Enric (que últimament ha tingut alguns problemes amb l'accés al P@tio, i per això ho penge jo) proposa per a la vostra atenció el text següent:
La Stasi británica
Timothy Garton Ash
Esto tiene que acabarse. En el Reino Unido, la capacidad fisgona del Estado está completamente descontrolada. Los británicos caminamos dormidos hacia una sociedad vigilada, y es preciso que nos despertemos.
Cuando la Stasi empezó a espiar mis movimientos en Alemania del Este, hace 30 años, yo había llegado allí sabiendo que iba de uno de los países más libres del mundo a uno de los menos libres. Creo que tenía razón entonces, pero desde luego no la tendría en este momento. A los ciudadanos de Alemania del Este se les espía hoy mucho menos que a los del Reino Unido. El grupo de derechos humanos Privacy International dice que el Reino Unido es un "caso endémico de sociedad de la vigilancia", junto a China y Rusia, mientras que Alemania obtiene una clasificación mucho mejor.
Un informe oficial del Comisario de Interceptación de Comunicaciones británico acaba de revelar que casi 800 organismos públicos están efectuando cerca de 1.000 solicitudes diarias de "datos sobre comunicaciones", que incluyen intervención de teléfonos e historiales de llamadas de móviles, correos electrónicos y visitas a páginas web, para no hablar del viejo correo tradicional. La página web del Ministerio del Interior británico especifica que todos los proveedores de servicios de comunicación "pueden recibir una nota en la que se les exija mantener una capacidad de interceptación permanente".
Los fantásticos progresos de la tecnología de la información y las comunicaciones ofrecen al Estado -y también a las empresas privadas- unas posibilidades técnicas que para la Stasi no habrían sido más que un sueño. Hoy en día, la mayor parte de la vida de cualquier ciudadano razonablemente próspero tiene un seguimiento electrónico, minuto a minuto y centímetro a centímetro, a través de sus llamadas de teléfono, tanto móvil como fijo, sus correos electrónicos, sus búsquedas en Internet, sus compras con tarjeta de crédito, sus apariciones involuntarias en circuitos cerrados de televisión, y así sucesivamente. Si la policía secreta de Alemania del Este hubiera contado con esas súper herramientas, mi expediente en la Stasi habría tenido, al menos, 3.000 páginas, en lugar de sólo 325.
Como consecuencia, todas las democracias liberales tienen que proteger aún más los datos, la intimidad y los derechos civiles sólo para seguir siendo tan libres como hasta ahora. A medida que la tecnología eleva el nivel del tráfico de información, es preciso que levantemos más diques protectores. El inquebrantable Comisario de Información, Richard Thomas, está librando una valiente batalla en ese sentido. La advertencia de que los británicos "caminan dormidos hacia una sociedad de la vigilancia" es suya.
Porque, al mismo tiempo que él intenta reforzar los diques, otros brazos más poderosos del Gobierno se dedican a derribarlos, en nombre de la lucha contra el terrorismo, el crimen, el fraude, los abusos infantiles, las drogas, el extremismo religioso, el racismo, la evasión fiscal, la velocidad excesiva, las infracciones de estacionamiento, los escombros en lugares no autorizados, la gente que deja demasiadas bolsas de basura delante de su casa y cualquier otro "riesgo" que esos casi 800 (entrometi-dos) organismos públicos consideren merecedor de su "protección".
Pues bien, demos gracias a la niñera, pero que se vuelva a Alemania del Este. Prefiero seguir siendo un poco más libre aunque eso signifique vivir un poco menos seguro.
Reconozco que la amenaza de los terroristas suicidas locales, como los que atacaron Londres el 7 de julio de 2005, es especialmente difícil de detectar. Reconozco que exige unos poderes extraordinarios de vigilancia y prevención. Hay que recalibrar el equilibrio entre seguridad y libertad. Ahora bien, en el último decenio, el Gobierno británico se ha inclinado excesivamente hacia lo que se supone que es más seguridad.
