincles interessants, en anglès, sobre aquest personatge...
La veritat és que tot s'assembla inquietantment a una pel·lícula de ciència ficció. Una sensació semblant tenia a la vista de les torres bessones ensorrant-se...: tantes pel·lícules sobre cataclismes i tragèdies d'aquesta mena fant molt de mal... És que a la fi tot ha de ser tan cutre...? Hi haurà, potser, alguna possibilitat de guerra nuclear en Second Life? Espero que sí. I que no hi hagi cap Petrov... Encara que no sé si faig bé, perquè, al pas que anem, no estic gens segur que una guerra nuclear allà no tingués conseqüències terribles ací... No sé, no sé... Com veieu, tots els temes lliguen i tenen punts en comú...
Que vagi bé la setmana...
Exemplator
Doncs bé, he llegit en Microsiervos -un bloc tecnològic, lato sensu, que us animo a consultar- una notícia sobre Stanislav Petrov, un militar soviètic que, en 1983, va evitar un possible conflicte nuclear entre les dues superpotències simplement perquè un ordinador boig -sí, com en les pel·lícules- va marcar que cinc míssils havien estat llançats des dels E.U. contra Moscou... Va confiar en el seu instint, seny, sentit comú... o com vulgueu dir-ne, i no av donar l'ordre de contraatac massiu... Gràcies a això, podem potser estar ací petant la claca..., si bé li ho van fer pagar. Per als seus superiors, no havia fet el que havia d'havere fet; encara que la seva iniciativa havia tingut conseqüències positives. Per això es van limitar a bandejar-lo, sense més...
Aneu a la notícia de Microsiervos i, des d'allà, arribareu a vincles interessants, en anglès, sobre aquest personatge...
La veritat és que tot s'assembla inquietantment a una pel·lícula de ciència ficció. Una sensació semblant tenia a la vista de les torres bessones ensorrant-se...: tantes pel·lícules sobre cataclismes i tragèdies d'aquesta mena fant molt de mal... És que a la fi tot ha de ser tan cutre...? Hi haurà, potser, alguna possibilitat de guerra nuclear en Second Life? Espero que sí. I que no hi hagi cap Petrov... Encara que no sé si faig bé, perquè, al pas que anem, no estic gens segur que una guerra nuclear allà no tingués conseqüències terribles ací... No sé, no sé... Com veieu, tots els temes lliguen i tenen punts en comú...
Que vagi bé la setmana...
Exemplator
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
