Totalitarisme trivial?

L’eslovè Slavoj Žižek (Ljubljana, 21 de març del 1949), filòsof, psicoanalista lacanià, leninista pop i cinèfil sagaç, ha esdevingut des de fa uns anys un dels intel·lectuals més influents i populars de la teoria social contemporània. En l’obra que avui comentem ―Did Somebody Say Totalitarianism? Londres: Verso, 2001. Trad. cast.: ¿Quién dijo totalitarismo? València: Pre-Textos, 2002― es proposa combatre la noció demoliberal de totalitarisme, ja que, segons ell, es tracta d’un constructe teòric de signe obertament «ideològic», en tant que recurs per defensar a tota ultrança l’statu quo, dinamitant alhora la possibilitat de qualsevol compromís radical amb el projecte alternatiu d’una societat millor. «El “totalitarisme”» ―escriu a la p. 17― «és així elevat al nivell de la confusió ontològica. És concebut como una mena de paralogisme kantià de la raó política pura, una “il·lusió transcendental” inevitable que intervé quan un ordre polític positiu és identificat directament, en un curt circuit il·legítim, com la impossible alteritat de la justícia. Qualsevol posició que no confirmi el mantra de la contingència/desplaçament/finitud és rebutjat com potencialment “totalitària”».

La defensa que fa al llarg del llibre d’aquesta tesi jo la qualificaria, si més no, d’interessant i plena d’amenitat, encara que el seu discurs es sovint més enginyós que profund, i molt més dispers que no articulat i coherent. Žižek és un argumentador brillant i sagaç, però el seu estil de pensament és molt rapsòdic i destaca sobretot en les digressions puntuals a propòsit de llibres o pel·lícules, gairebé sempre excel·lents, però no se’n surt del tot a l’hora de dotar de coherència una obra els capítols de la qual semblen haver estat concebuts de forma independent i reunits després en volum per una mera exigència editorial, de manera que l’interès de cada part per si sola sembla superior al del conjunt. No espereu, per tant, una crítica exhaustiva del llibre, tasca que ultrapassa àmpliament l’ambició d’aquest comentari, sinó una sèrie de flaixos susceptibles d’il·luminar-ne alguns aspectes essencials.

És el que ocorre amb el primer capítol («El mite i les seves vicissituds»), on la confrontació de Hamlet versus Èdip dóna peu a una reflexió sobre el mite i la forma en què el modernisme i el postmodernisme s’hi posicionen. D’acord amb la seva tesi, en oposició als representants de la Teoria Crítica, la modernitat vindria a representar la derrota de la Il·lustració a través del seu mateix èxit aclaparador. Així, en el seu clímax, la dialèctica de la Il·lustració, acabaria generant en el marc de l’actual societat postindustrial convulsa i desarrelada el seu propi mite, que no és altre que el postmodernisme, entès com la manipulació desacralitzada dels grans motius mítics, rebaixats a la categoria de simples fragments de la vida quotidiana. En un altre apartat del mateix capítol, continuant amb la seva anàlisi del mite, du a terme una suggestiva interpretació de la figura de Crist com a Déu ready-made, capaç d’un sacrifici radical i gratuït, que redimeix la humanitat mitjançant la demostració que és possible trencar en el nivell ètic el cercle viciós de la culpa i l’expiació i el pecat pot ser cancel·lat retroactivament, obrint la porta així a la possibilitat d’un nou començament, tal com apareixerà argumentat en capítols posteriors.

El segon capítol del llibre, «Hitler com a ironista», s’introdueix de ple en el moll de l’os de l’assumpte, en abordar la Xoà com a expressió suprema de l’horror totalitari. Un cop més, el punt de vista de l’autor destaca per la seva heterodòxia ―al capdavall, què és Žižek, sinó un professional de l’heterodòxia?―, ja que si bé en un primer moment sembla adherir-se a la tesi de la impossibilitat d’explicar-la, derivada «de l’abisme del propi acte; de la decisió lliure en tota la seva monstruositat», acte seguit, descobreix en aquesta estratègia un intent cínic de despolititzar-la, elevant-la a la categoria ontològica del mal sublim i inefable, gràcies al qual es reforça, en primer lloc, l’estratègia postmoderna de despolitització de les relacions jeràrquiques. En segon lloc, permet la trivialització de formes de violència política del les quals són responsables les democràcies occidentals (el conflicte entre àrabs i israelians com a rerefons tàcit); i, finalment, és instrumentalitzat per desqualificar la imaginació política radical, amb l’excusa que la massacre en constitueix un corol·lari inevitable. La confirmació indirecta de l’estatus de sublimitat assolit per la Xoà la trobem, afirma Žižek, en la seva transformació al llarg dels últims anys en objecte de comèdia cinematogràfica i en la figura deshumanitzada del «musulmà», que encarna emblemàticament el grau zero on l’oposició entre la tragèdia i la comèdia, el sublim i el ridícul, es neutralitzen.

