Extraterritorialitat: un apunt al marge

El tractament que Steiner fa al seu recull d’assaigs del mateix nom, que ha estat objecte de l’entrada anterior, sobre el fenomen de l’extraterritorialitat en literatura, entès com la pràctica d’escriure en diverses llengües, bé mereixeria alguna mena d’estudi més sistemàtic des del punt de vista de la sociologia de la literatura.

D’entrada, entenc que hi assoleixen un pes decisiu, si més no, quatre aspectes:

a)   En primer lloc, l’estructura familiar de procedència de l’escriptor. Si tenim en compte que la llengua és un patrimoni heretat, no tots els sistemes familiars distribueixen l’herència per igual entre els seus membres (cf. Emmanuel Todd, La invención de Europa), aleshores potser la relació d’aquests amb la llengua pròpia variarà en funció d’aquest comportament. Es tracta només d’una sospita, potser tan capritxosa i esnob com de de Steiner, però potser pagaria la pena dedicar-li alguna atenció.

b)   A continuació, jo posaria l’èmfasi en el grau d’institucionalització de la llengua de partida. Em sembla que els autors que treballen amb llengües nacionals, amb un alt grau d’institucionalització, tenen més tendència a l’adopció d’estratègies de canvi de llengua en funció de la seva ubicació geogràfica. Això sí: estem parlant en tots els casos del canvi d’una llengua nacional per una altra, no de la substitució d’aquella per una de minoritzada. Si més no, casos com els de Beckett o Nabokov així semblen confirmar-ho. Per contra, crec intuir que els escriptors en llengües minoritzades tenen més tendència a mantenir la seva llengua fins i tot en situacions d’exili o estranyament, tenint en compte que l’escriptura en una llengua minoritzada, fins i tot quan es practica sense sortir del territori on es emprada, comporta sempre algun grau de resistència conscient a una estrangerització imposada, en el sentit que pel mer fet d’escriure-hi hom s’aliena ja una part important d’aquell col·lectiu humà que podria constituir el seu públic potencial. Els escriptors en català coneixem massa bé aquesta situació i no cal insistir-hi, doncs.

c)   No hauríem d’oblidar tampoc, en aquest breu recompte, l’autoconcepció que l’escriptor es forja de si mateix. Mentre es vegi a si mateix com un exiliat és molt probable que mantingui la seva fidelitat lingüística, però a partir del moment en què comenci a veure’s senzillament com un transterrat augmentaran sens dubte les probabilitats de canviar de llengua literària.

d)   Finalment, l’extraterritorialitat vindria determinada també pel gènere cultivat per l’escriptor. Resulta molt més fàcil mantenir la fidelitat a la pròpia llengua en una situació d’aquesta mena si escrius poesia que si et dediques a la novel·la o a l’assaig, per bé que en l’últim cas consideracions de caràcter filosòfic, referides a la idoneïtat de la llengua de l’autor com a vehicle superior per a l’expressió del pensament, poden contribuir a assegurar una fidelitat lingüística en condicions adverses, com la que van practicar Karl Marx durant el seu exili londinenc o els membres de l’Escola de Frankfurt durant la seva estada als USA.

Sens dubte, aquesta precària classificació podria allargar-se, ja que el tema és apassionant, però per algun costat cal començar...

Extraterritorial

George Steiner, Extraterritorial. Ensayos sobre literatura y la revolución lingüística. Madrid: Siruela, 2002.

En un text de Javier Muguerza que vaig llegir fa anys, quan explorava el racionalisme crític, el filòsof es burlava d'un axioma que li havia escoltat a un epistemòleg de nyogui-nyogui. «No feu hipòtesis arriscades», deia el dogma, que Muguerza glossava sarcàsticament d'aquesta manera: «No feu hipòtesis en absolut». George Steiner tampoc no fa cas d'axiomes masoquistes i practica amb perícia els esports de risc intel·lectual. El fet que resulte difícil determinar quina és la seva «disciplina» ja resulta bastant indicatiu. Crític literari? Filòsof? «Humanista»? Deixem-ho en «assagista» i li farem un favor.

