
Divendres, 18 de desembre de 2009, 21.45 h. Arribem a la nostra pensió, a Cracòvia, descarreguem les coses i posem el canal polonès de notícies, i em quede amb la boca oberta: han robat el cartell de l'entrada d'Auschwitz I (Oświęcim). Després d'un moment de sorpresa, la Marta posa cara de menyspreu i afirma: "
Polak potrafi" ("un polonès és capaç de fer-ho"). La notícia fa la volta al món en qüestió de minuts. A fora hi ha -15ºC, un fred horrorós, no hi ha ni Déu pels carrers, i no em sé imaginar com s'ho faran per trobar el rètol infame que tanta història ha fet.
Passen un parell de dies, i ens assabentem gairebé en temps real que han trobat els lladres i l'objecte del robatori al nord del país. Els dies següents tot són versions del tema: que si ho havien encarregat des de Suècia, que si era per a algun neonazi escandinau, que si el comprador era un ric britànic que a través d'un suec va contractar els serveis de cinc "xoriços" polonesos...
Tinc tendència a relacionar les coses amb el seu context, a veure-hi indicis d'altres fenòmens. El més al·lucinant del cas és, probablement, el que deixa entreveure. Aquest estrambòtic robatori té, en el fons, alguna cosa de sacrilegi extrem. No sols perquè l'objecte robat és patrimoni històric de la humanitat, objecte (teòricament) protegit de la Unesco, etc. Sinó, sobretot, perquè la càrrega simbòlica és enorme. Auschwitz simbolitza la destrucció massiva i industrialitzada de la humanitat, la mort inimaginable de milions de persones, la vida humana convertida en pur material: la màxima deshumanització possible. Aquestes coses s'ensenyen a les escoles poloneses des de fa gairebé setanta anys, però es veu que les implicacions morals de tot plegat no han arrelat en la ment dels lladres. L'intermediari suec representa per a mi un enigma, un exemple de com la immoralitat té arrels a tot arreu, per molt civilitzats que ens pensem que són alguns països. Si el comprador britànic és un neonazi, no ens enganyem, això només explica el fet de manera molt parcial: de quina manera li aprofita, un material que no podria mostrar a ningú? I què té en el cap aquest presumpte multimilionari, quan es proposa apropiar-se del símbol de l'extermini?
Crec que els mitjans de comunicació han fet malament d'acusar de negligència els serveis de seguretat del museu d'Auschwitz. Aquest robatori s'ha produït precisament perquè sempre, fins ara, havia estat inconcebible, inimaginable. Sabíem que estem envoltats de fillsdeputa (amb perdó de les putes) potencialment criminals, però mai no ens hauríem pensat que calia defensar Auschwitz de la bogeria totemista dels pitjors. Almenys no fins a aquest punt. La protecció del museu internacional d'Auschwitz era laxa perquè, al capdavall, es basava en la confiança que aquest tipus de coses no entraven en els càlculs de ningú.
Jo, que sóc teòfob militant i que he heretat la idea weberiana de la "desmagificació del món", jo que tinc poca tirada a considerar sagrats els llocs i les coses, em vaig sentir ofès i ultratjat per aquest robatori. Em va semblar, i em sembla, que es va cometre un dels pitjors sacrilegis imaginables, d'aquells que en l'antiguitat concitaven la ira desfermada dels déus. I em fa l'efecte que darrere d'aquest afer s'amaga una realitat amenaçadora, que em produeix pànic i que, tanmateix, no sé com descriure. No em val que em diguen que exagere: Auschwitz és sagrat, punt. Aquesta violació física d'aquell espai que he arribat a visitar en cinc ocasions em causa horror.