Confessions d'un... caradura?

John Perkins, Confessions of an Economic Hit Man. San Francisco: Berrett-Koehler Publishers, 2004. 256 pàg.

Hi ha una figura, potser molt nord-americana, que és la del matxaca penedit que en algun moment de la seua vida ha tingut una mena d'il·luminació i de sobte abomina el seu passat, es converteix en el contrari del que era i du a terme una mena de croada personal. N'hi ha uns quants exemples, tot i que ara mateixa només em ve al cap el cas de l'exagent de la CIA Ray McGovern (quin cognom tan irònic!) o, en part, l'expresidenciable caradura Al Gore, un aspirant a quefe del món que ara és venedor planetari d'ecologisme. John Perkins és un bípede implume del mateix estil. Ho dic sense sarcasme, perquè posat a triar entre aquestes estranyes però interessants conversions i la malícia recalcitrant de molts amos del planeta, més aviat em quede amb els conversos. Però una mica de pudoreta sí que fan, no ens enganyem.

És el primer que vaig pensar quan Jordi ens va enviar un vídeo on apareix Perkins explicant, molt sintèticament, el que és el cor del seu llibre Confessions of an Economic Hit Man. Una mica com si diguérem: mmm, massa directe, massa senzill i massa evident per a ser real. És convincent, molts hem sospitat coses així, però la història (o, a un nivell molt més microscòpic, l'experiència) demostra que mai les coses són tan senzilles com això, i que les explicacions monocausals solen ser enganys barroers. Doncs bé, la lectura de les Confessions no millora les coses.

Des d'una perspectiva merament anecdòtica, s'ha de dir que la història que conta Perkins es llegeix amb la comoditat d'un veritable tebeo. Un graduat en ADE va a parar, de casualitat en casualitat, a les mans d'una empresa que assessora l'Agència per a la Seguretat Nacional dels EUA. La seua funció és anar pel món convencent els mandataris de posar les matèries primeres i la força de treball al servei dels designis geopolítics i econòmics de l'Imperi. Si no n'estan convençuts, els sotmeten a les pressions més diverses, i si així tampoc no fan cas dels amos del món, els fan desaparèixer físicament, i punt. Però, és clar, arriba un moment en què el contacte amb les realitats dels països explotats fa que alguns d'aquests "gàngsters" econòmics es plantegen les implicacions morals del que fan, fins que alguns d'ells es reboten. I aleshores té lloc la conversió: com alguns altres, Perkins ha canviat de font d'ingressos, té fundacions o ONG, defensa les cultures indígenes i l'ecologia.

De tot el llibre, he de dir que els capítols que més convincents m'han semblat són els que dedica a Panamà, al control del famós canal interoceànic i a la figura del presumptament accidentat (o assassinat) president Omar Torrijos (amb un parell d'intervencions estel·lars de Graham Green, ni més ni menys). Són passatges realment vívids i que deixen entreveure una maror de fons molt considerable. També és brillant l'espai que dedica a Iran, Mossadegh i companyia, un altre punt en què el llibre torna a aixecar el vol. Per contra, capítols com els que tracten sobre Indonèsia fan una certa olor de torrat —la historieta de l'indígena que el pren del braç i se l'endú a veure el món dels marginats és pur Hollywood, o m'ho sembla. Una cosa semblant ocorre al mig de la narració sobre Iran, on li tapen els ulls i se l'enduen a parlar amb un savi que anuncia el futur (immediat) règim dels aiatol·làs.

Aquestes Confessions són un llibre irregular, interessant com a manera de posar en evidència el que Perkins anomena corporatocràcia —que no dubte que existisca—, entretingut com una novel·leta d'espies, però suspecte i poc convincent en conjunt. Francament, com a narració based on a true story em quedaria, per posar un exemple recent, amb un llibre tan exculpatori com L'home sense cara, del caradura no convers Markus Wolf, que al marge de les ànsies d'autojustificació captiva i arrossega el lector molt més que no les batalletes que conta aquest presumpte gàngster presumptament penedit. Que, en el fons, no passa de ser una agradable decepció.