Extraterritorial pot induir fàcilment a error el lector desprevingut. Ja em va passar la primera vegada que vaig llegir aquesta estranya miscel·lània. No hi trobarem un discurs exhaustiu i centrat en el tema que enuncia el títol, sinó un seguit d'aproximacions laterals, amb la idea de la «revolució lingüística» com a fons. L'extraterritorialitat, un fenomen que ho té tot a veure amb la fragmentació del subjecte modern, amb les identitats complexes, amb l'exili permanent i amb la insoluble recerca d'una «casa del ser» heideggeriana, apareix ací en pinzellades esparses. Només el primer article, que dóna títol al llibre, en parla amb una mica més de detall. No gaire, però. El lector es veu obligat a anar lligant cables al llarg de tot el llibre, perquè si Steiner té alguna teoria substantiva sobre el tema es pren moltes molèsties per no plasmar-la amb rotunditat programàtica.

En Extraterritorial hi ha, però, bastants idees sobre això, i moltes altres d'interessants que hi tenen una relació més directa o menys. Per a ell, l'existència d'escriptors que se senten com a casa en més d'un idioma és un fet modern (cosa ben discutible si tenim en compte els bilingüismes llatí/vernacles des de la baixa edat mitjana). Molt més sòlida és la idea del tombant lingüístic, que ell fa anar molt més enllà de la filosofia. Els autors que empra en el seu saborós còctel —una mica massa espirituós de vegades— formen una nòmina il·lustre i apassionant: Nabòkov, Beckett, Borges, Kafka, Céline, Kraus, Proust, Joyce, Wilde, Freud, Mandelstam, per no dir res de Skinner, Chomsky, Heidegger, Wittgenstein, Kuhn, Jakobson, Ogden, Richards, Derrida o el sursum corda. A Steiner se li poden fer retrets molt diversos, però no precisament la falta d'intel·ligència i de curiositat; si no, no s'explicaria l'ús generós de raonaments biològics, psicològics, lingüístics, cosmològics... fins arribar als escacs, les matemàtiques, la música, la teoria de conjunts i més encara. En el món dels Fachidioten, això em sembla sincerament miraculós i extravagant: exòtic.

D'algunes parts del llibre es podria dir que són una mica massa sabor d'època. El capítol dedicat a la lingüística cartesiana de Chomsky es continua llegint amb plaer per l'intel·ligent diàleg —a vegades polèmic— que manté amb el pare oficial del generativisme; però avui, època de lingüístiques més aviat pascalianes. després de les successives versions d'una teoria tan inútil com aquella, després de gramàtiques cognitives i desbandades diverses, tot allò ens sona ja remot i passat de moda. Les seves observacions sobre la devaluació del llenguatge i de l'erotisme a causa del sexualisme franc i omnipresent i de la tecnologia, respectivament, avui ens semblen tan càndides com quasi tot el que debel·laven els marcuses i els adornos de quaranta anys enrere: «En la civilización del teléfono hablamos más y decimos menos. También es probable que en la civilización de la radio, la televisión y el cine oigamos más y escuchemos menos» (pàg. 107). Corria l'any 1969, recordem-ho. En comparació amb aquesta època de destrucció del raciocini a base de sms, Power Points, Second Life i Internet 2.0, els escarafalls de Steiner l'any 1969 semblen d'un candorós victorianisme intel·lectual.

Però el llibre conté moments vertaderament brillants. Els passatges dedicats a Freud en «El lenguaje animal», al bell mig del llibre, em semblen gloriosos pel contingut i per la forma. I, de fet, la seua reivindicació literària de l'avi Sigmund és avui compartida per veus molt autoritzades de la crítica literària (recordem El cànon occidental de Harold Bloom). L'assaig sobre Céline és senzillament modèlic en el seu equilibri entre la repugnància pel personatge i l'admiració per l'escriptor. (Cal reconèixer que si un jueu et recomana llegir Céline i Heidegger és convenient fer-li cas.) Les pàgines dedicades a Beckett també contenen moments extraordinaris i idees ben aprofitables, com ara la proposta d'estudiar els usos del silenci en Webern i en Beckett (pàg. 28).

