Entre
les grans categories polítiques el populisme és, sens dubte, junt amb el
totalitarisme, la pitjor caracteritzada a hores d'ara, fins al punt que s'empra
tot sovint com una mera etiqueta llancívola apta per desqualificar un adversari
irreductible, rebaixant els seus arguments a un repertori de fórmules banals,
sustentades en la pretensió de manipular les masses intel·lectualment
indigents. No té res d'estrany, doncs, que el populisme comparegui habitualment
associat amb la demagògia, entesa com
l'art de popularitzar causes impopulars; com tampoc el fet que les acusacions
de populisme proliferin, típicament, en aquelles conjuntures socials en què el
discurs hegemònic veu trontollar la seva posició de privilegi i es troba
enfrontat a un nou subjecte polític, portador d'unes noves aspiracions
hegemòniques, lligades a un conjunt de demandes «populars» incapaces de ser reabsorbides
per l'establishment. Ho recordava no fa molt de temps el professor Carlos
Taibo en una reflexió penjada al seu mur de Facebook el 27 de febrer d’enguany:
«Ahora entiendo, por fin, qué es lo que editorialistas y tertulianos quieren
decir cuando califican a alguien como “populista”. Quienes afirman que hoy
nuestro problema principal se llama capitalismo y que hay que salir con urgencia
de él son, al parecer, “populistas”. Quede claro, entonces, que yo me confieso
orgullosamente populista».
Quan
parlem de populisme ens trobem, per tant, convé advertir-ho ja des del
principi, davant d'una noció inseparable de la política de masses, tal com es
pràctica d'ençà de la Revolució Francesa, per bé que la irrupció dels mass media
audiovisuals en el terreny de la lluita política l'ha modificada
substancialment. Encara així, la mera consulta dels manuals de sociologia
política evidencia que els especialistes en la matèria no han arribat a
dotar-la d'una especificitat pròpia, atès que en la major part dels casos s'hi
limiten a una definició rudimentària adobada amb una taxonomia més o menys
prolixa de casos sense la més elemental coherència interna, una mica a la
manera de la classificació zoològica d'aquella enciclopèdia xinesa a què
al·ludia Borges i que suscitava la riallada filosòfica de Foucault al
començament de Les mots et les choses.
En
aquest marc, la principal aportació del teòric argentí Ernesto Laclau
consisteix a haver encertat a enfocar el populisme des d'un punt de vista
formal, tot prescindint del seu contingut (anecdòtic) i centrant-se en la seva
peculiar lògica ―que, com tindrem ocasió de comprovar, desemboca en una retòrica―, d'acord amb la qual «el populismo
no tiene ninguna unidad referencial porque no está atribuido a un fenómeno
delimitable, sinó a una lógica social cuyos efectos atraviesan una variedad de
fenómenos. El populismo es, simplemente, un modo de construir lo político» (p.
11). Aquesta posició es comprèn millor quan la situem en l'àmbit dels
mecanismes que els agents socials empren per «totalitzar» el conjunt de la seva
experiència política. La qüestió resulta crucial en el pensament de Laclau,
perquè cap ideologia s'articula exclusivament al voltant d'uns agents socials
amb uns interessos perfectament definits, capaços de negociar-los de manera
totalment racional en un determinat context polític.
Aquest
fracàs de la lògica stricto sensu a l'hora d'estructurar l'àmbit de la
ideologia com un ordre tancat i plenament coherent pot ser pal·liat en gran
mesura mitjançant el recurs a la retòrica, els dispositius més característics
de la qual (metàfora, metonímia, sinècdoque, catacresi, etc.) es converteixen
en els instruments privilegiats per a l'anàlisi d'aquesta racionalitat social
ampliada. El populisme, doncs, no remet tant a l'existència d'uns fenòmens
ideològics concrets com a la particular «lògica» social que els constitueix.
D'aquesta manera, en virtut d'una argumentació que presenta nombrosos
paral·lelismes amb la dita evangèlica segons la qual és la pedra rebutjada pel
pedrapiquer la que acaba convertint-se en el fonament del nou l'edifici, però també
amb la lògica derridiana del suplement (Jacques Derrida, De la
grammatologie), Laclau erigeix en principi de la seva explicació del
funcionament de la política aquells elements que els estudiosos havien
menyspreat tradicionalment com a producte del flatus vocis o d'una «perversa»
lògica associativa dels significants.