Un instinto fisgón, autoritario y desmesurado en todos los niveles del Gobierno y, hasta hace poco, una prensa exaltada que exigía sin cesar que "se hiciera algo": esta combinación nefasta ha convertido al Reino Unido en un guía oscuro. La cuna del liberalismo se ha transformado en el Estado de las bases de datos. Tenemos más cámaras de circuito cerrado que nadie. Existen planes avanzados para centralizar todos nuestros historiales médicos e implantar los carnets de identidad biométricos más elaborados del mundo.
Todo ello, idea de un Gobierno que, después de haber recogido tantos datos sobre nosotros, se dedica a perderlos como un borracho nocturno que vacía el contenido de sus bolsillos en la calle. Las autoridades fiscales han extraviado los detalles relativos a 25 millones de personas; se ha perdido un ordenador portátil de la Marina que contenía los de otras 100.000, y así sucesivamente.
Mientras tanto, el Gobierno británico acaba de presentar al Parlamento su último proyecto de ley antiterrorista. Además de la famosa propuesta de aumentar el periodo de detención sin cargos a 42 días, se incluyen disposiciones que, como explican las notas oficiales, permiten a cualquiera proporcionar información a los servicios de inteligencia "independientemente de cualquier obligación de mantener en privado la información y de cualquier otra restricción" (aparte de las que se mencionan en un par de cláusulas secundarias muy elásticas). El servicio podrá después compartir o revelar dicha información más o menos a su antojo.
Esto no puede seguir así; e incluso los más acérrimos defensores de un gobierno firme están empezando a decirlo. El conservador Daily Mail, ese príncipe entre los partidarios de la mano dura, ha publicado un artículo de fondo cuya conclusión era que "con este Gobierno -del que habría estado orgullosa la Stasi-, el equilibrio entre el poder del Estado y la libertad individual se ha torcido de forma escandalosa. Es preciso restaurarlo". Es un asunto en el que la prensa y los políticos de izquierda están empezando a mostrarse de acuerdo.
Por supuesto, la floritura sobre la Stasi es una hipérbole. Yo viví bajo el poder de la Stasi, y sé que estamos muy lejos de esa situación. Pero la cantidad de información recogida y compartida -sin olvidar la perdida- por el Gobierno británico es muy superior a los modestos 160 kilómetros de expedientes de la Stasi. Las posibilidades de que, si caen en malas manos, puedan utilizarse con fines perversos son enormes. La libertad no se conserva sólo confiando en las buenas intenciones de nuestros gobernantes, funcionarios y espías. El camino hacia el infierno está empedrado de buenas intenciones.
Confío en que los demócratas liberales, los conservadores, los diputados laboristas y la Cámara de los Lores otorguen al nuevo proyecto de ley antiterrorista la bronca que se merece. Algunos de nuestros organismos de control y de los jueces más independientes están dando ya la señal de alarma. Si, pese a todo, el Gobierno es tan tonto como para tratar de implantar los nuevos carnets antes de las próximas elecciones, esa medida podría ser para Gordon Brown lo que el impuesto per cápita fue para Margaret Thatcher: el instante catastrófico en el que la opinión pública se volvió contra el Gobierno.
El líder de los demócratas liberales, Nick Clegg, ha dicho que está dispuesto a ir a la cárcel antes de aceptar un carnet de identidad que suponga semejante intromisión. Yo también. Y me da la impresión de que también lo estarían miles de nuestros conciudadanos. Por eso creo que el Gobierno no va a hacer esa tontería. Pero debemos trazar la línea mucho antes de los carnets de identidad. Hay libertades a las que ya hemos renunciado mientras dormíamos y tenemos que reclamar que nos las devuelvan.
dimecres, 6 de febrer del 2008
divendres, 1 de febrer del 2008
Analfabetització
Reproduïsc paraules i citacions de Josep Antoni:
"A mi el Reverte no m'agrada, i tant menys des que s'ha manifesta obertament --es veia venir-- com a defensor ultrat de la lengua del imperio, que es sempre de encuentro i que no coneix --faltaria més!-- el nacionalisme --això és només de catalans i bascos....-- ... peeeero... la carta que segueix té el seu què...