Precisament, al capítol següent, «Quan el Partit se suïcida», s’encarrega de posar en evidència la diferència radical existent entre els procediments totalitaris del nazisme i l’estalinisme: mentre que el primer transforma el musulmà en una criatura vegetativa per mitjà del terror físic, el segon requereix de la participació activa de la víctima en el seu propi procés de degradació, tal com es pot comprovar llegint els interrogatoris del Processos de Moscou ―cf. Pierre Broué, Les procés de Moscou. París: René Julliard, 1964. Trad. cast.: Los procesos de Moscú. Barcelona: Anagrama, 1969―, que Arthur Koestler (Darkness at Noon, 1940) i George Orwell (1984, 1949) van estrafer amb notòria eficàcia literària i de denúncia a les seves grans novel·les. La tesi de l’autor al llarg d’aquestes pàgines, probablement entre les més brillants i polèmiques de l’obra, postula que la gran diferència existent entre el totalitarisme nacional- socialista i l’estalinisme radica en el fet que, enfront del cinisme declarat d’aquell (opinió que caldria segurament matisar), «[u]n creient “sincer” en la ideologia socialista oficial era potencialment molt més perillós que el cínic: estava sempre a un pas de la dissidència» (p. 110). Aquesta disparitat vindria motivada perquè la barbàrie estalinista mai no va poder esborrar del tot les empremtes del seu origen revolucionari, que hi actuava com una mena d’imperatiu que impulsava el nou ordre postrevolucionari a reintroduir la seva traïció a la revolució en la seva pròpia lògica, procedint a una sèrie de purgues interminables de la nomenklatura, en tant que encarnació per antonomàsia de la perversió dels objectius revolucionaris. 

Uns objectius, que, com remarca Žižek en una finta argumental digna d’un mestre ―les pàgines dedicades a l’antagonisme complementari observable entre el socialisme interpassiu de l’esquerra acadèmica occidental i la ingenuïtat democràtica dels dissidents dels països del bloc soviètic són d’una enorme (i per moments incòmoda) lucidesa―, van ser millor preservats, paradoxalment, pels opositors al comunisme, com ara Václav Havel al seu magnífic Moc bezmocných (Londres: Palach 1979. Trad. castellana: El poder de los sin poder. Madrid: Encuentro 1990), un llibre al qual ja es va referir K. en aquest blog, en un comentari de l’1 de juliol del 2011. Precisament, les tesis de Havel constitueixen el punt de partida del plantejament žižekià de l’acte ètic com a quinta essència de l’acte autènticament revolucionari, en la mesura en què s’ubica més enllà del principi de realitat, capgirant les coordenades del que s’entén com a tal. En d’altres mots: es tracta d’un acte que fa possible l’impossible i canvia la definició mateixa del bé. L’objectiu últim de tot plegat consisteix a dotar d’una renovada legitimació l’eventualitat d’impugnar l’statu quo que en forma de capitalisme global s’autoproclama dia sí dia també com l’estadi terminal de la història. Curiosament ―i aquesta mena de piruetes són molt típiques del filòsof eslovè― el procediment elegit per dur a terme aquesta operació passa per l’apropiació a càrrec de la teoria revolucionària de l’arsenal intel·lectual que van forjar els opositors al comunisme. 

En l’última part del llibre, al meu entendre la menys interessant, carrega contra una de les seves bèsties negres particulars: els estudis culturals, en tant que encarnació de la tolerància repressora que caracteritza el capitalisme. No entraré ara en aquesta qüestió, que el mateix Žižek ha abordat de manera més lúcida en altres llocs, com ara En defensa de la intolerancia (Madrid: Sequitur, 2009). Deixant de banda el major o menor pes dels arguments, els atacs a penes aconsegueixen ocultar el seu interès com a marxista revolucionari per desbancar uns pressupòsits teòrics que a hores d’ara suposen una seriosa competència en el terreny acadèmic i de l’activisme social.

A tall de conclusió només afegiré que, tot i que el llibre en general no decep, no estem tampoc al davant d’una de les obres fonamentals de l’autor, que (com sempre) té moments brillants i fins i tot enlluernadors, però que, com ja he apuntat al començament d’aquest comentari, no hi aconsegueix integrar les seves aproximacions al fenomen del totalitarisme en un discurs plenament coherent. Més encara: en molts moments la seva propensió a epater (sovint infantilment) el lector corre el perill de trivialitzar en excés l’assumpte que té entre mans, llançant per la finestra el nen de la lucidesa amb l’aigua bruta de l’excés d’enginy.