Extraterritorial mostra els avantatges i els inconvenients propis del gènere miscel·lani: repeticions, discontinuïtats, incoherències. Se li ha de retraure també, tal com he insinuat més amunt, la desproporció entre les expectatives que evoca el títol i l'esquifit espai que dedica al tema que enuncia. D'altra banda, com a bon «humanista» que és, no pot evitar de caure en alguna que altra ridícula distorsió moral —és el que passa amb el fetitxisme de l'alta cultura i amb una vida dedicada tan intensament als llibres—: així, parlant de Nabòkov el diasporenc Steiner es permet la hipèrbole irritant de dir que «Un gran escritor a quien las revoluciones sociales y las guerras expulsan de lengua en lengua es un símbolo cabal de la era del refugiado. Ningún otro exilio puede ser más radical, ninguna otra hazaña de adaptación a una nueva vida puede ser más exigente» (subratllat meu). Sí, home! Poc pensava l'autor, llavors, en els exiliats palestins, els despatriats armenis o els triturats kurds (i la llista de damnificats de l’exili, des d'aleshores fins ara és interminable, oprobiosa). Em rebenta aquesta repugnant ceguesa moral dels «humanistes», de la qual col·leccione exemples des de fa temps. Com si també la vida dels altres tingués com a centre els llibres. Miserable.

Crítiques a banda, d'Extraterritorial tinc la mateixa percepció de tot el que he llegit fins ara de Steiner: una «literatura sobre literatura» que dóna gust llegir, plena a vessar de suggeriments molt atractius i de saviesa lectora —això és puenting intel·lectual!—, una escriptura elegantíssima, transparent i amb uns períodes a la mesura humana (Errata en anglès és una deliciosa festa verbal i d'idees). Des del primer llibre seu que vaig llegir, sempre he pensat que el menyspreu que li dispensava Foucault (Dits et écrits, I, 1107-1108) era l'expressió de l'enveja del divo. Fins i tot llibres enganyosos com aquest són útils i fan de bon llegir; de fet, a mi mateix em va donar una de les claus per a entendre el tema que m'obsedeix des de fa anys, el de les identitats complexes. Ni que només fos per això ja pagava la pena llegir-lo.

Treient cireres del cabàs (i 2)

En l'anotació de l'altre dia us explicava que, a partir d'un comentari de Miłosz, vaig anar a parar al llibre de Borwicz sobre els escrits de les víctimes dels nazis, i que en el capítol dedicat als escrits dels infants vaig trobar referències encomiàstiques de Borwicz respecte de dos llibrets: un de Dawid Rubinowicz —que morí a Treblinka— i un de Janka Hescheles, que havia aconseguit fugir del camp de L'viv (el mateix que Borwicz anomenava «la universitat per als botxins»). Bé doncs, us acabe la història.

Quan vaig parlar a l'amic Francesc sobre els llibres esmentats, immediatament els acollí per al nostre projecte editorial. Per tant, vaig posar mans a la feina, vaig buscar-los per Internet i els vaig poder trobar: el del jove Rubinowicz, en una llibreria de vell polonesa, i el de Hescheles, en una dels EUA. Després d'encarregar-los, era evident que el següent pas consistia a aclarir el tema dels drets d'autor. Com que no sabia com fer-ho, el 13 d'abril vaig enviar una carta als documentalistes del Yad Vashem, el gran museu de l'Holocaust, a Jerusalem. Tardaren cinc dies, però em van respondre. La senyora Timorah Perel em recomanava de contactar amb Janina Altman, de la qual em donava l'adreça electrònica i el telèfon. "Supose que és la filla", li vaig respondre, en un correu en què li demanava també ajuda sobre el llibre de Rubinowicz. "No: és l'autora", em respongué. Em vaig quedar de pedra! Havia de contactar amb una supervivent, el llibre de la qual pensava traduir!

Vaig decidir que m'esperaria fins que arribara dels EUA el llibre en qüestió. Mentrestant, el de Rubinowicz ja era a les meues mans, el vaig llegir i vaig començar a traduir-lo. I el 23 d'abril, dia de la meua rentrée a la feina, abans d'eixir cap a casa m'arriba un correu en anglès: «La vostra carta adreçada al Yad Vashem referent als "Diaris dels infants i joves jueus: Hescheles, Janina" m'ha arribat a través de Timorah Perel. Sóc l'autora de Amb els ulls d'una nena de 12 anys. El meu nom és avui Janina Altman. Ha estat un plaer d'assabentar-me que esteu interessat a publicar el llibre i us hi done la meua autorització. El llibre es traduí el 2011 a l'ucraïnès i al rus. Hi he afegit un epíleg, escrit el 2010. Aquesta edició té també una interessant introducció de Yaroslav Hyrtsak, un destacat historiador ucraïnès. Per favor, digueu-me si estaríeu interessat per l'epíleg que vaig escriure recentment i per la introducció. Tinc traduccions de l'epíleg i el llibre en polonès, en rus i en francès, i la introducció en ucraïnès, en rus i en francès. Fa un any es va representar a L'viv una obra de teatre basada en el meu diari, per commemorar el 70è aniversari de l'ocupació de L'viv i el pogrom que hi tingué lloc el 30 de juny (hi van matar mon pare). En l'obra es van presentar els poemes que vaig escriure al camp de Janów. Us estaria agraïda si em donàveu alguna informació sobre el marc en què penseu publicar el llibre. Atentament, Janina Altman (Hescheles)».