'Patente de corso, por Arturo Pérez-Reverte
Permitidme tutearos, imbéciles. Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros –aquí matizaré ministros y ministras– de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros –el tuteo es deliberado– a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía. De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas. Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana –que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural–, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones. Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente –recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española–. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p’alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo. Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.'
Fins ací la citació i la citació de la citació.
"A mi el Reverte no m'agrada, i tant menys des que s'ha manifesta obertament --es veia venir-- com a defensor ultrat de la lengua del imperio, que es sempre de encuentro i que no coneix --faltaria més!-- el nacionalisme --això és només de catalans i bascos....-- ... peeeero... la carta que segueix té el seu què...
'Patente de corso, por Arturo Pérez-Reverte
Permitidme tutearos, imbéciles. Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros –aquí matizaré ministros y ministras– de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros –el tuteo es deliberado– a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía. De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas. Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana –que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural–, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones. Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente –recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española–. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p’alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo. Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.'
Fins ací la citació i la citació de la citació.
diumenge, 27 de gener del 2008
Llengua i ¿pensament?
La nostra contertuliana Isabel ens envia aquest text:
Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare (de Déu)'.
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans són, només, uns'pocavergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples ‘buenos dias’ i ‘buenas noches’ diaris.
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)....
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista."
Hala, Sapirs i Whorfs i tota la patuleia, què teniu a dir del text que ha rebut la Isabel?
"Mireu això que acabe de rebre. M'ha semblat molt graciós, i també molt curiós. La reflexió és interessant. En llegir el text he pensat que us podria agradar:Curiositats lingüístiques...
Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare (de Déu)'.
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans són, només, uns'pocavergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples ‘buenos dias’ i ‘buenas noches’ diaris.
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)....
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista."
Hala, Sapirs i Whorfs i tota la patuleia, què teniu a dir del text que ha rebut la Isabel?
divendres, 25 de gener del 2008
Anècdota o categoria?
I és que ja ho deia Milosz, que la civilització és un vernís finíssim que a la més mínima salta i revela el que és la natura humana, miserable i repugnant. Mireu això:
Natura humana, desgraciat psicòpata o reflex de factors socials? Si em demaneu rigor, d'acord, deixe la hipòtesi pessimista de la natura humana i puc jugar amb les altres dues. Certament que s'ha de tenir una mentalitat molt peculiar per a fer una cosa així, però em sembla que la psicologia no diu res d'interessant ací, excepte banals fantasies taxonòmica embolcallades amb aparença de profunditat. M'incline més a acceptar la pregunta sobre quines són les condicions de possibilitat sociològiques en què té lloc una conducta com aquesta. Sens dubte, coses com el fet d'haver passat això amb un Audi, o que el subjecte en qüestió siga propietari de diversos vehicles més, ens aporten un perfil sociològic concret, lligat a una escala de valors, etcètera, i si voleu podeu estirar el raonament fins on vulgueu, i segur que és possible i que quedaria bé. Però continue tenint la sospita que en això hi ha alguna cosa més que l'anècdota o que el reflex mecànic de condicions socials. No ho sé.
divendres, 18 de gener del 2008
Apostasia o excomunicació?
Penetrator: MOLT BO, MOLT BO I MOLT BO, SÍ SENYOR!!!
I a més us faig la propaganda equivalent:
http://www.apostasia.es/
http://www.pepe-rodriguez.com/Cristianismo/Apostasia/Apostatar_formulario.htm Jo pense començar de manera imminent; si algú més s'apunta, que ho diga.
Magister Lullisticus Hereticus: Jo preferesc un altre mètode més bèstia: l'excomunicació. Que siga la santa mare església qui es prenga la molèstia d'esborrar-me dels seus registres. Podríem obrir una pàgina web "excomunicació.com" amb informació i assessorament sobre el procediment: quins pecats contra natura i contra l'Esperit Sant són els més greus, quan i com
cometre'ls, com informar-ne les autoritats eclesiàstiques perquè comencen els tràmits d'excomunicació, quines heretgies han fet i fan més mal a Roma i com revifar-les o incrementar-les, etc.
