El més bèstia de "Shoah"

Certament, el monumental film de Claude Lanzmann té molts moments duríssims. Són gairebé nou hores, el tema és terrible, i l'austeritat espartana del plantejament intensifica encara més l'impacte sobre l'espectador. Per això podríem dir que, per exemple, el passatge en què Filip Müller (supervivent del Sonderkommando de Birkenau) s'enfonsa explicant el gasejament dels seus compatriotes txecs és un dels que més ens impressionen. Algú podria retrucar que la intervenció dels supervivents de Corfú, que parlen en italià davant la càmera, és una de les més difícils de suportar. Resulta duríssim, també, de veure com el Dr. Franz Grassler, subordinat directe del governador nazi del gueto de Varsòvia, té la cara dura d'explicar --sense moure ni una pestanya!-- que "l'autogestió del gueto funcionava bé [...] pel que fa a la seua autopreservació". Molts moments de Shoah es fan difícils de suportar, i a hores d'ara les explicacions de Franz Suchomel, soldat a Treblinka, tampoc no impressionen tant. Però si he de triar el moment per a mi més dur de la pel·lícula, indubtablement assenyalaria l'escena en què Shimon Srebnik torna a Chełmno.

Srebnik, llavors, era una criatura. Els alemanys el feien servir de cantant, per la seua veu agradable i afinada. Torna al poble amb motiu del documental de Lanzmann. És diumenge, i a Chełmno comença a eixir la gent de missa. Es crea un rotgle al voltant del bon home. Lanzmann els pregunta si estan contents de tornar a veure'l. "Molt. És un gran plaer". Comencen a remoure els records, en grup. En aquell temps, aquesta mateixa església feia de presó per als jueus del poble, destinats a morir gasejats en camions trucats. Allà cridaven, passaven gana, estaven molt malament. Tenien les maletes a la casa d'enfront. I en les maletes portaven... or. "Els enyoreu?". "Per descomptat. També nosaltres vam plorar". "Per què els va passar allò?" "Perquè eren els més rics! Molts polonesos van ser també exterminats [sic]. Fins i tot capellans". Llavors comença a aflorar el subconscient. Un dels curiosos, un tal Kantarowski, avança i es mostra disposat a explicar el que passà prop de Varsòvia; diu que "li ho va contar un conegut" (ya te vale). Ho transcric:

"Van aplegar els jueus en una plaça. El rabí perguntà a un SS: 'Puc parlar-los?'. L'SS li digué que sí. Llavors el rabí digué que prop de dos mil anys abans els jueus havien condemnat a mort el Crist innocent. I en fer això, cridaren: 'Que la seua sang caiga sobre nosaltres i els nostres fills'. Llavors el rabí els digué: 'Potser ha arribat l'hora d'això, de manera que no fem res, anem, fem el que se'ns diu'".

El tal Kantarowski explica això enmig de la massa i ho diu a la cara d'un dels tres únics supervivents del camp d'extermini de Chełmno. Però l'escena no s'acaba ací. Una iaia, una dona de les que un moment abans deien que estaven contentes de reveure Srebnik, posa cara de mala llet i comença a cridar: "Llavors Pilat es rentà les mans i digué: 'Crist és innocent' [sic], i deixà lliure Barrabàs. Però els jueus cridaren: 'Que la seua sang caiga sobre nosaltres i els nostres fills!' I això és tot; ara ja ho sabeu!".

"I això és tot", diu la iaia, "ara ja ho sabeu!". Srebnik, allà present, es mira tota aquesta situació amb un rostre de tristesa barrejada amb sarcasme amarg i amb fatalisme. Els catòlics polonesos, fins i tot incapaços d'assumir els seus propis enunciats ("em va contar un conegut que..."), amb una facilitat espaterrant deixen que l'empatia i la compassió s'esfumen, desapareixen, i tot repetint el tòpic repugnant del deïcidi justifiquen la industralització de l'assassinat de jueus, l'anihilació de milions de persones, la venjança sagnant del seu "Déu amorós", consumada a través dels alemanys ("això és tot; ara ja ho sabeu!"). Ho reconec, em sembla un dels moments més difícils de suportar de tot el film.