En arribar a casa, el primer que vaig fer va ser respondre-li, en polonès, explicant-li tot el que em demanava i més. L'endemà em va enviar un correu que començava així: «Em resulta difícil d'expressar l'alegria que m'heu causat amb aquesta inesperada proposta de traducció dels meu records. Durant 60 anys ningú no va fixar-se en aquest dietari. La primera va ser Ada Diànova, que ara viu a L'viv. I ara, inesperadament, vós. M'alegre que el llibre de Borwicz fóra el detonant. I és una agradable sorpresa que puguem comunicar-nos en polonès». I tot seguit em feia saber que l'endemà mateix m'enviaria un paquet amb un exemplar original del llibret —en l'edició de 1946—, una còpia dels poemes, de la introducció i de l'epíleg, més un DVD amb l'obra de teatre. Des de llavors estem en contacte. Avui mateix m'ha arribat l'enviament, i m'ha pregat si seria possible d'incloure, en l'edició catalana, les mateixes fotos que apareixen en la traducció russa, que també m'ha enviat. Si és per mi, jo hi pose les fotos que li done la gana, només faltaria.

Actualment, l'agraïda senyora Altman (Janka Hescheles de fadrina) viu a Haifa (Israel). És doctora en química i ha treballat al Technion (Institut de Tecnologia d'Israel), a l'Institut Weizmann, a Munic... És, bé que es veu, una persona activa i generosa que, als seus vuitanta anys, escriu correus electrònics i signa manifestos a favor delsdrets humans a Gaza. De manera inesperada i sobtada, per la força de la curiositat, m'he trobat directament relacionat amb un fragment de la història d'Europa, amb un vincle viu amb la Xoà, amb el cor de la resistència antinazi als Kresy polonesos (els territoris orientals d'antic predomini polonès) i a la meua ciutat, Cracòvia. Una història sorprenent, sens dubte.

Ací teniu un petit documental sobre el retorn de la senyora Altman a L'viv, ara fa un any.

Més sobre El jardín imperfecto

Com que ja disposo de temps, un cop enllestida la feina urgent que tenia entre mans, us en faré cinc cèntims de les meves impressions de la lectura d’El jardín imperfecto, de Tzvetan Todorov.

D’entrada, no amagaré que l’obra se m’ha fet molt feixuga i m’ha produït una profunda decepció i (per què no dir-ho?) en alguns moments fins i tot una certa ira. El principal motiu d’aquesta ira tenia a veure amb el xovinisme implícit en el detall que un llibre que es presenta al públic lector amb l’ambiciós subtítol de “Luces y sombras del pensamiento humanista” s’ocupi tan sols de pensadors francesos, cosa que ja em semblava d’entrada una monumental presa de pèl. Després, quan Paco hi va penjar la seva ressenya, vaig comprovar que aquest substítol constituïa, en realitat, una maniobra editorial i que no es corresponia amb el subtítol original ("La pensée humaniste en France"), de manera que l’honestedat de Todorov quedava absolutament preservada per aquest costat. I encara així, tal com ja apuntava K., un no pot deixar de preguntar-se pels motius d’aquesta reducció d’un tema tan apassionat i de tanta transcendència a uns límits tan arbitraris i a una nòmina de pensadors tan qüestionable. No se m’oculta que una de les explicacions més plausibles és que Todorov ha preferit centrar-se en l’àmbit idiomàtic que li resulta més familiar i que millor domina, però encara així no s’explica gaire bé per què aquests pensadors i no uns altres. Per exemple, l’exclusió de Rabelais de l’estudi mutila greument, al meu entendre, la imatge de l’humanisme que es desprèn del conjunt, en la mesura en què equival a prescindir-hi de la dimensió més corporal i jocunda del pensament humanista, que també la té i el mer fet d’ignorar-la ―com tant li agradava remarcar a Joan Fuster― denota ja una imperdonable propensió (conscient o inconscient) a confondre l’humanisme amb la beateria i el bon to d’una certa moral burgesa.