P.: Home, no em sembla malament, "acceptem totes les formes de lluita", però visto lo visto seria un mètode de dificultat infinita, perquè avui dia no t'excomuniquen ni encara que hages comès més crims que Pol Pot... I no està la cosa com per posar-los-ho fàcil...
M.L.H.: Disiento sutilmente. A vore: estic totalment d'acod amb tu que cometre els crims més infames de lesa humanitat no és raó, causa ni motiu suficient per a ser expulsat del si de la santa mare església. Ni passar-se les taules de la llei mosaica per l'entrecuix i trasnsgredir tots i cadascun dels deu preceptes de la llei de Déu de mil i una maneres, posant-li imaginació i tot. Ara bé: tu nega seriosament el filioque, escriu i fes un públic un text en què afirmes la inconsistència teològica de la conjunció copulativa quan de la processió de l'Esperit Sant es tracta, i digues que procedeix només del pare, i no del pare i del fill. I veuràs tota la congregació per a la doctrina de la fe esquinçant-se les vestedures. O entra en qualsevol altra subtilitat teològica (n'hi ha tantes on triar!), com ara el valor de la gràcia gratis data, i voràs: això els fa més mal que si et cagues en l'hòstia. Per això la proposta, que ja he comentat telefònicament amb l'Exemplator, es podria concretar en una pàgina web del tipus "www.pro-haeresis.lat" (és clar que en llatí, llengua que
cal reivindicar com a pagana, gentil, la llengua en què bramava de plaer Júpiter quan es tirava tota femella mortal o immortal, la llengua amb què Venus li la va mamar a Mart, etc.), i veure quina tipologia herètica ens quadra més per fotre canya. Que dels pecats de debó, fins i tot dels del piu, l'església, com nostre senyor, se'n riu; però no li toques la doctrina, que es posa nervioseta...
P.: Home, si fóra tan fàcil com dius, s'acabaria més ràpid que no denunciant el bisbat a l'Agència de Protecció de Dades. No ho descarte, però. A més, que una cosa i l'altra no tenen per què anar de manera independent, perquè de fet hi ha una connexió pragmàtica, semàntica i legal entre elles. Una relació causal, de fet: d'acord amb el cànon, tant l'apostasia com l'heretgia són motius suficients i necessaris d'excomunicació. Ara la qüestió és buscar la collonada doctrinària més estúpidament divertida (i n'hi ha unes quantes, entre elles les que tu esmentes) i muntar una filípica amb argumentació teològica acompanyada de requesta e urgent demanda de separació apostàtica acrostàtica hipostàtica gens flegmàtica i punt final. En qualsevol cas, que vagen acostumant-se que no volem que ens compten com a col·legues de la seua secta.
M.E.H.: Home, a Pinochet no l'excomunicaren, però a Leonardo Boff quasi quasi, i a Monsenyor Lefèvre li van pegar una patada al cul i el van fer fora de la santa mare església. Si en comptes de dedicar-se a qüestions doctrinàries i a posar en dubte el magisteri de la santa mare església s'haguera dedicat a fer de genocida, no l'hagueren excomunicat. Jo crec que sí que funciona...
I a més us faig la propaganda equivalent:
http://www.apostasia.es/
http://www.pepe-rodriguez.com/Cristianismo/Apostasia/Apostatar_formulario.htm Jo pense començar de manera imminent; si algú més s'apunta, que ho diga.
Magister Lullisticus Hereticus: Jo preferesc un altre mètode més bèstia: l'excomunicació. Que siga la santa mare església qui es prenga la molèstia d'esborrar-me dels seus registres. Podríem obrir una pàgina web "excomunicació.com" amb informació i assessorament sobre el procediment: quins pecats contra natura i contra l'Esperit Sant són els més greus, quan i com
cometre'ls, com informar-ne les autoritats eclesiàstiques perquè comencen els tràmits d'excomunicació, quines heretgies han fet i fan més mal a Roma i com revifar-les o incrementar-les, etc.
P.: Home, no em sembla malament, "acceptem totes les formes de lluita", però visto lo visto seria un mètode de dificultat infinita, perquè avui dia no t'excomuniquen ni encara que hages comès més crims que Pol Pot... I no està la cosa com per posar-los-ho fàcil...
