dissabte, 16 de juliol de 2011

Co-incidències

encara que només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt. Quan la transformes en un relat.
JORDI PUNTÍ, Els castellans


Al fil de la darrera intervenció del nostre amic K., m’agradaria introduir ací alguns comentaris a propòsit d’un llibre que acabo de llegir, en què apareixen evocades amb un accent força personal algunes de les qüestions fonamentals que hi vam discutir fa uns dies. El llibre esmentat és el següent:

Tony JUDT. El refugio de la memoria. Madrid: Taurus-Santillana, 2011.

Es tracta, com el mateix títol ja deixa entreveure, de les memòries fragmentàries, articulades en forma de breus assaigs, que el malaguanyat historiador britànic va dictar des del seu llit de malalt incurable, presoner de la paràlisi causada per l’esclerosi lateral amiotròfica que li va provocar la mort l’any passat. Deixant de banda l’interès general que per molts motius ofereix el llibre, allò que m’hi ha sobtat especialment és el fet de trobar, sobretot als capítols de la tercera (i última) part, tota una sèrie de reflexions valuoses sobre qüestions, entre d’altres, com el pensament captiu, el provincianisme vs. el cosmopolitisme, o la propensió a situar-se (geogràficament i intel·lectualment) en el marge-frontera i el tipus d’identitat que se’n deriva. Les reflexions autobiogràfiques i (auto)crítiques de Judt sobre aquest ventall temàtic resulten especialment congenials amb molts dels punts de vista que venim argumentant en aquest blog.
Els exemples es podrien multiplicar, però per no fer-ho llarg, m’acontentaré amb una única referència: la que hi apareix al capítol XX a La ment captiva (p. 187-194) de Miłosz, un tema, sens dubte, que a Judt li era tràgicament familiar, no sols des de la seva experiència d’històriador de l’Europa de la postguerra sinó inclús des d’un punt de vista literalment físic, en la mesura en què la seva ment va acabar habitant un cos inert. L’aspecte més destacable d’aquestes pàgines, al meu entendre, té a veure no tant amb la seva apreciació de La ment captiva, coincident en molts aspectes amb les lúcides reflexions que Guillem li ha dedicat, com amb un parell de detalls rellevants:
a) El fet de situar-la en el context històric i textual corresponent, això és, el de la reflexió sobre vivència del totalitarisme en forma de relat o de reflexió assagística. Vet ací una família de textos --un multidiscurs, si voleu-- de la qual, com remarcava Guillem en la seva darrera intervenció, se n’ha parlat massa poc des del punt de vista disciplinari de la sociologia, la ciència política e tutti quanti, tot i que revesteixen una importància cabdal per tal de comprendre una època que en molts aspectes encara és la nostra, malgrat les aparences. A més a més, la lucidesa i l’exemple d’aquests textos constitueix un incentiu de primer ordre a l’hora d’escometre el repte de pensar contra el pensament únic imperant, sotmès a l’estricta obediència dels mercats. Alerta: parlo de pensar i no merament d’indignar-se, activitat prou més onanista i gratuïta i, el que és pitjor, a l’abast de qualsevol dèbil mental.
b) En segon lloc, Judt hi reporta la dificultat amb què topava per explicar l’argumentació de La ment captiva als seus estudiants nord-americans. Segons sembla, no tenien gaire problemes per copsar els continguts de les novel·les de Kundera o d’Andric, o de les memòries de Kovaly o Ginsburg, però no sintonitzaven pas amb el tipus i l'estil d’argumentació de Miłosz. Tal com ho veig, aquesta mala recepció de l’obra encobreix una dissonància cognitiva preocupant, que faríem bé de no passar per alt. Més encara tenint en compte que --com molt bé hi assenyala Judt-- ara el desafiament ja no consisteix “a explicar per què la gent perdia la seva il·lusió pel marxisme; avui, l’obstacle insuperable a què hom s’enfronta és el d’explicar la il·lusió mateixa” (p. 191). D’alguna manera, crec que aquesta constatació ens ajuda a detectar les característiques de l’escenari en què ens movem: el món radicalment desencantat. És com si els pitjor malsons de Max Weber o dels pensadors de la teoria crítica haguessin esdevingut del tot reals, però per la via de la paradoxa, en la mesura en què la raó instrumental ja no es realitza a través de la burocratització progressiva del món, sinó a través de la seva reducció a valors merament economicistes, consagrada en forma de liberalització total, libertina i irresponsable.