No ens entenem

Fa un parell de dies, un intel·ligentíssim lector em va adreçar en privat una dura reprimenda perquè considerava, i amb raó, que durant un determinat debat jo havia estat injustament sarcàstic amb un interlocutor que, al capdavall, és amic comú. L'impacte emocional de la seua bronca ha estat devastador. Li vaig respondre, també amb raó, que la meua intervenció no era altra cosa que variacions i coda sobre el tema «Xe, tio, no pots estar parlant en serio!». Però el mal ja estava fet, i entre el que jo havia dit i el que qualsevol lector normal podia entendre hi havia un abisme que jo mateix mai no hauria creuat de cap manera. És una història molt antiga: la ironia implica un risc letal, el de difuminar les fronteres entre el que en pensa l'usuari i el que en rep l'interlocutor. Fins i tot passa més enllà de la ironia: si els japonesos diuen «hi pensarem» i els americans entenen «ni parlar-ne!», el resultat són dues bombes atòmiques i centenars de milers de morts. Si jo dic «xe, no pot ser que digues això, ha, ha, ha!» i tu entens «i una merda, imbècil, quins cagallons estàs dient???» el resultat és targeta vermella i expulsió. Amb molta raó, no ens enganyem. Sobretot, perquè no pots tractar els amics amb la navalla; la navalla, deixa-la per quan algú t'intente atracar pel carrer a les tres de la matinada mentre tornaves a casa després d'una farra.

Un conegut «sociòleg» protestant i antisemita deia fa uns anys, si no ho recorde malament, que «comunicar és posar en comú allò que no és comú a través d'allò comú». Quina definició tan ingènua, més pròpia de l'acció comunicativa habermasiana! No deixa de ser una amarga ironia el fet que fóra el mateix «sociòleg» nazi que deia que el seu pitjor malson consistia a parlar per un micròfon mentre els altaveus transmetien exactament el contrari del que deia. Damn it! És possible que el que penses que dius arribe 100% intacte a la ment de qui t'escolta? Aquesta és la pregunta.

El mig centenar de pàgines que formen el primer capítol d'After Babel de George Steiner ho estableix sobre una base ferma i ens dóna motius per a pensar-hi durant tota una eternitat: tota lectura és una traducció. Incloses, evidentment, les lectures d'un parlant natiu en la seua pròpia llengua. Taxativament. Si el text literari, sotmès a innombrables reescriptures i a uns codis de manufactura estrictament codificats, de lectura indefinidament reversible i repetible, conté aquest altíssim nivell de pèrdua significativa quan és consumit, què no passarà amb les ambivalències i el·lipsis del discurs quotidià, ple de sobreentesos i de força il·locutiva a causa de la interacció personal en què es produeix?

El meu atent lector, durant la nostra conversa sobre els malentesos, va avançar un conat d'hipòtesi: «probablement el que ens hauria de sorprendre no és que no ens entenguem, sinó que siguem capaços d'entendre'ns». Jo la diria més grossa: probablement, el malentès constitueix la constant cosmològica de tot intent de comunicar-se. Però en això, com en tot, és qüestió de graus. Vivim dins la fantasia de creure que generalment ens entenem, però el que passa en realitat és que generalment omplim els buits semàntics per mitjà de la nostra interpretació, basada en les nostres experiències i inferències. No era això el que ens demostrava la lingüística cognitiva? Així, el que fem és substituir el percentatge d'informació rellevant perduda amb significat nostre, i més o menys anem fent, amb millor o pitjor fortuna... Fins que apareix el malentès que supera el percentatge crític, i llavors es produeix el desastre.

En el fons, no passa de ser una hipòtesi fonamentada en un postulat metafísic, però sospite que, de la mateixa manera que tota lectura és presumptament una traducció, tot intercanvi comunicatiu és una obra de ficció eriçada de paranys i esculls. Si la psicoanàlisi ha demostrat alguna cosa, crec que la més important i innegable deu ser la idea fantasiosa i autoindulgent de creure que ens entenem a nosaltres mateixos... com collons havíem d'entendre'ns amb els altres? Una obreta preciosa de Francisco Sánchez, que algun dia m'agradaria traduir, ja ho diu des del títol: Quod nihil scitur, que no sabem res. Ho escrivia el mateix any en què Montaigne, autor de la frase I jo què sé! (ho dic de broma!), donava a la impremta els seus assaigs. Sí, certament la incomprensió de major o menor nivell sembla que és la norma, en la mesura que totes les paraules que emprem perden connotacions i associacions des del moment en què surten de la nostra boca (o del nostre teclat).

I, per cert, no crec en l'argument aquell segons el qual tota la culpa la té l'escriptura, que, és clar, com que no té llenguatge no verbal ni la immediatesa física del cara a cara. Crec que això és un mite, atès que el llenguatge no verbal no sols és una inesgotable font de malentesos, sinó un procediment consagrat de ficció i engany. La gran hòstia pot tenir lloc tant amb les paraules com amb els gestos, com amb la combinació d'uns i altres. Per què? Potser perquè tota relació humana més o menys estable hi està condemnada, a passar per aquesta prova inevitable del «vaig dir A però tu vas entendre B i llavors per què no vas dir B». Però vaja, és una opinió.