En fi, aquests dies he vist Shoah per quarta vegada (la primera va ser quan era becari orgasmus a Frankfurt, fa ja gairebé vint anys). El motiu, o la carambola de motius, és irrellevant. Però qui no ho haja vist, li falta alguna cosa. M'ha impressionat especialment el fet que era la primera vegada que podia mirar el film sense subtítols, i m'he adonat que les intervencions dels polonesos són d'un castissisme i d'una autenticitat espaterrants, indescriptibles. Només amb aquestes intervencions ja n'hi hauria prou per a entendre com d'inconcebible és l'aberració negacionista. Les narracions dels polonesos semblen ser, de vegades, més reals que la realitat. Això, abans, jo no estava en condicions de captar-ho, per raons lingüístiques; ara m'ha posat la pell de gallina.

Ja sé que aquest no és un tema estival, de vacances. Però, vaja, al cap i a la fi jo no tinc vacances, i no crec que li haja de demanar disculpes a ningú per escriure sobre el que em ve al pap. Punt final.

Cadascú es retrata

Bé, avui no faré comentaris personals ni propinaré qualificacions subjectives. A palo seco. L'assumpte es presenta de la següent manera: a Menasalbas (Toledo), els arqueòlegs estan exhumant els cadàvers d'un grup de republicans que tornaven al seu poble després d'haver perdut la guerra i que hi van trobar la mort a mans dels seus veïns, afusellats i llançats al clot cap per avall. Una de les arqueòlogues, la uruguaiana Inés Pregeiro, filla d'una víctima de la dictadura del seu país, ha sentit comentaris pel poble. Quins comentaris? Això reprodueix la notícia del diari d'avui:

"Hay gente que dice que los huesos que hemos encontrado los hemos puesto nosotros y que les van a subir los impuestos por culpa de la exhumación. Me ha impresionado mucho."

Y hasta aquí puedo leer, tal com deien en el Un, dos, tres.

Hola? Hola? Hi ha encara algú? Eeeeoooo...

Uns fills d'una resacsà

He rebut aquesta informació per correu electrònic, que ja circula des de fa dies com a notícia. Les senyores que es dediquen al negoci del sexe no tenen res a veure amb tot això, per descomptat, però el terme correcte i exacte per a determinada gentola, i per a la gentola que els dóna suport, ja us podeu imaginar quin és. Per favor, feu-ho circular tant com siga possible:

"Amigos y amigas
Lo que ha pasado y sigue pasando es muy triste.
Ayer, los casi 50 participantes del espectáculo ZERO RESPONSABLES, antes del ensayo general, fueron reunidos e informados por parte del Vice Rector de Cultura de la Universidad de Valencia, que Francisco Camps en persona, repito, Francisco Camps, había llamado al Rector de la Universidad para que se suspendiese la representación del espectáculo y las consecuencias que tendrían los participantes si no se le hacía caso.
La Universidad le explicó que aquello era un acto artístico, de libre expresión y de democracia; y que la Universidad no iba a actuar como en los peores tiempos del Franquismo.
Aún así, la Universidad les comunicó a los participantes lo ocurrido para que supiesen a lo que podían enfrentar si si seguían adelante.
Todos y todas los participantes decidieron continuar adelante pese a que es muy probable que ahora empiecen a caer actores y actrices de repartos ya establecidos y acciones similares a las que ya nos tiene acostumbrada nuestra amiga y mujer preocupada por el sector Inmaculada Gil Lázaro. (Desaparición de los premios de Teatres, cambio de nombre de Festivales, censura, mentiras, programación de sus amigos, y demás lindezas...)
Creen los participantes, que las razones de esto, ha sido la nota de prensa enviada a los medios invitando a asistir al pase gráfico que ha llegado a las manos del equipo de Camps en donde se leía un fragmento de la obra.
Por lo visto, Camps, cuando leyó el fragmento entró en cólera, y en lugar de recibir a las víctimas del accidente, (que es lo que llevan esperando desde hace cuatro años), ha intentado parar y censurar este acto.
Puesto que es muy posible que esta información no salga en la prensa, os invito a que reenviéis este correo a todos vuestros contactos al igual que os invitamos a la representación el día 7, 8 y 9 a las 19:00 horas en las Sala Matilde Salvador. (Entrada libre)
Tenemos que estar ahí, tenemos que ir."

País merdós!

