Va ser mentre preparava
materials per al seminari de traducció de Miłosz que tingué lloc a Cracòvia
l'any passat. Llegint un assaig del gran poeta de Szetejnie em vaig trobar unes
pàgines dedicades a un senyor que desconeixia, Michał Borwicz.
Miłosz hi dóna una importància cabdal a un
llibre titulat Écrits des condamnés a mort sous l'occupation nazie
(1939-1945), i em va picar molt la curiositat. Més que res, perquè feia anys havia llegit la
traducció espanyola del recull de Piero Malvezzi i Giovanni Pirelli,
Lettere
di condannati a morte della resistenza europea (
Cartas de condenados a
muerte víctimas del nazismo, Barcelona, Laia, 1975). De manera que fa poc
vaigcomprar per Amazon.es (gran invent!), per un preu sense competència possible, elllibre que recomanava Miłosz i el vaig posar damunt la tauleta de nit junt amb
el de Malvezzi i Pirelli.
La relectura de
Cartas...
no m'agafà desprevingut, i ja estava jo disposat a no deixar que m'afectés tant
com la primera vegada. Així i tot, de la impressió no t'escapes. Al llarg de
prop de 300 pàgines trobem, a més d'introduccions generoses dedicades a cada país,
textos procedents de tot Europa: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Txecoslovàquia,
Dinamarca, França, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Polònia,
Romania, l'URSS i Iugoslàvia. Escrits de tota mena, cartes i no cartes, en
paper, en murs, en tovallons, en paquets de cigarretes, fets amb tinta i amb
sang, en fi, tot un univers de l'horror. Siguem honestos: la majoria ens deixen
completament freds —després veureu per què—, i les introduccions són prolixes i
feixugues, però de tant ensopeguem amb un paràgraf o una ratlla que ens
transmeten un calfred immediat, sangglaçant. I, de tant en tant, reflexions
sorprenents en mans de gent quasi illetrada, com ara el vigilant de fàbrica alemany
Rudolf Fischer, que abans de morir decapitat escriu a la seva filla: «Haz
siempre en seguida lo que creas necesario, sin vacilaciones, sin preguntar
nada. Todas las vacilaciones se pagan. [...] El sentido de la vida es
"vivir". Vivir lo mejor posible. El significado ulterior lo debes dar
tú misma a tu propia vida. [...] El hombre necesita algo superior a los límites
del propio yo, algo que esté por encima de su yo. "Nosotros" es más
que "yo"». Sovint expressen precisament l'alleujament de
considerar-se immersos en un corrent de sentit que va més enllà d'ells, com el
mecànic txec Josef Formánek: «Si he de caer, caeré como un hombre y me uniré a
la cadena de la historia como un eslabón bien forjado»; o com l'estudiant francès
Jacques Baudry, de 20 anys: «Seréis felices en la paz, un poco gracias a mí».
Un company d'aquest darrer a l'Institut Buffon de París ho escriu amb una
ingenuïtat que no deixa d'impressionar: «Moriremos con la sonrisa en los labios
porque es por el más hermoso ideal. Tengo la sensación, en estos momentos, de
haber vivido una vida completa», escriu Lucien Legros amb 18 anys. Uns moren
pensant en el cel i en l'infern, altres es preocupen de no «emprenyar» els
supervivents pel que els «han fet» —tothora demanen perdó per una culpa
inexistent—, també hi ha els masoquistes que diuen estar contents perquè van al
més enllà i la vida eterna, etcètera. Però no deixa de sorprendre la valentia
amb què molts d'ells posen per davant el futur dels qui vindran: «he acabado
algo, he hecho algo para contribuir a mejorar un poco el mundo, de acuerdo con
mis convicciones», diu l'holandès de 24 anys Willem Robert Douma. Pobres. Si
sabessin com ho estan destruint tot alguns dels seus descendents!
Michał Borwicz
(1911-1987) va ser cap de la xarxa de sabotatge del
camp Janowski (L'viv), d'on
s'escapà i arribà a ser comandant de la Resistència antinazi a la zona de la
seva Cracòvia natal. Després de la guerra se n'anà a França, i precisament a la
Sorbona presentà la primera versió d'
Écrits... com a tesi doctoral, amb
el gran sociòleg Georges Gurvitch en el tribunal, entre altres. Gallimard va publicar
aquell treball l'any 1955 en una segona versió, que l'autor tornà a retocar
l'any 1973, i que incloïa entre altres l'antologia de Malvezzi i Pirelli
(publicada per primera vegada el 1954, amb pròleg de Thomas Mann).
