El sociòleg Ulrich
Beck (Slupks, Alemanya, 15 de maig del 1944) és un dels analistes més
pertinaços de la societat contemporània des d’una perspectiva definida per la
mirada cosmopolita, assumpte que constitueix, precisament, l’argument central del
llibre que comentem. Un llibre que, ja d’entrada, m’afanyo a qualificar
d’interessant i discutible ―això és, digne de ser discutit―, per bé que no
exempt de defectes, com ara la proliferació d’apartats i subapartats, que
fragmenten ara i adés la fluïdesa del discurs, o el to sovint reiteratiu, no
tan propi de l’assaig com de l’informe acadèmic, i massa carregat en ocasions de
langue de bois.
El punt de partida de
Beck consisteix a postular l’entitat ontològica del cosmopolitisme, és a dir,
l’existència d’una irreversible cosmopolitització en tots els ordres de la
societat. La realitat s’ha tornat cosmopolita, argumenta, ni que sigui en el
domini de la banalitat, lligat al consum. Vivim immersos, doncs, en un cosmopolitisme banal, anàleg en molts
sentits al nacionalisme banal que,
segons el psicòleg social Michael Billig, segregaven els estats de la primera
modernitat. Ara bé: aquesta vivència quotidiana ―“trivial”, en diríem― de la
realitat cosmopolita es troba encara lluny de merèixer l’atenció que caldria
per part d’unes ciències socials ancorades en un nacionalisme epistemològic que ha universalitzat la perspectiva
pròpia dels estats-nació, elevant-la a principi “lògic” per antonomàsia, a
partir del qual continua explicant-se la dinàmica sociopolítica del món actual.
En conseqüència,
Beck hi advoca en favor de l’articulació d’una nova mirada, d’una perspectiva
observacional distinta de la que ha vingut predominant fins ara en les ciències
socials: la mirada cosmopolita,
oposada a la mirada nacional(ista). En
el seu favor addueix una doble font de legitimació: l’existència d’una rica
tradició europea de pensament cosmopolita, digna de ser tinguda en compte, així
com la prova de foc que el cosmopolitisme va haver de passar en el segle XX, en
tant que estigma en nom del qual es van perpetrar les pitjors massacres del
període hitlerià i estalinista. De fet, hi apunta, històricament es dóna la
paradoxa que mentre que la primera modernitat apareix presidida per una
oposició entre el cosmopolitisme dels intel·lectuals i una realitat
sociopolítica obstinadament nacionalista, durant la segona modernitat l’aparició
d’una realitat cosmopolita coexisteix amb la persistència dels punts de vista
nacionals. Cal abolir, doncs, aquesta dissonància cognitiva i fundar unes
ciències socials en sintonia epistemològica amb la societat sobre la qual
elaboren les seves anàlisis.
En realitat,
caldria precisar, la mirada cosmopolita no suprimeix l’anterior, sinó que la
integra en un marc superior, definit per la interdependència, el reconeixement
de les diferències mitjançant la seva contextualització històrica, la
volubilitat de les fronteres i el principi d’amalgama cultural. Mentre que la
mirada nacional, escindida sempre entre dilemes excloents (això/allò,
propi/aliè, interior/exterior, etc.), s’ha caracteritzat per la clausura i la
introversió; la mirada cosmopolita, per contra, apareix com a inclusiva, en la mesura en què és capaç
de prendre en compte la mirada nacional i reinterpretar-la d’acord amb una
concepció epistemològica de complexitat creixent, defugint la ceguesa del
nacionalisme epistemològic davant l’adveniment de l’actual era cosmopolita.
D’acord amb una
analogia topològica, podríem dir que allà on la mirada nacional tan sols era
capaç de distingir les dues cares oposades d’una mateixa realitat, la mirada
cosmopolita hi descobreix un nou espai articulat en forma de Cinta de Möbius,
en el qual resulta impossible de distingir cabalment entre interior i exterior.