Torna a tocar-me-la, Sam

L'altre dia, el nostre amic Enric reivindicava, amb molta raó, la capacitat de control que l'opinió pública exerceix, en el sistema democràtic, sobre el poder polític. Però! Jo diria que tothora, cada dia, a cada minut, podríem trobar exemples de fins a quin punt el poder executiu actua en última instància com a gestor descarat dels interessos de l'oligarquia plutocràtica i militar. L'exemple més flagrant i insultant dels últims dies el trobem, probablement, en l'actuació del govern "socialista obrer" sobre les energies netes. En aquest article de La información trobareu explicat el tema de manera molt didàctica. Dit telegràficament: els nostres polítics, democràticament elegits i nominalment d'esquerra, retiren la promoció de les energies impròpiament anomenades "renovables" (el seu nom més correcte és "energies netes") perquè amb el canvi gradual de model energètic les grans elèctriques veuen reduïts els seus beneficis, ja que finalment acabarien pesant més els greus inconvenients de continuar generant electricitat a partir de tecnologies contaminants i que per a la compra del seu combustible ens fan eternament dependents d'altres països; naturalment, ja podeu imaginar-vos que la fotovoltaica i l'eòlica estan lligades sobretot a inversions de petites i mitjanes empreses, que amb la reducció o eliminació de les primes per kilowatt que paga l'estat (la "subvenció", per entendre'ns) es veuran abocades a la ruïna just al bell mig del seu procés d'amortització de les inversions. Paral·lelament (i això no apareix en l'article, però us ho dic jo), per tal de mantenir i augmentar la seua hegemonia en el mercat energètic, les grans elèctriques desvien bona part de l'electricitat "neta" cap a l'exportació (bàsicament a França, si no vaig errat), mentre mantenen la ràtio de fonts generadores "brutes" per al mercat interior, la qual cosa demostra que el funcionament gairebé exclusiu a base de fonts "netes" no és precisament una al·lucinació de somiatruites. En resum: com sempre, els monopolistes decideixen la direcció de la política efectiva, els altres a callar (mireu les notícies: ¿quants representants, quantes veus de les empreses d'energies "netes", heu vist i sentit), i el ciutadà a pagar i punt, que aquesta és la seua funció, obeir, pagar i callar (o fer rabioles, en el millor dels casos, manifestacions o "xarxes socials", collonades per Internet, grupets de féisbuc i estupideses semblants, perquè les decisions reals les pren gent que es caguen tres pets en les manifestacions, en els féisbucs i en els blogs). I això, si no és a hòsties, no canviarà mai. I d'hòsties, no n'hi haurà, tal com ens recordava encertadament l'Enric. Ergo, a tragar, pantalons avall, en situació d'enculamenta perpètua, amén. I que dure (dura).

Reformisme democràtic

És clar que l´enfonsament del mur de Berlin deixà la major part de l´esquerra sense referents, desorientada, i encara avui estem patint les conseqüències d´això. Ara bé, allò que no hauríem de fer és utilitzar l´experiència històrica del "socialisme real" per a extraure la conclusió que no hi ha alternativa, que la disjuntiva és o capitalisme salvatge o estalinisme. Hi ha alternatives, i l´opció de la revolució violenta (la qual, siga dit de passada, tenint en compte l´apatia imperant, no deixa de ser ara per ara una opció que es troba a anys llum), no és l´únic camí que podem oposar al conformisme. Hom pot lluitar democràticament, pacíficament, però al mateix temps de manera valenta i contundent, per anar introduint canvis concrets en l´actual estat de coses. Un exemple d´açò és la campanya d´ATTAC per tal de crear una banca pública (http://www.attac.es/bancapublica/). Ara bé, no deixe de reconéixer que la via del reformisme democràtic i civilitzat tal volta és una utopia, i que l´ésser humà només reacciona a base d´hòsties. De tota manera, ho hauríem d´intentar.

La faula de la pastuqui

A veure, fem un divertit exercici de perspectivisme periodístic, com el de l'altre dia.

