Palek, Miłosz i més coses

Vivim en "un" país on les coses valuoses a la fi sempre es volatilitzen sense deixar conseqüències, especialment conseqüències positives. Pensar en termes de continuïtat i desenvolupament de les iniciatives és, ací, una tasca inútil, un estúpid treball de Sísif. Les iniciatives respectables de vegades semblen fetes deliberadament perquè no arribin a ningú (la Bernat Metge en el 99% de la seva història, per exemple), o senzillament es dissolen per cansament, per avorriment o, pitjor encara, per dissensions entre la bona gent. I tot són flors d'un dia, bolets que surten i l'endemà s'han assecat. La constància, el treball acurat i sense pressa, la generositat, l'esforç que no defalleix, tot això sembla aliè a la gent d'aquest corral, si més no quan es tracta de les coses de la cultura.

Bé, aquesta palla mental, i les que se'n deriven, em venien al cap mentre escanejava per a vosaltres un parell d'articles molt interessants que he trobat en el núm. 12 (hivern 1987) de la revista Saber, una publicació semblant a l'espanyola Claves que va dirigir durant uns anys Josep Ramoneda. La línia d'interessos de la revista encaixa molt bé amb el que sabem del seu director. Si us explico com he arribat a trobar això encara us farà més gràcia. Durant l'últim trasllat de la unitat administrativa on treballo, fa un parell d'anys, dels responsables de la mudança (els meus caps) es va apoderar una mena de frenesí destructor i de precipitació embogida. Es van destruir molts materials i documents que certament no tenien cap utilitat, però també passà això amb una part de l'arxiu, i amb tot de materials impresos. Enmig d'aquella follia, en un racó d'un armari que ningú no obria des de feia anys, vaig trobar un arxivador amb prop d'una vintena d'exemplars d'una revista que no coneixia. "Però això... no ho puc tirar!", vaig dir. "Doncs si vols, t'ho quedes!", em respongueren. I això vaig fer. Suposo que aquesta revista ja no existeix, però en tot cas ningú no me n'havia parlat mai, no n'he vist citat cap article (és clar, vaig estudiar una "especialitat" que no s'interessa per les coses importants del món, ni pel món, ni per res), i certament no n'havia vist mai cap exemplar fins que vaig rescatar aquests de la trituradora.

Bé, prou d'historietes de romanos. Us he escanejat dos articles. El primer és "El pensament totalitari" de Petr Fidelius, pseudònim del filòleg i assagista Karel Palek (*1948), un senyor que pensava sobre coses importants, tal com fem els filòlegs de la meva especialitat (rialles de fons). Les seves reflexions lliguen molt bé amb les d'El poder dels qui no tenen poder, el magnífic llibret de Václav Havel que us vaig comentar i que em va recomanar de llegir JJC, i que us envie escanejat també. Aquesta feliç serendípia em fa pensar que en l'àmbit txec hi deu haver moltes reflexions valuoses que ens estem perdent. El segon és una entrevista amb Czesław Miłosz, que ací no necessita cap presentació, i que es titula (o "es titola", en graciosíssim malentès dels pocs hàbils en català) "Nihilisme i memòria". Meneja molta raó, el nostre amic lituanopolonès, però en alguns aspectes no puc dir que hi estigui d'acord. En qualsevol cas és interessantíssim. Tots dos articles són breus i es llegeixen en un bufit.
Ací teniu els articles:

http://www.megaupload.com/?d=LWO4XTB3

I ací, el llibre de Havel en la traducció castellana:

http://www.megaupload.com/?d=P78WQBBA

Lectures com aquestes indiquen que potser hi ha vida abans de la mort...

Club de Lectures Patieres, segona època

Bé, això està més mort que la mòmia de Tutankhamon... Aquest curs promet ser el més complex i difícil que es recordarà per ací, per a uns i per a altres. M'hi incloc, naturalment, i alguns ja sabeu per què. Si faig una ullada al Club de Lectures Patieres, en el seu primer tram de recorregut, he de reconèixer que el saldo és profundament ambivalent. D'una banda, el plaer d'haver estat llegint en grup i la complicitat que això produeix, les interessantíssimes converses i debats que hem mantingut al voltant de les lectures, el fet d'aprendre a través de les opinions dels altres companys, tot això representa un enriquiment innegable per al grup i per a cadascun dels qui hi hem participat. De l'altra, la sensació de fracàs, l'absència d'alguns dels nostres millors cervells contertulians, l'ambient de solitud compartida amb només un parell de persones enmig d'un oceà d'indiferència generalitzada, la sospita d'estar fent un esforç per a no-res, tot això em resulta frustrant i confirma els pitjors temors sobre la degradació del nostre ambient humà. Però ara aquestes reflexions no duen enlloc, i el que compta és fer coses que considerem valuoses, i punt. Per tant, sense que ningú no ho haja demanat, i sense esperar cap senyal d'aprovació ni de desautorització, faig el boca-a-boca al nostre Club de Lectures i expose les idees que han circulat per al futur immediat. Després, com se solia dir, Déu disposarà.

Tenim pendents algunes propostes del curs passat, que barrejarem amb altres de més recents. Al final de cada referència, entre parèntesis, anotaré la persona que la proposa. El mes indica les tres setmanes en què faríem la lectura, i la quarta seria, com sempre, per als comentaris. Si pot ser, el primer comentari aniria a càrrec de la persona que fa la proposta. Si voleu que canviem l'ordre, ho dieu i en parlem.

OCTUBRE
Werner SOMBART, Por qué no hay socialismo en los Estados Unidos. Palencia: Capitán Swing Libros, 2009. (Josep J. Conill)

NOVEMBRE
Gustau NERÍN, Blanc bo busca negre pobre. Barcelona: La campana, 2011. (K.)

DESEMBRE
Tony JUDT, Algo va mal. Madrid: Taurus, 2010. (Exemplator)

GENER 2012
Zygmunt BAUMAN, Tiempos líquidos. Barcelona: Tusquets, 2007 (Uno que pasaba por aquí)

FEBRER
Stefan ZWEIG, El món d'ahir: memòries d'un europeu. Barcelona: Quaderns Crema, 2001. (Exemplator)

MARÇ
José VIDAL-BENEYTO, La corrupción de la democracia. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2010. (K.)

Queden pendents coses com ara l'Autorretrato en un espejo convexo de John Ashbery, La espada y el crisantemo de Ruth Benedict, La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies d'Enric Balaguer (aquest no ha obtingut molta unanimitat), i altres que aniran apareixent, o això espere.

Que ningú no se senta impel·lit a participar-hi per obligació, o per quedar bé, o per qualsevol altra raó espúria. Tots tenim les nostres feines, els nostres problemes, les obligacions, els problemes de temps i els problemes de desànim. El nostre grup de lectors funciona sobre dos pilars fonamentals: un, el de passar-s'ho bé fent una activitat interessant i agradable; l'altre, el de la generositat cívica de "regalar" una part del nostre temps per a una iniciativa civilitzada. Si falla un dels dos, la cosa perd sentit. No sé si és el cas, però si algú se sent dissuadit de participar-hi per raons de privacitat i de por al discurs en públic, us recorde que sempre tenim la possibilitat de restringir l'accés al blog només per als administrador. En aquest sentit, vull repetir una vegada més que el Patio Virtual no és "el blog de K.", sinó una plataforma de tots nosaltres, comunitària i cooperativa, de tot el grup d'amics. És nostre, i no pas meu, per l'amor de Déu!

Bé, ja direu coses, si voleu. Y si no, no, tal com deia el vell jurament dels reis d'Aragó...