M.L.H.: Disiento sutilmente. A vore: estic totalment d'acod amb tu que cometre els crims més infames de lesa humanitat no és raó, causa ni motiu suficient per a ser expulsat del si de la santa mare església. Ni passar-se les taules de la llei mosaica per l'entrecuix i trasnsgredir tots i cadascun dels deu preceptes de la llei de Déu de mil i una maneres, posant-li imaginació i tot. Ara bé: tu nega seriosament el filioque, escriu i fes un públic un text en què afirmes la inconsistència teològica de la conjunció copulativa quan de la processió de l'Esperit Sant es tracta, i digues que procedeix només del pare, i no del pare i del fill. I veuràs tota la congregació per a la doctrina de la fe esquinçant-se les vestedures. O entra en qualsevol altra subtilitat teològica (n'hi ha tantes on triar!), com ara el valor de la gràcia gratis data, i voràs: això els fa més mal que si et cagues en l'hòstia. Per això la proposta, que ja he comentat telefònicament amb l'Exemplator, es podria concretar en una pàgina web del tipus "www.pro-haeresis.lat" (és clar que en llatí, llengua que
cal reivindicar com a pagana, gentil, la llengua en què bramava de plaer Júpiter quan es tirava tota femella mortal o immortal, la llengua amb què Venus li la va mamar a Mart, etc.), i veure quina tipologia herètica ens quadra més per fotre canya. Que dels pecats de debó, fins i tot dels del piu, l'església, com nostre senyor, se'n riu; però no li toques la doctrina, que es posa nervioseta...
P.: Home, si fóra tan fàcil com dius, s'acabaria més ràpid que no denunciant el bisbat a l'Agència de Protecció de Dades. No ho descarte, però. A més, que una cosa i l'altra no tenen per què anar de manera independent, perquè de fet hi ha una connexió pragmàtica, semàntica i legal entre elles. Una relació causal, de fet: d'acord amb el cànon, tant l'apostasia com l'heretgia són motius suficients i necessaris d'excomunicació. Ara la qüestió és buscar la collonada doctrinària més estúpidament divertida (i n'hi ha unes quantes, entre elles les que tu esmentes) i muntar una filípica amb argumentació teològica acompanyada de requesta e urgent demanda de separació apostàtica acrostàtica hipostàtica gens flegmàtica i punt final. En qualsevol cas, que vagen acostumant-se que no volem que ens compten com a col·legues de la seua secta.
M.E.H.: Home, a Pinochet no l'excomunicaren, però a Leonardo Boff quasi quasi, i a Monsenyor Lefèvre li van pegar una patada al cul i el van fer fora de la santa mare església. Si en comptes de dedicar-se a qüestions doctrinàries i a posar en dubte el magisteri de la santa mare església s'haguera dedicat a fer de genocida, no l'hagueren excomunicat. Jo crec que sí que funciona...
divendres, 11 de gener del 2008
Fragments de conversa
Exemplator: La veritat és que furgant això de la Internés en cerca d'algunes pàgines
interessants sobre fotregrafia m'he trobat això:
http://arquitecturaenimagen.blogspot.com/2007/09/trampa-y-manipulacion-en-la-fotografdia.html
Llegint l'inici de l'article (a partir d'un cert moment es perd en detalls tècnics) he pensat que era interessant el que diu, sobretot tenint en compte el pes de la imatge en la nostra cultura i l'objectivitat que normalment hom atribueix a la fotografia. La idea de l'investigador de la cultura -fins i tot de la fotografia- com un investigador de falsetats és molt seductora. I de passada (ara ja pensant en els tòpics de què parlem en el curs que compartim el Magister i jo): sovint he vist qualificat el món medieval en termes de "cultura de la imatge" -s'imposa la referència a les portades romàniques, etc.-. Però, redéu, que el món cultural nostre no ho és? Una altra cosa és que, per obra i gràcia de l'alfabetitztació, la lletra impresa -o en pantalla- haja augmentat el seu radi d'acció... però la imatge, com a tal, s'ha transformat milers de vegades, però continua mantenint un pes innegable. Sóm éssers imaginatius i imaTGinatius...