Per contra, em resulta molt difícil acceptar la inclusió en el llibre d’autors com ara Descartes o el borinot de Rousseau. L’un, perquè, a tenor del seu pensament, caldria incloure’l més aviat dins la família dels cienti(fi)stes; l’altre, perquè difícilment pot ser considerat com a humanista el creador de conceptes com la “voluntat general”, esgrimit després, sempre amb conseqüències devastadores, pels totalitarismes dels més diversos signes. No debades aquesta és la tesi del recent llibre de Philipp Blom Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración Europea, tot just acabat de traduir per Anagrama. En aquesta obra contraposa el pensament de gent com Diderot, D’Holbach i Hume a paranoics perillosos com Rousseau, el qual, com recorda en El País (dijous, 26-IV-2012, p. 37), és el pare de tots els totalitarismes i en El contracte social defensava la necessitat de la censura, de les execucions i de la repressió dels dissidents. “Sus deseos” ―hi afegeix Blom― “se cumplieron. Lo hizo gente como Stalin, que tenia un retrato suyo frente a su escritorio”. De fet, tenint en compte les característiques del personatge, no ens ha d’estranyar que Todorov hi faci mans i mànigues per justificar molts dels seus disbarats doctrinals mitjançant el recurs als seus escrits autobiogràfics i a l’epistolari, una tendència que reapareix ara i adés al llibre quan s’ocupa d’altres autors i que em sembla gratuïta i alhora perversa, atès que la utilitza per matisar-ne el pensament a partir de fonts circumstancials o secundàries, que en cap cas tenen ni el pes ni l’autoritat dels escrits que van donar voluntàriament a la llum pública.

No em satisfà tampoc, per massa simplista, el joc de les famílies a què es lliura Todorov al començament del llibre. No em semblen gaire convincents, i els criteris que s’hi empren per establir-les són massa precaris. Sense cap dubte, Michel Foucault, un dels autors que ha reaparegut al llarg dels comentaris anteriors sobre l’obra, hi tindria molt a dir, com a bon especialista en classificacions incoherents. A propòsit d’això, K. apuntava ja al seu comentari que hi trobava a faltar la família (populosa, val a dir) dels reaccionaris. Hi estic d’acord, de la mateixa manera que als cientistes hom podria oposar la família dels obscurantistes i, al seu torn, establir els més diversos maridatges entre les tendències.

Finalment, afegiré que la referència a Foucault ―un autor sovint histriònic i de loquacitat desmesurada, és cert, que en ocasions prometia més del que donava, però en qualsevol cas infinitament més sagaç i interessant que Todorov― és del tot pertinent, ja que aquest que va ser aquest qui va proclamar la dissolució de l’home per obra i gràcia de les ciències socials, sens dubte les grans absents del llibre de Todorov i de la seva concepció de l’humanisme, que en fa tabula rasa. El detall no és pas banal, perquè les ciències socials constitueixen tot sovint la bête noire d’aquesta mena de plantejaments que fan bandera de l’humanisme. Per la meva banda, prefereixo adoptar en aquesta qüestió el punt de vista de Niklas Luhmann que introdueix una diferenciació estricta entre els sistemes psíquics (és a dir, les persones) i els sistemes socials, operatius tots dos en el medi del sentit —els uns per mitjà de la consciència, els altres per mitjà de la comunicació. Es tracta d'una posició estrictament epistemològica, la finalitat de la qual és distingir de manera precisa entre el sistema i l'entorn. Gràcies a aquesta distinció s'obre la possibilitat de concebre l'home com a part de l'entorn del sistema social de manera més complexa i, al seu torn, més lliure que si hom el concep com a part de la societat, ja que l'entorn és, per comparació amb el sistema, el costat indicat de major complexitat i menor ordre. D’aquesta manera, hom arriba a concebre una sociologia no centrada en les persones, sense que això impliqui en absolut la legitimació de cap opressió sobre aquestes ni de la conculcació dels seus drets. La veritat, em sembla una posició científicament més honesta i menys moralista que l’humanisme carregat de pseudobeateria de gent com Todorov.