Comencem explicitant el context. Partim de la base, acceptada per tothom i comprovada empíricament, que hi ha un grup de persones (o ciutadans, en qualsevol cas) que han comès evasió de capitals i frau fiscal amb comptes inflats a Suïssa. Molt bé. Arriba la famosa crisi (que, contra el que deien alguns, no és un invent sinó una crisi real, creada per determinades pràctiques financeres i pels monocultius com ara el de la rajola). Arriba la crisi i la meitat dels qui l'han provocada, és a dir, la banca, demana diners a l'estat en situació de perfecte xantatge: o ens doneu diners o se'n va tot a la merda, amb el benentès que com que heu acatat el dogma (econòmicament) "liberal" no podreu en cap cas, per res del món, ni tan sols imaginar la nacionalització de la banca. I l'estat, ni corto ni peresoso, amolla la supermegamilionada però, això sí, fent amb el ditet un gest de ridícula severitat i amb la paternal admonició: "Pepito, ten en cuenta que estos dineritos te los doy para que actives el crédito a las PYMEs y a los particulares, eh?, no te vayas a quedar los dineritos ni te compres chuches por el camino". La banca diu: "Sí, papá Estado", es guarda els dinerets a la cartera i se'n va a l'estanc a comprar-se chuches. Això és el que hom ha anomenat "socialisme cap amunt". El revers del "socialisme cap amunt" no s'ha fet esperar: retalls brutals en la inversió pública (sota la bota de la dictadura alemanya, per cert), estisorades en el sou dels funcionaris, etcètera, és a dir, que la salvajada dels especuladors bancaris i immobiliaris rep el premi consistent en tot allò que després se'ls robarà als altres, als de les classes mitjanes i baixes, als que van des del nivell pringat microburgès fins al lumpen. Molt bé, aquest és el context en què l'estat té la magnífica idea (per cert, inspirada per un tal Berlusca, de professió padrino) de recuperar per a la hisenda pública els diners que s'haurien de descomptar com a retenció als comptes evadits. Per cert, ¿quants diners deu significar això en total, si allò a què aspira l'estat no són aquests diners sinó els impostos no pagats per aquests diners? No vull fer comptes: crec que comence a marejar-me.

Doncs bé, al principi el govern es fa el sueco i diu, mentre xiula i mira cap a una altra banda, que "no veuen delicte en els comptes que hi ha a Suïssa" (20 Minutos). Xe! Això com és? ¿Que resulta que els comptes han arribat a Suïssa per casualitat? ¿Que me caí del columpio y al despertarme estaba en Ginebra? Bé, no passa res. Tots fem alguna vegada en la vida el paper de la puta simple. Molt bé.

Però va i els inspectors no s'ho creuen, això, sinó que escorcollen i fins i tot denuncien que en realitat s'està donant un tractament de favor als comptes evadits (El País). Ai, ai, ai, que a algú li creixerà el nas... De sobte, l'estat, que per descomptat és qui mana sobre Hisenda, s'enfada amb els directors generals d'inspecció i els destitueix (Cotizalia). Per què? Segurament deu ser perquè veien fotos de ties en boles per Internet, i és clar, això és intolerable. O perquè van gastar més tipp-ex del que tocava i, per tant, van balafiar diners públics. O perquè no deien "bon dia" al matí (maleducats), o perquè no es dutxaven tots els dies (guarros), en fi, és igual, el cas és que els qui havien d'escorcollar els comptes evadits denunciaren una amnistia fiscal (Europa Press), i poc després els van fer fora. Sí senyor.

¿I com acaba aquesta historieta il·lustrada, vulgo "còmic"? Perquè, alerta, el sainet no s'acaba amb la destitució dels investigadors del frau. Nooo, no, no. L'estat ha regalat diners a la banca (per cert, que la quantitat exacta i la manera de distribuir-la entre els bancs és i serà un secret, veges tu per què, si tot és tan democràtic i tan transparent!), i aquesta pastuqui l'ha de traure d'algun lloc. Els comptes evadits? Mmmmm, xe, mira, millor que no, no siga cosa que s'enfaden, i/o que trobem alguna cosa que no voldríem trobar. A qui podem sablejar? Ja està! Ja ho tenim! Quin és el grup més gruixut en el nostre sistema econòmic? Els aturats!!! Doncs molt bé, agafem i comencem a mirar amb lupa i microscopi els ingressos dels que estan en l'atur (La Voz de Galicia), sí senyor, perquè encara que no tinguen diners, com que l'any passat tingueren dos pagadors (l'empresa que els va fer fora i l'estat) els podem obligar a fer la declaració de la renda. I, com que la retenció de les prestacions per atur és nul·la o molt baixa, tindrem com a resultat que la seua declaració serà positiva, i mooolt positiva, fins i tot hauran de pagar a Hisenda a terminis!!! I com que són una veritable legió, ja tindrem un bon pessic de la pastuqui que buscàvem!

Què us sembla aquesta faula? Quina "moraleca" en traieu?