Bé, disculpeu la palleta mental... però és que se m'ha reactivat la meva fascinació per la fotregafia, que jeia dormida des de fa temps per molts motius.
interessants sobre fotregrafia m'he trobat això:
http://arquitecturaenimagen.blogspot.com/2007/09/trampa-y-manipulacion-en-la-fotografdia.html
Llegint l'inici de l'article (a partir d'un cert moment es perd en detalls tècnics) he pensat que era interessant el que diu, sobretot tenint en compte el pes de la imatge en la nostra cultura i l'objectivitat que normalment hom atribueix a la fotografia. La idea de l'investigador de la cultura -fins i tot de la fotografia- com un investigador de falsetats és molt seductora. I de passada (ara ja pensant en els tòpics de què parlem en el curs que compartim el Magister i jo): sovint he vist qualificat el món medieval en termes de "cultura de la imatge" -s'imposa la referència a les portades romàniques, etc.-. Però, redéu, que el món cultural nostre no ho és? Una altra cosa és que, per obra i gràcia de l'alfabetitztació, la lletra impresa -o en pantalla- haja augmentat el seu radi d'acció... però la imatge, com a tal, s'ha transformat milers de vegades, però continua mantenint un pes innegable. Sóm éssers imaginatius i imaTGinatius...
Bé, disculpeu la palleta mental... però és que se m'ha reactivat la meva fascinació per la fotregafia, que jeia dormida des de fa temps per molts motius.
Penetrator: Home, és curiós, a mi també m'ha atret sempre molt la fotregrafia, però les limitacions són les típiques: de formació (millor dit, d'absència de formació), de diners (fins i tot a l'època de la fotografia digital els components continuen sent molt i molt cars) i de temps.
Pel que fa a fotos manipulades, les que presenta el xorbo aquest són una broma en comparació amb els exemples veritablement seriosos que trobem en la història. Ara, això de l'edat mitjana com a cultura de la imatge, doncs sí, sembla més aviat una tonteria. És clar, en comparació amb l'època daurada del paper imprès (ca. 1450-ca. 1950), el mil·lenni anterior pareix que raone més per imatges (cosa típica de les cultures místiques, certament). Peró si per això fóra, collons, l'època actual seria la més medieval de totes... Cosa que tampoc no descartaria... En fi.
Pel que fa a fotos manipulades, les que presenta el xorbo aquest són una broma en comparació amb els exemples veritablement seriosos que trobem en la història. Ara, això de l'edat mitjana com a cultura de la imatge, doncs sí, sembla més aviat una tonteria. És clar, en comparació amb l'època daurada del paper imprès (ca. 1450-ca. 1950), el mil·lenni anterior pareix que raone més per imatges (cosa típica de les cultures místiques, certament). Peró si per això fóra, collons, l'època actual seria la més medieval de totes... Cosa que tampoc no descartaria... En fi.
Ex.: Idem de idem. El que passa és que a Polònia vaig aconseguir una càmera reflex (una Zenit 12XP), de producció soviètica, que, malgrat les seves limitacions (manual, velocitat fins a 500...), tenia una relació qualitat/preu excel·lent (encara no havia arribat l'era digital). L'òptica era molt bona. Llavors ací costava vora les 15 o 16.000 peles i allà vora les 5.000 (en zlotis). Per altre tant, vaig aconseguir un teleobjectiu i un gran angular. I filtres. O sia que, per unes 15.000, em vaig fer un bon equip. Després vaig fotregrafiar bastant, aprenent com bonament podia. Sobretot en color, però cada volta més en blanc i negre. M'he quedat amb les ganes de revelar-me les fotos jo mateix... En tornar, per diversos motius, vaig arraconar la fotografia. I ara, després de pensar-m'hi molt, l'he reactivada en versió digital. He optat per una reflex bona, però de les senzilles, perquè ja porten un poc temps començant a caure per sota del llindar del miler d'euros. La meua (Pentax K100D Super) me l'he comprada per 475. I ara, a practicar. Primer amb la màquina i, en una segona fase, amb el tractament de la imatge. En fi... Cracòvia, en blanc i negre, era (i és) encara més bella... Ai, las...