Val a dir que aquesta constatació ens aboca a un món que cavalca a lloms de la
versió més desbocada de la paradoxa, un món que ha esdevingut un “manicomi
babilònic” (Robert Musil dixit) on les
conseqüències de qualsevol decisió resulten cada cop més difícils de predir, de
manera que els efectes no buscats (benèfics o perniciosos, tant se val) es
multipliquen inevitablement. Tot plegat dóna lloc a una crisi
d’interdependència global, que es concreta en la societat del risc, sotmesa al que Beck anomena la Llei de la doble seqüela, en virtut de
la qual els perills i inseguretats difícilment calculables (seqüeles de primer grau) engendrats per
una civilització cada cop més global donen lloc, al seu torn, a una consciència
pública mundial (seqüeles de segon grau),
que a hores d’ara constitueix el principal motiu per a l’esperança.
Com he dit, La mirada cosmopolita és un llibre d’exposició
prolixa i conté molts altres aspectes que he passat per alt. Així i tot, crec
que les qüestions que acabo de ressenyar figuren entre les aportacions més
valuoses de l’obra. Una altre assumpte és si les propostes de Beck m’arriben a
convèncer. Jo diria que la perspectiva epistemològica que hi propugna incorre
en el risc, no ja de l’imperialisme ―extrem que, al meu entendre, evita
escrupolosament―, sinó d’un eurocentrisme
mal dissimulat. De fet, la seva mirada cosmopolita sembla dependre en excés
de l’experiència històrica de la unió europea, que esdevé ara i adés la pedra
de toc del seu discurs. L’actual crisi econòmica ha contribuït a qüestionar la
solidesa de tal model, i a hores d’ara les seves propostes se’ns apareixen
privades d’una part important de l’argument de convicció que les nodria. Al
capdavall, si una cosa ha posat de manifest l’actual crisi econòmica pel que fa
a l’articulació de la unió europea, és que la unificació monetària i la
circulació dels capitals financers resulta molt més factible que no l’articulació
d’un espai polític comú amb veritable capacitat de decisió. Voleu millor prova
de la persistència de la mirada nacional(ista)? La conseqüència n’és la
cristal·lització d’uns mercats progressivament globalitzats, que escapen al
control d'uns actors polítics zombis però amb la seva capacitat pràcticament intacta
en tant que agents de conversió de les masses, a través dels aparells
ideològics de l’Estat, la rèplica dels quals a nivell cosmopolita encara està
per veure, atès que els efectes de les grans indústries multinacionals de l’entreteniment
no ultrapassen ara com ara un nivell encara molt superficial.
Finalment, en un
altre ordre de coses, crec que cada cop sembla més il·lusòria la pretensió de
la mirada cosmopolita si aquesta es limita a enfonsar les seves arrels en la
tradició europea. No s’hi veu ben bé per quin motiu aquesta tradició hauria de
reivindicar un privilegi panòptic que li permetria situar-se en el centre
observacional de la planetarització a què ens veiem abocats. Una perspectiva
molt més realista ―que Beck, tot i les seves apel·lacions reiterades al “realisme”,
no arriba a articular― contemplaria la possibilitat de reemplaçar-hi l’imaginari
concèntric de la tradició europea, sustentat
en l’esfera, per un altre d’excèntric, susceptible de prendre en compte d’altres
geometries variables, basades en la proliferació de diferents focus, el model més elemental de les
quals seria l’el·lipse.
Últimament he tingut, ho confesse, la temptació del desànim. Convertit en una conversa a dues o tres parts, quasi un monòleg, ara mateix no estic segur de quina és la nostra parròquia lectora. Ignorem si hi ha més de quatre persones en tot l'univers món que traguen algun profit o plaer de les nostres cavil·lacions i del temps que dediquem a compartir-lo amb els altres a través de la lectura. En algun moment, pensar en aquest Laboratori, en el Patio Virtual i en qualsevol altra iniciativa independent invita a tancar-se en una tristesa melancòlica. Ja ho sabeu, des que ho vam engegar aquest és un plany que apareix de manera cíclica. Tothom gestiona el seu temps, els seus esforços i les seues ganes com pot: no és un retret, per descomptat.
