Contradiccions

Entre els meus amics, n'hi ha dos que són increïblement diferents l'un de l'altre. Els anomenaré X i Z. Tots dos són persones admirables que tenen la meua estima incondicional.

El primer, X, és una persona compromesa i socialment activíssima. Treballa d'alliberat en el partit polític en què milita, fa classes d'alfabetització com a voluntari en una ONG i és el nucli d'una associació cultural que organitza trobades de poesia al seu poble. Ha defensat sempre, per escrit i oralment, l'absoluta necessitat de treballar dia a dia a favor de la regeneració i la vertebració del país, i es mira despectivament la passivitat de les persones que, tot i ser conscients de la importància de "fer alguna cosa", prefereixen quedar-se immòbils i passives davant totes les injustícies i les necessitats que afligeixen el nostre context més immediat. Si hagués llegit segons quines coses, estic convençut que X es proclamaria comunitarista convençut. La seua incessant activitat cívica i política no es basa en la inconsciència sobre la realitat, sinó en una coherència admirable entre les paraules (el que diu i pensa, en anàlisis encertadíssimes sobre el món) i els fets. Al marge d'això, X té una imparable energia interior, i no es desanima fàcilment.

Per contra, Z no podria ser més diferent de X. Professor d'història en una universitat, es dedica amb gran constància a conrear la seua especialitat i a fer una discreta carrera acadèmica. Els seus maldecaps predominants són la hipoteca i una relació sentimental insatisfactòria en què es troba immers des de fa un temps. Z és una persona d'una lucidesa extraordinària, del tot conscient de les mateixes coses contra les quals lluita X (i, de fet, si es coneguessen, estarien d'acord en quasi tot). Ni més ni menys que X, Z és un practicant àcid i contundent del pensament crític. Però Z prefereix quedar-se a casa, com els immobilistes que critica X, fidel a la màxima tardovolteriana de "conrear el seu propi jardí". Rebutja qualsevol compromís actiu per canviar aquesta societat, i per legitimar la seua passivitat fa ús d'un pessimisme nihilista que, de tan dogmàtic que és, caldria anomenar "metafísic". Quan intente contradir aquesta visió del món, Z corre precipitadament cap a les sortides d'emergència: "no tinc temps", "he de fer una altra cosa", "estic cansat i cremat".

I jo, al bell mig de tots dos, no sé a qui donar-li la raó. Per "caràcter" --tot i que això del "caràcter" no passa de ser una miserable excusa psicologista de les pròpies accions, ho sé-- sempre he estat del costat de Z, del seu catastrofisme i de la convicció que no paga la pena fer res, vanitas vanitatum. En canvi, cada vegada la insatisfacció que m'ataca per aquesta passivitat supera més i més els avantatges de la còmoda passivitat. Aquesta darrera em sembla cada vegada més immoral i més còmplice de la mateixa merda ambiental que continue denunciant, però alhora hi ha alguna cosa que em frena d'aproximar-me al compromís actiu. Sóc una papallona que tem la mateixa flama que l'atrau, i viu esquinçada en la tensió entre la foscor i la llum. Com X, jo també sent la necessitat candent de "fer coses", però m'assemble a Z en la meua incapacitat de trobar accions que el nihilisme catastrofista no puga "desmuntar" per inútils. Liquidat personalment i intel·lectualment, sense forces per a fer res, supose que hauria de conrear jo també un o altre jardí. Però la llum de la flama sembla més forta que el bloqueig de l'ombra, tot i que continue sense fer res. I, segons amb qui parle, defense un extrem o l'altre. Perra vida!