Magister Lullisticus:L'edat mitjana és una cultura de la imatge, d'acord; però compte: no
del retrat. I les imatges a què estem avesats en la nostra cultura són retratístiques, precisament per obra i gràcia de la fotografia, el cinema, la televisió, i les seguides tecnològiques que han vingut després. O sia: per al medieval la imatge és un símbol que apunta cap a una altra realitat; no pren la imatge com una fidel representació de la realitat immanent. En això no tenim res a veure: nosaltres ara som tan estúpids que pensem que la representació fotogràfica no enganya,
que és un fidel reflex de la realitat, i que tot el que ix per la tele és real... Res a veure, per tant, amb la imatge medieval.
Magister Lullisticus:L'edat mitjana és una cultura de la imatge, d'acord; però compte: no
del retrat. I les imatges a què estem avesats en la nostra cultura són retratístiques, precisament per obra i gràcia de la fotografia, el cinema, la televisió, i les seguides tecnològiques que han vingut després. O sia: per al medieval la imatge és un símbol que apunta cap a una altra realitat; no pren la imatge com una fidel representació de la realitat immanent. En això no tenim res a veure: nosaltres ara som tan estúpids que pensem que la representació fotogràfica no enganya,
que és un fidel reflex de la realitat, i que tot el que ix per la tele és real... Res a veure, per tant, amb la imatge medieval.
P.: Tret de la premissa escapista --antropològicament ingènua i ideològicament reaccionària-- ;-) segons la qual som a l'època més crèdula de la història (i segons la qual, a la inversa, les èpoques "remotes" com la medieval eren menys estúpides que l'actual), subscric al 100% les paraules del Magister Lullianus. Jo no ho hauria pogut dir tan ben dit!
M.L.: Totalment d'acord. El que volia dir en realitat és que avui la major part de la gent mira acríticament les imatges (perquè no sap LLEGIR-LES, que la imatge també es llegeix!, però això no significa que la cultura contemporània siga per se més estúpida que les anteriors, o que qualsevol temps passat fou millor, etc. I sí, amic Exemplator, açò vindria molt bé per a la nostra assignatura. La lectura que es fa de la imatge és molt diferent a la lectura medieval. Allà la imatge és símbol (un símbol quepot significar tant una mirada ingènua cap a la realitat, com una mirada rica i plena de matisos); ací és una representació (amb la ingenuïtat que pot suposar confondre la representació de la realitat amb la realitat mateixa, o per contra amb el rigor que significa netejar l'esguard d'elements mítics per centrar-se en la nuesa denotativa de la representació). Tant els partidaris com els contraris de cada cultura poden tenir arguments.
Fer apologia d'un o altre món és relativament fàcil, com també ho és treure arguments per denostar el contrari.
Fer apologia d'un o altre món és relativament fàcil, com també ho és treure arguments per denostar el contrari.
P.: He, he, no t'enfades, xe, que jo no volia denostar-te sinó gastar-te una broma... per això la icona irònica ;-) ... Efectivament, la cosa és com dius. I dóna per a un curs sencer, o per a moltes tesis doctorals... O no, millor per a un documental del Canal Història, d'eixos que m'agraden a mi...
M.L.: Ei, que no m'he enfadat! És que estic malacostumat per culpa del màster eixe que porte amb Exemplator; per cert, amic Exemplator, dis-li a l'amic Penetrator com de seriós em pose quan faig excursos com l'anterior en el fòrum del màster, tot escrivint sobre l'escolàstica o sobre la querella dels universals... És que per un moment m'havia fet la impresió que estava escrivint per als alumnes del màster. Deformació professional! Així que d'enfadu res.
Ex.: El que passa és que avui dia el retrat no és ni de conya tan "realista" com es pensa la gent. En el fons això és només el capell que li van posar a la fotografia pel seu origen i mirada des dels criteris de la pintura realista. Tot i així sé massa poc d'història de la fotregrafia com per a saber quan van aparèixer les primeres fotos amb pretensió de ser alguna cosa més que una mera reproducció de la realitat. A ull, i pel que he vist en alguna ocasió, des de l'inici mateix.