Jo diria que
Écrits...
és, amb el seu caràcter analític i auster, un llibre encara més impressionant
que
Lettere... D'acord, una bona part del llibre consisteix en
l'explicació de coses ja conegudes: les fases històriques fins arribar a la
«Solució Final», el mecanisme de funcionament dels camps de concentració, etcètera.
Però penseu que el llibre es gesta als anys quaranta, tot just acabada la
guerra: una de les primeríssimes fonts directes que expliquen tot allò, un dels
clàssics absoluts de la bibliografia sobre el tema. Però és que, a més, la
fredor autoimposada de l'anàlisi que presenta impressiona més que qualsevol
versió lacrimògena o sensacionalista (diguem-ne
Schindler's List, per
exemple). Al marge d'això, hi ha algunes característiques d'
Écrits...
que criden l'atenció. Ja he dit que, al contrari que
Lettere..., aquesta
no és una antologia sinó una dissecció profunda dels textos; hi trobem
nombroses citacions, és clar, però tot just apuntalen l'explicació. Ítem més: pel
llibre desfilen molts personatges coneguts, com ara
el famós pianista WładisławSzpilman (Borwicz creia que havia mort durant la guerra), el mateix Czesław Miłosz
(pel poema «Campo de' Fiori»),
Chaim Rumkowski (el «reietó» del gueto de Łódź, personatge
molt estudiat per Primo Levi en
Els enfonsats i els salvats),
AdamCzerniaków (el representant del gueto de Varsòvia),
el cracovià MordechaiGebirtig (autor d'algunes de les cançons
klezmer més importants i
inoblidables, com ara
«S'brent»), Anne Frank,
el gran historiador WitoldKula... Recordeu, novament, que som als anys quaranta.
Ecrits... constitueix, veritablement, un
jardín de los
senderos que se bifurcan, una font d'un ragen nombrosos dolls diferents, un
llibre que desperta reflexions diverses i abundants, suggeriments que
s'acumulen.
Dit amb
franquesa: un d'aquells llibres que m'agradaria molt traduir. Per exemple, el
capítol dedicat als escrits dels infants és senzillament magnífic, i posa de
relleu com la innocència («el rei va despullat!») i l'absència de retòrica
produeix els testimonis més punyents. D'ací he tret el suggeriment de dedicar
temps a la lectura dels dietaris de Janka Hescheles i Dawid Rubinowicz, per
exemple. Una altra reflexió interessant i «bifurcable» és la presència de
l'humor en diverses facetes —humor negre, humor guarro, jocs
conceptuals, etc.— i, sobretot, el seu lligam amb la desesperació: «La désinvolture
humoristique soulignait non seulement la connaissance de la situation, mais
encore le détachement quasi philosophique vis-à-vis de cette situation» (329). Al
capdavall, les sàtires servien com a mitjà d'informació: «des prisonniers du
groupe dénonçaient souvent de petits secrets devant leur auteur de satires,
afin qu'il les rendit notoires. C'est ainsi que se formaient les
"organes" de l'opinion publique» (331) Potser la consideració
més sorprenent que inspira el llibre de Borwicz sigui la importància vital,
gairebé obsessiva, que tenia l'escriptura —literària i no literària— en
l'univers concentracionari. Molts
dels textos que analitza són literaris, de fet, i hi apareix el fascinant fenomen
de la vocació d'escriptura desvetllada pel
Lager. Però la cosa no acaba
ací. Ens deixen estupefactes les complicadíssimes històries d'ocultació,
transmissió, ordenació i risc amb que molts presoners arrisquen la vida per
aconseguir que els seus escrits se salvin del foc i arribin a la posteritat. Els
Häftlinge sovint donen més valor a la supervivència dels seus escrits
que a la supervivència d'ells mateixos. No és broma. Entre l'escriptura i la
vida, trien l'escriptura. També hi descobrim la intensíssima «vida cultural»
existent en els camps de concentració, la necessitat de llegir, de cantar
junts, de fer representacions teatrals, de recitar poemes, que es realitzava en
una mena d'univers subterrani per al qual havien d'aconseguir moltes vegades
alguna forma de complicitat dels
kapos i dels mateixos
SS-Männer.
Per cert, l'abundància de poemes (i no pas de cartes) entre la literatura
concentracionària té una explicació pràctica, ens diu Borwicz: pura mnemotècnia
i estratègia per a facilitar la transmissió efectiva i la perdurabilitat dels
textos. Molt curiós.
Però he de reconèixer que
el tema que em va atraure capo a Écrits... és el del llenguatge.