Semblant
opció teòrica implica un seguit de conseqüències radicals, que aniran
apareixent al llarg de la nostra exposició. En qualsevol cas, convé advertir ja
que, d'acord amb aquesta perspectiva, la constitució de l'esfera política
respon a unes motivacions d'ordre volitiu, absolutament antagòniques de
les explicacions que hi adduïen els tèorics de l'elecció racional com ara Jon
Elster. El «ciment de la societat», doncs, revesteix un caràcter eminentment libidinal,
com ja va observar Freud a la seva psicologia de masses i va demostrar Elias
Canetti (Masse und Macht) més tard a
la seva magistral anàlisi de la conducta d’aquestes.
Arribats
en aquest punt, convé advertir que, segons Laclau, no és possible distingir
entre moviments socials i ideologies. Els grups socials, des del moment mateix
de la seva constitució, són portadors d'ideologia i expressen conjunts variables
de demandes, articulades de manera específica en cada cas. Aquesta articulació
resulta inintel·ligible si la separem de l'statu quo on s'ubiquen, amb
el qual mantenen sempre una relació ambivalent que els col·loca simultània a
l'exterior i a l'interior d'aquest ordre establert, impedint-li assolir una
coherència plena, en la mesura en què mai no aconsegueix satisfer de manera
acabada i definitiva la demanda ideològica. Precisament perquè no ens trobem
(encara?) en un món completament administrat, com el que van descriure els
autors de la Teoria Crítica, aquesta mena d'antagonismes irreductibles suposen l'essència
de la lògica política, al contrari del que defensen els partidaris de la tesi
de la Fi de la Història, en postular el futur adveniment d'una abolició definitiva,
tan utòpica com segurament indesitjable, de les contradiccions socials.
Hem dit que el populisme no es pot entendre separat
d'un marc social definit per la política de masses. En aquest sentit, abans
d'exposar la seva concepció de la lògica política, Laclau, procedeix a una
anàlisi de l'itinerari seguit per la presència de les masses en la ciència
social de la Belle Époque. De Taine a Freud, passant per Le Bon, Tarde i
McDougall, hi observem l'aparició d'un aristocratisme teòric que respon
plenament als mecanismes de la tipificació araciliana del racionalisme
oligàrquic (Lluís V. Aracil, Dir la realitat). El comportament de
les masses suscita així en una barreja de rebuig i fascinació i s'hi erigeix en
una de les manifestacions canòniques de la conducta patològica, oposada
a la racionalitat de l'individu normal. De fet ―podríem afegir― aquesta
caracterització, lluny de representar cap novetat substancial, tan sols venia a
reproduir en l'àmbit de la teoria una ambivalència que la literatura s'havia
avançat a registrar, si més no des que Edgar A. Poe va esbossar el seu
pertorbador retrat de «L'home de la multitud».
En conseqüència, la ciència social apareix marcada
des dels seus orígens per una relació problemàtica amb les masses, en tant que
objecte no domesticable per la teoria, d'acord amb un itinerari marcat per «la
progresiva renegociación de la dualidad entre homegeneidad social (o indiferenciación)
y diferenciación social» (p. 85). En l'obra de Freud aquesta dualitat
desapareix, en virtut de la seva categorització variable del grau de distància
existent entre el jo i el jo ideal. Si aquesta distància és gran,
aleshores s'hi produeix una identificació entre els integrants de la massa i la
seva correlativa transferència carismàtica al líder del rol del jo
ideal; si disminueix, augmentarà la identificació entre els dos i el líder
tendirà a sorgir d'un procés d'elecció democràtica entre els membres del grup,
que probablement ni tan sols arribaran a fusionar-se en una massa, sinó que
configuraran més aviat un públic, entès en el sentit postulat per
Gabriel Tarde. Al límit, s'hi podria donar la situació imaginària en què la
distància entre el jo i el jo ideal fos nul·la; en aquest cas ens trobaríem amb
una societat definitivament reconciliada amb si mateixa, com la que preconitza
la utopia llibertària, on l'absència de lideratge coexistiria amb la dissolució
de l’esfera específicament política. Alguns antropòlegs, com ara Pierre
Clastres en La societé contre l'État (1974), van voler reconèixer aquesta
eventualitat en la constitució de certes societats primitives.
