Incrèduls, desconfiats, escèptics

Hi ha certes paraules de les quals s'abusa d'una manera revoltant, ominosa. Posem per cas: "filosofia". Ja ho denunciava Fuster, amb més raó que un sant laic, fa una pila d'anys: "la filosofia de la nostra empresa..." Arxxxssss!!! No puc suportar aquest calc repugnant d'una no menys repugnant construcció anglòfona, "the philosophy of our company..." Es pot ser més degradat que això, en l'ús del llenguatge?
Si més no es pot ser igual de degradat. Un exemple: "escèptic". Els buròcrates i els polítics en tenen la culpa, segurament. Quan es van inventar l'esguerro infumable de la paraula "euroescèptic" no feien altra cosa que consumar una tendència degenerativa. Llavors resulta que un "europeu antieuropeu" o un "europeu que no comparteix la seua manera de fer Europa" és un "escèptic". Per l'amor dels déus! I el personal, a engolir-se el gripau; total, qui es preocupa per les paraules?
Un escèptic no és un incrèdul, comencem per ací. Si algú em diu que la classe dominant és benèvola i responsable, la meua resposta no és d'escepticisme ("no podem saber del cert si això és veritat o no"), sinó d'incredulitat ("això és un error o un engany, o un autoengany: la classe dominant és nefasta i malvolent"). No veig cap raó de pes per a confondre la desconfiança --o la incredulitat-- amb la negació de la possibilitat d'un coneixement cert. Sí que és possible, però, que les persones amb tendència a desconfiar o a no creure's les coses tinguen una tirada a l'escepticisme, i a l'inrevés. Però una cosa i l'altra són diferents.
El cas és que sovint hi ha susceptibilitats desconfiades que conviuen amb la convicció que hi ha coneixements certs. Els autors de l'anomenada "filosofia de la sospita", tal com els va anomenar Paul Ricoeur, sabien que és així. Quan Marx afirma que la consciència està determinada per les relacions de producció ens indueix a desconfiar del caràcter "desinteressat" de les idees, però està fent una afirmació sobre el que considera real. Nietzsche ens ensenya que la voluntat de poder és a la base de moltes accions, però amb això no nega un coneixement, sinó que fa un enunciat afirmatiu. En desemmascarar les pulsions secretes i inconscients que ens guien, Freud nega la transparència de les idees i dels fets, però alhora proposa un mètode per desenterrar-ne la veritat.
Hom no tria ser desconfiat, ni ser incrèdul, ni ser escèptic. La cosa ve com ve, i no sé de què depèn. O depèn de molts factors, en realitat. No tinc clar si ser desconfiat i incrèdul és bo o dolent, però personalment no m'agrada anar per la vida pensant que en tal diu això perquè s'enganya o perquè vol enganyar. A més, que ser crèdul deu ser molt agradable, perquè així no et fas preguntes i sempre tens allò que els antics deien "pau d'esperit". Pel que fa a l'escepticisme, idem eadem idem. Els fanàtics ho tenen tot molt clar, saben que hi ha una veritat i que ells hi tenen (o hi tindran) accés directe. I qui no hi combrega, ja hi som: o s'enganya o vol enganyar els altres. I és que el món de les conviccions i dels sabers, el món de la confiança i el de la veritat, són molt putos. Estan plens d'espills que reflecteixen la imatge pròpia i la dels altres, i si t'ho prens tot seriosament acabes com en aquelles famoses i magnífiques escenes de "La dama de Shanghai", amb l'Orson, la Hayworth i Everett Sloane entre imatges especulars falses i alhora veritables. Quin embolic, per Tutatis!

La ola

Quería hablaros de una película que he visto este fin de semana y me parece muy interesante.

 

Se trata de 'La Ola', una película alemana cuyo director es Dennis Gensel.  Nos cuenta el experimento realizado por un profesor de sociología que ha de impartir un curso sobre la autocracia a sus alumnos de instituto. Empieza el primer día de clase preguntando a sus alumnos si saben qué significa o en qué consiste la autocracia. Sus alumnos mencionan el nazismo y comentan la imposibilidad de que vuelva a darse un régimen totalitario semejante en nuestros días. Con el fin de que los alumnos comprendan bien cómo funciona y se llega a una dictadura,  al profesor se le ocurre realizar un experimento en clase. Instituye un régimen de disciplina, restringiéndoles las libertades y haciéndoles formar una unidad. Surge un movimiento llamado 'La ola', con el que los alumnos llegan a entusiasmarse tanto, que empiezan a espiarse unos a otros y a acosar a los que no quieren unirse al grupo.  Cada alumno representa un grupo social y su reacción ante el fascismo. Los más desamparados son los primeros en volcarse con la causa, los que tienen claros sus principios abandonan, cuando todo marcha hay quien se sube al carro, los hay que ven su oportunidad de hacer negocio, quién se revela e intenta luchar contra ello; y como no, los más, los que simplemente se dejan llevar por el colectivo.

 

Otra cosa que me ha llamado la atención es su símil con los eventos deportivos. Recuerdo un comentario del Magister cuando estábamos con el campeonato europeo de fútbol que comentaba que esta clase de eventos tienen los mismos ingredientes que el fascismo: un enemigo común, un mismo sentimiento, una misma causa; incluso que el lenguaje que se utilizaba era similar: a por ellos, los vamos a machacar, ya son nuestros…

 

A pesar de que la película es muy buena, hay un detalle que creo que le resta verosimilitud: todo transcurre en tan solo una semana. Es difícil creer que se pueda cambiar y manipular a las personas en tan poco espacio de tiempo.