Deformació professional, ja ho sé. En aquest punt, l'anàlisi de Borwicz és
fonamental, extraordinària. Més
enllà de les observacions una mica lleugeres de Viktor Klemperer, l'autor d'Écrits...
dedica un espai destacat als «eufemismes» i termes enganyosos que els
alemanys aplicaven a tot el que tenia a veure amb l'Endlösung —en la línia
de Nacham Blumental, autor de Les paraules innocents (Słowa niewinne, 1947):
«Remarquons que tous ces termes se placent parfaitement dans un langage foncièrement
administratif, dénué de contenu sentimental et de jugements de valeur. C'est
ainsi que les assassinats perdent leurs aspectes moraux, les assassinés leurs
visages humains, les supplices leurs aspects émotifs» (192). Borwicz ens recorda no sols que el subllenguatge
concentracionari es va inventar contra les víctimes dels camps, sinó que
elles mateixes es veien forçades a emprar-lo entre elles pel fet que el
llenguatge ordinari es quedava curt en relació amb una realitat sense
precedents. I ací toquem pedra, senyores i senyors. Les limitacions del
llenguatge ordinari fan que els presoners es vegin empesos irremissiblement a
fer un ús convencional del llenguatge, estereotipat, ple de clixès, i per la
natura mateixa de les coses posa a prova la possibilitat d'expressar
l'inexpressable. Em permetré
una citació una mica llarga: «En ce qui concerne la manière d'écrire, on
constate en général la tendance vers la simplicité de style. La nouveauté
des choses trouve son reflet aussi bien en de petits moyens d'expression
(métaphores, comparaisons, etc.), que dans les formules de certains ouvrages,
enfin, dans leurs factures et leurs composés intérieurs. Ces résultats
enrichissent le répertoire connu, toutefois, sans dépasser les cadres de
changements parfaitements explicables. Parcontre, on ne trouve aucun ouvrage
digne d'attention, qui chercherait à obtenir l'expression de l'horreur vécue,
en dehors du langage communicatif traditionnel, aou par la désagrégation de
celui-ci.
Dans cet ordre
d'idées, les écrits des non professionnels (des débutants, des
non-intellectuels) ne font pas exception. Au contraire : en général, la
complaisance envers les clichés antérieurs à l'occupation exerce ici
plus d'influence. (Ce qui n'exclut naturellement ni la portée de beaucoup
d'entre ces ouvrages à cause de leur contenu, ni la révélation d'aptitudes ou
de talents particuliers.)
En revanche,
l'exception qui mérite un intérêt tout particulier, ce sont les résultats
obtenus par certains enfants. Leur sincérité n'a cette fois rien de
commun avec une "déformation expressive". C'est du réalisme naïf,
mais sobre, et dans sa sobriété, parfaitement évocateur.» (422)
Cosa que suggereix, al
seu torn, l'etern problema del discurs i el subjecte, ço és a saber: posseïm
nosaltres el discurs, o és ell que ens posseeix? L'emprem en la mesura que som,
o som en la mesura que ell ens empra? El discurs és constituït o, ai las!,
constituent? Tot un clàssic. No és casualitat que, en llegir aquest passatge de
Miłosz, se'm disparés el llum d'alarma i cerqués immediatament el llibre de
Borwicz: «Si atribueixo una importància excepcional al
llibre de Michał Borwicz Ecrits des condamnés à mort sous l'occupation
allemande és perquè aquest llibre, publicat el 1954 (Presses Universitaires
de France), constitueix una introducció pràctica i punyentment explícita que
tot just avui dia ultrapassa la semiòtica, és a dir, la ciència dels signes.
Borwicz s'ocupa del contrast que es produïa entre l'experiència de les persones
condemnades a mort per l'estat totalitari i el llenguatge en què pogueren
transmetre aquesta experiència. Ho feien sempre en el llenguatge heretat,
convencional, propi del medi cultural que els havia formats abans de la guerra.
Volien deixar després d'ells una empremta en les paraules, però també cercaven la
manera d'expressar el seu saber, que sentien com un saber completament
nou, radicalment diferent del saber sobre la realitat que havien acumulat fins
llavors. I el llenguatge no donava l'abast, s'enretirava cap a llocs
comuns i fórmules prefabricats, o fins i tot hi cercava protecció. Els
investigadors que analitzin la copiosa literatura que aparegué a les presons i
camps de treball soviètics (poemes, cançons, inscripcions a les parets de les
cel·les) arribaran probablement a conclusions semblants a les de Borwicz.»