Establertes
aquestes premisses, la primera tasca que ha d'enfrontar qualsevol anàlisi del
populisme és la manera com es constitueix aquest objecte teòric que designem habitualment
com «el poble», així com les doctrines polítiques que l'invoquen com a font de
legitimitat, és a dir, el populisme, noció que, entesa en aquests
termes, capil·laritza la pràctica totalitat de les ideologies modernes. Fins
ara la teoria política s'ha caracteritzat per una vaguetat extrema a l'entorn
d'aquests discursos, en la qual, més que no un defecte de la reflexió sobre la
realitat social, hauríem de cercar un tret constitutiu de la realitat social
mateixa. Des d'aquesta perspectiva, el populisme tants de cops blasmat se'ns
presenta com la via privilegiada per comprendre la constitució de la política.
Laclau aborda l'assumpte a partir de tres conjunts de categories:
1.
El discurs, en tant que terreny d'acció (verbal o extraverbal) fundador
de l'objectivitat a través d'una trama de relacions diferencials desproveïda
de cap centre dotat d'un privilegi ontològic o estructural, de manera que la
centralitat adquirida per qualsevol element hi caldrà explicar-la sempre com el
producte d'un joc diferencial. Això no significa, tal com ho entenc, que Laclau
consideri totes les ideologies com a iguals o intercanviables, sinó que assigna
aquest judici a la perspectiva d'un observador del sistema polític armat
amb un conjunt de categories ètiques (Bé vs. Mal), jurídiques (Justícia
vs. Injustícia) o cognitives (Consciència vertadera vs. Falsa
consciència) indestriables d'una determinada posició social i d'un repertori de
valors formulats a priori, que ultrapassen l'anàlisi de la lògica inherent al
funcionament del discurs polític.
2.
A causa de la seva mateixa constitució descentrada, el discurs
polític tracta de suturar aquest buit originari dels seus significants
mitjançant l'elevació d'un element particular a la condició de representant d'una
totalitat incommensurable («el poble»). En aixo consisteix, precisament, l'hegemonia,
entesa en el sentit gramscià de la paraula. Laclau la defineix com l'operació «por
la que una particularidad asume una significación universal inconmensurable
consigo misma [...]. Y dado que esta totalidad o universalidad encarnada és
[...] un objeto imposible, la identidad hegemónica pasa a ser algo del orden
del significante vacío, transformando a su propia particularidad en el cuerpo
que encarna una totalidad inalcanzable» (p. 95).
3.
L'operació hegemònica, doncs, apareix com essencialment fundada en la substitució.
Es tracta, per dir-ho emprant la terminologia retòrica, d'una operació
intrínsecament catacrètica, on la sinècdoque (és a dir, la capacitat d'una
part de representar el tot) adquireix una relleu fonamental.
A
partir de la seva peculiar concepció tropològica, Laclau explica que la
constitució de nous agents es gesta a través d’un procés d’acumulació de
demandes democràtiques, no reconegudes pel poder institucionalitzat. En la
mesura en què es presentin de manera individualitzada, es mouran encara a
l’interior de les institucions; però quan les demandes insatisfetes s’hi
acumulin, poden acabar transformant-se en exigències contra l’ordre
institucional, la legitimitat del qual resulta indefectiblement qüestionada.
Tard o d’hora, la pròpia simultaneïtat de les demandes afavorirà la seva
articulació en una cadena equivalencial
al voltant d’un lligam negatiu,
derivat de l’absència de cap tret positiu en comú, més enllà del fet de
romandre insatisfetes. De la seva transformació en un sistema estable de
significació, que és qualitativament alguna cosa més que la mera suma dels
lligams equivalencials, dependrà l’aparició d’una veritable identitat popular
amb vocació d’universalitzar els seus continguts particulars, així com la
formació d’una frontera interna
antagònica que la separi del poder.