 

En fin, que no quería dejar de haceros esta breve reseña de la película. Cuando estaba en el cine pensaba: Esta película es para que la vean mis amigos del Patio.

 

Veure clar, veure fosc

En polonès, que és un idioma molt curiós i ple de paraules que m'agraden, hi ha un terme molt interessant, com a sinònim de pesymista: és el mot czarnowidz, que literalment vol dir "negremirant", és a dir, "que ho veu negre". "Una persona que ho veu tot negre", un frase substantiva que emprem de vegades, tota resumida en una sola paraula. Magnífic!
Crec que porte tota la meua vida conscient preguntant-me si aquesta qualitat de czarnowidz és una fatalitat física, o bé si es conrea de manera més o menys conscient, o bé si és el resultat de la superposició entre la personalitat i l'ambient. No ho sé. La meua impressió és que els reduccionismes fisicalistes del tipus "dèficit d'endorfines" constitueixen una mixtificació barroera; però, és clar, no tinc manera de demostrar-ho. El que sí que és cert és que hi ha gent molt predisposada a veure negres les coses del futur, immediat o llunyà, i que aquesta manera d'estar en el món, aquesta varietat de Dasein, és una font de malestar i de patiment. Segons el tòpic a l'ús, et passes la vida lamentant desgràcies que encara no han passat.
Quan anava a classes de filosofia a la universitat, amb la intenció de convertir-me en un llicenciat de luxe, Vicente Sanfélix, tio brillant, va fer un comentari que se'm va quedar gravat: "Jo sóc pessimista, i els pessimistes tendeixen a anomenar 'realista' la seua perspectiva". Excel·lent exercici de distanciament respecte de si mateix! Tot i que, seguint un consell que li vaig sentir a l'Aracil un dia, intente evitar les etiquetes dobles "pessimista/optimista", perquè són una simplificació barroera. Però sí, un pessimista tendeix a pensar que és ell el qui no s'enganya respecte de la realitat, mentre que considera que els optimistes s'especialitzen a tenir pardals al cap, a enganyar-se i a maquillar la realitat.
Diuen els estoics d'arrel clàssica que val més pensar en el pitjor dels escenaris possibles, considerar que tot anirà malament, i si després ens equivoquem sempre serà una alegria, mentre que si l'encertem almenys estarem preparats per a patir menys amb les desgràcies; en canvi, l'optimista només es trobarà bé si l'encerta, perquè si no serà com una enorme hòstia. El truc de l'estoic pessimista funciona, sí, i té una lògica difícil de rebatre, però té un revers dolorós: et manté en un estat de desil·lusió permanent, que amb molta facilitat es converteix en malestar profund. No t'enganyes, no et destrossen les desgràcies, però vius amargat.
Quantes vegades he envejat els optimistes! Com m'agradaria que el meu organisme produïra sobredosis constants d'endorfines, tal com veig que els passa a alguns amics meus! Sí, m'agradaria ser dels qui miren cap al futur amb despreocupació, o fins i tot amb alegria, en comptes de fer sempre aquest paper de Sibil·la esgarriacries (o aguafiestas), de missatger de la dissort. Preferiria ser un inconscient, un irresponsable, un il·lús, molt més que no un recitador convicte d'aquells versos de Julián Hernández: que todo lo que empieza / suele acabar mal. I, tanmateix, el catastrofista és absolutament incapaç de concebre la seua perspectiva si no és en termes de lucidesa. El castrofista no es veu a si mateix com a czarnowidz, sinó com a jasnowidz, "aquell que veu clar", "(clari)vident". Quina desgràcia, aquesta obsessió amb la lucidesa. No hi ha res millor que la ignorància. I si és ignorància fanàtica, bonus extra: de regal tens el sentit de la vida. Puta misèria.

El cel i la terra

Per començar l'any, un parell de cosetes. Primera: en el blog Existen los fantasmas trobe aquesta comparació, impressionant, entre dos anuncis que promocionen l'enrolament en l'exèrcit. Un, el de l'exèrcit espanyol, amb el buen rollito sociata típic, repugnant de tan fals que és, però que almenys té la virtut de respondre a unes idees (edulcorades, mistificades, etc.) que no són dolentes. L'altre, el dels marines nord-americans, que no enganya ningú sobre les intencions i els valors, senzillament esborronador i esgarrifant (però claret claret com l'aigua de Solán de Cabras). Jutgeu vosaltres mateixos:



Segona coseta, per traure el gustatxo amarg de l'anterior: una imatge del Hubble, en un mosaic fet a partir de més de 2.000 imatges preses durant cinc mesos. Es tracta del centre de la Via Làctia, enfocat en longitud d'infrarojos, en una imatge preciosa que permet el "zoom" amunt i avall. Fabulós. M'agradaria veure la cara de l'amic Sagan, i més encara sentir els seus comentaris: la trobareu ACÍ.

Tecla "Escape" contra forats negres

Perquè després diguen que els científics no tenen sentit de l'humor: aquest artefacte es troba a la paret del Compact Muon Solenoid (CMS), un dels quatre enormes detectors de partícules del Gran Col·lisionador d'Hadrons (LHC). M'encanta!