Què passa, doncs? Que lliguem la imatge molt a la idea del reportatge periodístic i fins i tot científic. Veiem imatges i imatges constantement i, com que entren pels ulls, sense el més mínim esforç, ens pensem que estan nues de manipulació. I no sempre és així. La concepció de la imatge medieval, com dius, és absolutament diferent. I és que la imatge en el món medieval és un subconjunt dins d'una cultura que fa constantment una lectura simbòlica de la realitat. Mentre que avui dia la cosa és ben diferent. Redéu, això quadraria en la nostra assignatura...
Què passa, doncs? Que lliguem la imatge molt a la idea del reportatge periodístic i fins i tot científic. Veiem imatges i imatges constantement i, com que entren pels ulls, sense el més mínim esforç, ens pensem que estan nues de manipulació. I no sempre és així. La concepció de la imatge medieval, com dius, és absolutament diferent. I és que la imatge en el món medieval és un subconjunt dins d'una cultura que fa constantment una lectura simbòlica de la realitat. Mentre que avui dia la cosa és ben diferent. Redéu, això quadraria en la nostra assignatura...
P.: Vist des d'una perspectiva d'història de la cultura, la cosa es presentaria efectivament tal com dieu, si més no en esquema. A un nivell antropològic, però, el tema es complicaria. D'una banda hi ha el nivell de la producció (què en pensa i què en sap l'autor, o qui li encomana la peça), i de l'altra el del consum o, com dirien els sequaços de Jauss, la "recepció". Els valors en joc són, efectivament, la "representació" (com a presumpte reflex de la natura) i la "simbolització" (com a joc de remissions a sentits que van més enllà del reflex). I ací és on apareixen els problemes i les asimetries. La fal·làcia naturalista, o tendència a confondre l'artifici amb la realitat, és present en totes les èpoques en el nivell de la recepció, i probablement és un tic irreprimible de la natura humana. Això ho trobem no sols en el camp icònic o visual, sinó també en l'escriptura: tan fetitxista és el llauro del segle X que es creu literalment els capitells romànics com el llicenciat del segle XXI que es pensa que el que diu Pio Moa és cert perquè està escrit i publicat. La burocràcia medieval es va inventar, justament, un dels lemes més bèsties (i alhora més raonables) de l'administració: quod non est in actis non est in mundo. En el nivell de la producció, certament, cada època té la seua pròpia tendència entre els extrems del reflex i el simbolisme. El tema és complicat. I si ens fiquem en l'eterna discussió sobre la naturalitat o convencionalitat de coses com la perspectiva o el color, apaga y vámonos...
Bon any?
Sincerament: hi ha moments en què l'abundor, o la concentració en el temps, de barbàries "concretes" i "locals" em deixa sense ganes de fantàstiques fascinacions "teòriques" i "cosmopolítiques". Sobretot per la condemna a cadena perpètua que és viure en aquest "país" o "estat" on aparentment només passen coses "locals" i on l'aire fresc de la intel·ligència, o la calidesa de la decència civilitzada, sembla que es passegen per qualsevol altra latitud. Vull dir: entre la precampanya electoral dels bisbes, els pepitos catalans fent la respiració artificial a la "persecusión del castenallo", els aragonesos fregant-se les mans amb Las Vegas (sense Grissom) als Monegros, la coordinadora de nosequè amb les seues falques sobre l'aigua de l'Ebre, el personal en estat de paranoia monàrquica permanent i ostensiva, El País dissimulant davant les denúncies d'Amnistia Internacional, els sociates que no s'atreveixen a inaugurar l'AVE Madrid-Barcelona, la depauperació del nostre poder adquisitiu i, en fi, coses per l'estil... Doncs això, que no em vénen ganes de filosofar sobre la dignitat humana, què voleu que us diga. Ja tenia raó el sàtir Silè, ja... Per això hom parla de "la saviesa silènica"... Aquell sí que sabia...

Bon any, xe! Encara que siga amb humor negre!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)