Pensem-hi...

3 comentaris:

K. ha dit...

En la meua muntanya de pròximes lectures hi ha Postwar. A History of Europe since 1945 de Judt, un llibre que obtingué nombrosos i importantíssims elogis. L'any passat, en aquest blog mateix, vaig comentar un article de Judt referit a La ment captiva. Això que conta ell sobre la dificultat per a transmetre als seus estudiants el punt de vista de Milosz és molt interessant. Potser no hi és aliè el fet que aquelles criatures, que s'havien criat en la seguretat autosatisfeta de qui pensa que viu en el bàndol "bo", ja tenien la tria feta i no tenien la intenció de complicar-se-la. Milosz, en canvi, és subjecte passiu i actiu de les tensions entre l'arrelament i l'exili, i, per si això fos poc, s'imposa una veu de la qual queden exclosos el ressentiment i la necessitat de venjança. La seua intenció és entendre i explicar el que fan aquells que ha de deixar enrere, i en això hi ha un element d'empatia (o de com-passió) que els estudiants de Judt, més afins a la ment captiva que a la ment lliure (tot i creure el contrari), estaven en mala situació per a entendre'l.

Josep J. Conill ha dit...

Jo també vaig comprar fa un temps el llibre de Judt amb la intenció de llegir-lo, així que hi coincidim en els nostres interessos una vegada més (i això ja comença a ser un vici).
Sens dubte, aquesta falta de maniqueisme que troben en Milosz té molt a veure també amb la reacció dels estudiants, i constitueix alhora un dels ingredients fonamentals del seu llibre, en la mesura en què l'aspiració a entendre les coses és en ell anterior al propòsit de condemnar-les. Millor encara: diríem que la condemna hi emana de la comprensió, atès que el totalitarisme resulta més abominable com més es comprèn. Tant de bo aquesta recepta s'estengués progressivament pel veïnat i la indignació hi fos substituïda per l'imperi de la lucidesa. Si aspirem a alguna transformació social de debò, no hi veig altre camí. O si que en veig, però són tots enganyosos.

Exemplator ha dit...

Redéu, precisament aquests dies passats, sense connexió directa amb el Pati Virtual, m'ha caigut a les mans el llibre de què parleu i me l'he comprat. Potser, en bona mesura, per influència del llibre del mateix autor dedicat a la postguerra europea, també aconseguit fa poc -n'he llegit només trossos. El que sí que no recordava és que ja haugués tret l'orella ací el capítol dedicat a la ment captiva. Gràcies a la remissió del Guillem he recordat el seu comentari. I és curiós tot plegat, perquè a la llibreria, mentre llegia just aquestes pàgines pensava "li n'haig de parlar al Guillem". Malament anem si ja comencem a oblidar les coses que hem llegit... Mare...

En fi, efectivament el capítol aquest és magnífic, des de l'evocació inicial del que signifiquen uns paisatges determinats per a segons quins autors, fins a la constatació de la dificultat d'explicar el concepte de pensament captiu als seus alumnes, per no parlar ja de la identificació del "Mercat" com el nou règim al qual ens sotmetem ara. Ens sotmetem en el sentit de "vendre-li l'ànima".

Efectivament, és un article que entra perfectament en la línia d'aplicar al nostre món actual l'essencial del plantejament miloszià. Encara que fer-ho provoqui vertigen. Al cap i a la fi, el Mercat, no és un invent de fa quatre dies. Estrictament parlant, la globalització tampoc. Ara, la complexitat del món actual i la seva concreció en un esquema econòmic que acaba empassant-s'ho tot, ens condiciona ja fins els racons més íntims de la nostra història i se serveix d'Internet com la revolució industrial va fer amb la màquina de vapor síq ue ens posa davant na realitat que ben bé podríem qualificar de totalitària. I, com a bon sistema totalitari, s'alimenta de nosaltres mateixos; però, per a pair-nos bé, damunt necessita que li somriguem...

Au, bona nit.