Ara
bé, les cadenes equivalencials no són estables per se, sinó que es troben
subjectes a una sèrie de condicionaments, susceptibles d’afectar de manera
decisiva la sort de certes demandes democràtiques. Laclau precisa que «[p]ara
cualquier demanda democrática, si inscripción dentro de una cadena equivalencial
constituye un arma de doble filo. Por un lado, esa inscripción sin duda otorga
a la demanda una corporeidad que de otra manera no tendría: deja de ser una ocurrencia
fugaz, transitoria, y se convierte en parte de lo que Gramsci denominó una “guerra
de posición”, es decir, un conjunto discursivo-institucional que asegura su supervivencia
en el largo plazo. Por otro lado, el “pueblo” (la cadena equivalencial) posee
sus propias leyes estratégicas de movimiento, y nada garantiza que estas últimas
no conduzcan a sacrificar, o al menos comprometer sustancialmente, los
contenidos implicados en algunas de las demandas democráticas particulares.
Esta posibilidad es aún más real porque cada una de estas demandas está ligada a
las otras sólo a través de la cadena
equivalencial, la cual resulta de una construcción discursiva contingente y no
de una convergencia impuesta a priori. [...] Así, el destino del populismo está
ligado estrictamente al destino de la frontera política: si esta última
desaparece, el “pueblo” como actor histórico se desintegra» (p. 116-117).
Aquesta
dinàmica explica la dimensió «flotant» dels significants ideològics, que es
torna més visible en períodes de crisi, quan el sistema polític es troba sotmès
a tensions radicals. Abans hem qualificat els significants polítics de buits,
en assenyalar la seva capacitat d'inscriure's en una cadena equivalencial de
demandes; en canvi, quan els qualifiquem de flotants ens estem referint
a la possibilitat de ser captats per diverses cadenes equivalencials. En
d'altres mots: l'heterogeneïtat social derivada de la presència en una mateixa
societat de projectes hegemònics rivals s'inscriu en la mateixa lògica dels
significants polítics, la flotació dels quals resulta directament proporcional
als esforços per apropiar-se'ls duts a terme per les ideologies en competència.
Els exemples s'hi podrien multiplicar, però bastarà amb recordar la tortuosa i intricada
història de nocions tan centrals ―no debades ens estem referint al que Juan
Ortega Costa i Rafael Sánchez Ferlosio anomenen paraules-força― com «liberalisme»,
«socialisme», «nacionalisme», etc. i la diversitat de matisos, sovint
contradictoris o fins i tot incompatibles entre si, que revesteixen en el
panorama ideològic contemporani. Per això es tan important per a una ideologia
determinada l'encert a l'hora d'assignar clarament els significants en el si
d'una cadena equivalencial, bé incorporant-se'ls be anatematitzant-los. Per
contra, la indefinició sobre nocions clau del discurs només pot contribuir a
incrementar-ne la «flotació», propiciant la seva apropiació per la competència.
Tot i que no és aquest el lloc ni el moment per procedir a debatre la qüestió,
deixeu-me assenyalar que aquesta mena d'efecte és la que s'ha seguit durant
molts anys de la insistència d'un cert discurs polític soi disant d'inspiració
fusteriana pel que fa a l'adopció d'un repertori categorial nou, referit a
l'àmbit «català», amb un temerari oblit de les categories ideològiques
relacionades tradicionalment amb la «valenciania» que adquiriren unes
connotacions clarament «arqueològiques» i de seguida van ser distorsionades per
la ideologia oficial i usades, precisament, per soscavar la legitimitat popular
dels nacionalistes valencians, que automàticament foren «desemmascarats» com a
traïdors al «poble» que pretenien (debades) emancipar.
Sigui
com sigui, es tracta d'una lliçó que paga la pena d'atendre, atès que tal com
argumenta Laclau i el discurs polític s'encarrega quotidianament de demostrar,
al contrari del que sostenen la major part de les teories clàssiques de la
representació política, la voluntat popular no es pot concebre com alguna cosa
constituïda abans de la representació, ja que és la representació
mateixa la que constitueix, precisament, el terreny primari de constitució
d'allò que conceptuem com l'objectivitat social.
